dijous, 7 de març del 2019

La Marina catalana, aportacions científiques a la nàutica (DAVANTAL del programa 130 de LA CLAU de la nostra història)



“.. Els treballs a les drassanes continuaren amb una activitat incessant i els seus dipòsits el 1390 foren insuficients per a guarir sota les immenses arcades, que encara avui es conserven, una esquadra de vint-i-cinc a trenta galeres...”

L’anterior paràgraf està extret del llibre “Antiga Marina Catalana” de Francesc de Bofarull.

La Nació catalana ha estat capdavantera en l'Art Nàutic. Durant els segles XIII, XIV i XV les naus, caravel·les i galeres van navegar en els mars de gairebé totes les parts del món. El model de les nostres lleis marítimes fou imitat pels altres països els quals observaren com les normes i les lleis marítimes catalanes eren les millors del món per ser les millors redactades i les més avançades jurídicament.

A la Baixa Edat Mitjana, la Nació catalana disposava d'una de les marines més fermes i dúctils de la Mediterrània, d'una eficàcia gairebé equiparable a la de les flotes genovesa i veneciana i per davant de les de Marsella, Pisa o Nàpols.

Una embarcació, en paraules de Michel Mollat, no és mai un fi en si mateixa sinó la resposta d'una tecnologia naval a unes necessitats econòmiques o estratègiques; constitueix sempre un instrument de transport o de guerra. Els vaixells, doncs, s’adapten als nous temps i a les noves necessitats. Així, a principis del segle XV, l’experiència acumulada pels mestres d'aixa, els fusters de ribera i els calafats, l' expansió de la metal.lúrgia i l'accentuació del control de les matèries primeres i del treball de tots els menestrals que intervenien en la construcció naval, per part del Consols de Mar, van permetre que el creixement del tonatge deIs vaixells no es fes a costa de la seguretat: de les mestrances baix-medievals sortiren embarcacions cada cap més grosses, però també més termes i estanques.

A la CLAU de la nostra història d’avui parlarem de la marina catalana i de les aportacions tecnològiques que va fer a la nàutica.

dilluns, 4 de març del 2019

VÍDEO: Els mitjans de comunicació. Conclusions i propostes fase d'experts (Programa 33 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 2 de març de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Pere Oriol-Costa, catedràtic emèrit de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Coordinador de l’àrea “Una societat cohesionada” del Congrés Participatiu Catalunya i Futur.

Mònica López, Màster en Comunicació política

Marta Vilajeniu, periodista

Els mitjans de comunicació (Conclusions i propostes de la fase d'experts)


A principis de març de 2018, Catalunya segle XXI, va emetre un capítol titulat els mitjans de comunicació que necessita Catalunya. Després d’un any intens de debats, el mes de novembre de 2018, el Congrés Participatiu Catalunya i Futur, en la seva fase d’experts, va presentar les conclusions i propostes per al debat de l’àrea de comunicació.

La presentació va tenir lloc al Col·legi de Periodistes de Barcelona, moderat per la periodista Anna Salvans, va comptar amb la participació de Martí Petit Bozzo, cap d’investigació i projectes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.  Enric Marín, expresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Neus Bonet, presidenta del Col•legi de Periodistes de Catalunya i Pere Oriol Costa, catedràtic emèrit de comunicació de la Universitat de Barcelona.

Les conclusions i propostes per al debat s’estructuren en quatre centres d’interès:

El primer tracta sobre la necessitat d’una política de comunicació pròpia per a Catalunya. Necessitem assolir la sobirania sobre l’espai català de comunicació per garantir una regulació adequada en matèria de mitjans, cultura i llengua.

El segon, l’audiovisual a Catalunya i Internet, recull les propostes i conclusions per potenciar el sistema audiovisual català en el marc del canvi tecnològic.

El tercer tracta sobre emissors i periodistes. La necessitat de comptar amb periodistes crítics i ben formats en el marc d’empreses de comunicació que assumeixin la seva funció social.

