dilluns, 4 de juny del 2018

VÍDEO: L'empresa al segle XXI (Programa núm. 14 de Catalunya segle XXI)

El nou programa d'ETV Llobregat i El Punt Avui TV  
http://etv.alacarta.cat/catalunya-segle-xxi/capitol/el-model-de-empresa-del-segle-xxi
Emès el diumenge 3 de juny de 2018
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López
Convidats:  
Àlex de Azuaje, llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universidad de Carabobo i llicenciat en Administració d'Empreses pel Colegio Universitario de Administración (ambdues a la ciutat de València, Veneçuela). És Màster en Administració d’Empreses (MBA) per la Florida State University College of Business (EUA), en l'especialitat de Comerç Exterior.

Ha estat vinculat a l'activitat financera en empresa privada a Catalunya durant nou anys. Actualment és empresari en el sector de Turisme.

Miquel Vilches, estudiant de Ciències Polítiques de la UPF

David Calonge, Graduat en Dret i Econòmiques

diumenge, 3 de juny del 2018

Espanya vol ser Sèrbia? (Recupero un article de l'any 2008)



He recuperat un article que vaig escriure el mes de febrer de 2008, poc després que Kosovo –el 17 de febrer de 2008- proclamés la independència. He pensat que era bo reproduir-lo en aquest bloc. Quan el rellegeixo, crec que, si l’escrivís ara, no hi canviaria gaire cosa. Potser em limitaria a remarcar el fet més important que sí que ens acosta a Kosovo i que és l’estatègia utilitzada per sèrbia per dividir i trencar la convivència d’una comunitat pluriètnica, plurireligiosa i plurilingüística que fins llavor havia viscut en pau. 

Els sobiranistes en general i els independentistes en particular ens felicitem pel fet que Kosovo hagi assolit la independència i esdevingui un nou estat europeu, malgrat les absurdes i ridícules objeccions de l'Estat espanyol. Aquí us el deixo...

Dit això, crec que és un error important voler comparar la situació d'aquesta regió dels Balcans amb Catalunya i els Països Catalans. Kosovo i Catalunya no s'assemblen en res. Ni, afortunadament per a nosaltres, el camí que ha hagut de seguir el poble Kosovar per arribar a ser un estat sobirà té res a veure amb el que hem iniciat des d'aquí. Els fets històrics (guerres, assassinats, neteja ètnica...), la situació geogràfica (els pobles veïns) i la política internacional (interessos determinats dels EUA) són elements que han configurat i han marcat un procés determinat que ha culminat en la proclamació de la independència.

Els catalans tenim costum d'emmirallar-nos en altres pobles i pensar que ells sóns els que segueixen el camí autèntic, l'únic camí per esdevenir estat independent. Aquest emmirallament ens porta a mitificar determinats nacionalismes i, el que encara és pitjor, a intentar imitar-los. Estic pensant en casos com l'irlandès o el basc, dos moviments independentistes força allunyats també del procés (encara en estat embrionari) català. 

Si en algú hem de fixar la mirada, amb tota la prudència que calgui, és en el nacionalisme quebequès, que ja ha plantejat dues vegades un referèndum d'autodeterminació i que, les dues vegades, l'ha perdut. Els independentistes quebequesos, però, lluny de desmoralitzar-se, ja han dit que quan tornin a governar hi haurà un tercer referèndum. Un fet que, algun dia, pot arribar a ser del tot paral·lel amb el de Catalunya. 

Fixar la mirada en el nacionalisme escocès que, poc a poc, ha aconseguit la majoria per poder governar Escòcia i començar a plantejar-se seriosament el referèndum d'independència.

N'hi ha d'altres... el cas de Txecoslovàquia que, l'1 de gener de 1993 se separà pacíficament en dos estats: la República Txeca i Eslovàquia amb l'anomenat Divorci de Vellut. 

El nostre camí és diferent, és un camí propi perquè la nostra situació humana, política, social, lingüística, geogràfica i econòmica és també pròpia i diferent. Per molt que ens n'alegrem, nosaltres no som Kosovë; com tampoc no som Irlanda... ni Euskadi. 

El problema, però, és que Espanya tampoc és Anglaterra, ni Canadà, ni Txèquia o Eslovàquia. El problema és que Espanya, i fa mal de dir-ho, de vegades vol ser Sèrbia.

La dona a l'Alta Edat Mitjana. 1 (Èpoques merovíngia i carolíngia. S. V-X)




El 8 de març de 2005, Elsa López escrivia un article titulat La invisibilidad de las mujeres:[1]


Lo son. Unas veces más y otras, menos. Pero lo son: invisibles, transparentes. Están en escena y no se las ve. Presiden instituciones, congresos, departamentos sociales, y no se las ve. Pintan, escriben, componen, dirigen orquestas, crean arte, y no se las ve. Se silencian sus nombres o se las aparta del canon que es lo mismo que no ser. 

Porque si no se las nombra, no son nada. Nadie duda de que hubo escritoras espléndidas en todas las épocas dignas de ocupar un lugar destacado en las mejores enciclopedias o artistas dignas de tener colgadas sus obras en los mejores museos. Y si nadie lo duda, ¿por qué no están? ¿Quién ha borrado sus nombres de esas páginas? ¿Quién o quiénes han olvidado colocarlas en el sitio que les corresponde?


En parlar de les dones de l’Alta Edat Mitjana, i del paper que van exercir, és inevitable centrar-se en aquelles que van pertànyer a les classes socials més altes, perquè són les úniques que, d’una manera o altra, han esdevingut una mica més “visibles” i de les quals hi ha, en menor o major grau, constància de les seves activitats.[2] Tot i això, els documents sobre la història de les dones a l’Alta Edat Mitjana, tant pel que fa a la vida secular o a la religiosa, són força limitats, sobretot quan més enrere en el temps vulguem anar. 

Les tradicions germànica i romana

La tradició germànica -la lligada als pobles germànics que van envair els territoris de l‘Imperi romà d’Occident durant els segles V, VI i VII-, té una gran transcendència en el paper de la dona a la societat, ja que, davant la romana, li concedia una situació més important. Al llarg de les dècades, es va produir una fusió entre la tradició germana i la romana que es va començar a manifestar durant l’Imperi carolingi. Podem dir, doncs, que les dones, a partir d’aquests segles, van poder desenvolupar-se en tots els àmbits socials amb una major llibertat i amplitud que en èpoques anteriors.

La tradició germànica situava la dona com un element actiu i fonamental de la societat. Tanmateix, la transcendència restava limitada al seu paper de mare o de companya de l’home i se les valorava, bàsicament, pel seu paper d’esposes i mares. 

L’època merovíngia 

La dones van influir força en les conversions al cristianisme dels seus marits. Segons escriu Suzanne Fonay: Clotilde, la princesa Burgundia que es va casar amb Clodoveu, va persuadir el seu marit que reconegués el déu veritable i abandonés l’adoració d’ídols. Quan les tropes de Clodoveu estaven pràcticament vençudes pels alemanys, es va girar vers Déu i va assolir la victòria.[3] Les reines, en les terres que governaven, eren sovint les fundadores de monestirs i d’esglésies I també nomenaven per al càrrec de bisbes els seus súbdits preferits.

Els codis de dret conferien un gran valor a la vida de les dones, si bé això era a causa del valor que se’ls atorgava  com a profetesses o en la seva qualitat de procreadores, de portar fills al món. Codis germànics com el del Pacte del Codi Sàlic preveia forts càstigs per tots aquells que acusessin falsament o vexessin una dona.

En cas de viure sota el dret romà, l’autoritat del marit sobre la dona s’enfortia. En els segles VI i VII, les dones estaven o bé sota el domini del pare, si eren solteres, o del marit, si estaven casades. El marit era, doncs, el representant legal de la dona i l’administrador de les seves propietats. Tanmateix, el dret visigòtic, el que conferia més drets a les dones, disposava que una dona podia administrar la seva propietat.

Si es moria el marit, la dona, tant en el dret romà com en el germànic, esdevenia cap de família, adquiria el control de la propietat i custodiava els fills fins que aquests assolissin la majoria d’edat. 

L’època carolíngia

Històricament, mentre que el regne merovingi era laic, el tret predominant del carolingi va radicar precisament en la unitat teocràtica.[4] A causa d’això, durant l’època carolíngia, els matrimonis es veuen influenciats directament pel cristianisme i el principi d’indissolubilitat de l’estament. Carlomagne, per exemple, el 789 prohibia el matrimoni en segones noces dels homes o dones divorciats i, el 769, va declarar que l’adulteri no era en cap cas motiu de dissolució matrimonial.

