Els perjudicis lingüístics (7. Incomoditat, impotència i ràbia)

La primera reacció es produeix a causa de la nostra percepció de les coses i del coneixement adquirit al llarg del temps.

Així, possiblement, el primer pensament que en vindrà al cap serà: “No m’ha contestat en català; segurament no l’entén”.

Aquest és un dels prejudicis més habituals.... L’ús de la llengua minoritzada, en el nostre cas el català, provoca freqüents situacions de conflicte davant de respostes com “No le entiendo”, “Cómo...? Me lo puede repetir? i ens provoquen emocions desagradables a nivell fisiològic que produeixen canvis en la conducta....Instintivament ens vénen al cap altres situacions similars que, com a mal menor, ens produeixen incomoditat, però, segons sigui el cas també  pessimisme, impotència, ràbia o por.

Aquesta incomoditat no ens ve donada, però, pel fet que l’interlocutor ens respongui en castellà, sinó pel que ens ha quedat gravat interiorment i que ens ha condicionat davant d’aquest tipus de situacions.

Són els prejudicis lingüístics que ens condicionen i que inclouen totes les experiències anteriors  viscudes, ja des de la infantesa, (que fan els infants... el que veuen fer als grans) Perquè els nostres pares o avis no només han ens han transmès la llengua, sinó també la manera d’actuar... però també les situacions no viscudes directament, però, que d’una o altra manera coneixem bé . 

També els models, els referents, les instruccions que hem rebut i hem processat a causa del procés d’imitació que habitualment exercim.

Són aquests prejudicis els que realment ens estant provocant aquesta incomoditat, impotència o ràbia. Un situació molt diferent a la que es produeix en el nostre interlocutor que, al contrari que nosaltres, actua amb total comoditat perquè ell no pateix de cap manera aquests prejudicis que tenim inserits profundament els catalans.

Els perjudicis lingüístics (6. Per què parlem en castellà?)

Per què parlem en castellà?

Home! És natural, sempre ho hem fet així... Hi estem acostumats...

A més, tampoc no és un tema important... el que de veritat importa és que ens entenguem...

Com a catalans hem de demostrar que som oberts, tolerants...

Nosaltres sabem el castellà i ells potser no saben el català... segurament s’hi sentirien incòmodes....

A més, si parlo en català diran que estic fent política, que sóc un radical... Si parlo en castellà no... el castellà és més neutre... 

I moltes més...

Si vull ser graciós, si vull explicar un acudit.. home!  Per a fer gràcia cal dir les coses en castellà.

No cal dir que, si decideixo finalment parlar en català, no haig de fer-ho de manera molt correcta... no queda bé...

I la llista continuaria...

És així com, moltes vegades, el procés de tria lingüística comença abans fins i tot d’adreçar-nos al  nostre interlocutor.

Altres vegades, però, la tria lingüística real no es produeix en el moment d’iniciar una conversa, sinó després que l’interlocutor ens contesta i ho fa en castellà. En teoria res hauria de canviar, nosaltres hem escollit, hem parlat en català i ell ens ha respost.

Per als catalanoparlants, però, mai res no és senzill... Quins són, doncs, els mecanismes que es desencadenen quan la resposta del nostre interlocutor no és en català?

Els prejudicis lingüístics (5. Els nostre prejudicis amb el català)

Molts creuen que per tal d’entendre’ns millor és necessari parlar una llengua comuna. Que vol dir això en realitat...? Que vostè, que vosaltres heu de parlar la meva llengua (la que té més parlants, la més estesa, la més rica...)...Conclusió: Vostè, vosaltres m’heu d’entendre a mi i no a l’inrevés.

Ha arribat el moment de parlar sobre els prejudicis que tenim tots plegats sobre la llengua catalana.

Les situacions comunicatives poden ser complicades i ho són de manera molt especial per als parlants d’una llengua minoritzada. En el cas català, ja ho hem pogut veure, les raons històriques i polítiques vénen de molt lluny... ni més ni menys que del segle XV!

Els prejudicis lingüístics que encara patim actualment ens indiquen que s’han anat consolidat actituds i conductes anòmales pel que fa a l’ús del català, que mai no han pogut retornar a una situació de normalitat.