(JAUME) I, finalment, el quart, aplega les propostes sobre receptors i continguts. Hem d’aspirar que la nostra sigui una societat de lectors i espectadors crítics i ben informats com a resultat del fàcil accés als mitjans i de continguts de qualitat.

Avui, a Catalunya segle XXI, mirarem de conèixer alguna d’aquestes propostes i conclusions sobre comunicació.

Comencem!  

Transgredir la transgressió. La revolta dels pijames (Dedicat als alumnes de 6è del pijama de Santpedor)

Transgredir la transgressió. La llavor de la revolta.

Us confesso que no m’agrada gaire el Carnaval. Massa soroll i massa disbauxa. Tampoc no he sigut mai un gran "transgressor". Encara menys m’agrada disfressar-me, si bé alguna vegada m’ha tocat fer-ho, i no precisament per Carnaval.

Aquests darrers dies ha saltat la notícia d’una polèmica a l’escola Riu d’Or de Santpedor. Un grup de nens de 6è van decidir no disfressar-se com la resta en aquesta setmana de Carnestoltes. Es veu que des del centre portaven dies fent tallers amb els nens perquè tal d’anar creant els complements de la seva disfressa per a la festa. La finalitat era cada dia sumar una part d’aquesta disfressa que acabava sent un superheroi a final de setmana. Aquell dia tocava portar un cinturó. Un grup d’alumnes, però, van decidir disfressar-se pel seu compte i van aparèixer el dia de Carnaval amb pijama. Els “dissidents” han estat castigats amb una setmana sense pati.

El que més m’ha sorprès són els arguments de l’escola per justificar aquest càstig: “les normes es creen per facilitar la convivència. Si cadascú fes el que vogués, no hi hauria ni ordre ni concert”. És a dir, disciplina, ordre, obediència i poder....a la setmana de Carnaval!

Potser caldria recordar què és i que signifiquen les festes de Carnaval. En un article molt interessant publicat al diari ARA amb un títol força definitori  “Festes d’hivern i carnaval: La llavor de la revolta” s’hi diuen coses tan interessants com aquestes:

Biel Mayol, doctor en Història ens explica unes festes que formen part del calendari carnavalesc i ens diu que “són disbauxa, són contestació.” Un altre doctor en Història, el manacorí Antoni Vives explica que “Durant aquestes festes hi ha llicència per transgredir les normes, per dir coses més gruixudes de les que es dirien un altre moment. Es beu i es menja sense mesura. Hi ha sexe, i hi ha violència, en el sentit de risc. Hi ha, en definitiva, permissivitat perquè passin coses que no passen durant la resta de l’any”.

Aquestes festes qüestionen el poder... “La festa popular és vista com un gran mostrador de les idees on els qui malavegen per transformar la societat i fer-la progressar i millorar veuen una oportunitat per sembrar la llavor de la revolta [..]amb el carnaval ens imaginem que les coses podrien ser d’una altra manera”.

I l’antropòleg Marcel Pich rebla el clau “una festa mai no és controlable, perquè si és controlada no és una festa”.

En aquest nostre món de normes i lleis, de policia, fiscals i jutges, de polítics i governs, de mestres, consells escolars i AMPA’s potser els únics que semblen haver entès el significat i el contingut dels Carnavals han estar el grup d’alumnes de 6è del pijama de Santpedor.

La transgressió ha estat transgredida. La llavor de la revolta.

dissabte, 2 de març del 2019

La consulta de la Crida. Eleccions sí o no.


A partir d’ahir, la Crida està consultant als seus associats la postura que ha d’adoptar davant les imminents eleccions al Congrés dels diputats d’Espanya. S’hi plantegen dues preguntes:

1. Consideres que la Crida Nacional ha de promoure una candidatura tan unitària com sigui possible de cara al 28 d’abril entre formacions independentistes i sobiranistes partidàries del dret a l’autodeterminació?
2. Si altres organitzacions polítiques acceptessin la confluència electoral, veuries bé que la Crida participés com a tal en les eleccions del 28 d’abril?
Res a dir a la primera. L’objectiu pel qual neix la Crida és, principalment, treballar per la unitat de l’independentisme per tal d’aconseguir la independència i fer realitat la República catalana. En aquest sentit, la meva resposta ha estat afirmativa.

