El català va ser la quarta
llengua del món, després del llatí, l’alemany i l’italià a tenir una bíblia
impresa.
La bíblia en català es va acabar d’imprimir a València el
1478. Des de finals del segle XV i
sobretot durant el segle XVI, com ja vam poder veure en el capítol dedicat a la
Censura en l’historicidi de la nació catalana, es va escampar el poder i el
regnat malèfic de la Santa Inquisició. La censura, com ens va explicar en Jordi
Bilbeny, va afectar profundament i de manera ferotge tant el camp polític com
el religiós amb la intenció d’esborrar tots els rastres de la gran literatura
catalana dels segles XV al XVII.
Un edicte de l’inquisidor Juan
de Monasterio, promulgat el 10 de març de 1498, ordenava dur davant dels
tribunals qualsevol manuscrit imprès amb el text de la Bíblia en català. Segons
l’edicte, aquests llibres havien de ser “immediatament destruïts”.
Sabem a través del capítol
dedicat a la censura que aquesta era implacable i extremadament dura. Així ho
va ser també en el cas de la Bíblia valenciana, ja que només se’n conserva el
Salteri i l’últim full amb el colofó “imprès a València el 1478 per Lambert
Palmart i Alfonso Fernández de Córdoba”.
Tot això ho sabem gràcies al
llibre La Bíblia valenciana de Jordi Ventura. Segons apunta l’autor la
persecució va ser “sistemàtica” i es va dur a terme amb “energia fanàtica”.
És del tot evident que darrer hi
havia una voluntat política clara, perquè les lleis de l’Estat sobre la
censura, tan estudiades i comentades per molts especialistes, van permetre la
traducció i la desaparició de les millors obres de la nostra cultura escrites
en català.
Mentre arreu d’Europa les
Bíblies s’anaven traduint a les llengües vulgars amb una gran naturalitat, i
esmerçant-hi tota mena de recursos, a Espanya el pretext per destruir les
Bíblies i altres llibres de temàtica religiosa era precisament la llengua
vulgar. Hem de tenir en compte, però, un fet que pot explicar el perquè. Fins a
finals del segle XVI no hi va haver bíblies en llengua castellana... Pren cos,
doncs, la línia històrica que amb el pretexts de remar llibres en llengua
vulgar hi havia la clara intenció de cremar llibres en català. Així va passar amb
la literatura i amb totes les branques del coneixement. I així va passar també amb
els llibres sagrats i amb la Bíblia mateixa.
La persecució dels llibres en
llengua catalana sabem que va realitzar
seguint un el terrorífic guió de la tortura i el crim. Les declaracions dels
detinguts ens permeten saber un fet força sorprenent: a finals del segle XV i
principis del XVI, altrament del que passava a Castella, a València llegia
gairebé tothom. No només la noblesa, l’aristocràcia, els eclesiàstics i els
membres de l’estat i de grups socials afins, sinó que llegia també una bona
part el poble ras, els menestrals i els burgesos.
En Furió Ceriol, el 1556,
reivindicava en el seu llibre Bononia que la gent del seu país, entre les
altres gents, pogués llegir les Escriptures en la seva pròpia llengua:
«Que llegeixin, doncs,
l’Escriptura Sagrada els cuiners, els sabaters, els artesans, els forners, els
paletes i els apedaçadors. Que llegeixin l’Escriptura els emmetzinadors, els adúlters,
els homicides». Amb la qual cosa ara tornem a veure, contràriament a tot allò
que sosté l’opinió general, que arreu de la Nació Catalana, gairebé llegia
tothom. Gent de múltiples oficis i estaments, que és com dir que una gran part
del poble llegia.
En el capítol d’avui de La
Clau de la nostra història abordarem el tema Els llibres i les biblioteques de
Barcelona durant el segle XV
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada