De nou, tots junts en el mateix vaixell

Darrera mirada al passat....

Malgrat que el procés gaudia de molt bona salut, ens agradi o no, havia perdut una certa embranzida després del 9N. Hi havia una certa divisió entre els principals partits i les organitzacions de la societat civil hem passat per uns mesos en què estàvem descol·locades, perquè havíem perdut el comandament efectiu del procés i perquè les energies generades arran del 9N s’havien convertit en desencís i preocupació.

Mirem al futur....

El procés, però, és obert i viu. Ha quedat ben demostrat. El procés, malgrat tot, és imparable. Ha fet falta, però, generar noves propostes que ens permeten reprendre el camí superant el pitjor dels esculls: la divisió interna entre dos dels tres puntals del procés, els partits polítics i la societat civil.

L’ANC s’ha continuat basant en la mateixa estratègia de sempre: per aconseguir la majoria social inqüestionable cal que hi hagi la màxima unitat social i política que la promogui. Només amb l’expressió democràtica d’aquesta majoria social es podrà aconseguir el reconeixement internacional indispensable per a la constitució del nou Estat independent.

La consulta interna als membres de l’Assemblea ha servit per veure quina era l’autèntica posició dels associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari actual per tal de capgirar la situació política, ara per ara no gaire engrescadora.

Finalment, els partits, si més no, CDC i ERC, i la societat civil han arribat a un bon principi d’acord per anar junts, en una candidatura de país, a les eleccions del 27-S.

La CUP sembla que no s’hi afegirà. De fet era més que previsible, però això, no només no serà dolent, sinó que serà bo per al procés que estarà ben blindat des del centre-dreta a l’esquerra anticapitalista, passant evidentment pels sectors de centre-esquerra i de l’esquerra més tradicional.

Ens falta saber els punts concrets de l’acord. Alguns ja s’han començat a filtrat i crec que anem pel bon camí.

Amb el president Mas com a nou president de la Generalitat el 28-S i l’Oriol Junqueras com a vicepresident, recuperem el capital polític que representen ambdues persones i els dos partits que dirigeixen. Un capital que augmentarà quan s'hi afegeixin representants d'altres forces com Moviment d'Esquerres o Demòcrates de Catalunya

Els cinc primers noms de la llista són adequats i engrescadors. Segurament podrien haver-ne estat d’altres, però crec que la majoria del món independentista se sentirà ben representat.

Per a l’endemà del 27-S es preveu un govern de coalició. Espero que la CUP n’acabi formant part, com crec que seria desitjable per a tothom i beneficiós per al procés.

Encara ens falten molts detalls. Aquest pacte ha de ser un gran pacte d’Estat que, per començar ens digui quines seran finalment les persones que configuraran la candidatura de país. Estic convençut que no caurem en l’error de farcir la llista de figures mediàtiques. Segurament algunes és imprescindible que hi siguin, però sobretot el que necessitarà aquesta llista són persones qualificades en el seu àmbit, decidides, sacrificades i valentes.

Gent que ens permeti disposar d’un govern i d’un parlament molt fort per tal de garantir l’estabilitat del país i perquè tinguem la garantia plena que el procés d’independència no s’aturarà per res. Un govern i un parlament que condueixi amb mà ferma el calendari, els terminis, les negociacions, la política internacional, el procés constituent...

Aquest nou govern s’enfrontarà a un doble repte: fer  que el país funcioni amb la màxima normalitat possible i, alhora avanci amb pas ferm i decidit cap al procés constituent i la declaració d’independència. Necessitem la gent més preparada, tant des del vessant professional com des del tarannà i la manera de ser.

I tot això ara és més possible que mai. Després d’uns mesos d’incerteses, novament estem tots junts en aquest vaixell. Nosaltres, aquest nosaltres ampli, que inclou la societat civil, els partits i les institucions farem possible la victòria clara i inqüestionable de l’independentisme en les propers eleccions.

I el 28-S començarem a construir entre tots la nova República catalana independent.

Usuaris de xarxes socials qüestionen l'ANC (resposta a "Quo Vadis". 2)

En l’article d’avui intentaré donar resposta a Vicenç Valls i el seu QUO VADIS, Assemblea? (perquè deixo l’ANC) i a un parell de piulades que hi fan referència i que, perquè en tingueu coneixement, tot seguit us reprodueixo:

Fent referència a l’article, en Jaume Sans @jsanr diu “...és exactament el que penso. És molt possible que jo també els doni el plaer de la meva baixa”

En Vicenç Valls mateix respon: “Una llàstima. Tot plegat, vull dir. No sé si saben què ens passa o si se’ls fot.”

