Campanya unitària. Mantinc el català: repte 21 dies

CAMPANYA UNITÀRIA. Mantinc el català: repte 21 dies

El català avui és llengua de comunicació popular, de creació cultural, d’avantguarda artística, científica i tecnològica, malgrat pocs anys d’institucions a favor, molts decennis d’abandó i fins i tot de repressió. I això és així gràcies a la cura dels seus parlants i la seva capacitat de compartir-la amb les persones que al llarg dels segles han esdevingut nous catalans.

Perquè el català continuï essent la llengua comuna i palanca d’oportunitats, perquè sigui útil i necessària, és imprescindible que les persones que el parlem l’utilitzem diàriament, a tots els nivells i en totes les circumstàncies. En canvi, les persones catalanoparlants sovint tenim l’hàbit de canviar de llengua quan algú se’ns adreça en una altra llengua o quan pensem que el nostre interlocutor no parla català. Les entitats impulsores d’aquesta iniciativa proposem una manera de canviar aquest hàbit.

Està demostrat que per consolidar qualsevol canvi d’hàbits només cal mantenir-lo durant 21 dies, i aquest és el repte que proposem: mantenir durant 21 dies el català, arreu i amb tothom.

Suma’t a aquesta iniciativa, que tindrà lloc del 12 de maig a l’1 de juny. Seràs capaç de parlar només en català durant 21 dies?

Intenta-ho i explica’ns com t’ha anat!

#Repte21dies i #RepteMantinc

La llengua no és patrimoni de la CAL. És cert... però...

El 7 d'abril d'enguany, el diari El Món publicava un article titulat "Un estudi de la UOC avala el projecte Vincles d’Òmnium i posa deures als catalanoparlants". En l'acte de presentació van intervenir-hi el president d'Òmnium, Xavier Antich i els investigadors de la UOC Maite Puigdevall i Joan Pujolar.

El Món hi torna el 12 d'abril amb l'article que titula: "Raons i raó dels aprenents de català d'Òmnium."

Arran d'aquests articles es van publicar algunes piulades com aquestes:

Evidentment, la llengua no és patrimoni de ningú, encara de que vegades ho pugui semblar; malament aniríem si fos així.

Hi ha feina per a tothom... i tant! I d'aquí plora la criatura...

Vagi per endavant, tal com hem expressat un munt de vegades, el nostre desig de tots els èxits possibles i impossibles per al projecte Vincles. Necessitem imprescindiblement que totes les accions, projectes i idees que tinguin com a eix vertebrador la llengua catalana, tinguin tots els èxits possibles. És l'única manera de lluitar contra el projecte desnacionalitzador que des de fa molt treballa contra la identitat nacional, cultural i lingüística dels Països Catalans.

Dit això i per aquell que ens vulgui llegir fem una mica de memòria històrica, a través de documents...

Quatre apunts d'història

Projecte Vincles d’Òmnium Cultural (OC) i projecte Xerrem Junts de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL. 

Com s’han pogut arribar a fer, per separat, dos projectes gairebé idèntics en els seus objectius, amb una metodologia molt similar i dirigit a un mateix públic?

Si voleu tenir una informació general llegiu l’article “Parlant de llengua: Vincles i Xerrem” publicat el desembre de 2024 a El Punt Avui.

Any 2019

A principis de 2019, Jordi Esteban, director del projecte Xerrem Junts, adreça una carta a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, per proposar una col·laboració més estable i profunda entre ambdues entitats. El projecte Xerrem Junts treballa per fomentar l’ús oral del català a través de la conversa en grup, especialment entre col·lectius allunyats de contextos catalanoparlants. Aquesta iniciativa busca reforçar tres grans eixos: la llengua, la cohesió social i la pertinença al país. Per fer-ho, es basa en la col·laboració amb agents socials del territori.

Amb l'objectiu de consolidar una relació amb Òmnium Cultural, el 28 de març de 2019es manté una reunió  amb alguns representants d’Òmnium Nacional i s'acorda de proposar d'impulsar el projecte Xerrem  a través de les seus territorials de l’entitat. Això inclouria presentacions breus del projecte en trobades generals o com a part d’accions concretes per difondre l’ús del català.

Esteban proposa formalitzar l’acord per tal de garantir continuïtat i solidesa a una col·laboració que considera clau per enfortir el català i la cohesió social al país. Demana el vistiplau de Cuixart per tirar endavant aquesta iniciativa. Jordi Esteban fa referència en aquest sentit a les reunions prèvies mantingudes amb membres de la Junta d’OC com Jordi Redondo i Lluís Duran.

Any 2021

Desembre de 2021. Hi ha un intercanvi de correus entre Jordi Esteban (CAL, projecte Xerrem Junts) i Joan Pujolar (membre de la Junta d’OC). Els correus giren a l'entorn d’una possible col·laboració entre la CAL i Òmnium per promoure espais de conversa en català.

Jordi Esteban inicia la conversa compartint materials formatius nous —els "Quaderns de conversa" (que no vam poder publicar fins dos anys després) així com diapositives utilitzades pel Xerrem Junts virtual.— i contactes relacionats amb el projecte, mostrant l’interès per fer-lo arribar a més persones i entitats, incloent les llibreries. Joan Pujolar, tot i haver detectat una recepció moderada a la seva proposta inicial dins d’Òmnium, proposa una via més concreta: obtenir la llista de municipis on actua el projecte Xerrem Junts per posar-los en contacte amb les seccions locals d’Òmnium.

Esteban destaca que, fa uns anys, ja s’havia intentat una col·laboració institucional amb Òmnium, incloent-hi una carta de suport enviada a Jordi Cuixart. Malgrat que no va prosperar, insisteix en la necessitat i actualitat de crear espais de col·loquialitat en català, i afirma que Òmnium és una entitat clau per fer-ho realitat.

Pujolar, que es mou entre el rol institucional i el del conveni UOC-ÒC, reconeix la complexitat de la col·laboració i recomana que la CAL formalitzi la proposta directament amb la junta d’Òmnium. Subratlla que el seu paper es centra en connectar entitats locals i que les aliances poden néixer tant des de la base com des de les cúpules institucionals. Ambdós coincideixen en la conveniència de mantenir una reunió per parlar-ne a fons. 

Any 2022

En l’acta de reunió de la Junta de la CAL de l’11 de gener de 2022 es tracta de la visita de Joan Pujolar a dos  grups de Xerrem (un amb mares d’escola i un altre amb joves extutelats). Està interessat en el projecte. També s'ha reunit amb el Grup Gestor del projecte. 

També es fa referencia a les converses mantingudes per Jordi Esteban amb membres de la Junta d’OC que coneixen molt bé el projecte Xerrem i de la seva recomanació que ens reunim amb el president d’OC amb l’objectiu de signar un conveni de col·laboració.

El novembre de 2022, el creador i director del projecte Xerrem, Jordi Esteban, i el tècnic de la CAL Saoka Kingolo es van reunir amb una tècnica d’Òmnium Cultural. Se’ls posa al corrent que OC posa en marxa un projecte anomenat Vincles.

En aquells moments no s’havien previst graus de competència lingüística ni metodologies per a cada grau. No tenien cap material propi i s’havien limitat a fer un recull de tot el que hi ha publicat que pugui fer referència a l’oralitat d’alguna manera (Oralpha, vídeos del curs A1 del CPNL... també del Xerrem Junts que es troba en obert al web).

 Any 2023

Correu intern de la CAL del gener de 2023, previ a la reunió prevista per al mes de febrer. 

És un correu d’un membre actiu d’una territorial d’OC que, en una assemblea de l’entitat, ha expressat el malestar de la CAL (i el seu personal) de com s'ha posat en marxa el projecte Vincles obviant que la CAL fa quinze anys que gestiona el Xerrem Junts i que sempre en l'àmbit local les dues entitats han tingut una bona col·laboració.

