Un any sense en Lluís Ballús

Benvolguts,

Potser ja sabeu que estic passant uns moments molt difícils i delicats.

Tanmateix, això no m'impedeix que tingui moltes ganes que el 9-N sigui tot un èxit. És per això que us demano de tot cor que aneu a votar. Que voteu per dignitat, ara és la nostra hora.

Ara és l'hora de pensar sobretot en els qui no ho podran fer i hi han deixat la pell.

Ara és l'hora de pensar també en el vostre futur i en el futur dels nostres fills i néts.

Tots es mereixen un país net i nou.

Recordem que nosaltres tenim Catalunya, però que Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita a tots.

Lluis Ballús Planas

Metge i membre del secretariat nacional de l'ANC

Aquesta és la carta que poc abans del 9 de novembre de 2014, Lluís Ballús, públicament, adreçava a tots els seus conciutadans.  

Avui fa un any que en Lluís ens va deixar. En Lluís Ballús, independentista, company de l'ANC i amic. 

Vaig tenir l'honor i el plaer de poder compartir amb ell moltes hores de feina al Secretariat Nacional de l'ANC i també molts moments d'il·lusió i d'alegria. Moments inoblidables com el 2012 a Barcelona, la gran cadena humana del 2013 i la V baixa de la Gran Via i Diagonal. Moments inoblidables al seu estimat Pi de les Tres Branques... actes... dinars, sopars i sobretaules en què no feia més que abocar-nos immenses dosis d'il·lusió i d'esperança en el futur.

En la cerimònia del seu comiat ens va deixar el seu darrer missatge: les notes de La Moixeranga, per recordar-nos que la Nació completa va més enllà del Principat; i les dues banderes estelades, estel vermell, estel blanc, que cobrien el fèretre...símbol de la imprescindible unitat de l’iindependentisme, més enllà de partidismes, més enllà d’ideologies.

Gràcies per tot, Lluís... per la teva amistat, pel teu optimisme, pel teu treball incansable pel país, per la teva lluita per la llibertat... Sempre et recordarem.

I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...

Et trobem a faltar...

Continuem passejant amb Joan Brossa (Vint-i-set poemes-2)

L’ús del llenguatge administratiu en l’esquema d’una fitxa que ens identifica i ens assenyala a tots, en el poema 18è. 

Nom...

     Cognom patern....

Cognom matern....

Nascut a...

Domiciliat a ....

De professió...

Categoria...

Especialitat...

Una postal familiar en el poema 19è. 

Estimat

Avui a la tarda ha plogut una

mica    Ara ens n'anem cap al

Llac Negre i de segur que passarem

la nit en un refugi

Cada ni és un diluvi d'estels

La descripció d’un ambient intern i, a la vegada, d’un d’extern, en només tres versos, en el poema 5. 

Muntanyes de llibres

Papers per terra

Passa un home amb un barret negre

Una exposició, un quadre, el títol, en el poema 6è. 

FEMME assisse

Seated Woman

Sitzende Frau

Donna seduta

Dona aseguda

L’actuació d’un transformista (potser Fregoli) en el poema 12è. 

Ell apareix i desapareix per una porta

amb roba diferent cada vegada i barbes

inversemblants

La transició al que seria més tard la imatge visual en el poema 13è.

Un vidre

i un botó petit

Aquesta poesia de la quotidianitat és present també en altres poemes de Cappare. 

Continuarem passejant-hi....

Les constitucions i llibertats de Catalunya (Vídeo)

Ja podeu veure el darrer programa de

La Clau de la nostra història

Emès per ETV llobregat el passat dimecres 4 de febrer

Les constitucions i llibertats de Catalunya

Convidats:

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Agustí Carles, jurista

Continuem passejant amb Joan Brossa (Vint-i-set poemes-1)

Continuem passejant pel món de la poesia de la mà de Joan Brossa. Vint-i-set poemes reflecteixen el món de la simplicitat, de la condensació, de l'eliminació d'elements. S'acosten força a la poesia xinesa dels Haikus.

En aquest recull de poemes podem veure el Brossa de l’antipoesia, de la poesia sintètica, de la poesia de la quotidianitat. El Brossa que busca la senzillesa del llenguatge col·loquial, de la vida diària, de les coses i els fets quotidians. El Brossa que, com deia Arthur Terry: “revela un paisatge que, més que vist, ha estat penetrat per la imaginació.”

Tot un món esquematitzat en les frases i les imatges –aparentment- més senzilles. En el primer poema, on Brossa reflecteix, sintèticament,  la vida d’un artista: naixement, estudis, professió i mort. Amb l’ús d’unes poques paraules extretes de qualsevol formulari, Brossa ens ha retratat la vida sencera de qualsevol artista.

En el segon poema, la descripció real, allunyada de qualsevol ideal artístic, d’una pintura.

Matèria grumollosa en indrets mat i en altres

Brillant o com vitrificada. Tauler negre her-

mètic amb els relleus retorçats d’una muralla

Fons mineral blavós. Empastellament de poc

Relleu però fet malbé per escorxadures bàrbares.

Les notes familiars, casolanes, que expressen les necessitats més bàsiques de la vida diària, apareixen en els poemes 4t, 8è, i 24è.

Compra per aquest vespre

Una barreta de pa

Hi ha un estrip per cosir als pantalons

Que he deixat a la taula

La conversa espontània, potser observada, potser viscuda, pel poeta, del poema 21è.

Passa a la meva dreta  Tu

M’has de donar l’esquerra

Posa’t bé la gavardina

Travessa el carrer

I corre a buscar un taxi

"La creativitat catalana s'expressa indistintament en castellà i català"

“La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política”.

Amb aquestes paraules es va expressar el flamant nou conseller  de Cultura, Santi Vila, en l’entrevista que li va fer La Vanguardia el passat diumenge 3 de febrer. A risc de ser titllat de “nacionalista romàntic” no tinc més remei que contradir el nostre conseller, no sigui cas que ara que som tan a prop d’aconseguir la República catalana independent, acabéssim perdent bous i esquelles pel que fa a la llengua, la literatura i la pròpia cultura catalana.

Les declaracions de l’honorable conseller Santi Vila s’agermanen amb unes de similars que va fer ja fa temps el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa quan va dividir la literatura, sobretot la catalana, en dos àmbits: el cultural i el merament lingüístic.  Fèlix de Azua, membre signant del tristament famós Fòrum Babel, establia un criteri divisional  inèdit –per molt que se’ns insisteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa - que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos,  però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes en matèria lingüística. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures, una mena de literatura mare –l’espanyola-  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? La Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu en caatellà o en alguna altra de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

L’entrevista que La Vanguardia va fer al conseller de Cultura cerca, una vegada més i tant per part de l’entrevistador com de l’entrevistat, continuar amarant la ciutadania catalana que vivim en un país bilingüe i que el castellà és tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics, ja siguin o no independentistes. 

Bernat Joan i Marí, en el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la minorització. És, aquesta,  una patologia que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència entre la intel·lectualitat del país minoritzat. El sector intel·lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible  pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar  qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i  exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc.

Volem la República catalana per instaurar al nostre país els valors republicans de justícia, llibertat i igualtat. Però també volem la República per desenvolupar aquests valors en un Estat fonamentat en la llengua catalana, element comú i cohesionador d’una societat diversa i plural.  

L'ANC davant del procés constituent

Article publicat a Tribuna.cat

L’Assemblea Nacional Catalana va celebrar el passat dissabte 30 de gener, sota el lema “Endavant República”,  un acte unitari per presentar les línies mestres de l’organització de cara als propers mesos. Em permeto reflexionar una mica a l’entorn de dues intervencions.

‘No marxeu, vigileu-nos, empenyeu i si cal poseu-vos al davant com heu fet sempre’ Aquestes paraules de Lluís Llach refermen el que sempre hem mantingut sobre quina ha de ser la línia d’actuació de l’ANC. L’Assemblea va néixer per aconseguir la independència. Les estratègies i les tàctiques per arribar-hi són diverses i, evidentment, la mobilització il·lusionant, festiva, i alhora reivindicativa, en forma part. També, i en lloc preeminent, l’obtenció de la majoria social, sense la qual no pot haver-hi estat independent.

L’ANC, però, i les paraules d’en Llach ens ho recorden, és una actor polític de primer ordre i, per tant, ha d’intervenir en política. De vegades, fent de mitjancera, de vegades empenyent i pressionant, de vegades prenent la iniciativa política. Sense pors, sense complexos, amb decisió  i valentia, arriscant-se si cal i assumint la responsabilitat que té i que li ha vingut donada per la confiança que hi ha dipositat una bona part de la ciutadania.

La intervenció de Joan Guarch en l’apartat del procés constituent i que, en bona part, va ser corroborada pel president de l’ANC, Jordi Sànchez, al final de l’acte, és d’una importància cabdal per a  la feina que caldrà fer durant els propers mesos.

És mol convenient recordar, com va fer en Joan Guarch, membre del Secretariat Nacional de l’ANC, allò que, en referència al procés constituent, diu el Full de Ruta de l’ANC aprovat en assemblea general l’abril de 2015:

“Si el procés d’independència ara és impulsat per la societat civil, sembla lògic que el procés constituent que acabarà definint les estructures del nou estat tingui la màxima participació popular.

Amb aquest objectiu, l’ANC proposa impulsar un procés participatiu que permeti aplegar totes les entitats i organitzacions de la societat civil, que treballin en aquest camp, perquè esdevinguin la plataforma comuna de totes les iniciatives populars encaminades a definir el país que volem.

La participació popular hauria d’articular-se a través d’una organització unitària, transversal, que aplegués el major nombre d’organitzacions i entitats de la societat civil, i assegurés la coordinació de totes les accions entre si i amb l’acció del Parlament quan hi hagi alguna coincidència.”

El mandat del Full de Ruta sempre ha estat molt clar. L’Assemblea, responent-ne al redactat aprovat, ha participat durant aquests darrers mesos en Reinicia Catalunya,  una plataforma d’entitats que treballa perquè el procés constituent sigui participatiu, i que ha estat preparant tota la metodologia i la infraestructura del que ha de ser la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya.

Cap entitat, cap organització per si sola pot tirar endavant aquest procés constituent tan ambiciós i tan necessari. L’Assemblea ha de formar part d’un gran conjunt d’associacions i organitzacions de tota mena que, conjuntament i de manera unitària, han de treballar per tal que la Convenció Constituent Ciutadana sigui un èxit.

La Convenció ha de ser un procés obert, transparent, participatiu i inclusiu que ens ha de permetre definir les bases constituents d’un nou país. Una gran part de la societat catalana té l'anhel de canvi, de construir un país nou. Per a molts de nosaltres, la independència és la millor eina per fer-ho, per a d'altres no, però en tots plegats existeix una àmplia coincidència en la voluntat de decidir-ho tot, de projectar la Catalunya que volem.

En els propers mesos desenes de “Convencions Constituents Temàtiques” i centenars de “Convencions Constituents Territorials” aplegaran les aportacions de milers de ciutadans i ciutadanes, i les convertiran en un Llibre verd del país , que podrà servir de guia per al desenvolupament de futures lleis, i també en un informe constitucional, que podrà servir de base per a la redacció d'una futura Constitució.

L’ANC torna a ser un element cabdal també dins del Procés Constituent. Tal com es va afirmar a Cornellà, l’Assemblea estarà, com no pot ser d’altra manera, en aquesta gran plataforma unitària al servei de la Convenció Constituent Ciutadana, primera fase del Procés Constituent.

Els Entra-i-surts de Brossa

Us vull convidar a fer un passeig apassionant, de la mà de Glòria Bordons, per l'obra poètica i experimental de Joan Brossa. Només us caldrà una visita a Els entra-i-surts de Brossa.  

Si hi havia un poeta català que pogués veure reflectida la seva obra en un hipertext, aquest era, sens dubte, Joan Brossa. La tradició, l’avantguarda, la teatralitat, la poesia escènica, la cultura popular, les rondalles, la màgia, el joc, la llengua… totes combinades, confereixen una riquesa extraordinària a la poesia brossiana. Brossa, un poeta a qui fascinava la manera com les coses són capaces de canviar d’identitat: “quina força de creació no té la metamorfosi!” [1]

L’obra de Brossa és una constant experimentació i representa una progressió constant. Les seves formes mai van quedar estancades, perquè tot obeïa a la seva màxima: “no hi ha avançats; hi ha retardats” [2], és lògic, per tant, que aquesta evolució constant de Brossa continuï també, amb l’ús de l’hipertext, en l’era de les noves tecnologies.

Els entra-i-surts de Brossa és un viatge apassionant per l’obra del poeta. Apassionant, motivador, egrescador i incitant. Els apartats generals amb què Glòria Bordons ha dividit –i agrupat a la vegada- la immensa diversitat temàtica de l’obra brossiana em semblen del tot encertats. A través d’aquests cartells indicadors podem començar a endinsar-nos en els  -de vegades- laberíntics camins i viaranys que Brossa ha deixat a la nostra disposició. Hi podem trobar els seus poemes escrits, però també recitats, magistralment, per Cassases, Formosa, Núria Candela, Carles Hac Mor… Un plànol ens permet agafar el metro de Barcelona per observar els seus poemes al carrer, autèntics poemes objecte integrats, com una peça més, dins de la Barcelona del segle XXI. També hi és present el poema visual, l’última etapa en la temptativa brossiana de comunicació, o el poema acció, barreja de poesia, dibuix i cinema. També hi són el joc, la màgia, l’humor, que formaven part de la personalitat del poeta i la interacció, on podem sentir-nos copartícips en l’elaboració d’un poema.

Brossa, n’estic segur, se sentiria plenament satisfet del resultat d’aquest hipertext.

---

[1] Coca, J. Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Pàg. 36

[2] Resposta a una enquesta reproduïda a Anafil. Edicions 62, Barcelona 1987.