I en Jaume Sans finalitza dient: “Ho saben perfectament, però sembla que la consigna és donar suport a CiU i ERC facin el que facin.”

Anem pel “QUO VADIS...”

Em sap greu, molt de greu que en Vicenç Valls deixi l’ANC després de tant de temps i de tanta feina feta. Em sap greu, però no em preocupa perquè sé que continuarà, com tants, en la lluita per la independència. No em preocupa perquè, malgrat que voldria que continués amb nosaltres, ni el procés d’independència ni els independentistes van néixer amb l’Assemblea. Afortunadament, la lluita per la República catalana independent ve de molt lluny i d’independentistes n’ hi ha hagut des de fa segles.

Dit això, intentaré respondre algunes de les qüestions que ens planteja... Discrepo que el procés participatiu fos únicament per a “consum intern”. És cert que no va significar cap mandat democràtic, com tampoc ho hauria significat la consulta primera que es volia fer. Crec fermament que el procés del 9N va ser un èxit rotund, no només per als prop de 2.4 milions de persones que vam anar a votar, sinó pel que va significar com a acte de sobirania. El 9N tota aquella munió de gent vam sortir al carrer i vam votar desobeint l’Estat espanyol i el seu Tribunal Constitucional. Fent cas omís de les prohibicions i amenaces, amb decisió, convenciment i sense cap mena de por.

Diu en Vicenç que a partir d’aquí “es confirma un canvi de rumb del Secretariat Nacional. La màxima preocupació del qual sembla que passa a ser no incomodar els partits polítics”.

Anem a veure quina part de veritat hi ha en aquestes afirmacions. És cert que l’Assemblea (representada pel seu SN) cometem un greu error: cedim el lideratge del procés als polítics. Ho he reconegut públicament. Ara bé, és que era el moment dels partits polítics! La societat civil havíem conduït el procés fins a les portes de les plebiscitàries. Era l’hora, doncs, dels partits. Aquest error ens ha fet perdre dos mesos i ha provocat un sentiment de decepció entre força gent. No hi ha hagut, però, ni cansament ni desil·lusió en el procés, sinó únicament decepció, bàsicament amb l’actuació dels partits polítics.

Totalment d’acord amb què el debat que es va proposar a les assemblees estava mal estructurat. Això va produir confusió fins i tot en els propis resultats. Aquí també vam cometre un error.... Un altre tema és que aquest error, que assumeixo, sigui interpretat com la recerca, per part del SN, “d’una coartada” per a un pretès “canvi de rumb” vist com una subordinació als partits polítics i, més concretament (i es pot deduir de les piulades) a CiU i ERC. 

L'Assemblea fa una gran nosa als partits, a tots els partits. Si hi estiguéssim "subordinats" no farien el que fan per evitar que actuem com el que som, un actor polític implicat i amb responsabilitats en el procés. els partits i molts altres voldrien que ens limitéssim a organitzar 11 de setembre i que deixéssim la política "al qui entenen". No ho hem fet mai ni ho farem.

El 9N no va significar mai cap subordinació als partits polítics. Tothom és ben lliure d’interpretar la realitat com bonament li plagui, però el 9N, ja ho he dit abans, va ser un èxit de la societat civil que va portar el procés d’independència a tocar de les eleccions decisives.

“Paper galdós, inacció i silenci còmplice”. Així descriu en Vicenç la feina (la no feina per a ell) de l’ANC durant aquests dos darrers mesos. Una vegada reconegut l’error de deixar el procés en mans dels polítics (perquè, insisteixo, era el que tocava) només haig de dir que l’acció política moltes vegades no significa posar un milió de persones al carrer.

L’ANC va fer una gran feina des de l’11 de setembre fins, aproximadament, la segona quinzena de desembre. Va reconstruir la unitat perduda en el 9N i va dedicar tots els seus esforços a la Taula de Forces Polítiques i Socials. Una Taula que es va mantenir en secret fins que, alguna força política interessada, va filtrar-ne les reunions i el seu contingut, provocant-ne el trencament provisional.

En aquesta Taula i amb la mirada sempre posada en les eleccions al mes de març, es va fer un treball ingent per aconseguir unificar posicions entre set forces polítiques a l’entorn d’un Full de ruta comú cap a la independència. I ho estàvem aconseguint... fins a mitjans de desembre.

L’acord Mas-Junqueras ha sigut el mal menor. No hi havia una altra sortida. No és el nostre acord i, personalment, no m’hi sento vinculat. De l’acord, només n’extrec la part bona: que, malgrat totes les dificultats que pot representar l’endarreriment, disposem d’una data i de 7 mesos perquè la societat civil torni a liderar el procés, perquè la Taula torni a funcionar amb una orientació molt clara i decidida de cara que les eleccions del 27S esdevinguin plebiscitàries, esdevinguin les eleccions definitives.

Estic massa acostumat al fet que, dins del món independentista, s’usi amb massa lleugeresa, amb massa frivolitat i de manera massa habitual la paraula traïdor i traïció. Mai a la vida la utilitzaré contra companys i companyes que tenen el mateix objectiu que jo, malgrat que puguem ser dispars i contraris en l’estratègia i en la manera d’arribar-hi. Mai a la vida la faré servir contra companys i companyes que volen la independència, que treballen i lluiten per la independència i que ho fan des de la seva pròpia ideologia.  Un independentista, pensi com pensi, faci el que faci, no serà mai, per a mi, un traïdor.

Acabo de la mateixa manera que he iniciat aquest llarg escrit (disculpeu-me’n l’extensió) Vicenç i Jaume, em sap greu si deixeu l’ANC, però no em preocupa. Ens continuarem trobant en aquest camí cap a la llibertat, la democràcia i la justícia social.

Quo Vadis, Assemblea?: A guanyar la independència!

De moment, em queda un article per respondre, Pere Garriga, El vot municipal serveix per al que serveix. 

Comunicat del Comitè Permanent de l'ANC

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana

Les setmanes posteriors al 9 de novembre, que van culminar en l’acord polític Mas-Junqueras,  han conduït el país a un nou escenari que  ha originat desconcert, o bé directament decepció entre la societat catalana en general i, particularment, entre els associats, simpatitzants i col·laboradors de l’Assemblea.

En aquest sentit, des del Comitè Permanent de l’ANC us volem manifestar el següent:

En les setmanes posteriors al 9N i desprès dels discursos del President de la Generalitat i del d’ERC, vam centrar tots els nostres esforços en aconseguir la unitat d’acció dins de la Taula de Forces Polítiques i Socials. L’objectiu era aconseguir un full de ruta de mínims que fos acceptat per les 7 forces polítiques que integraven la taula.

La situació en el mes de desembre era crítica. Des de l’ANC ens vam trobar davant d’una forta disjuntiva: o aconseguíem que els principals partits arribessin a algun tipus d’acord que frenés la caiguda del procés o, si aquest acord no es produïa, les eleccions es farien al 2016. Si l’acord no ha estat el millor que podria haver estat per al procés, el no acord hauria significat un trencament absolut de la unitat que hagués afectat de ple al propi moviment independentista. Tots els acords requereixen concessions de les parts. I aquesta és l’essència del consens democràtic.

Des de l’endemà mateix de l’acord Mas-Junqueras, s’està treballant en:

Garantir que les eleccions del 27S siguin un autèntic plebiscit per la independència. Això es basa en dues premisses: Primer, que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, afermi el lideratge en el procés. Segon, recuperar la unitat d’acció entre els principals actors del procés, la societat civil i les forces polítiques independentistes.

Convertir les eleccions municipals en la primera volta de les eleccions per la independència.

Donar una nova orientació a la Taula de Forces Polítiques i Socials perquè tingui com a objectiu principal redactar el Full de Ruta cap a la independència.

Obrir un procés intern a tota l’organització, des d’ara i fins a la propera Assemblea General Ordinària (AGO), a través de l’explicació i l’aplicació del Pla d’Actuació i del proper debat sobre el nou Full de Ruta de l’ANC i la ponència política, documents aquests dos, que caldrà aprovar en la propera AGO.  

Tenim un objectiu clar i una nova data que ha de ser una fita definitiva. De la nostra unitat i de la nostra feina dependrà que les eleccions del 27S esdevinguin la victòria inqüestionable de l’independentisme.

Som un actor polític

Article publicat a Tribuna.cat 

Durant les darreres setmanes, els independentistes hem estat convivint amb una estranya barreja de sensacions. Els dies han anat transcorrent enmig de la perplexitat, la decepció, la impotència, la indignació...

Finalment, el dimecres 14 de gener, l’acord va arribar i, el mateix dimecres al vespre, vam poder escoltar com els dos actors principals d’aquest trist serial que ha durat setmanes ens n’explicaven l’abast.  

Volíem l’acord o, millor dit, el necessitàvem, per acabar d’una vegada amb aquest maleït carreró sense sortida en què havíem entrat i que amenaçava el propi procés d’independència. L’acord era imprescindible perquè la unitat d’acció de l’independentisme començava a esquerdar-se per diferents bandes.

Aquest acord té aspectes negatius? I tant! Aquest no és l’acord que demanava l’Assemblea, ni pel que fa a la data, ni en la forma, ni en com s’ha desenvolupat, ni tampoc perquè no ens mostra cap full de ruta perfectament tancat i acordat. És, a més, un acord només entre dos partits que sembla oblidar la transversalitat del moviment independentista.

Ara bé... tenim el que tenim i, el principal és que tenim ja una data: 27 de setembre. Des de l’Assemblea hem après que mirar enrere, que les mirades al passat només ens poden servir per aprendre dels errors que hàgim pogut cometre. Des de l’Assemblea sabem que, per damunt de tot, cal mirar endavant, més enllà de l’horitzó. Ens cal, sempre, dirigir la mirada cap al futur.

No mirarem enrere... Disposem de 8 mesos per poder treballar de manera més intensa si cal en el nostre principal objectiu: ampliar la majoria social favorable a la independència. Disposem de 8 mesos per assegurar la victòria de l’independentisme en les properes eleccions.

L’Assemblea, recordem-ho de nou i que tothom ho tingui ben present, és una organització sorgida de la societat civil, però amb un clar objectiu polític: la independència. Que ningú, doncs, ho oblidi, i els partits polítics els primers. Som actors polítics de primer ordre en aquest procés i no estem disposats a renunciar-hi.

Després del que hem viscut a partir del 9 de novembre, estem preparats per jugar-hi més fort encara, no només per aconseguir la República catalana independent, sinó perquè aquesta república sigui diferent. Volem un Estat nou que ens serveixi per construir un nou país. Un Estat nou que ens permeti lluitar des del primer dia contra les emergències socials i econòmiques que patim. Un Estat nou que signifiqui regeneració democràtica, una regeneració que, tots en som conscients, ha de començar pels propis partits polítics.

El principal garant d’aquest procés ha de ser el full de ruta que caldrà aplicar immediatament després de les eleccions. Un full de ruta comú, acordat i amb compromisos de compliment per part de totes les forces polítiques sobiranistes.

És en aquest full de ruta en què l'Assemblea va centrar, des del primer moment, tots els seus esforços, malgrat la mentida que han mirat d'escampar alguns mitjans i gent interessada, intentant fer creure que a l'ANC només li preocupaven les llistes, les candidatures i els noms.

Algun dia, segur, n'haurem de parlar abastament d'aquests darrers dos mesos. Haurem de parlar de la feina silenciosa, discreta, sacrificada i intensa que ha fet l'Assemblea.

Comunicat de l'ANC sobrel'acord Mas-Junqueras

Arran de l'acord del 14 de gener entre el president de la Generalitat de Catalunya i el líder del primer partit de l'oposició, amb la presència de l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència, el Secretariat Nacional de l'Assemblea expressa que:

Amb l'acord que han assolit el president de la Generalitat i el cap de l'oposició tenim una data per al referèndum definitiu: les eleccions. El 27 de setembre s'ha convertit en el nou horitzó en el qual hem d'abocar els nostres esforços per garantir-ne el caràcter constituent i, des de l'Assemblea, hem treballat per fer possible aquest acord que ens porti a culminar el nostre procés polític amb èxit.

 Cal dir que aquest no és l'acord que demanava l'Assemblea, ni pel que fa al calendari, ni en la forma, ni tampoc mostra un full de ruta perfectament travat i tancat, però ara ens toca guanyar les eleccions de la independència. I per això des de l'Assemblea treballarem per aconseguir dues coses: d'una banda, sumar més forces polítiques a l'esmentat acord per a la transició nacional i, d'altra banda, incorporar més persones a la majoria social per la independència.

Des de l'Assemblea no creiem en els intents de reformar un Estat caduc. Volem crear un Estat nou, perquè és l'única manera de tenir totes les eines que ens han de permetre fer front a les emergències socials, econòmiques i democràtiques que patim.

Tenim molta feina i un objectiu engrescador. Ara toca tornar a treballar plegats per fer de les properes eleccions al Parlament de Catalunya les nostres eleccions decisives. 

Secretariat Nacional de 

L'Assemblea Nacional Catalana