dimarts, 5 de febrer del 2019

El català i "La lozana andaluza" (DAVANTAL del programa núm. 126 de LA CLAU de la nostra història)


L’any 1845, l’hispanista Ferdinand Wolf descobria a la Biblioteca Imperial de Viena un exemplar de l’obra “Retrato de la Loçana andalusa”. Un exemplar on no consta el nom de l’autor, ni la data, ni el lloc d’impressió. L’autor fa constar que “ni quise nombre, salvo que quise retraer munchas cosas retrayendo una, y retraje lo que vi que se deb[e]ría retraer.”

La historiografia oficial ens diu que es tracta d’una novel·la en forma de diàleg que es va publicar a Venècia el 1528. Atribueixen l’autoria al clèrig, editor i corrector d’impremta Francisco Delicado. Aquesta autoria es deriva d’una introducció que fa el mateix Delicado en una altra obra corregida per ell,  Primaleón et Polendos, su hermano, hijos del emperador Palmerin de Oliva, on escriu que “como lo fuí yo cuando compuse La Lozana en el comun hablar de la polida Andalucía”.

Sobre “La Lozana”, Menéndez Pelayo va escriure: “La lengua de la Lozana es tan singular como su argumento y estilo. Aunque ridículamente haya sido calificada en nuestros días de «joya de la literatura española» y su autor del «mejor hablista de su tiempo», no hay libro del siglo XVI cuya prosa sea más impura ni más llena de solecismos y barbarismos. Pero su misma incorrección la hace muy curiosa. Lejos de estar escrita en «lengua castellana muy clarísima», como anuncia el frontis, lo está en aquella lengua franca o jeringonza italo-hispana usada en Roma por los españoles de baja estofa que llevaban mucho tiempo de residir allí, y que, sin haber aprendido verdaderamente la lengua ajena, enturbiaban con todo género de italianismos la pròpia.”

Aquesta és la tesi esgrimida per Menéndez i Pelayo i que, majoritàriament, ha estat acceptada fins ara. El nostre convidat d’avui, però, en té una altra i és que l’obra original havia d’estar escrita en català i que el text que ens ha arribat és una traducció d’algú que no entenia bé el text original i, com a conseqüència, va deixar una obra farcida de paraules i construccions impossibles, errades garrafals i una sintaxi desarticulada.

Com, si no, podem entendre, per exemple, l’expressió “a tuerto y a derecho” (el català tort i a dret). O “todo hoy” que només es pot entendre com una adaptació de “totjorn” en el sentit de sempre. O la utilització del verb caldre “no os cale venir”... l’absència de la preposició introduint CD... diminutius en –eta o –ita com “rosquitas” en comptes del castellà “rosquillas” i molts altres exemples.

diumenge, 3 de febrer del 2019

Mary Oliver (2. "És una cosa seriosa...")

És una cosa seriosa / només per estar viu / en aquest fresc matí / en aquest món trencat

En l’anterior article sobre Mary Oliver citàvem un dels seus poemes “Em complau dir-li”. En aquests versos, Oliver fa una referència molt concreta a un poeta que se li apareix:

Avui, Rumi (mort en 1273) va venir a visitar-me, i no per primera vegada..
.
Rumi és el nom amb què es coneix Yalāl ad-Dīn Muhammad Balkhi , un poeta musulmà i erudit religiós sufista que va néixer el 1207 a l’antiga Pèrsia (avui República Islàmica d’Irán)  i va morir  a Turquia el 1273. Els poemes de Rudi es basen en el coneixement  adquirit a través de la pròpia experiència. Poemes d’amor, un amor que hi és present arreu i que té una força extraordinària; és la força que ho abraça tot: l’univers, la natura, les persones i per damunt de tot, Déu. Els versos de Rumi estan amarats de pensaments, segurament influenciats per la filosofia budista.

Balla, com si ningú no et mirés
Estima, com si mai no t’haguessin fet mal,
Canta, com si ningú no t’estigués escoltant
Treballa, com si no et fessin falta els diners,
Viu, com si el cel fos a la terra. 

Enric Oliver, en un article titulat “Mary Oliver, el poema té dues vides” escriu:

Mary Oliver és, sense cap mena de dubte, una adepta i entusiasta catequista del poeta persa. Oliver escriu, com ell, poemes molt prosaics embolcallats d’una aurèola metafòrica per posar en diàleg la natura i la divinitat, «…ens delim per ser tan feliços en el cel de la terra». Poemes igualment místics però amb els quals no cerca, en primera instància, l’amor sinó que intenta enderrocar les barreres que hem construït contra ell. Amor que, com una rosa, floreix per sempre i ens permet escoltar «la música del cos».

Instruccions per viure una vida: Para atenció.
Meravella’t.
Digues-ho.
Possiblement, la semblança entre ambdós poetes, separats per pràcticament vuit segles, la trobem en alguns dels poemes espirituals de Rumi:

No estàs fet d'aigua i terra,
no ets d'aquest univers giratori.
El cos és un riu
i l'ànima és l'aigua de la vida que corre per ell;
però, on ets,
no ets conscient de res d'això.

Tu ets el secret del secret de Déu.
Tu ets el mirall de la bellesa divina.
Tot el de l'univers està dins teu.
Pregunta't tot a tu mateix,
què estàs buscant és també Tu.

VÍDEO: Agricultura sostenible i sobirania alimentària (Programa núm. 30 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 2 de febrer de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Aina Martín i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Eduard Arruga, president de la Societat Catalana d' Economia (entitat membre de l'Institut d' Estudis Catalans) i Vicepresident de la Comissió d' Economia Agroalimentària, del Col·legi d' Economistes de Catalunya. Va ser president del Banc d'aliments de 2012 a 2017.

VÍDEO: La Crida. Primàries l'Hospitalet. Trasllat presos polítics a Madrid (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 31 de gener de 2019
Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Josep Ferrer, exrector UPC. Consell directiu de la Crida

Gerard Sesè, periodista. Consell directiu de la Crida

Carles Salvadó, primàries de l'Hospitalet

Jaume Marfany , activista cultural i polític. Vicepresident de la CAL

"Els tribunals europeus ens acabaran donant la raó. Posar les urnes no és un delicte en l'Europa del segle XXI”, sentenciava ahir el president de la Generalitat, Quim Torra, en un acte al Palau de la Generalitat amb els familiars dels presos polítics. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Raül Romeva i Oriol Juqueras seran traslladats demà a Madrid per poder afrontar el judici sobre l’1 d’octubre. Aquest serà, sens dubte, un dels fets més transcendents del futur immediat del país. Les seves defenses explicaran que sense violència no hi ha rebel·lió, que no hi ha hagut malversació o que la declaració d’independència va ser només una proclama. Alhora, els acusats explicaran, un cop més, el seu projecte polític.

I aquest judici es desenvoluparà en un context d’eleccions municipals i europees i amb l’ebullició de nous projectes polítics, com la Crida que es va presentar aquest passat cap de setmana. Per això, avui intentarem desgranar aquests i altres temes amb els nostres convidats. 

Però, per mi, aquest serà un programa especial. Després de 5 anys amb tots vosaltres, aquest serà el meu darrer Vull Una Resposta. Però encara ens queden 50 minuts per gaudir. Per tant, arrenquem recordant el que escrivia Joan Brossa: “Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera”. 

De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

dijous, 31 de gener del 2019

VÍDEO: Cent anys de la vaga de La Canadenca (Programa 125 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 125 de
4a temporada
Emès el dimecres 30 de gener de 2019

Joaquim Montclús és historiador, escriptor, periodista i activista cultural. Ha publicat més de 20 llibres, articles en revistes especialitzades i diverses biografies de personatges cabdals de la política i la història catalanes.

Col•labora habitualment en publicacions com ara Temps de Franja, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Ara o La Manyana. Treballa en recerca a l’Institut d’Estudis Catalans i està escrivint una biografia de Carles Emili Montañés, una de les persones cabdals en el tema de La Canadenca.

A la Magda Gregori, amb respecte, admiració i, sobretot, estima ("Som-hi. Comencem!")



El Vull una resposta d’avui dijous, 31 de gener, serà un programa diferent.  El viuré envaït de tot un seguit de sensacions i sentiments, alguns difícils d’explicar. El viuré amb una certa tristor i amb molta enyorança. El viure, també, amb una certa alegria i esperança en el futur. Avui, serà el darrer Vull una resposta que presentarà Magda Gregori.

El novembre de 2012, emetíem el primer programa de Vull una resposta dedicat al tema de les pensions. No va ser gens fàcil configurar l’estructura definitiva del programa. Les primeres emissions les feia gairebé en solitari i fent tots els papers de l’auca, de director a presentador passant per la producció i els guions. Era evident i necessari que si volíem fer un programa interessant i digne calia comptar amb col·laboradors que aportessin la seva feina per llençar definitivament el programa.

Tot va començar a canviar per millorar a partir de la incorporació a l’equip de Josep Pedrol que en va assumir les feines de producció i coordinació... i del que calgués. El van seguir en Jaume Antoni Morell, la Xènia Serrat i la Núria Orriols, que s’hi van incorporar en les tasques de guió i presentació. També vam poder comptar durant una temporada amb l’assessorament d’en Jordi Daroca.

Finalment, crec que va ser el 3 de juliol de 2014, quan estàvem acabant la segona temporada del programa, que va arribar la Magda...  la Magda Gregori.
S’hi va incorporar com a redactora i va començar a presentar algun dels programes, ja fos amb mi mateix o amb la Núria Orriols. Recordo que, al principi, li tenia força respecte a les càmeres i no acabava d’atrevir-se a presentar un programa en solitari. Poc a poc, però, va anar apareixent la Magda que tots coneixem: decidida, forta, valenta, periodista de pedra picada, excel·lent professional... I fins ara...

Recordo sovint l’Antoni Morell, la Xènia Serrat, la Núria Orriols... Tots van col·laborar a consolidar el Vull una resposta. Tots, també, van haver de deixar-nos per seguir el seu camí, que auguro ple d’èxits, tant per la seva vàlua professional com humana.

La Magda és la persona amb qui hem compartit més temps el Vull una resposta: 5 temporades. Des del 2014 fins ara. Cada setmana ens hem retrobat als estudis d’ETV (amb en Josep Pedrol, amb en Xavi Portet). Cada setmana hem comentat i reviscut junts l’actualitat política del país. Hem caminat pelgatss amb l’evolució del procés independentista, de la revolució del somriure a la declaració d’independència, els empresonaments i la repressió. De les alegries i les esperances als moments de tristor i decepció. 
El treball que ha fet la Magda i la personalitat que ha sabut donar al Vull una resposta ens constarà molt de substituir. Tot serà diferent. La trobarem molt a faltar, com a professional, però, sobretot, i especialment per a mi, com a persona.

Vull remarcar un aspecte que cal tenir molt clar i que no fa més que augmentar aquesta vàlua personal de la Magda i de tots els que han treballat i treballen per fer cada setmana el Vull una resposta. El pressupost del programa és zero. L’equip del programa, des de sempre, del primer a l’últim, dediquem el nostre temps i la nostra feina al Vull una resposta de manera totalment voluntària, i només amb un interès: oferir un programa digne i de qualitat que ens permeti revisar cada setmana l’actualitat política del país i seguir l’evolució del procés independentista en tots els seus vessants.

Magda...  Sóc enyoradís de mena i em costarà molt acostumar-me a no retrobar-te cada setmana a ETV. Trobaré a faltar les teves introduccions al programa del dia, sempre d’actualitat, sempre clares, sempre lúcides... Les frases que, de tant en tant, hi afegies... El teu “Som-hi! Comencem!” ... Com vam mostrar davant les càmeres la manera de trencar els ous per fer una truita... La teva manera de fer i de ser. El teu feminisme, com quan en el programa del 8 de març de 2018 vas trobar la manera de reivindicar els drets de les dones, vas decidir fer vaga i no presentar el programa. Ho vas fer amb aquesta frase:

Com deixa Rosa Luxemburg, cal que treballem, també des dels mitjans de comunicació, "per un món on ser totalment iguals, humanament diferents i plenament lliures". Avui, les dones, ens aturem.
Et trobaré a faltar.... però estic content perquè sé que ja has començat a menjar-te el món i... que te l’acabaràs menjant del tot! Mirra de deixar-ne una mica per a la resta de mortals.

Molta sort, Magda. Sé que, en un moment o altre, ens retrobarem per aquests camins, de vegades coincidents, de les nostres particulars Ítaques. Ha estat un plaer compartir amb tu aquests 5 anys inoblidables. Cinc anys d’aprenentatge,  també per a mi.

Acabo amb un poema per a tu. Un poema molt antic, d’un poeta de l’antiga Pèrsia. Un poema que té 700 anys i que va compondre Yalāl ad-Dīn Muhammad Balkhi, més conegut com a Radi. Fes-li cas. Fes cas a  la saviesa oriental del principis del segle XIII

Balla, com si ningú no et mirés
Estima, com si mai no t’haguessin fet mal,
Canta, com si ningú no t’estigués escoltant
Treballa, com si no et fessin falta els diners,
Viu, com si el cel fos a la terra.

dimecres, 30 de gener del 2019

La Pau i Treva de Déu (3 i final. El moviment per la pau)


El moviment per la pau va assolir un gran èxit entre els anys 990 i 1020 i això va animar els estaments eclesiàstics a aprofundir i anar més lluny encara. Poc a poc, l’estabilització de la societat i de la nova classe dirigent, així com la proximitat de l’any 1000, van permetre a l’Església incrementar les seves exigències i va proposar a tots els fidels un ideal de purificació. Calia sofrir privacions tots junts per tal de lliurar-se de la còlera divina. En aquest context, el clergat demana als cavallers que s’abstinguin de fer allò que més els agrada: fer la guerra. Ja no es tracta de fer una pacte social, sinó de fer un pacte amb Déu que permeti allunyar el pecat del món mitjançant la penitència generalitzada. Aquest, segons alguns experts, és el sentit de la Treva de Déu.[1]
Per tal d’imposar la seva llei, els clergues van recórrer, d’una banda, a la fe dels fidels respecte dels sants i les relíquies (d’aquí que el jurament es realitzés sobre algun d’aquests objectes) i, de l’altra, a la por i a les amenaces de càstigs infernals i de la negació de la vida eterna.
Si ens fixem en el text del jurament de la pau, podem observar diferents aspectes remarcables de la societat feudal de l’època: a) el jurament reflecteix les intencions de reforma que ja s’albiraven a mitjan segle XI, ja que col·loca sota la Pau de Déu els béns dels eclesiàstics; b) el text confereix especial importància a la protecció dels ramats, i del seu pastor, i del bestiar en general, que deurien ser objecte especial de rapinya durant els segles X i XI; c) el jurament col·loca sota la Pau de Déu a tots els membres de la societat que no portaven armes i que, per tant, es trobaven desemparats davant la violència dels cavallers; d) podem observar com comença ja a estructurar-se l’esquema tradicional d’una societat dividida en tres estaments: els oratores, els bellatores i els laboratores. Els primers que cal protegir són els oratores ( “No atacaré al clérigo o al monje...”); després, als laboratores (“no asaltaré al campesino ni a la campesina...”) i, finalment, als mercaders i peregrins (“[...] a los guardias i a los mercaderes...”). [2] 
Alguns d’aquests preceptes es reproduiran més endavant en les regles fixades durant el Concili de Narbona de 1054. Concretament, els apartats citats figuren en els cànons XIV, XV, XVI, XIX  i XXIV. [3]
La Pau de Déu castigava amb l’excomunió l’incompliment o la transgressió de qualsevol dels actes tipificats en el jurament.
El document de la institució de la Treva de Déu del Concili de Narbona de 1054, incloïa tant cànons relatius a la Pau de Déu com a la Treva de Déu. Concretament, els cànons IX i X, a més dels abans ja esmentats, són exemples de la Pau de Déu, i els tres que recull el text que comentem (II, III, i IV) corresponen a exemples de la Treva de Déu.
En els cànons II i III, observem l’ampliació temporal que, amb el temps, va anar adquirint la treva. En un principi, la treva només durava des del dissabte fins al dilluns i el seu objectiu era la celebració de la festa dominical. Després es va ampliar aquest marge i així van reflectir-ho les disposicions del Concili de Narbona
El cànon II recorda la prohibició de la lluita entre cristians i reflecteix l’augment dels dies de treva que van des de la posta de sol del dimecres fins a la matinada del dilluns següent. Són quatre dies de treva a la setmana que signifiquen uns 192 dies a l’any. Incideix en el fet que la pau ja estava instituïda i que “alguns homes perversos” l’havien trencada. De fet, alguns bisbes, com va succeir a Bourges el 1038, van arribar fins i tot a assaltar  els castells d’aquells que havien infringit els pactes per tal d’obligar-los a respectar-los.[4]
El cànon III detalla les festivitats i cicles litúrgics en què calia guardar la treva. Totes aquestes celebracions augmentaven en 145 els dies de treva a l’any. Aquest cànon també ens permet obtenir una visió general de la vida en aquella època i de com estava marcada per la litúrgia.
El cànon IV reflecteix, d’una banda, el premi per a tots aquells que compleixin els cànons establerts (la vida eterna) i, de l’altra, el càstig per als infractors, que continua sent el de l’excomunió.[5]
Les assemblees de pau i treva col·laboren en l’establiment de la nova estructura social feudal. Obliguen els cavallers a controlar la violència i, per tant, els situa en un lloc i amb unes funcions determinades. En el nou ordre social que es configura, cadascú ha de conformar-se amb el paper que Déu li ha assignat: resar, lluitar o treballar. Un sistema trifuncional que, acompanyat dels principis de “desigualtat necessària”, va servir, entre altres coses, per justificar l’explotació senyorial.
BIBLIOGRAFIA
POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000. (Pàg. 11-49 i pàg. 74-84).
RIU, M. (coord,) Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975. (Pàg. 716-725).
FERRER, M. Teresa (coord.). Història medieval europea. (Mòduls didàctics). Barcelona: UOC, 1997.


[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.
[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg.  724
[3] Íd. Pàg. 721-724.
[4] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.
[5] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 718-719.