Pel que fa als prejudicis que tenim i patim els catalanoparlants amb la nostra pròpia llengua, la llista és força llarga. Veiem-ne uns quants:

D’entrada, quan ens dirigim a una persona que no coneixem, pressuposem que no ens entendrà en català. Més encara, si pels seus trets característics, suposem que aquesta persona és estrangera. També pressuposem que, si li parlem en català, aquesta persona pot reaccionar de manera antipàtica i hostil.

Pensem, doncs, que si parlem en català serà considerat de mala educació. Ho farem, doncs, en castellà... per educació, per cortesia, per respecte...A més, ens direm, fent ús d’un altre dels nostres prejudicis... el castellà segur que l’entén tothom...

Fem un breu repàs i reflexionem sobre les autoexcuses que ens acostumem a donar per autodisculpar-nos de la nostra pobra actitud pel que fa a la llengua i també per la persona que tenim al davant.

Els prejudicis lingüístics (4. Llengües "riques", llengües "pobres")

Llengües amb “molts parlants” (riques) i llengües amb “pocs parlants” (pobres).

Massa sovint, plantegem la riquesa comunicativa d’una llengua en funció del nombre de parlants que té... Ara bé, quina és la xifra que marca el límit d’una llengua rica o d’una llengua pobra?

Des d’aquest punt de vista, és clar, doncs, que els parlants del xinès mandarí es poden comunicar amb més gent que no pas els qui tenen com a llengua pròpia (pobres!) l’anglès.

Llengües “primitives” i llengües “de cultura”.... Llengües “pobres” i llengües “riques” en lèxic...Llengües “locals” i llengües “internacionals”...

Si ens diguessin de comparar la llengua catalana o castellana o francesa... amb la llengua que fan servir la tribu dels navajos als Estats Units o el Yidín, una llengua australiana, molts de nosaltres segurament estaríem totalment convençuts i afirmaríem sense cap mena de dubte que les primeres són llengües molt més riques que no pas la segona.

Veiem què passa, però, amb el nostre verb menjar si el relacionem amb la llengua dels navajos.

O amb la paraula soroll en Yidin

Es té tendència  a creure que hi ha llengües primitives que no són aptes per a expressar segons quines idees. És evident que qualsevol llengua és apta per emetre qualsevol judici, i si no disposa d’algun element, el crearà quan el necessiti.

Com que ni l’espanyol ni l’anglès disposaven de paraules per denominar l’àtom, van haver de recórrer, com el català i altres llengües,  al grec... Això vol dir que aquests idiomes són inútils per a la ciència?

Els prejudicis lingüístics (3. Llengües aspres, llengües suaus)

"L'anglès és una llengua molt fàcil, no té ni accents!" 

"El castellà és molt més fàcil que el català, que té tantes excepcions!"

Per al parlant nadiu no hi ha llengües difícils... encara s’ha de demostrar que els nens xinesos o alemanys triguin més a parlar que els nens catalans, castellans o francesos.

Cal que ens fem iguals als altres i admetem que la “dificultat” o la “foscor” d’algunes llengües és només un fantasma, creat per l’omnipresència de la llengua que ens és “fàcil” i “clara”... que és la nostra.

Veiem-ne algun exemple... Quina llengua és més difícil, el chinook, idioma parlat per una tribu índia? O el català? 

Totes les llengües presenten un equilibri entre la complicació i la simplicitat dels seus components estructurals... Sempre, quan hi ha una llengua que sembla fàcil des d’un punt de vista, resulta complicada des d’un altre... I això té una relació intrínseca amb què la nostra visió particular sempre parteix de la nostra pròpia llengua, per a nosaltres, fàcil, clara, senzilla, etc. 

No té, doncs, cap sentit dir que les llengües són fàcils o difícils en termes absoluts. En una mateixa llengua, la presumpta facilitat d’algun aspecte implica la presumpta complexitat d’altres.

Sovint, també parlem  de llengües “suaus” i llengües “aspres”.  Diem que l'italià és molt "suau" que és "musical". En canvi, el rus o l'alemany són molt "aspres", llengües molt "dures" que ens fan mal a l'oïda.