En Joan Pujolar, present a l’assemblea, va dir “que no n’hi havia per tant"! 

El febrer de 2023 tenim una nova reunió amb OC. Malgrat que la vam demanar personalment amb presidència (de president de la CAL a president d’OC) només hi assisteix la vicepresidència i un tècnic.

Els expressem la nostra estranyesa amb el fet que OC creï el 2022 el projecte Vincles sense comptar amb una altra entitat, la CAL, que des de 2008 s’ha immergit en el teixit social català per trobar cooperants concrets dins de múltiples sectors.

Se’ls comunica que, des de la CAL, veiem el projecte Vincles com una aportació que suma amb el projecte Xerrem Junts i altres projectes centrats en l’acollida tridimensional lingüística, cohesiva i intercultural. Ens ratifiquem que la resposta que ha de donar la llengua catalana ha de ser nacional. Els expressem la nostra decepció en veure que no ha estat així i que Vincles s’ha presentat com una opció d’OC independent de projectes similars, sense visió general. Ens agradaria haver trobat menys competència i més acció vinculada. 

Conclusió

Xerrem Junts va néixer l’any 2003 de la mà de la CAL com una proposta pionera per impulsar la conversa en català mitjançant grups informals conduïts per voluntariat. El seu enfocament es basa en la creació d’espais de confiança, amb una metodologia pròpia que dona molta importància a la interacció oral i a l’acompanyament personalitzat. El projecte inclou diversos nivells i ha esdevingut una eina molt arrelada al territori. 

Vincles, en canvi, és una iniciativa més recent, impulsada per Òmnium Cultural. Tot i que també es basa en grups de conversa i voluntariat lingüístic, la seva aparició ha generat polèmica per les evidents similituds amb Xerrem. Tant la dinàmica com els materials i el públic destinatari són pràcticament idèntics, cosa que ha fet que membres de la CAL i del sector lingüístic considerin Vincles una còpia oportunista d’un projecte consolidat.

Mentre que Xerrem s’ha desenvolupat durant dues dècades amb un fort component comunitari i militant, Vincles ha nascut sota el paraigua d’una entitat gran amb més recursos i projecció mediàtica. Això ha obert el debat sobre si cal sumar esforços o si, per contra, la duplicació de projectes desvirtua la feina feta i debilita l’impacte global del voluntariat lingüístic.a fr

L'escriptor i poeta francès Anatole France deia: 

“Quan un cosa s’ha dit i s’ha dit bé, no siguis escrupolós, Agafa-ho i copia-ho."

Catalunya i el repte demogràfic: per una reflexió lingüística, social i cultural

Catalunya es troba en un moment clau per repensar el seu futur. Amb una població que ja supera els 8 milions d’habitants i un creixement sostingut en les darreres dècades, cada cop és més evident que la “Catalunya dels 10 milions” no és viable, ni des del punt de vista mediambiental, ni social, ni identitari. Alguns estudis i anàlisis ja apunten que el país té una sobrepoblació estimada en dos milions de persones, la qual cosa genera tensions en diversos àmbits que afecten profundament el teixit del país.

En l’informe anual de la Síndica de Greuges corresponent al 2024, Esther Giménez-Salinas, ja va alertar  que l'administració catalana no està preparada per afrontar les necessitats d'una població que ha crescut fins als 8 milions d'habitants. Des de l'any 2000, la població ha augmentat en gairebé dos milions de persones, amb un 71,2% d'aquest creixement corresponent a ciutadans d'origen migrant. Actualment, un 21% dels habitants del país han nascut a l'estranger, i aquest percentatge s'eleva al 40% entre els joves de 24 a 40 anys.

Miquel Puig, en un article titulat “Catalunya: alguna immigració ja no suma" qüestionava la  idea que tota immigració sigui beneficiosa per a Catalunya. Argumentava que l'alta afluència d'immigrants poc qualificats ha contribuït a l'estancament de la productivitat i la renda per càpita catalana, que actualment és un 11% inferior a la del País Basc.

Més enllà de qualificar si l’arribada de tanta gent de fora és bona o dolenta, potser caldria reflexionar si el país no funcionaria millor amb un flux immigratori com el basc, que ha afegit 160.000 habitants a la seva població aquest segle, mentre que a Catalunya n’ha afegit gairebé 2 milions. Al mateix ritme que el basc, la població de Catalunya estaria lluny encara dels 7 milions, en comptes d’haver superat els 8.

Puig destaca que aquest creixement demogràfic ha sobrecarregat els serveis públics, encarit l'habitatge i pressionat a la baixa els salaris en sectors bàsics. Assenyala que, mentre alguns sectors econòmics es beneficien d'aquesta mà d'obra barata, el cost real recau en la societat mitjançant subsidis encoberts

En l’àmbit social, la sobrepoblació ha provocat un augment de la densitat en les grans ciutats i àrees metropolitanes, amb conseqüències directes sobre l’accés a l’habitatge, els serveis públics i la qualitat de vida. El creixement descontrolat genera barris segregats, desigualtats creixents i tensions en la convivència. La cohesió social es veu amenaçada quan la integració no es produeix de manera natural i quan les polítiques públiques no poden seguir el ritme del creixement demogràfic.

Un dels efectes més visibles d’aquest excés de població és el problema amb l’aigua. Catalunya pateix episodis recurrents de sequera, agreujats pel canvi climàtic i per una demanda creixent que supera la capacitat dels recursos hídrics disponibles. L’agricultura, la indústria i el consum domèstic competeixen per una aigua que no dona l’abast, i això genera situacions crítiques, especialment a l’estiu. La gestió sostenible del territori es veu compromesa per una pressió demogràfica que no para de créixer.

Miquel Puig, en l’estudi ·”Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”, assegura que Catalunya ja està en temps de descompte per garantir el subministrament d'aigua i d'energia a una població extra (un 20% més que l'actual) que ara com ara tampoc no té garantit un habitatge.

En el cas de l’habitatge, tornem a Miquel Puig que afirma que si bé el president Illa va anunciar un ambiciós programa per crear 50.000 habitatges públics en els pròxims sis anys, cal tenir present que ni amb  això solucionaríem el problema. Al ritme actual, la immigració exigiria crear-ne més de 30.000 cada any (és a dir, un mínim de 180.000 en els mateixos sis anys).

Per evitar la saturació actual de l’ensenyament i de la sanitat calen grans inversions econòmiques i també de personal. Si la població continua creixent la situació serà, encara, molt més greu,

Des del punt de vista lingüístic, aquesta sobrepoblació ha comportat un retrocés alarmant en l’ús del català. L’arribada massiva de persones provinents de fora del domini lingüístic propi, sovint sense coneixement de la llengua, ha afavorit la consolidació del castellà com a llengua franca en molts entorns socials i laborals. Això dificulta la normalització del català, que ja és minoritzat en àmbits com la justícia, el comerç o les plataformes digitals. Tot i els esforços del sistema educatiu, la transmissió intergeneracional de la llengua es debilita, i cada vegada més joves tenen el català com a segona llengua o només l’usen en contextos formals

Pel que fa a la cultura pròpia, Catalunya ha estat històricament un país acollidor i obert, i la diversitat ha aportat riquesa i pluralitat. No obstant això, la manca de polítiques efectives de promoció de la cultura catalana entre els nouvinguts ha fet que aquesta diversitat sovint no es tradueixi en una veritable integració. El risc és que la cultura pròpia es dilueixi en un mosaic on no hi ha un eix comú compartit, i que la identitat catalana, construïda al llarg de segles, perdi pes i centralitat.

Tornant a l’informe de la Síndica de Greuges, Garcés assenyala que el problema rau en contextos que generen segregació i dificulten l'accés a serveis bàsics. També adverteix contra la politització de la immigració, que pot alimentar l'extrema dreta, i defensa la necessitat d'un debat sincer i estructurat. De fet és el que està passant, les polítiques demogràfiques s'’han  deixat en mans de l’extrema dreta i la resta de formacions polítiques eviten aquest debat que demanava la Síndica. .

En definitiva, la demografia és avui un dels grans reptes de Catalunya. Cal afrontar-lo amb valentia i realisme, entenent que el territori té uns límits físics i socials que no es poden ignorar. Si no es prenen mesures decidides per contenir el creixement poblacional, garantir l’ús del català, reforçar la cohesió social i preservar els recursos naturals, el futur de Catalunya com a nació sostenible, cohesionada i amb identitat pròpia estarà en un risc més que evident,

Fonts:

Informe anual Síndica de Greuges 2024 

La Catalunya (econòmica) dels 8 milions d’habitants . GemmaFonseca.Via Empresa 

Catalunya: alguna immigració ja no suma. Miquel Puig. DiariARA 

Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana enl’horitzó 2050. Miquel Puig

El Pla Territorial Parcial del Penedès. Molt pla i poc paisatge. En parlem amb l'arquitecte paisatgístic Pau Batlle

 

TERRA DE MARCA XXI. Emès pel grup ETV Terramar el 20 de març de 2025

Canal Terra de Marca XXI al YouTube

Hola a tothom... Gràcies per compartir amb nosaltres aquest espai de Terra de Marca XXI, un programa del Grup Terramar TV i Tot República. Avui, excepcionalment, l'emetem des del plató d'ETV Llobregat 

Fa uns mesos, el nostre convidat d’avui escrivia un article titulat “Vivim en el paisatge. Una reflexió a fons sobre el Pla Territorial del Penedès.” Entre altres aspectes, escrivia: Molt Pla i poc paisatge. Un 95% del temps s’ha dissertar sobre la necessitat de ser solidaris amb la resta del País -acollida de població sobrant de l’AMB, la necessitat d’instal·lar plaques solars sobre les vinyes, l’acceptació de polígons logístics,..- i un 5% a la Carta del Paisatge. Un detall significatiu del valor residual que se li dona, dins del Pla, a la vegueria i de retruc als seus paisatges, tot i que -segons la UE- són un dels principals elements que qualifiquen, singularitzen i valoritzen el territori, sobretot els agrícoles, en una època on l’agricultura es fa cada vegada més imprescindible i necessària. El paisatge és un valor en alça i el Pla el menysté substituint-lo per l’asfalt dels polígons.

Avui, a Terra de Marca XXI, en parlarem amb Pau Batlle  arquitecte, màster en arquitectura del paisatge.  Ha participat en estudis d’Impacte ambiental, paisatgisme i planificació urbana. Activista ambiental

La creació de RENFE i la desaparició de les companyies catalanes. Els Geraldino, catalans de nació

LA CLAU de la nostra història Programa 292. Emès el 20 de març de 2025 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 292

El caos que es produeix dia sí i dia també a Rodalies de Catalunya ens porta avui a comentar l’article de Marc Pons titulat “Qui va crear Renfe i per què van desaparèixer les companyies catalanes de trens?”

El 1941, dos anys després del final de la Guerra Civil, el Consell de Ministres de Franco va aprova la creació de l’organisme públic RENFE i la nacionalització de la xarxa ferroviària de l’Estat espanyol formada per 12.000 quilòmetres de vies.

Quines eren les companyies qye havien operat a Catalunya abans d’aquesta nacionalització? El 1848 va entrar en funcionament la primera línia ferroviària de tot l’estat que cobria Barcelona i Mataró en només mitja hora. Aquesta línia havia estat promoguda per l’empresa catalana Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró, fundada el 1845 per Miquel Biada i Bunyol.

El gegant empresarial català Girona Hermanos, Clavé y Compañía; fundador del Banc de Barcelona, primera entitat financera comercial de la península (1844); i constructor del Canal d’Urgell, l’obra civil més important de la Catalunya del segle XIX (1847-1861) El 1852 unia Barcelona amb Granollers. I el 1862 completava la línia que unia la capital catalana amb Sabadell, Manresa, Cervera i Lleida.

El 1852 Manuel Girona crearia la Compañía del Norte i el 1862 es fusionaria amb la Compañía del Este. Durant la dècada de 1860, aquestes companyies catalanes completarien la connexió ferroviària entre Barcelona, Tarragona, Reus, Lleida i Girona. El 1875 ja s’havia produït la concentració del negoci ferroviari català a mans de la TBF (Compañía del Ferrocarril Tarragona-Barcelona-Francia). I el 1898 es produiria la fusió entre els dos grans operadors ferroviaris de l’estat espanyol: la TBF i la MZA (Compañía del Ferrocarril Madrid-Zaragoza-Alicante), que operaria únicament amb les sigles de la segona, però que tindria una direcció bicèfala.

En esclatar la Guerra Civil, la xarxa ferroviària de Catalunya era propietat de la xarxa autònoma catalana de la MZA; que era dirigida des de Barcelona estrictament per directius catalans. Durant el conflicte patiria la col·lectivització per part dels comitès revolucionaris. Després de la guerra, el règim franquista revertiria totes les col·lectivitzacions als seus legítims propietaris; però, curiosament, els ferrocarrils de la MZA passarien de mans dels revolucionaris a les de l’Estat.

El règim franquista concebria i crearia Renfe com un instrument més de domini sobre la societat. Seria, també, un instrument al servei personal dels capitostos de règim. Renfe seria convertida en el recer de milers de “afectos al régimen” que veurien recompensada la seva adhesió a la rebel·lió i a la dictadura franquistes amb una còmoda i ben remunerada ocupació.

Final

La frase de la setmana del poeta, assagista i escriptor uruguaià, Mario Benedetti

“Els llibres, les ments i els paraigües, només serveixen si s’obren”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

La immersió de la Bressola. NO, un canvi existencial. El congrés d'ERC. RENFE igual amb vaga que sense.

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 17 de març de 2025  per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Carles Coloma i Collado, la presentació feta per ell mateix: català, culer, professional del món de l’empresa, marit i pare, àvid lector i aspirant a escriptor. Tinc la dèria d’escriure per divertir-me jo i de passada intentar que tu, lector, també et diverteixis. Aconseguir-ho... ja és una altra cosa. Tant de bo.

Lourdes Escardívol, mestra, ex-SN ANC

Francesc Abad, analista polític

Davantal

Diumenge passat, milers de persones es van manifestar a Perpinyà darrere de la pancarta “Bressola viva, llengua viva: suport institucional ja!” El centre de la capital es va omplir de crits a favor de la llengua catalana i pancartes a favor de l’educació en català a la Catalunya del Nord.

Sense deixar el tema, us recomanem la lectura d’un molt bon reportatge de Clara Ardèvol a Vilaweb, titulat La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord. Per cert, la  temporada 2020-2021 vam tenir el plaer de tenir-la com a col·laboradora al Vull una resposta.

En el reportatge es fa la pregunta: El mètode (exitós) de la Bressola es podria aplicar a la resta del país? Malgrat reconèixer que la situació de la Catalunya del Nord no és comparable a la resta dels Països Catalans, a  la Bressola veuen molt clar que tots els mètodes d’intervenció, traducció i reformulació constants, verticalitat i exigència amb la llengua es podrien aplicar a totes les escoles del país. Ara bé, en primer lloc seria indispensable que tots els professors tinguessin una bona formació lingüística. Em el cas de la Bressola, reben sol·licituds de professionals del nord i del sud i, alguns (sobretot del sud) no els incorporen per manca de competències lingüístiques. A més, el primer any tot el professorat té un tutor que els fa el seguiment i cursos de català per millorar la llengua.

Més coses... Una de les mestres diu: “He estat en escoles del sud en què no se sent un mot de català. ‘És que acaba d’arribar’. I què? Li has de donar les eines! És com si nosaltres aquí ploréssim perquè el 90% dels nostres mainatges parlen francès a casa.”

Quin és, doncs, el secret de l’èxit de la Bressola? La directora Ester Franch afirma que els conceptes claus són intervenció i verticalitat. “I, sobretot, fer de la llengua el pal de paller constant, des de l’espai més important al detall més petit. De la classe de matemàtiques a la corda de saltar.”

Els professors són també els dinamitzadors lingüístics del pati. Gràcies al joc va anticipant les paraules abans que ells les diguin. Els jocs, cançons i paraules que coneixen els nens són en francès. “Si no hi hagués un adult a l’inici donant paraules, acabarien canviant la llengua” diu una de les mestres.

La verticalitat... El mestre és el primer referent, però els alumnes més grans també tenen la missió d’ensenyar el català als més petits i als qui acaben d’arribar. Una de les nenes, la Cerise, de nou anys, diu: “Quan parlo amb la Lia, que és nova, quan diu un mot en francès, l’hi dic en català, com als petits.”

L’educació per projectes, a les escoles del sud, ha provocat la greu disminució en l’ús de la llengua. A la Bressola defensen molt aquest mètode pedagògic, però amb una intervenció del mestre perquè la llengua no es perdi. La directora pedagògica, Olatz de Bilbao és rotunda en aquest tema: “Si una activitat no beneficia la llengua, no la farem, en buscarem una altra. La llengua és l’eina, però també l’objectiu.”

Avui també parlarem de dos llibres separats per un marge de temps de 10 anys: “NI. La història d’un nacionalista qualsevol” i “NO. Un canvi existencial”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Manllevo un altre microconte del bon amic David Vila, del recull “La revolta de Cramòvia i altres contes” El que porta per títol “Massa”

Volíem fer la revolució, però ens agradava massa el peix...al cove.

Tornem la setmana que ve.

"Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que la segueixen"

Que tingueu una bona setmana i com sempre, molt bona feina!

 

 

Tot República presenta la campanya "en català arreu" (El mapa de la vergonya. Vilafranca: Establiments que no compleixen la Llei de Política Lingüística

Dimarts, 18 de juny de 2025, Tot República, Plataforma Sobiranista del Penedès, va presentar a l'ajuntament de Vilafranca i a tots els mitjans locals, la campanya "En català arreu".

Tot seguit, us reprodueixo el comunicat sobre la campanya. En primer lloc, hi torbareu un resum i després el comunicat sencer.

La Plataforma Tot República està integrada per Marxa de Torxes, ANC de Vilafranca del Penedès, CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua), Consell de la República de Vilafranca, Centre Artístic l'Agrícol i Òmnium Alt Penedès. 

Resum

En català encara

La Llei de Política Lingüística de Catalunya del 1998 diu, en el seu article 32 punt 3, que “els rètols i cartells informatius de les empreses i establiments han de ser almenys en català.”

Us presentem un petit estudi, sense pretensions exhaustives, que demostra un a un, fotografia a fotografia, els 143 incompliments de la llei que hem estat capaços d’inventariar en dues setmanes voltant pels carrers de Vilafranca.

Aquest ajuntament del 155 –ni oblit ni perdó– que ens governa, ara s’ha vist empès a crear una Regidoria de Política Lingüística i a fer passos aparents cap a una presència més important del català entre les seves prioritats. De moment les paraules sonen bé, esperarem els fets.

Mai cap ajuntament vilafranquí hi ha mostrat el més mínim interès real, si en traiem el petit període que ERC va tenir responsabilitats en política lingüística. Mai, tampoc, no s’ha posat cap sanció administrativa per incomplir la Llei de Política Lingüística a Vilafranca. Vint-i-cinc anys de fer veure que no passa res. És gros, això!

Ha arribat el moment de començar a actuar abans no sigui massa tard, que boi ho és. Cal defensar el català, també des de les institucions.

No tota la responsabilitat és de les administracions. Els ciutadans també hi tenim força culpa.

És per tot això que avui us presentem aquest mapa que hem anomenat “de la vergonya” amb 143 incompliments flagrants ubicats clarament al mapa de Vilafranca –i que us animem a consultar amb detall al web totrepublica.cat– i dels que, sembla, l’ajuntament no n’ha fet mai cabal. Esperem i desitgem que aquesta eina ajudi a normalitzar el que ja hauria de ser la normalitat a la Vila.

Text complet

En català encara

La Llei de Política Lingüística de Catalunya diu, en el seu article 32 punt 3, que “els rètols i cartells informatius de les empreses i establiments han de ser almenys en català.” Això és així des de l’any 1998, en fa més de vint-i-cinc. En tots aquests anys, malgrat la pressió constant de l’espanyolisme nostrat, malgrat la manca vergonyant d’inspeccions i sancions per part de les administracions i malgrat la poca autoestima que de vegades mostrem com a poble, la situació ha millorat, certament, però encara és lluny de ser la que hauria de ser.

Sense anar més lluny, avui us presentem un petit estudi, sense pretensions exhaustives, que demostra un a un, fotografia a fotografia, els 143 incompliments de la llei que hem estat capaços d’inventariar en dues setmanes voltant pels carrers de Vilafranca. Si nosaltres, en dues setmanes, hem estat capaços de trobar-los sense massa esforç, no hauria de ser tampoc difícil que la inspecció municipal s’hi hagués fixat. Però, malauradament, vivim en una societat –no només Vilafranca– en què acabes sancionat si et passes 5 minuts del temps d’aparcament en una zona blava, o per dur el CAT legalment a la matricula, però no et passa res si incompleixes durant més de 25 anys la llei que obliga a retolar en català.

A Vilafranca ara vivim amb les ganes del consistori d’agradar tothom per mirar d’assegurar-se la reelecció. Fruit d’això cal reconèixer que aquest ajuntament del 155 –ni oblit ni perdó– que ens governa, que mai no havia mostrat una especial preocupació pel català, ara s’ha vist empès a crear una Regidoria de Política Lingüística i a fer passos aparents cap a una presència més important del català entre les seves prioritats. De moment les paraules sonen bé, esperarem els fets.

Malauradament, si hem de ser justos, no podem obviar que no ha estat només aquest ajuntament. Mai cap altre ajuntament vilafranquí hi ha mostrat el més mínim interès real, si en traiem el petit període que ERC va tenir responsabilitats en política lingüística. Fossin del color que fossin, el català no ha estat mai una prioritat i potser per això podem constatar que mai, tampoc, no s’ha posat cap sanció administrativa per incomplir la Llei de Política Lingüística a Vilafranca. Vint-i-cinc anys de fer veure que no passa res. És gros, això!

Per això pensem que ha arribat inexcusablement el moment de començar a actuar abans no sigui massa tard, que boi ho és. L’amabilitat i l’acord sempre seran preferibles a la sanció, és clar, però no poden servir de coartada per a la inacció i aquest laisser faire, laisser passer suïcida. Cal defensar el català, també des de les institucions. Quina força, quina seriositat pot presentar una llengua que no som capaços de defensar ni amb les poques eines que tenim?

No seríem justos del tot, però, si no poséssim de manifest que no tota la responsabilitat és de les administracions. Els ciutadans també hi tenim força culpa. De la mateixa manera que quan la llei no ens hi obligava, molts ja ho fèiem tot en català, també és cert que encara hi ha catalans que per desídia, per mandra o per inconsciència, encara retolen, especialment notes informatives, en espanyol. Cal consciència lingüística en tots els actors de la nostra societat.

És per tot això que avui us presentem aquest mapa que hem anomenat “de la vergonya” amb 143 incompliments flagrants ubicats clarament al mapa de Vilafranca –i que us animem a consultar amb detall al web totrepublica.cat– i dels que, sembla, l’ajuntament no n’ha fet mai cabal. Esperem i desitgem que aquesta eina ajudi a normalitzar el que ja hauria de ser la normalitat a la Vila. Una normalitat per la que, malauradament, encara hem de batallar des del carrer. març de 2025