dissabte, 28 de gener del 2017

L'apassionant món de la frase feta (3)

A les persones que estudien molt se'ls acostuma a dir que es cremaran les celles de tant estudiar... Cremar-se les celles... Per què un persona que estudia s'ha de cremar les celles? L'explicació la trobem en el fet que, abans d'aparèixer la llum elèctrica, l'enllumenat domèstic es feia mitjançant espelmes.  Per aquest motiu, els que estudiaven a la nit, si per distracció o bé perquè s'adormien una mica s'aproximaven a la flama, quedaven amb les celles completament socarrimades. Exemple: Dilluns tinc un control i m'he cremat les celles tot el diumenge

Quantes vegades hem dit "aquesta discussió acabarà com el rosari de l'aurora" Acabar com el rosari de l’aurora significa allò que acaba en baralles o bé en un fracàs estrepitós. Tot plegat prové de la devocío religiosa que es practiva amb aquest nom i que es feia en forma de processó pels carrers. L'anticlericalisme del segle XIX va començar a destacar-se el 1878 amb els intents d'acabar amb aquesta pràctica. Com? originant autèntiques batusses i batalles campals entre els devots del rosari i els anticlericals. Exemple: La discussió va anar a més i va acabar com el rosari de l'aurora

Amb tots els ets i uts” Que no li falta res. Amb tots els detalls. Dir, explicar, escriure les coses amb molt de detall. Cal remuntar-se a la llengua llatina i a les seves conjuncions et (equivalent a la nostra i) i ut (equivalent a atès que). Aquestes conjuncions pareixien repetidament en textos litúrgics i també en textos notarials i contractes. Exemple: Li va explicar els fets amb tots els ets i uts

Fer creu i ratlla. Això ja s'ha acabat. Ja no hi ha més discussió. En els textos antics, era costum iniciar un escrit amb una creu i acabar-lo amb una ratlla. Principi i final. Creu i ratlla, per tant, indica que entre un i l'altre símbol ja està tot dit i que ja s'ha acabat el text. Exemple: La Maria ha fet creu i ratlla amb en Pere

La República catalana la guanyarem (també) al carrer


Article publicat a Racó Català

La meteorologia ens explica que, quan una  massa d’aire calent impacta amb força contra una altra d’aire fred, es produeix un fenomen que tècnicament s’anomena la ciclogènesi explosiva. El nom és una traducció del terme anglès 'bomb', un concepte que va ser encunyat pels investigadors americans Fred Sanders i John R. Gyakum l'any 1980. Volien definir així a les violentes borrasques que es formen molt ràpidament a les latituds mitjanes, normalment a l'hivern. El que ve després són pluges molt violentes i vents huracanats. Col·loquialment, d’aquest fenomen meteorològic se’n diu: «la tempesta perfecta».

No us vull parlar, però, sobre fenòmens meteorològics, sinó només utilitzar-los a mena de metàfora, al  conegut estil del “trencar els ous”. 

El proper 6 de febrer les dues “masses d’aire” implicades en el procés d’independència començaran a escurçar el camí que les ha de portar, inexorablement, a l’impacte final i, com a conseqüència a la ciclogènesi explosiva.

El 6 de febrer assistirem a una de els paradoxes més incomprensibles que es poden produir en el marc d’una justícia democràtica. El judici a l'expresident de la Generalitat Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. Se’ls acusa dels delictes de desobediència i prevaricació, pels quals la Fiscalia sol·licita entre 9 i 10 anys d’inhabilitació.

Tots sabem molt bé, però, que Mas, Ortega i Rigau només són “culpables” d’haver posat les urnes al carrer perquè la ciutadania catalana pogués expressar la seva opinió de manera totalment lliure i democràtica. No disposo de totes les dades, però estic convençut que és l’únic cas d’un president elegit democràticament que se l’envia als tribunals de justícia pel “delicte” de consultar els seus conciutadans.

El 6 de febrer té diverses vessants que el converteixen en un dia important i transcendent. Un element clau serà la resposta de la gent a la crida de les principals entitats de la societat civil, amb l’ANC al capdavant. El 6-F, ho diu la crida, “ens jutgen a tots” i n’hauríem de ser ben conscients.

