He recuperat un article que vaig escriure el mes de febrer de 2008, poc
després que Kosovo –el 17 de febrer de 2008- proclamés la independència. He
pensat que era bo reproduir-lo en aquest bloc. Quan el rellegeixo, crec que, si
l’escrivís ara, no hi canviaria gaire cosa. Potser em limitaria a remarcar el fet
més important que sí que ens acosta a Kosovo i que és l’estatègia utilitzada
per sèrbia per dividir i trencar la convivència d’una comunitat pluriètnica,
plurireligiosa i plurilingüística que fins llavor havia viscut en pau.
Els sobiranistes en general i els independentistes en particular ens
felicitem pel fet que Kosovo hagi assolit la independència i esdevingui un nou
estat europeu, malgrat les absurdes i ridícules objeccions de l'Estat espanyol.
Aquí us el deixo...
Dit això, crec que és un error important voler comparar la situació
d'aquesta regió dels Balcans amb Catalunya i els Països Catalans. Kosovo i
Catalunya no s'assemblen en res. Ni, afortunadament per a nosaltres, el camí
que ha hagut de seguir el poble Kosovar per arribar a ser un estat sobirà té
res a veure amb el que hem iniciat des d'aquí. Els fets històrics (guerres,
assassinats, neteja ètnica...), la situació geogràfica (els pobles veïns) i la
política internacional (interessos determinats dels EUA) són elements que han
configurat i han marcat un procés determinat que ha culminat en la proclamació
de la independència.
Els catalans tenim costum d'emmirallar-nos en altres pobles i pensar que
ells sóns els que segueixen el camí autèntic, l'únic camí per esdevenir estat
independent. Aquest emmirallament ens porta a mitificar determinats
nacionalismes i, el que encara és pitjor, a intentar imitar-los. Estic pensant
en casos com l'irlandès o el basc, dos moviments independentistes força
allunyats també del procés (encara en estat embrionari) català.
Si en algú hem de fixar la mirada, amb tota la prudència que calgui, és en
el nacionalisme quebequès, que ja ha plantejat dues vegades un referèndum
d'autodeterminació i que, les dues vegades, l'ha perdut. Els independentistes
quebequesos, però, lluny de desmoralitzar-se, ja han dit que quan tornin a
governar hi haurà un tercer referèndum. Un fet que, algun dia, pot arribar a
ser del tot paral·lel amb el de Catalunya.
Fixar la mirada en el nacionalisme escocès que, poc a poc, ha aconseguit la
majoria per poder governar Escòcia i començar a plantejar-se seriosament el
referèndum d'independència.
N'hi ha d'altres... el cas de Txecoslovàquia que, l'1 de gener de 1993 se separà
pacíficament en dos estats: la República Txeca i Eslovàquia amb l'anomenat Divorci
de Vellut.
El nostre camí és diferent, és un camí propi perquè la nostra situació
humana, política, social, lingüística, geogràfica i econòmica és també pròpia i
diferent. Per molt que ens n'alegrem, nosaltres no som Kosovë; com tampoc no som
Irlanda... ni Euskadi.
El problema, però, és que Espanya tampoc és Anglaterra, ni Canadà, ni
Txèquia o Eslovàquia. El problema és que Espanya, i fa mal de dir-ho, de
vegades vol ser Sèrbia.