Tot té un sentit... El que fem és convertir en punts de referència absolut aquells patrons fonètics, aquells patrons lingüístics que ens són familiars.

Els prejudicis lingüístics (2. Llengües fàcils, llengües difícils)

Hi ha molta gent que troba estranyes, rares, extravagants, difícils, complicades, pobres, dures, confuses, ridícules, enrevessades, vulgars...  aquelles llengües que no coneix...

I tot això és motivat simplement i precisament, per això, perquè no les coneix. Si aquesta gent pogués parlar o llegir a la perfecció en àrab, xinès, japonès, rus o kurd les trobarien d'allò més normals.

Ja veieu com la manca de coneixement i la pròpia ignorància poden portar al prejudici.

Els prejudicis, també en matèria de llengua, són gairebé tan antics com pot ser-ho el llenguatge humà.

Si fem un ràpid repàs històric... al S. XIII i XIV podem trobar el terme llengua vulgar per referir-se a les llengües romàniques i establir una diferència amb el llatí, la llengua de cultura per excel·lència.

És en aquests segles que Dante, el gran poeta, ens parla de la llengua “femenina” (llengua suau, llengua dolça) aquella que serveix, en contraposició a la “masculina” (llengua aspre, llengua dura),  per al tractament dels grans temes com l’amor, la justícia o l’amistat.

Si fem un salt en el temps i ens situem al S. XVIII, l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert classifica les llengües segons siguin aptes per a l’oratòria o el teatre (el grec o el llatí) o per a instruir,  Il·luminar i convèncer (el francès).

El filòsof francès Rousseau classifica les llengües segons la zona on es parlen (al nord aspres, dures, cridaneres) al sud (suaus, eloqüents, vives).

Durant el segle XVI, Cristòfor Despuig, un "home del Renaixement", va escriure "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra literària en què, Despuig, fa una perfecta diagnosi dels prejudicis lingüístics... Fent-ne una síntesi,ens diu que : 

El castellà no és superior al català, però els castellans estan intentant imposar-lo de manera agressiva, des del punt de vista lingüístic i cultural, manipulant la història per menysprear les gestes de la Corona d’Aragó i del català i enaltir-se ells. L’individu amb prejudicis lingüístics està inclinat a creure que el català només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics, mentre es resisteix a considerar-lo apte en els dominis de la tècnica, la ciència o l’ensenyament....

Lúcio mostra el seu astorament pel fet que se sent escandalitzat de veure com el castellà és abraçat per part dels principals senyors a Barcelona i altres poblacions de Catalunya i don Pedro li diu que a València encara més. Fàbio, per la seva part, es mostra pessimista respecte a aquest fet.

Segle XVI...!!

Els prejudicis lingüístics (1. Tòpics, dites i frases fetes)

Els prejudicis són tan antics com ho és la humanitat...

Tots acostumem a afirmar que no en tenim, de prejudicis, cosa que sabem que no és certa.... qui més qui menys assumeix els seus particulars prejudicis com un fet normal i, de vegades, els confereix garantia de certesa.

Els prejudicis es reflecteixen sovint en els tòpics...

I també en les dites populars i en les frases fetes...

Què és, però, un prejudici?

Si anem a buscar als diccionaris, hi trobarem que defineixen aquesta paraula de diverses maneres. Particularment em quedo amb la que diu:

“Opinió o actitud no fonamentada i intolerant exterioritzada de manera emocional cap a altres persones, idees, grups, cultures, ètnies, etc., pel fet de ser percebuts com a diferents.”

D’aquesta manera podem dir que es un prejudici creure que els homes condueixen més bé que les dones... i això ens porta a menysprear les dones, si més no com a conductores.

És un prejudici creure que els estrangers de l'est d'Europa són mafiosos, la qual cosa porta a malfiar-se dels estrangers...

O malauradament i de manera molt més recent, que els musulmans són terroristes i això ens porta a veure tots els musulmans com a sospitosos de no sabem ben bé què.

La meva exposició, però, la vull centrar en uns tipus molt determinat de prejudicis, els prejudicis pel que fa a les llengües, els anomenats prejudicis lingüístics.