Personatges històrics femenins de l’època van viure o patir directament els nous aires legislatius que s’anaven introduint en la societat. 

Dones com Judith de Baviera, filla de Lluís el Piadós, acusada pels seus enemics d’immoral i que va acabar reclosa en un convent. Tetberga, esposa de Lotari II, rei de Lotaríngia, acusada d’incest, empresonada i torturada perquè confessés unes relacions sexuals amb el seu propi germà. Tot, perquè el seu marit volia aconseguir el  divorci per tal de casar-se amb la seva concubina. Tanmateix, cap dels arguments emprats pel rei, ni l’adulteri, ni l’incest, ni l’esterilitat de la reina, ni el seu ingrés en un convent van resultar suficients i l’Església es va negar sempre a concedir-li el divorci.

[1] López, Elsa. La invisibilidad delas mujeres, dins de: http://www.ciudaddemujeres.com
[2] Wade Lagarde, Margaret. La mujer en la edad media. Editorial Nerea. Madrid, 1986.
[3] Fonay Wemple, Suzanne. Las mujeres entre finales del siglo V i finales del siglo X. Dins de: Historia de las mujeres. Direcció de Georges Duby i Michelle Perot. Volum 2. Pàg. 227 

[4] Íd. Pàg. 234

divendres, 1 de juny del 2018

L'Empresa al segle XXI (DAVANTAL del programa núm. 14 de Catalunya segle XXI)




L’empresa, l’empresariat, avui dia anomenats també emprenedors i emprenedores, representen un dels pilars econòmics de qualsevol país. L’activitat empresarial col·labora a la creació de riquesa i a l’augment del benestar dins de la societat. 

El model d’empresa ha anat canviant des del segle XIX, encara que fins fa ben poc sempre s’ha entès com un element orientat a proporcionar un valor econòmic als seus propietaris o accionistes, l’únic interès dels quals seria  el maximitzar el retorn de la seva inversió. Aquest model dominant d’empresa que busca com darrer objectiu la rendibilitat econòmica sembla ja caduc. El segle XXI ens ha arribat acompanyat de tot un seguit de sensibilitats socials que obliguen a plantejar, com en altres àmbits, una estratègia diferent, un model d’empresa diferent que s’ajusti als nous temps. 

L’empresa del segle XXI està evolucionant cap a un model nou, que no veu en la rendibilitat econòmica el fi últim, sinó com una condició necessària, encara que no suficient, per a la supervivència i desenvolupament de l’empresa. El lloc central el comencen a ocupar les persones i caldria entendre l’eficiència econòmica com una condició necessària per al propi desenvolupament de les persones i de la societat. 

Catalunya és un cas força especial per la importància que, en el teixit empresarial, tenen la micro, petita i mitjana empresa i també els autònoms. Actualment, a Catalunya hi ha prop de mig milió de petites i mitjanes empreses i 546.000 autònoms  que representen el 99,8% del teixit productiu del país i el 75% de l’ocupació.

Els empresaris, autònoms, comerciants, emprenedors, directius, acadèmics i professionals de la indústria, de tot l’àmbit econòmic i empresarial de Catalunya, han de poder decidir entre tots quines són les millors eines que els convenen per garantir una empresa d’èxit, que contribueixi a construir una societat millor i més pròspera. Decidir que cal fer amb el propi esforç fiscal i com i a què és millor destinar-lo. Poder finançar les infraestructures necessàries. Decidir el marc de relacions laborals adequat, tant per a l’empresa com per als seus treballadors. Decidir, en definitiva, quina és l’empresa que vol Catalunya.

VÍDEO: "El Siglo de Oro". La traducció sistemàtica del català al castellà (Programa núm. 105 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 105 de
LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA
http://etv.alacarta.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/segle-xxi-traduccio-sistematica-del-catala-al-castella
Emès el dimecres 30 de maig de 2018 per ETV Llobregat
Lluís Batlle, enginyer en Telecomunicacions, però un gran aficionat i estudiós de les llengües. Sobretot compromès amb la conservació de les diferents varietats de la llengua catalana en oposició a la seva estandardització. Li encanta el repte d’intentar reconciliar maneres contraposades de reconstruir els fets històrics. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.