El problema radica en la segona pregunta, per a mi, totalment innecessària. Després de reflexionar-hi, considero que, si volem que la Crida esdevingui el moviment que li cal al país, el moviment que, com assenyala el punt 2 del manifest fundacional “cristal•litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics”, una resposta afirmativa a aquesta segona pregunta podria ser, valgui la  paradoxa, un element totalment negatiu. Intento explicar-me.

Les eleccions són molt importants. Totes les eleccions, les espanyoles també. Són l’espai on podem afermar encara més la nostra força i, sobretot, la nostra legitimitat en el camí cap a la independència. Ara bé, el primer repte per un moviment com la Crida no poden ser de cap manera les eleccions. Sembla com si la direcció de la Crida visqui només pendent de les diferents eleccions que s’apropen i els reptes que realment té al davant no són aquests.
En aquests moments la Crida, malgrat els seus 17.000 associats, és un moviment encara dèbil. La seva direcció, formada per moltes persones carregades d’obligacions i responsabilitats (diputats, conselleres, etc.) no pot anar més enllà de les reunions setmanals. Així és impossible fer créixer una organització. Quina hauria de ser, doncs i ara per ara, la feina primordial de la Crida?

1.    Les sis àrees de treball actual de l’executiva de la Crida han de dotar-se d’equips de treball que puguin tirar endavant la gran quantitat de feina que representa cadascuna de les àrees. Sense aquests equips de treball, la feina s’acumula i avança amb una lentitud exasperant que el país no es pot permetre.

2.    Extensió territorial. La força de la Crida serà una realitat quan compti amb una xarxa territorial important, quan sigui present i efectiva en multitud de pobles i barris del país. Només així, aquests 17.000 associats podran multiplicar-se i treballar de manera coordinada i organitzada. Alhora, el creixement d’associats donaria a la Crida una major estabilitat econòmica, sempre indispensable.

Intentar participar en unes llistes electorals sense haver fet forta primer l’organització em recorda massa la “vella política” dels partits tradicionals, aconseguir escons per damunt de tot. Precisament allò que volem desterrar.

La segona pregunta, però, encara té una interpretació molt més perillosa encara. Què significa això de “Si altres organitzacions polítiques acceptessin la confluència electoral...?” Pot interpretar-se en el sentit que si “alguna o algunes”, no totes, accepten una llista conjunta, la Crida hi donaria suport i, a més, hi participaria aportant-hi candidats? Quin panorama electoral se’ns podria presentar?

Més enllà de si són certes o no les notícies que corren de possibles pactes entre PDECAT i la Crida, el que si sabem amb una certa seguretat és que ERC presentarà les seves pròpies llistes. Crec que no hi ha cap dubte al respecte. Més encara, és molt factible que hi incorpori formacions o persones provinents dels diferents àmbits de l’esquerra catalana, preferiblement del món de les “confluències”. És una lògica permanent en l’estratègia d’ERC: esdevenir el pal de paller de l’independentisme, però, també, de l’esquerra catalana. Ho ha intentat en el passat i ara sembla tenir-ho a l’abast de la mà. I encara es reforçarà més la seva opció “sobiranista d’esquerres” si la CUP decideix no presentar-se a les eleccions espanyoles.

Que li queda, doncs, a la Crida? Establir un font de centre-dreta amb PDECAT i formacions més petites i rentar-li una mica la cara amb alguns independents? Seria la fi del moviment que pretén ser la Crida i el país en general i l’independentisme en particular en serien els principals perjudicats.

Per tot això que us acabo d’exposar, la meva resposta a la segona pregunta no pot ser un altre que el NO.

