dimarts, 26 de juliol de 2016

L'Espill de Jaume Roig (3. Alliçonar i distreure)


En les tres primeres parts del prefaci, el narrador ha fet una presentació de l’obra i comença la quarta part queixant-se del seu discurs que és, diu: curt, flach, fallent. Ara, ens presentarà les característiques que reunirà aquesta obra i ho farà mitjançant l’ús de determinats adjectius qualificatius.

Ens diu que serà en romanç i en noves rimades/comediades. En un principi, aquest adjectiu de comediades es va atribuir a la mètrica del vers, en el sentit de “disminuïdes de la meitat”. Aquesta teoria es basava en el fet que les noves rimades se solien compondre en versos octosíl·labs, mentre que els de l’Espill són tetrasíl·labs, és a dir, la meitat.

Sembla clar, però, que aquest adjectiu es refereix al terme “comèdia” en el sentit que aquest gènere tenia a l’edat mitjana: personatges de baix nivell, llenguatge popular i una línia argumental que s’iniciava amb la desgràcia dels protagonistes i que acabava, però, en un final feliç. Tot plegat, doncs, se situava al costat oposat de l’estil tràgic –la tragèdia- imperant a l’època. Tots aquests ingredients característics del gènere medieval de la comèdia els podem trobar abastament en la narració de Jaume Roig. 

Roig utilitza amb molta intenció i amb un alt nivell de significació retòrica l’adjectiu comediades per mostrar  als seus lectors contemporanis una clara intenció de debatre i polemitzar amb tot un seguit d’estils i de maneres de fer literatura a l’època.

L’autor continua dient que les noves seran també amphorismals i ffaçessials,  és a dir, que contenen, d’una banda, màximes, aforismes i de l’altra, facècies. Roig ens diu, doncs, que es tracta d’un discurs que ensenyarà, que adoctrinarà, però que també divertirà. Les màximes, els aforismes eren un gènere de caràcter moral ben conegut a l’edat mitjana i en trobem bons exemples en els proverbis morals del trobador Cerverí de Girona o en les metàfores de caire moral del Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull. La facècia, en canvi, tenia com a objectiu divertir el públic amb una certa elegància literària. L’autor ens manifesta de manera evident dos dels seus propòsits: alliçonar i distreure.

L’autor ens comunica el seu tercer propòsit en els versos finals del fragment. Les noves rimades estaran “teixides” amb el registre i el llenguatge popular de la València de l’època. Vol, no només allunyar-se’n, sinó enfrontar-se directament amb l’estil carregat de la “valenciana prosa” que conreava el seu coetani Joan Roís de Corella. Podem deduir que hi havia establerts dos sectors literaris a la València de l’edat mitjana. Dos sectors que rivalitzarien, sobretot, en qüestions d’estil. Per l’ús del vers i del registre lingüístic emprat sembla clar que podem situar Jaume Roig en el sector totalment oposat al de Roís de Corella.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada