La Pau i Treva de Déu (3 i final. El moviment per la pau)

El moviment per la pau va assolir un gran èxit entre els anys 990 i 1020 i això va animar els estaments eclesiàstics a aprofundir i anar més lluny encara. Poc a poc, l’estabilització de la societat i de la nova classe dirigent, així com la proximitat de l’any 1000, van permetre a l’Església incrementar les seves exigències i va proposar a tots els fidels un ideal de purificació. Calia sofrir privacions tots junts per tal de lliurar-se de la còlera divina. En aquest context, el clergat demana als cavallers que s’abstinguin de fer allò que més els agrada: fer la guerra. Ja no es tracta de fer una pacte social, sinó de fer un pacte amb Déu que permeti allunyar el pecat del món mitjançant la penitència generalitzada. Aquest, segons alguns experts, és el sentit de la Treva de Déu.[1]

Per tal d’imposar la seva llei, els clergues van recórrer, d’una banda, a la fe dels fidels respecte dels sants i les relíquies (d’aquí que el jurament es realitzés sobre algun d’aquests objectes) i, de l’altra, a la por i a les amenaces de càstigs infernals i de la negació de la vida eterna.

Si ens fixem en el text del jurament de la pau, podem observar diferents aspectes remarcables de la societat feudal de l’època: a) el jurament reflecteix les intencions de reforma que ja s’albiraven a mitjan segle XI, ja que col·loca sota la Pau de Déu els béns dels eclesiàstics; b) el text confereix especial importància a la protecció dels ramats, i del seu pastor, i del bestiar en general, que deurien ser objecte especial de rapinya durant els segles X i XI; c) el jurament col·loca sota la Pau de Déu a tots els membres de la societat que no portaven armes i que, per tant, es trobaven desemparats davant la violència dels cavallers; d) podem observar com comença ja a estructurar-se l’esquema tradicional d’una societat dividida en tres estaments: els oratores, els bellatores i els laboratores. Els primers que cal protegir són els oratores ( “No atacaré al clérigo o al monje...”); després, als laboratores (“no asaltaré al campesino ni a la campesina...”) i, finalment, als mercaders i peregrins (“[...] a los guardias i a los mercaderes...”). [2] 

Alguns d’aquests preceptes es reproduiran més endavant en les regles fixades durant el Concili de Narbona de 1054. Concretament, els apartats citats figuren en els cànons XIV, XV, XVI, XIX  i XXIV. [3]

La Pau de Déu castigava amb l’excomunió l’incompliment o la transgressió de qualsevol dels actes tipificats en el jurament.

El document de la institució de la Treva de Déu del Concili de Narbona de 1054, incloïa tant cànons relatius a la Pau de Déu com a la Treva de Déu. Concretament, els cànons IX i X, a més dels abans ja esmentats, són exemples de la Pau de Déu, i els tres que recull el text que comentem (II, III, i IV) corresponen a exemples de la Treva de Déu.

En els cànons II i III, observem l’ampliació temporal que, amb el temps, va anar adquirint la treva. En un principi, la treva només durava des del dissabte fins al dilluns i el seu objectiu era la celebració de la festa dominical. Després es va ampliar aquest marge i així van reflectir-ho les disposicions del Concili de Narbona

El cànon II recorda la prohibició de la lluita entre cristians i reflecteix l’augment dels dies de treva que van des de la posta de sol del dimecres fins a la matinada del dilluns següent. Són quatre dies de treva a la setmana que signifiquen uns 192 dies a l’any. Incideix en el fet que la pau ja estava instituïda i que “alguns homes perversos” l’havien trencada. De fet, alguns bisbes, com va succeir a Bourges el 1038, van arribar fins i tot a assaltar  els castells d’aquells que havien infringit els pactes per tal d’obligar-los a respectar-los.[4]

El cànon III detalla les festivitats i cicles litúrgics en què calia guardar la treva. Totes aquestes celebracions augmentaven en 145 els dies de treva a l’any. Aquest cànon també ens permet obtenir una visió general de la vida en aquella època i de com estava marcada per la litúrgia.

El cànon IV reflecteix, d’una banda, el premi per a tots aquells que compleixin els cànons establerts (la vida eterna) i, de l’altra, el càstig per als infractors, que continua sent el de l’excomunió.[5]

Les assemblees de pau i treva col·laboren en l’establiment de la nova estructura social feudal. Obliguen els cavallers a controlar la violència i, per tant, els situa en un lloc i amb unes funcions determinades. En el nou ordre social que es configura, cadascú ha de conformar-se amb el paper que Déu li ha assignat: resar, lluitar o treballar. Un sistema trifuncional que, acompanyat dels principis de “desigualtat necessària”, va servir, entre altres coses, per justificar l’explotació senyorial.

BIBLIOGRAFIA

POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000. (Pàg. 11-49 i pàg. 74-84).

RIU, M. (coord,) Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975. (Pàg. 716-725).

FERRER, M. Teresa (coord.). Història medieval europea. (Mòduls didàctics). Barcelona: UOC, 1997.

---

[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.

[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg.  724

[3] Íd. Pàg. 721-724.

[4] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.

[5] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 718-719.

La Pau i la Treva de Déu (2. Segle XI, una societat inestable

De la lectura dels textos anteriorment citats, es pot deduir quina era la situació i els conflictes que imperaven en aquella època i que van conduir a les assemblees i els redactats de pau i treva.

Les transformacions en el mode de producció són un dels desencadenants d’una violència feudal interior que afecta tant els laboratores com els bellatores. Abans de la revolució feudal, les relacions de producció es fonamentaven en la guerra i en l’esclavisme. L’època conqueridora, però, s’acaba i els ingressos que se’n derivaven acaben desapareixent. La reialesa entra en crisi; el rei, l’emperador, deixa de ser l’intermediari, juntament amb l’Església, entre Déu i el poble i les estructures de l’estat s’enfonsen. La societat queda dividida entre els que tenen armes, i poden exercir la violència i el domini, i els que no en tenen i són, doncs, les víctimes dels altres. El sistema militar es desestructura i s’instal·la al voltant de cada un dels castells o fortaleses disseminats pel territori i, per tal de subsistir,  els guerrers o cavallers inicien una nova guerra interior, una nova forma de violència dirigida, primer, contra els pagans i, després, contra el poble desarmat.

Aquests guerrers es transformen en agents de l’explotació senyorial i ajuden el senyor feudal, amb qui estan lligats per un llaç de vassallatge, a estendre el seu domini i a imposar el seu règim de fiscalitat. L’espoliació de béns és constant i es violen de manera sistemàtica drets tradicionalment reconeguts.

El poder del senyor i dels guerrers al seu servei s’escampa arreu mitjançant l’ús de la violència, l’amenaça o el terror. No existeix cap possibilitat d’impartir justícia, perquè aquesta també és un funció dominada i exercida pels senyors.

No només són els camperols, però, els afectats per aquest clima d’anarquia i violència, sinó que l’Església també es troba, directa o indirectament, amenaçada. D’una banda, els senyors apliquen els seus actes de vandalisme a qualsevol tipus de propietat, fins i tot les que són propietat de les comunitats eclesiàstiques. D’altra banda, encara que no sigui de manera directa, l’Església no pot ignorar el patiment dels camperols.

La societat del segle XI és inestable; una societat que no pot trobar l’equilibri necessari per desenvolupar-se amb normalitat. Els homes de l’Església s’esforcen per oferir una alternativa a aquest món violent i incert. En aquest context creix el monaquisme, els centres espirituals de la cristiandat. Tot aquest esforç, però, per reformar monestirs i oferir una alternativa a una societat en crisi, es veia frustrat per la turbulència que ocasionaven els senyors feudals. Els prelats i monjos comencen, doncs, a considerar la necessitat de restablir un mínim d’ordre i seguretat dins de la societat.[1]    

A finals del segle X, s’inicien les Assemblees de pau, amb un doble objectiu; d’una banda, amb aquests actes de jurament, l’Església es declarava a favor dels pobres i els col·locava sota la seva protecció; d’altra banda, en posar l’accent en el caràcter sagrat de les persones i els béns eclesiàstics, es protegia i, alhora, s’assegurava una posició privilegiada dins de la societat feudal.[2]

Caldria diferenciar els dos diferents aspectes que tracten els textos que comentem. Per un costat tenim el concepte de Pau de Déu a què es refereix el jurament sancionat pel bisbe Guérin de Beauvais i, per l’altra, el de Treva de Déu que correspon als fragments dels cànons del Concili de Narbona de l’any 1054.

Si bé tots dos conceptes responen a una mateixa intenció, a una mateixa ideologia, no són iguals pel que fa a continguts ni tampoc apareixen en el mateix moment històric. La Pau de Déu correspon a una prohibició eclesiàstica de tot acte hostil i violent contra persones o béns en unes condicions determinades. Intentava protegir, doncs, certes categories de béns i de persones com els clergues, els dèbils i els desheretats contra els abusos dels poderosos. No establia cap durada limitada i el seu radi d’acció s’estenia a un territori força extens. La Pau de Déu s’inicia a finals del segle X i les primeres assemblees que tracten aquesta qüestió són les de Charroux, el 989,  i de Narbona el 990. [3]

A inicis del segle XI, a l’assemblea de Verdun-sur-Saône, de 1016, comença a generalitzar-se la pràctica que els cavallers facin el jurament de respectar la  Pau de Déu lsobre els Evangelis o bé sobre relíquies.[4]

La Treva de Déu és la institució medieval que prescrivia uns temps i uns dies determinats de l’any durant els quals quedaven excloses les lluites armades i les guerres senyorials. Si bé es va desenvolupar de manera paral·lela  a la Pau de Déu, no va tenir una evolució simultània. Sembla ser que va aparèixer el 950, durant el pontificat de Joan XV i que va ser en el sínode de Vic de 1033 convocat pel bisbe Oliba,  conjuntament amb Berenguer, bisbe d’Elna, que va tenir lloc el primer decret de Treva de Déu. Finalment, en el concili de Narbona de 1054 apareix ja perfectament reglamentada i proclamada conjuntament amb la Pau de Déu, si bé es diferencien clarament tots dos conceptes.[5]

---

[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 75.

[2] Íd. Pàg. 78

[3] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 723

[4] Íd. Pàg. 723.

[5] Íd. Pàg. 724.

La Pau i la Treva de Déu (1. La nova societat: els oratores, els bellatores i els laboratores)

Per entendre què va ser i què va significar en l'època medieval La pau i la treva de Déu, em basaré en dos documents eclesiàstics de gran importància en el desenvolupament i en la consolidació de les estructures de la societat feudal del segle XI.

El primer text en ordre cronològic[1] respon al jurament que feien els cavallers damunt de relíquies sagrades i, mitjançant el qual, es comprometien a contenir la seva agressivitat i a respectar la pau dins dels límits i condicions establerts en el jurament.

El segon text [2] ens presenta tres cànons referents a la institució de la Treva de Déu, a través de la qual es torna a instituir la Pau de Déu i on es redacten, de manera sistematitzada, les diferents obligacions i deures que comporta l’observança d’aquesta llei eclesiàstica.

Ambdós textos s’emmarquen en un període turbulent, on imperava un clima de violència generalitzada que s’havia instaurat en la major part de la societat i que indicava el naixement d’un nou ordre: el feudalisme.[3] Els documents, malgrat que es tracta de disposicions eclesiàstiques, superen amb escreix l’àmbit eminentment religiós i s’endinsen de manera clara en altres aspectes i condicionants, tant socials com polítics.

El segle XI viu el naixement d’una nova societat que modifica totalment les estructures socials, econòmiques, polítiques i també culturals imperants fins aquell moment. L’antic poder establert desapareix i se’n crea un de nou que inicia el domini dels camperols i estableix la senyoria feudal, que esdevindrà el centre de les noves relacions de producció. Aquest és un canvi fonamental dins de les relacions de poder establertes, ja que genera unes noves formes d’explotació econòmica i una nova manera de relacionar-se entre els homes que componen els nous estaments socials, econòmics i polítics.

L’aparició d’aquesta nova forma de relació entre els que dominaven, senyors i vassalls, i els que eren dominats, els camperols, implica alhora una modificació dels esquemes mentals i de l’escala de valors existent fins llavors. La nova societat s’estableix i es divideix en base a les diferents funcions socials i maneres de viure: els oratores, els bellatores i els laboratores.

La nova societat dels tres ordres (els que resen, els que lluiten i els que treballen) respon a la denominada ideologia de les tres funcions que podem trobar reflectida en alguns textos, també d’origen eclesiàstic. El més famós, sens dubte, és el poema compost pel bisbe Adalbéron de Laon (947-1030) i dedicat al rei Robert el Piadós. El bisbe presenta la societat terrenal com un reflex de l’ordre imperant al regne de Déu. De la mateixa manera que la Santa Trinitat[4], el món terrenal s’estructura de manera que en una sola entitat existeixen simultàniament tres formes distintes. Tots els cristians són un sol element i esdevenen un sol poble que es divideix, però, en tres categories. Segons Adalbéron, entre aquests tres grups existeixen relacions de subordinació i, alhora, llaços de solidaritat. Els oratores, els clergues, són al capdamunt perquè exerceixen la funció més noble: fer d’intermediaris entre Déu i els homes. Després, vindrien els bellatores, els senyors que fan la guerra, que exerceixen el poder i la justícia i, finalment, hi hauria els laboratores, la massa dels serfs, que està sotmesa a les anteriors i el paper de la qual és assegurar la vida material de tota la col·lectivitat. Cada categoria, però, té i exerceix una funció indispensable i cap d’elles pots subsistir sense les altres.[5] 

---

[1] PFISTER, Ch., Etudes sur le règne de Robert le Pieux, Paris : 1885, pp. LX-LXI; a Georges DUBY, L’an mil, Éditions Julliard, 1967, págs. 189-190.

[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 717-18

[3] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 76.

[4] Doctrina que estableix que Déu és una sola entitat que existeix simultàniament en tres persones distintes: Déu Pare, el Fill (Jesucrist) i l'Esperit Sant

[5] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 75.