Treballem per la unitat de l’independentisme. Treballem en base al nostre document fundacional. Fem forta i gran la Crida i ja hi haurà el moment de pensar a participar en eleccions.  

divendres, 1 de març del 2019

VÍDEO: Després del procés, què? El dia a dia del judici de la vergonya (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 28 de febrer de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol 
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Albert Olcina Advocat i membre fundador de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya

Aida Sanuy, periodista. Ha estat membre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans  i del Secretariat Nacional de la CUP. Actualment treballa a la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. Coautora del llibre Després del procés, què?. Reflexions de la generació que ve.

Oriol Corral, Graduat en Història. Ha militat a l’Escamot Gramenet, Maulets i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Ha estat regidor de SOM Gramenet i està afiliat a la Intersindical CSC. Coautor del llibre Després del procés, què?. Reflexions de la generació que ve.

Davantal

Dimarts passat van acabar les declaracions dels acusats amb les intervencions de Jordi Cuixart i Carme Forcadell.  “El dret a votar es guanya votant” Aquesta va ser una de les frases més directes i més transparents que hem pogut escoltar durant les primeres sessions del judici a l’1 d’octubre.

Jordi Cuixart ha tingut sempre una mirada especial. És una mirada penetrant, lluminosa.  Una mirada que somriu. Amb aquesta mirada, amb serenitat, però amb dignitat, valentia i fermesa, Cuixart  ha començat dient:  «Després de 500 dies, la meva prioritat no és sortir de la presó. La meva prioritat és poder denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats a Catalunya i a l’estat espanyol.” La declaració del president d’Òmnium Cultural, més que cap altra,  ha situat el judici en un context absolutament polític.

Jordi Cuixart s’ha mostrat com un pres polític que denuncia l’Estat en la seva totalitat, començant pel Rei, denunciant la seva actitud parcial, antidemocràtica i violenta del 3 d’octubre. A través de les seves respostes, els acusadors han passat a ser acusats i reivindicat la desobediència civil i l’1 d’octubre com l’exercici més gran de desobediència civil que hi ha hagut mai a Europa.

Tot seguit, Carme Forcadell va haver de suportar les preguntes capcioses, agressives, amb alguns tocs de menyspreu de l’acusació. Més insegura que Cuixart va anar de menys a més i va fer una ferma defensa dels drets fonamentals: la inviolabilitat parlamentària, el dret del pluralisme polític, de la llibertat d’expressió.  En un Parlament s’ha de poder parlar i debatre sobre tot.

Ahir i avui han començar a declarar els testimonis. Joan Tardà, deixant en evidència la situació de marginació que pateix el català en aquest judici. el nerviosisme de Soraya, Rajoy i el seu “no se hizo ningun referèndum”. Montoro...La ironia de Rufián... La dignitat i el coratge de Baños i Eulàlia Reguant. Urkullu i el seu paper mediador, Zoido i els seus "lo desconozco" o  "no me consta". 

Abans, però, parlarem d’un llibre escrit per 22 joves: “Després del procés, què? Reflexions de la generació que ve”. Una generació que s’ha fet adulta durant el procés independentista.

De seguida ens hi posem. 

Som-hi! Comencem!

VÍDEO: Melcior Font, guerriller cultural (Programa 129 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 129 de
4a temporada
Emès el dimecres 26 de febrer de 2019

Pau Vinyes és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona, on també va realitzar un màster d’Estudis Històrics. Vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i secretari de Tot Història Associació Cultural. Col·labora en diverses revistes i mitjans electrònics locals i ha realitzat com a autor i coautor diversos llibres sobre Sant Andreu de Palomar i la Segona República a Catalunya.

Ha publicat també la biografia d'Hilari Salvadó i Castell, el darrer alcalde republicà de Barcelona.

Rosa Maria Dumenjó, sociòloga. Activista i experta en polítiques de Gènere en relació a la organització i planificació dels espais urbans i el temps i en gestió de la diversitat.

Va ser directora de la Fundació Maria Aurèlia Capmany, responsable de la Dona de la UGT i Tinenta d’Alcalde de l’Ajuntament del Ripollet.

Actualment, entre altres, és membre del Patronat de la Fundació per la diversitat. Charter de la diversitat de la UE i Vicepresidenta de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany.. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura