Situació actual del català. Factors que hi incideixen

 

Tal com us deia al final de l'anterior article "Bilingüisme social= subordinació i substitució del català pel castellà" no tot, malgrat ser-ne un element clau, és culpa de la política del bilingüisme.  Hi conflueixen diversos factors. Tot seguit, i de manera sintètica, us en cito uns quants:

1.         No tenim sobirania. Tampoc sobirania lingüística

2.        Tenim un estat a la contra. Torpedina tots els elements estratègics que podrien millorar la    situació de la llengua

3.     La globalització, i una de les seves principals conseqüències: la demografia. En els     darrers 20 anys han arribat a Catalunya prop de dos milions cinc-centes mil persones de 187 nacionalitats i 300 llengües diferents.

a.     Del 2000 al 2008:  930.000 persones vingudes de fora

b.     Del 2009 al 2014:  650.000      “                “         “    “

c.     Del 2015 al 2020:  890.000      “                “         “    “

                                          i.     TOTAL EN 20 ANYS: 2.470.000 persones vingudes de fora

4.     Model social i econòmic imperant d’un capitalisme salvatge que imposa una economia basada cada vegada més en el sector serveis. Tal com diu l’economista Miquel Puig:

 “Es creen llocs de treball poc qualificats i mal remunerats en un país que té molts universitaris. Hi ha una distorsió: els universitaris no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells i, en canvi, falta gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats.”

Un fet que comporta molta immigració i salaris baixos; en paraules també de Miquel Puig:

“Hem estat víctimes d’una estafa colossal. Ens han convençut que per a poder ser competitius hem de ser un país de salaris baixos. Això és absurd, perquè tant a Espanya com a Catalunya hi coincideixen cinc fenòmens. Primer, una taxa de natalitat baixíssima. Segon, una taxa de graduació universitària altíssima; és a dir, hi ha pocs joves i més de la meitat estudien a la universitat. Tercer, som al millor mercat del món, que és la Unió Europea. Quart, tenim una tradició industrial que no hem perdut mai. I cinquè, aquí hi ha hagut un mannà turístic colossal; es podria pensar que en un país on hi ha tanta demanda de gent, la mà d’obra hauria d’anar cara… Doncs no, tornem, a ser un país de mà d’obra barata. Sempre hi haurà algú disposat a fer la feina en les condicions que sigui.”

5.     Tot plegat comporta una segregació urbanística. Barris sencers, pobles on la immigració és majoria. L’entorn, un element clau perquè una persona de fora s’incorpori a la llengua del país, ja no existeix. 

6.     Arran també de les conseqüències que es deriven dels dos punts anteriors, la immigració viu en una situació totalment inestable , tant des del vessant social com laboral. Les seves prioritats no passen per aprendre una llengua com el català que ha deixat de ser un ascensor social i que tampoc no és la llengua franca, la llengua de comunicació habitual, la llengua imprescindible per viure a Catalunya.

7.    Retallades educatives que han provocat, entre moltes altres coses, l’eliminació de les aules d’acollida, bàsiques per als infants o joves que arriben al país.  

8.     Model d’immersió irreal que s’ha anat deteriorant progressivament amb el pas dels anys (responsabilitat totalment nostra) i que ha acabat amb aquestes dades oficials de l’ús del català a l’escola en el període dels 15 anys últims:

            Fa 15 anys, un 63% del professorat emprava la llengua catalana amb el grup                     classe. Actualment el percentatge ha descendit fins al 48%.

            Fa 15 anys, un 58% del grup classes emprava el català amb el professorat.                         Actualment e percentatge és del 39%.

            Fa 15 anys, un 67% emprava el català en els treballs en grup. Actualment, el                     percentatge és del 21%.    

9.     Referents juvenils escassos. Super 3. Canal K3. Canal 3XL (16 a 25 anys) Poca presència a les plataformes YouTube, Tik Tpok, Instagram. Pocs influencers

10. Ha quedat demostrat que a mitjans del segle XX l’ús del català com al llengua familiar era molt majoritari. En poc més de 75 anys i com a conseqüència de tot el que hem anat enumerant, actualment només un terç de les famílies usen el català com a llengua habitual.

11. El canvi de llengua... Només un 12% dels catalanoparlants mantenen el català en una conversa bilingüe.

"Bilingüisme social" = subordinació i substitució del català pel castellà

 

El 2 de gener d’enguany, el bon amic Francesc Abad publicava a Racó Català l’article titulat “Dades per a una revisió del’editorial d’en Partal i de l’article d’en Marfany” en què mostrava el seu desacord amb un article meu del 31 de desembre publicat per L’Unilateral amb el títol “Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme”.

En Francesc analitza i interpreta les dades sociolingüístiques amb una visió, crec, exageradament optimista. És bo i convenient tenir una visió positiva de la situació actual que pateix la llengua catalana, sempre, però, partint de la base de la crua realitat en què es troba. L’única manera de solucionar un problema és afrontar la realitat.

El meu article partia de l’exemple de Serrat per fer una crítica a la política del bilingüisme que no pas al fet que els ciutadans d’aquest país siguem capaços d’expressar-nos en català i en castellà o, i seria molt convenient, en més llengües encara. La Catalunya monolingüe fa temps que va morir i és bo que així sigui. Ara bé, un tema és que siguem ciutadans bilingües, trilingües o quadrilingües i una altra molt diferent quina ha de ser la llengua franca del país, és a dir la llengua comuna, la llengua en què ens entenguem i fem servir de manera habitual i quotidiana.

Per tant, el primer que cal analitzar és què significa la política del bilingüisme, el bilingüisme social.

La política del bilingüisme és un element clau (no pas l’únic) en el procés de castellanització de Catalunya. Per “política del bilingüisme” cal entendre la ideologia política que s'amaga darrere de l’anomenat “bilingüisme social”. Us recomano la lectura de “Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat” on trobareu aquest terme(i molt més!) molt ben explicat i argumentat. Miraré de sintetitzar-ho una mica...

Tot parteix de l’entramat juridiconormatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat. Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha servit – i molt!-  per fer invisible la progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran majoria d’àmbits socials (exemple Serrat). Ha servit per tergiversar la presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i, fins i tot, immemorial en el temps. 

Immemorial en el temps... Des de l’Estat espanyol sempre se’ns ha venut el mite d’una Catalunya bilingües des de fa centenars d’anys. Aquest mite ja ha estat desmuntat en diversos estudis, el més recent en el treball de Francesc Bernat i Baltrons,; Carles De Rosselló Peralta i Mireia Galindo Solé, “El Castellà a la Catalunya Contemporània: Història d’una blingüització “. Si bé és cert que algunes de les elits del país (una minoria, minoria) van començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI, el procés d’extensió del castellà entre les classes populars catalanes no es comença a produir fins al tombant dels segls XIX i XX. Només una dada,: a finals del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.

Tornem a la política del bilingüisme...

El “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra..

Pau Vidal, escriptor i traductor, en un article titulat “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” afirma que dels nouvinguts arribats durant el segle XXI només un 6% té el català com a llengua de relació. “Socialment parlant, la ideologia del bilingüisme és un problema per a les llengües dominades perquè les aboca a la residualització. El “bilingüisme aa la catalana” pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen. Aquest “bilingüisme a la catalana” ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país.”

Algunes de les dades sobre la situació sociolingüística del català (i només referides al Principat perquè en la resta dels Països Catalans la situació és encara pitjor) no conviden de cap manera a l’optimisme amb què les interpreta en Francesc. Per exemple:

Catalunya, llengua habitual d’ús

Llengua	Total població		Percentatge
	2003	2018	2003	2018
Català	2.584.900	2.305.100	46%	36,1%
Castellà	2.650.300	3.104.600	47,2%	48,6%

Catalunya, llengua inicial

Llengua	Total població		Percentatge
	2003	2018	2003	2018
Català	2.584.900	2.305.100	46%	36,1%
Castellà	2.650.300	3.104.600	47,2%	48,6%

Evidentment, i malgrat ser un element clau, tot plegat no és només culpa de la política del bilingüisme. El retrocés en l’ús del català a Catalunya (en altres zones dels Països Catalans la situació és molt pitjor) no és deguda únicament a un sol factor. Hi han influït i continuen influint-hi  múltiples aspectes. 

En citaré alguns en el proper article. 

Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme

 

El debat no és nou ni tampoc està resolt. Cal diferenciar entre l’obra artística i les idees, la moral, el comportament de l’autor?

El timbal de llauna, deixa de ser una bona obra literària perquè l’autor, Günter Grass, va confessar que havia estat membre del cos de combat de les SS nazis? Hem de deixar de llegir Ezra Pound o T.S. Elliot perquè eren antisemites? Madame Bovary no és digne de lectura perquè Flaubert era un pederasta? Mario Vargas Llosa ha de ser un escriptor “prohibit” perquè és nacionalista espanyol i anticatalà?

Us explico una petita història...

Fa molts, molt, però que molts anys.... Sant Adrià del Besós... El pati d’una escola... Hi havia un recital –mig prohibit, mig tolerat- de gent molt jove que cantava en català. Òndia, en català!

No sé encara com (només teníem 16 anys) vam aconseguir els diners per a dues entrades, encara que, sense ni un duro, vam haver de tornar a peu fins a Barcelona. Recordo aquell pati que ara (si més no fa uns quants anys) és un camp de futbol. Un entarimat de fusta situat en un lateral i unes quantes cadires plegables que ens havíem de col·locar nosaltres mateixos. Damunt de l’entarimat una cadira solitària, també plegable i, davant per davant, un vell micro. Als laterals de l’improvisat escenari uns altaveus rudimentaris que amb prou feines si aconseguien fer-nos arribar la veu del cantant.. Només un noi jove i unes 50 persones de públic.

Recordo el recital, no només amb l’enyorança pròpia dels anys (els transcorreguts i els propis), sinó també amb emoció. La mateixa emoció que vam sentir llavors en escoltar aquelles cançons cantades en català. Aquelles lletres amb què ens identificàvem, que ens feien vibrar i despertar la nostra sensibilitat, que ens feien viure i reviure nous anhels i sentiments.

Des de llavors, en Serrat va formar part de les nostres vides. El seguíem (quan podíem), cantàvem les cançons, compràvem i escoltàvem els discos. El vam defensar “a morir” quan els fets d’Eurovisión i, també, cert, ens vam sentir una mica traïts quan va començar a cantar en castellà. Tot i així, discos com Mediterráneo, els poemes de Machado, i algun altre esporàdic, han format part de la nostra vida.

Doncs sí... m’agrada el Serrat... el “primer” Serrat, el que cantava en català, el que musicava poemes de Machado, de Salvat Papasseit... el Mediterráneo...

És cert que costa de separar aquest Serrat del “posterior”... Del Serrat d'unes cançons que ja no ens arribaven de la mateixa manera. Sobretot, manllevant en Partal, del Serrat “socialista del cantó de Ciudadanos”. Del Serrat que es manifestava públicament en contra del referèndum de l’1 d’octubre. Del Serrat que va afirmar que la independència de Catalunya seria perjudicial en àrees com la salut, la sanitat i que ens farien fora de la UE. Del Serrat que va dir que el procés, a Catalunya, creava una situació de gran fractura social que costaria molt de temps de recuperar.

Del Serrat que el dia del seu comiat dels escenaris, a Barcelona, a Catalunya, es va atrevir a dir “...sí, mejor, en castellano que nos entenderemos todos”, i que va acabar el seu comiat a casa seva en la llengua imposada.

Comparteixo (com acostuma a passar) l’editorial d’avui d’en Partal. No repetiré, doncs, les seves reflexions. La covardia s’encomana, cert... i cal centrar-nos més en les nostres actituds, en quiina és la resposta, individual i col·lectiva davant de la humiliació, del supremacisme i de la provocació dels que ens volen sotmesos i assimilats.  

Serrat respon fil per randa a un perfil determinat de ciutadà català, nascut al país i que parla català. Correspon a la molt bona definició d’en Partal “És el cantant dels socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes.”

Possiblement, al Palau Sant Jordi va haver-hi molta covardia... Però també vam poder veure una bona mostra de l’èxit de la política del bilingüisme, del bilingüisme social imposat per l’Estat espanyol (“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”). “Bilingüisme social”... l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural i, com diuen a Llengua i República “ i això comporta una situació de convivència pacífica, enriquidora  i democràticament ordenada.

La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix , si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.

Una recent enquesta de la Plataforma per la Llengua ens oferia unes xifres esgarrifoses:

Un 50,9% de les persones que diuen tenir el català com a llengua habitual creuen que canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua no implica cap amenaça per al català.

El percentatge és més escandalós si prenem com a base la totalitat de la població del Principat (tant si té el català com a llengua habitual com si no la té) , el percentatge s’eleva fins al 70,4%.

Al Sant Jordi va haver-hi molta covardia, cert... i també aplaudiments... i, molt més greu encara, gent que no va trobar res d’estrany ni reprovable en l’actitud del cantant.

Els senyals de trànsit d'Esplugues i el futur

Article publicat a Racó Català

La gent d’Esplugues acostumem a dir que el nostre poble només apareix en els principals mitjans de comunicació quan es tracta de desgràcies o de notícies en què, per un o altre motiu, acostumem a fer el ridícul. Aquesta setmana no ha estat un excepció, perquè Esplugues s’ha convertit en un dels primers municipis on s’espanyolitzaran els senyals de trànsit. 

La “glòria” de la mesura ha estat iniciativa del grup municipal de Ciudadanos, acompanyat, això sí, del PP i del PSC que també hi van votar a favor. Podem observar aquest fet excepcional des de diferents vessants.

Si ens fixem en Ciudadanos, estarem d’acord que és una actuació plenament lògica en un partit polític que va néixer amb un sol objectiu: acabar amb la immersió lingüística i relegar el català a una posició de subordinació respecte al castellà. La instrumentalització política que aquest partit i els seus militants fan de la llengua els deixa, sovint, en evidència.

El PP no va néixer amb el mateix objectiu lingüístic, almenys no únicament, però s’afegeix als intents de subordinació del català amb tantes o més ganes que els seu soci homòleg a Madrid.

El PSC... Ai, Déu meu, el PSC! La seva deriva vergonyant a nivell nacional es trasllada també a Esplugues i opta per una posició covarda i, sobretot, ridícula. Escoltar l’alcaldessa excusant el vot del grup municipal amb l’argument de “l’imperatiu legal” fa sentir vergonya aliena. Sobretot quan tenia una sortida, si més no digna, que era la d’abstenir-se.

Els senyals.... Cal dir que, a Esplugues, dels que tenen text, n’hi ha força que només estan redactats en castellà... Alguna cosa, potser, guanyarem.... I no cal dir que la majoria són icones sense text o amb textos perfectament comprensibles, per no parlar del famós “stop”.

Tot el que acabeu de llegir, però, només és la punta d’un perillós iceberg. Una simple anècdota davant del problema que podria representar un fet que acostumem a oblidar: a la Catalunya autonòmica, el castellà i el català són llengües oficials.

El que està passant aquests dies a Esplugues és només una petita, molt petita mostra del que significa l’oficialitat d’una llengua. Si teniu ganes i temps, us recomanaria que feu un cop d’ull als tres articles titulats “Si el castellà fos oficial?”. Els articles són una breu síntesi de l’excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques” i, especialment sobre l’Annex “Taula sobre les implicacions de l’oficialitat.”

Perquè el problema de fons que ha donat lloc a la ridícula situació d’Esplugues és aquest: les implicacions jurídiques que representa el terme “oficialitat.” En general, quan parlem del tema de l’oficialitat o la cooficialitat de la llengua castellana en un Estat independent, habitualment acostumem a fer-ho amb massa lleugeresa i amb un profund desconeixement de la realitat. I és normal. I és lògic. El que implica el terme jurídic de l’oficialitat d’una llengua no és fàcil de conèixer ni es troba a l’abast de tothom... Sí que ho hauria d’estar, però, a l’abast dels nostres representants i partits polítics. Els mateixos que més d’una vegada han afirmat i assegurat, de manera totalment inconscient i irreflexiva, que el castellà serà també llengua oficial en la nova República. Hauria estat bé que, abans, haguessin consultat juristes i sociolingüistes.

Només hi ha una cosa que no podem permetre pel que fa al ‘estatuts de les llengües en un Estat independent: l’oficialitat o cooficialitat del castellà. És l'únic que no podem acceptar de cap manera en una Catalunya independent. I aquest fet no significa en cap cas ni la marginació ni la falta de respecte a cap dels drets que tenen els parlants de la llengua castellana al nostre país.  A partir d’aquí, d'aquesta premissa, s’obre un ampli ventall de possibilitats que permetrien garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de Catalunya i, especialment, els de la llengua castellana.

"La creativitat catalana s'expressa indistintament en castellà i català"

“La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política”.

Amb aquestes paraules es va expressar el flamant nou conseller  de Cultura, Santi Vila, en l’entrevista que li va fer La Vanguardia el passat diumenge 3 de febrer. A risc de ser titllat de “nacionalista romàntic” no tinc més remei que contradir el nostre conseller, no sigui cas que ara que som tan a prop d’aconseguir la República catalana independent, acabéssim perdent bous i esquelles pel que fa a la llengua, la literatura i la pròpia cultura catalana.

Les declaracions de l’honorable conseller Santi Vila s’agermanen amb unes de similars que va fer ja fa temps el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa quan va dividir la literatura, sobretot la catalana, en dos àmbits: el cultural i el merament lingüístic.  Fèlix de Azua, membre signant del tristament famós Fòrum Babel, establia un criteri divisional  inèdit –per molt que se’ns insisteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa - que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos,  però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes en matèria lingüística. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures, una mena de literatura mare –l’espanyola-  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? La Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu en caatellà o en alguna altra de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

L’entrevista que La Vanguardia va fer al conseller de Cultura cerca, una vegada més i tant per part de l’entrevistador com de l’entrevistat, continuar amarant la ciutadania catalana que vivim en un país bilingüe i que el castellà és tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics, ja siguin o no independentistes. 

Bernat Joan i Marí, en el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la minorització. És, aquesta,  una patologia que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència entre la intel·lectualitat del país minoritzat. El sector intel·lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible  pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar  qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i  exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc.

Volem la República catalana per instaurar al nostre país els valors republicans de justícia, llibertat i igualtat. Però també volem la República per desenvolupar aquests valors en un Estat fonamentat en la llengua catalana, element comú i cohesionador d’una societat diversa i plural.