Avui, m’ha arribat aquest versió catalana de “The Foggy Dew” (La boira del matí) interpretada pel grup català "El fil d'Ariadna". És una cançó irlandesa que narra l’Aixecament de Pasqua, conegut també com la Revolta de Pasqua de 1916, un aixecament armat que va ser el preludi de la independència d’Irlanda.
La Revolta de Pasqua forma part de la història d’Irlanda i n’és un dels fets més rellevants. El 24 d’abril de 1916, 1.600 combatents de diversos grups organitzats, liderats per la Germandat Republicana Irlandesa i la seva branca armada, els Voluntaris Irlandesos, conjuntament amb l’Exèrcit de Ciutadans Irlandesos, van ocupar el centre de Dublín. Un manifest signat pels principals dirigents nacionalistes va proclamar la República d’Irlanda i la independència del Regne Unit.
Fins al 29 d’abril, el centre de Dublín va ser escenari d’enfrontaments armats sagnants. La resposta de la Gran Bretanya va ser d’una repressió brutal. Van haver-hi més de 450 morts, 2.000 ferits i una gran quantitat de patriotes irlandesos detinguts i processats.
Quinze líders nacionalistes van ser executats. Entre ells, Patrick Pearse, que havia estat proclamat president del govern de la nova República. També James Connolly, un dels representants de l’esquerra socialista irlandesa, líder sindical que va combatre en defensa dels drets dels treballadors i alhora patriota independentista d’Irlanda.
Els crítics neohistoricistes tenen la
voluntat de lligar l’obra literària al context històric en el qual sorgeix.
Pretenen situar el text en el marc contemporani de fets, idees, conflictes i
interessos. De fet, el neohistoricisme no només ha rebut els atacs ja
previsibles dels crítics formalistes, sinó que també alguns crítics marxistes
li han censurat la poca consistència del seu concepte d’història.
Stephen Greenbalt va exposar algunes de les
bases teòriques del moviment en els seus llibres Shakespearean Negotiations; Renaissance Self-Fashioning i Marvelous
Possesions. És partidari d’una “poètica cultural” que estudiï les
negociacions, transaccions i canvis socials i culturals que hi ha en l’obra
literària. Greenbalt suggereix que la crítica hauria de centrar-se en les
creences col·lectives, les pràctiques socials i els discursos culturals que
donen forma a una obra específica.
L’última meitat del segle XX ha observat la
fi de la dominació colonial d’alguns països europeus sobre una part del món. La
majoria dels països colonitzats han aconseguit la independència. Al mateix
temps, els grups ètnics que vivien en situació de dispersió van emprendre una
lluita per acabar amb les pràctiques racistes i per aconseguir la igualtat amb
les ètnies locals majoritàries.
La crítica literària que ha pres com a
objecte d’estudi la raça i l’ètnia ha ajudat a posar en primer pla la
importància de la identificació racial en la societat i a qüestionar les normes
d’estudi literari que ignoraven els aspectes racials. Cornel West amb articles
com La nova política cultural de la
diferència han col·laboratal fet
que s’hagi produït un canvi significatiu en la sensibilitat i l’actitud
d’alguns crítics i artistes. West en el seu article ens parlade la diversitat cultural d’una gran majoria
d’habitants del planeta, una majoria oblidada i marginada per les xarxes de
comunicació internacional i per les èlits postcolonials repressives. Estem
assistint, diu, “a la desfeta de l’homogeneïtat cultural WASP, i a
l’enderrocament de l’efímer consens liberal. Cal denunciar les exclusions, els
silencis i les cegueses d’aquesta homogeneïtat cultural i de les seves
arnoldianes nocions sobre el cànon.” [1]
Edward Said, amb el seu llibre Orientalism (1978), inaugura una nova
àrea d’estudis dins de l’acadèmia nord-americana, que ha estat denominada
“anàlisi del discurs colonial”, o “teoria postcolonial”. Darrere d’ell, i des
de perspectives teòriques diferents, com la psicoanàlisi de Homi Bhabha, o el
que s’ha vingut a denominar “semiosis colonial” de Walter Mignolo, s’ha anat
bastint la teoria postcolonial, un procés que ha donat lloc a un fenomen
descrit en termes de “mestissatge”“hibridisme” o “transculturització”.
El terme “estudis ètnics” se superposa amb el
de “multiculturalisme”, ja que ambdós designen perspectives i enfocaments que
se centren en les qüestions de la raça i la identitat cultural. Aquest moviment
d’afirmació d’allò que és multicultural afecta als estudis literaris en el fet
que la literatura reflecteix aquests conflictes entre una cultura comuna,
identificada en gran mesura amb la blanca i els valors i pensament occidentals,
i la resta, que ocupen una posició més marginal.
Stuart Hall, en el seu article Què és el que és “negre” en la cultura
popular negra? [2]afirma que “El moment actual té una coordenada important, la
descolonització del Tercer Món, caracteritzada des del punt de vista cultural
pel sorgiment de les sensibilitats descolonitzades. Interpreto la descolonització
del Tercer Món en el sentit d’incloure l’impacte dels drets civils i de la
lluita dels negres en la descolonització de les ments dels pobles en diàspora
negra.”
L'optimisme és la bogeria d'insisitir que tot està bé quan som desgraciats (Voltaire)
MICROCONTES PER AL CONFINAMENT
CINQUANTA-SISÈ DIA (DIJOUS 7 DE MAIG)"
Microconte 56 : Romanticismes domèstics
– Aquest nen té papallones dins el cap. Que es passi el dia recitant poesia del XV és una cosa, però que arribi a encantar-se guaitant la lluna plena durant més de tres quarts d’hora em sembla que ja ultrapassa tota normalitat. Penso que hauríem de fer alguna cosa.
– I si el portem al metge?
– Dona, jo no em precipitaria. Potser es tracta d’una afició passatgera.
El psiquiatre i escriptor estatunidenc Franz Fanon va dir: “La tortura és una modalitat de les relacions entre els ocupants i els ocupats.”
El Coronavirus s’ha cobrat avui una altra víctima. L’ex-policia espanyol Antonio González Pacheco, anomenat “Billy el Niño. Torturador franquista, possiblement un símbol, no només de les tortures, sinó de la impunitat en què ha pogut viure durant els anys de la transició i fins ara.
No només va gaudir d’impunitat absoluta, sinó que fins i tot va rebre quatre medalles, dues d’elles en període democràtic, que li van arribar a representar una augment de fins a un 50% en la pensió. La justícia argentina va intentar extradir-lo i jutjar-lo pels crims comesos durant el franquisme. Mai ho va aconseguir perquè la justícia espanyola sempre ho va impedir.
Les darreres dades que tinc dels morts pel COVID-19, canviants a cada moment, ens diuen que hi ha hagut fins ara 12.427 morts als Països Catalans. 10.831 d’aquests al Principat. 26.070 a l’Estat espanyol. Més de 250.000 arreu del món.
Totes les morts són lamentables, algunes inevitables (llei de vida, diuen), però sempre hi ha morts diferents, morts acompanyades d’amargor, de desconsol morts, encara, molt més tristes...
La majoria de les morts a causa del COVID19 són morts particularment carregades de tristor, d’amargura, perquè es produeixen isolades, en soledat. Per als familiars i amics, ha estat impossible acompanyar l’avi o l’àvia, el pare o l a mare... el germà... l’amic... La immensa majoria de morts pel COVID19 han passat els seus darrers moments en aquest món en solitud.
Llegia en algun lloc...”El pacient amb símptomes severs és embarcat tot sol en una ambulància, sense acompanyant; aïllat en una habitació, o a l'UCI, sense poder tenir contacte amb l’exterior per por del contagi.”
El malalt, doncs, ha d'anar deixant passar les hores, els dies, en soledat només en companyia dels seus pensaments, dels seus sentiments, de les seves angoixes, de les seves pors.
Si finalment el malalt empitjora i mor, la notícia la reben els familiars més directes per telèfon. I per finalitzar aquesta darrer camí, el comiat final serà també en la més estricta soledat. Guardem per a tots ells un petit racó en el nostre cor.
Montserrat Roig, del seu llibre “Un pensament de sal, un pessic de pebre” va deixar escrit: “Cada dia, cada minut, algú se'n va i amb ell se'n va una part del món”
I ara.... la frase de la setmana amb la Clara Ardèvol.
De l'escriptor i humorista nord-americà Mark Twain:
"No discuteixis mai amb gent estúpida, t'arrossegaran al seu nivell i llavors et guanyaran amb l'experiència"
Una abraçada molt gran a la Clara Ardévol, en Josep Pedrol i en Xavi Portet. També una abraçada per a tots els nostres convidats que han anat passant pel Vull una resposta en aquestes vuit temporades. I, com no, a tota la gent d'ETV Llobregat i a tots els que, d'una o altra manera ens aneu seguint. Esperem tornar ben aviat al plató d'ETV Llobregat.
I, com sempre, marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent. Mai no els oblidem. Els que pateixen repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.
Fins ben aviat... Cuideu-vos molt i... bona feina!
Una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. (Joan Solà)
MICROCONTES PER AL CONFINAMENT
CINQUANTA-CINQUÈ DIA (DIMECRES 6 DE MAIG)
Microconte 55 : Negocis fulminants
Havia estat tant de temps pendent d'engegar negoci que tots els esforços li semblaren encara insuficients. El dia que va obrir la carnisseria, un magnífic dimecres de cendra, s'emportà un grau tan elevat de sorpresa que decidí tancar per sempre més.
Joan Pinyol
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001)
Il•lustració de Rosa Armangué
Traducció al neerlandès de Marga Demmers
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura
#Quedatacasa
Fa uns anys l’holandesa Marga Demmers em va traduir al neerlandès tres microcontes de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, entre els quals el d’avui, i els van publicar en punts de llibre per celebrar el Sant Jordi a Holanda. Tot va venir del contacte a través d’una assignatura de Filologia Catalana impartida a la UOC pel filòleg David Serrano que es deia Ordre i Cànon i en la qual els alumnes van llegir el meu llibre. Després, el mateix David Serrano va convidar-me a participar en un fòrum virtual com a autor i vaig tenir el privilegi de comentar-lo amb els lectors i lectores, entre els quals la Marga. Aquí teniu la traducció de Negocis fulminants.
Niets nieuws
Toen de nieuwsgierige op de onderzoeker toeliep en hem vroeg of hij tussen het stof nog iets nieuws had gevonden, antwoordde de archeoloog hem dat het hem erg speet maar nee, omdat alle stukken die hij tevoorschijn haalde meer dan tweeduizend jaar oud waren. Nu beiden het met elkaar eens waren, verwijderde de nieuwsgierige zich met een gerust gevoel.
La
divisió que la crítica, referint-se a la literatura universal, fa de la
literatura feta per dones estableix tres fases diferents: en primer lloc,
l’anomenada “imitació de la tradició literària dominant”, que abarcaria els
anys 1840-1880; en segon lloc, “l’etapa de protesta femenina contra els patrons
tradicionals”, des del 1880 fins al 1920; i finalment l’etapa en què “es busca
una nova identitat”, i que arribaria fins l’actualitat.
El primer cas,
potser, d’una autora catalogada com a clàssic de la literatura catalana del
segle XX, el trobem en la figura de Caterina Albert i la seva obra principal Solitud. L’èxit d’aquesta novel·la la
converteix en el principal exemple de la prosa modernista. Anna Murià (1904) i
Mercè Rodoreda (1908-1983) van influir decisivament en els i les novel·listes
que anirien apareixen al llarg del segle XX. Teresa Pàmies (1919), Maria
Antònia Oliver i Montserrat Roig, Isabel
Clara Simó, Carme Riera o Maria Aurèlia Capmany han construït gran part de les
seves obres sobre les experiències de dones preocupades per la seva condició
genèrica o amb reflexions al voltant d’aquesta condició.
