VÍDEO: L'independentisme a la Cambra de Comerç. Divisió entre partits independentistes. International Trial Watch (Darrer programa de la 7a temporada de Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de Vull una resposta

SETENA TEMPORADA

  Emès el dijous 11 de juliol de 2019

Darrer programa de la 7a temporada

L'independentisme a la Cambra de Comerç de Barcelona

La divisió entre els partits independentistes

Informe d'International Trial Watch sobre el judici

Presenta: Jaume Marfany

Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet

Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Roser Xalabarder, vicepresidenta 3a de la Cambra de Comerç de Barcelona

Toni Fitó membre del Comitè Executiu Cambra Barcelona

Mireia Juanola psicòloga clínica

Josep Pinyol historiador

Davantal

Núria Marín, ha estat investida presidenta de la Diputació de Barcelona a la segona votació, amb els 23 vots del PSC i JxCat. El pacte, doncs, s’ha fet efectiu tot i que en presentar-se candidats dels Comuns, Ciutadans i del PP, l’independentisme, si s’haguessin posat d’acord, hauria pogut controlar la Diputació.

La crisi oberta entre JxCat i ERC arran dels pactes municipals, ha acabat de la pitjor manera. JxCat ha pactat amb els socialistes en 27 municipis, mentre que ERC ho ha fet en 17. Els uns i els altres han pactat en contra per prendre's l'alcaldia en 34 casos.

En aquest context de total falta d’unitat entre els dos principals partits independentistes, l’ANC ha convocat, per primera vegada, concentracions de rebuig als pactes amb el 155. Ahir, davant de les seus d’ambdós partits i avui davant de la Diputació.

Els observadors internacionals aplegats en la iniciativa International Trial Watch van assistir a cadascuna de les més de cinquanta sessions que hi va haver durant els quatre mesos de judici, i setmana rere setmana van anar documentant totes aquelles vulneracions de drets dels acusats i de les seves defenses. Aquesta setmana han fet públic l’informe amb les seves conclusions preliminars.

La síntesi seria que el judici ha estat el resultat d’una causa general oberta fa temps contra l’independentisme. Un judici en què s’han produït nombroses vulneracions de drets humans, abans i tot que comencés. Perquè el tribunal que els ha jutjat no era pas competent per a fer-ho; es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei. Manuel Marchena i el tribunal han causat nombrosos impediments i entrebancs a les defenses. Es va limitar el dret de la defensa durant la vista oral, quan el tribunal va oferir un tractament diferent i esbiaixat envers els testimonis, en funció si eren proposats per l’acusació o per les defenses. No es va permetre que s’exhibissin els vídeos dels fets durant els testimonis de l’acusació i un llarg etcètera.

Després que la llista independentista guanyés clarament les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, ha arribat l’hora de posar en marxa el programa electoral amb què es van presentar a aquestes eleccions.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem! 

VÍDEO: La guitarra, Catalunya i el Nou Món (Programa 145 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 145 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 10 de juliol de 2019

La guitarra, Catalunya i el Nou Món

Joan Casajuana, músic, guitarrista, baixista i professor de tallers de guitarra.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Confiar en l'Assemblea és confiar en la gent

Després de l’etapa 2012-2017, i sobretot després dels fets succeïts des de l’octubre de 2017, som ben conscients del que significa enfrontar-se a l’Estat espanyol, un Estat antidemocràtic i repressor on no existeix una autentica separació de poders. Un Estat que està disposat a fer el que calgui, sigui o no democràtic, sigui o no legal, per evitar la independència de Catalunya. La lluita contra l’Estat espanyol significa també la lluita conra bona part dels que componen els seus tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i significa també la lluita contra l’oligarquia i les elits espanyoles, contra determinats mitjans de comunicació, contra determinats poders eclesiàstics i, evidentment contra la seva policia i l’exèrcit. 

L’estratègia internacional sembla anar avançant, si més no pel que fa a l’opinió pública dels diferents països europeus. Malgrat això, tampoc no podem esperar res dels estats ni de la Unió Europea, si més no de moment. 

Els partits polítics sempre han estat la baula feble del procés. Els darrers fets viscuts arran de les eleccions espanyoles i de les municipals no han fet res més que confirmar unar realitat. Quan l’ANC mostrava la seva força, va ser la gran eina, eficaç i contundent, per pressionar la classe política i, quan va convenir, fer-los seure en una mateixa taula de partits i entitats per un Estat propi. Quan l’Assemblea s’ha mostrat més dèbil, els partits, de nou han tornat a les seves estratègies partidistes. Unes estratègies que, en els moments actuals, ens fan tornar a un autonomisme estèril que la gent va deixar enrere per sempre l’1 d’octubre de 2017. 

I una vegada més, l’ANC té la clau per revertir la situació. De la mateixa manera que ho va fer el 2012 quan el context polític en què es movia Catalunya en la data de fundació oficial de l’Assemblea (10 de març de 2012) era de 14 diputats independentistes al Parlament i l’objectiu del Govern era obtenir un pacte fiscal. Des de llavors, els independentistes hem aconseguit la majoria absoluta del Parlament i tenim (si més no la gent) com a únic objectiu el de consolidar i construir la República catalana. 

L’ANC ha estat decisiva i fonamental en el creixement de l’independentisme. Més enllà de manifestacions i concentracions, va ser clau en la consulta del 9-N, en la formació de la coalició de Junts pel Sí, en el pas al costat del president Mas (amb la imminència de noves eleccions i l'amenaça latent d'un nou tripartit) i també en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. 

L’Assemblea és la clau. Té la força que li atorguen la seva xarxa d’assemblees territorials, la més extensa del país, presenta a més de 600 municipis. Les seves, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República; i les assemblees exteriors presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò internacional. 

Aquesta gran xarxa, els seus prop de 50.000 associats i l’experiència acumulada durant més de cinc anys, la converteixen en l’organització més preparada per continuar liderant, des de la societat civil, el moviment independentista i a impedir el gir autonomista que els partits volen imposar. 

L’ANC ha de tornar a comandar el procés. És complicat, segur. Els partits polítics s’hi oposaran amb totes les seves forces, que són moltes. Uns partits que sempre han volgut una ANC que estigués al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. Quan no ho aconsegueixen, intenten neutralitzar-la i relegar-la a un paper secundari. 

L’Assemblea va néixer per fer política i per aconseguir la independència. L’ANC ha de tornar a ser un actor polític de primer ordre, que intervé en política, que fa política i que és l’ANC que molesta, de vegades a uns, de vegades a uns altres, de vegades a tots. Ha de tornar a ser l’actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. 

L’ANC té la força per continuar sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular independentista. Ara bé, és inqüestionable que necessitem una ANC diferent, una ANC renovada. Cal modificar-ne funcionaments. 

És cert que l’Assemblea ha fet canvis, que ha modificat algunes estratègies. Per exemple, la d’ocupar espais de poder: l’èxit de Eines de país, de les candidatures a les Cambres de Comerç, de la campanya de Consum Estratègic, la recent convocatòria stop155... Tot i aquests èxits, cal també canviar les estratègies que van ser decisives per arribar fins a l’1 d’octubre i aplicar-ne de noves per a una nova etapa, molt diferent a la viscuda fins ara. 

Confiar en l’Assemblea és confiar en la gent. I la gent, ja ho sabeu, mai falla. I si l'ANC ens fallés, que Déu ens agafi confessats!

La guitarra, Catalunya i el Nou Món (DAVANTAL del programa 145 de LA CLAU de la nostra història)

El músic i tractadista flamenc Johannes Tinctoris, que va servir a la cort de Nàpols des del 1472, afirmava que la guitarra l’havien inventat els catalans. Existeixen referències de luthiers antics i pintures de dones tocant el llaüt que es relacionen directament amb les corts de Pere III de Catalunya i el príncep Joan a finals del segle XIV.

Joan I va acollir l’art i els trobadors occitans, i l’ús de la guitarra deuria expandir-se cap a les successives corts dels Trastámara a Nàpols, València i Castella. Des d’allà, Juan del Encina, poeta, músic i autor de teatre de finals del segle XV i principis del XVI,  d’on fora que vingués, amb el seu talent i amb la instrumentalització de la guitarra, va saber captar un exotisme insòlit i refrescant, sorgit d’algun descobriment prou màgic com per a inspirar la creació d’un nou estil i marcar una nova època.

Juan del Encina, coincidint amb els anys dels viatges de Colom a Amèrica, per alguna raó va deixar més de banda el teatre i és posà a escriure cançons amb gran èxit. El Cancionero de Palacio, que recull el repertori de què gaudien a la casa reial fins al 1496, conté més de seixanta cançons seves d’entre unes 400. Va compondre cançons amb un ritme a tres temps que no tenia precedents i, en molt poc temps, aquestes cançons de ritme ternari van esdevenir el corpus més genuí de la nostra música. Les «folies», «pasacalles», sarabandes, fandangos, xacones i gallardes ―totes a tres temps― foren els gèneres més populars. També en altres corts europees.

El nostre convidat d’avui argumenta que l’encontre amb els indis del Nou Món deuria haver impactat en aquells músics, sacsejant el seu sentit rítmic i despertant el renaixement del ritme ternari, possiblement oblidat en el passat. La coincidència entre el descobriment del Nou Món i el sorgiment d’aquella nova música no sembla, doncs, una casualitat, sinó que l’aparició dels ritmes ternaris i percussió a la cort s’hi relaciona directament.

VÍDEO: Correllengua 2019. L'independentisme a Estrasburg . "Ampliant la base" per Gerard Sesè(Darrer programa de Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de Vull una resposta

SETENA TEMPORADA

  Emès el dijous 4 de juliol de 2019

Correllengua 2019. 

L'independentisme a Estrasburg. 
"Ampliant la base" per Gerard Sesè

Presenta: Jaume Marfany

Producció: Josep Pedrol

Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Aida Sanuy Periodista i membre de la CAL

Lourdes Escardívol Secretariat Nacional de l'ANC

Montserrat Rossell Empresària

Gerard Sesè Periodista

Davantal

Finalment, no va ser.... el president Puigdemont i Toni Comín no van traspassar la frontera entre Alemanya i França i no van poder assistir com a diputats electes a la sessió constitutiva del Parlament europeu. Després que el Tribunal de Luxemburg desestimés les mesures cautelars, la policia espanyola i francesa els esperava. Per tant, i seguint el consell dels seus advocats, es va decidir que era preferible no córrer cap mena de risc.

Els que si hi van ser, com sempre, perquè aquests mai fallen, va ser la gent. Unes 10.000 persones segons fonts de la policia es van desplaçar fins a la segona capital d’Europa i van fer sentir la seva veu davant del Parlament europeu.

Arran, sobretot, de la presentació per part de l’ANC de la concentració prevista per al proper 11 de setembre, algunes veus s’alcen tot dient que aquest tipus d’accions serveixen per ben poc. Són les mateixes veus que demanen accions més contundents i deixar de banda el que qualifiquen, de manera despectiva, com a “performances”.

Quin és el camí, doncs? Ningú no sembla tenir la solució.

Carne Ross, fundador d’intendent Diplomat, un prestigiós grup d’assessoria diplomàtica amb seu a Nova York, Brussel•les i Ginebra, ha publicat un interessant article, de lectura obligada, titulat Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat. Ross ens diu que “No hi ha cap llibre que fixi les regles per arribar a la independència i les lliçons de la història són dures”, en una velada afirmació que planeja constantment en el rerefons de l’article i que no és altre que la immensa majoria d’independències s’han aconseguit amb violència. Ross també ens diu que “els compromisos de la “comunitat internacional”, com ara el dret internacional, no compten per a res.” I posa com a exemple els casos de Palestina i del Sahara Occidental. Referint-se a Palestina, diu: “Es podria omplir una biblioteca amb les resolucions de les Nacions Unides que exigissin un estat palestí, i no obstant això Palestina no és independent.”

Per als independentistes catalans, és possible que aquest article no ens animi gaire. Malgrat tot, cal llegir-lo i tenir-lo ben present, sobretot, quan Ross ens diu que hi ha una premissa que és comuna a tot procés d’independència i que sempre has de tenir present i mantenir: No et rendeixis mai.

Lluitar per la llibertat és el més bonic que es pot fer a la vida i sense cultura no hi ha llibertat possible. Aquesta frase està extreta del manifest del Correllengua 2019 que ha estat escrit per Jordi Cuixart des de la presó de Soto del Real. Aquest proper dissabte, a Llançà la 23a edició del Correllengua començarà a caminar i s’escamparà per tots els Països Catalans. 

De seguida ens hi posem. Som-hi. Comencem!

VÍDEO: Catalanades i catalanismes al "Lazarillo de Tormes" (Programa 144 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 144 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 3 de juliol de 2019

Catalanades i catalanismes al "Lazarillo de Tormes"

Montserrat Camps és llicenciada en Filologia Catalana per la UdL i catedràtica d'Ensenyament secundari.

He treballat en diversos instituts impartint classes de Llengua catalana, anglesa i italiana. Actualment treballa en un centre preparant alumnes per a les proves d’ingrés a la universitat per a majors de 25 anys i impartint Llengua i Literatura Catalanes, Castellana i Anglesa.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Catalanades i catalanismes al Lazarillo de Tormes (DAVANTAL del programa 144 de LA CLAU de la nostra història)

La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, més coneguda com a El Lazarillo de Tormes, és una novel·la picaresca del segle XVI, d'autor desconegut, escrita en castellà. Narra les aventures d'un jove orfe que serveix diversos amos per prosperar socialment. L'obra encadena episodis humorístics sota la forma d'una carta on el protagonista explica la seva vida.

Fins aquí el que ens diu la historiografia oficial. Ja fa anys, però, molts hispanistes atribueixen el 'lazarillo de tormes' a l'humanisme valencià. No només pels girs lingüístics i expressions utilitzades, sinó sobretot per la visió que es té de la societat.

Ja fa uns anys, va aparèixer un estudi signat per Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu que, a part de corroborar l'autoria valenciana de la novel·la i fer un repàs exhaustiu de les catalanades, va més enllà, i denúncia un procés de deslocalització de la història original.

És convenient que ens fem una idea fidedigna de les llengües en què es llegien a la corona catalanoaragonesa en aquella època. Jordi Bilbeny en el seu llibre Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya, escriu que des de finals del segle XV i fins al darrer terç del segle XVI, qui llegeix un llibre en aquest regne, ho fa en català i que gairebé no hi ha llibres editats en castellà, perquè la majoria dels escriptors els editaven en llatí. Per fer-nos-en una idea: un mercader o membre de la petita noblesa, llegia en català, en llatí i en l’italià. Philippe Berger en el seu estudi sobre la decadència literària a València, assegura que fins a l’any 1489 no hi havia cap llibre editat en castellà, tots eren en català i en llatí.

Jordi Bilbeny defensa que la primera edició perduda del “Lazarillo de Tormes" és obra del valencià Joan Timoneda i que va ser escrita en català. També argumenta que en l’obra original els fets que s’hi narrar succeeixen a la vila valenciana de Tormos, prop de Gandia. També es destacable el gran número de “catalanades” que apareixen en el text.

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de les Catalanades i catalanismes al Lazarillo de Tormes amb Montserrat Camps.