El 6-F no pot ser una concentració més, sinó que ha de desbordar qualsevol de les anteriors. La gent haurà de fer un pas més, sobretot la gent que té obligacions laborals, i d’aquí la crida a demanar a les empreses unes hores o un dia de vacances per tal que la convocatòria deixi ben clar que nosaltres, la societat civil organitzada, estem disposats al que calgui per defensar les nostres institucions i els nostres representants.

El 6-F és una prova de foc per a tots nosaltres, per als que vam anar a votar el 9-N i, també, per a tots els que creuen en la democràcia i en la llibertat. “Això va de democràcia”, deia l’eslogan. Potser sempre ha sigut així, perquè, en el fons, sempre ha anat de democràcia.

“No podem guanyar la independència només amb un somriure”. El 6-F serà la primera ocasió que tindrem per a demostrar que som a punt. Per demostrar i demostrar-nos que el nostre convenciment i determinació no només es mantenen íntegres, sinó que s’han reforçat i que estem preparats i disposats a arribar fins al final, que no és altre que aconseguir que els catalans i les catalanes puguem decidir el nostre futur polític a les urnes, de manera totalment lliure i democràtica.

No falta gaire perquè la massa d’aire calent impacti amb força contra la d’aire fred. No falta gaire per a la “tempesta perfecta”. La tempesta democràtica que ens ha de conduir a la República catalana.

Però aquesta tempesta no la podran resistir i vèncer només els nostres 72 diputats. No podran només les nostres institucions. La tempesta democràtica, la independència la guanyarem (també) al carrer, la guanyarà (també) la gent.

El 6-F ens acompanyaran les paraules que, el 2013, va pronunciar l'enyorada Muriel Casals:

«No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni» 

Demostrem-ho el 6 de febrer!

divendres, 27 de gener del 2017

"Devolution" La recuperació de les Constitucions catalanes (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 25 de gener de 2017


Convidats:
El nom de Miquel Manubens és sinònim de llibres i d’història. Editor i historiador. Des de 2010 president del Centre d'estudis Colombins-Ômnium Cultural, entitat dedicada a l'estudi i a la promoció de la recerca històrica sobre la història de Catalunya, la nàutica, la marina catalana i especialment d'en Cristòfor Colom i el món català de la seva època.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 25 de gener del 2017

L'apassionant món de la frase feta (2)


Si parléssim de quan el cine valia 15 pessetes i hi podies veure dues pel·lícules i un No-Do, diríem que això és de l’any de la picor; perquè, quan ens volem referir a alguna cosa que és molt antiga, diem que és de “l’any de la picor” o també en podríem dir de l’any de la Mariacastanya

I què vol dir això de l’any de la picor? Doncs, l'any en què tothom rascava.... El situen a l'any 1471, un període de misèries i males collites i sembla que fa referència  una plaga de puces que atacaven sense pietat persones de qualsevol condició.

I qui era la Maria Castanya? Segons conten les històries, va ser una dona gallega del segle XV (en aquest cas coincideix força amb la data de l'any de la picor) que va liderar una revolta popular contra el poder eclesiàstic.  .

Afluixar la mosca... pagar....i una mica a contracor. Segurament alguns de vosaltres heu atrapat alguna vegada una mosca amb la mà... Mentre la tingueu tancada la mosca no s’escaparà. En el moment que obriu el puny, la mosca volarà ben lluny de vosaltres. La comparació és òbvia amb el puny de l’avar que no hi ha manera que deixi anar la moneda ("la mosca") amb què hauria de pagar alguna cosa.

Diuen que, quan en una feina es produeix un error, abans de solucionar-ho, el més principal és trobar un culpable. Carregar-li el mort a algú.

Carregar amb el mort.... Imputar-li, carregar-li a algú les culpes d’alguna cosa. L'origen d'aquesta frase és molt antic i radica en una figura del dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva. Aquesta figura jurídica significava que, quan no es podia trobar el culpable real d'un delicte greu, tots els habitants d’una vila en responien col·lectivament. Així, doncs, quan en una població apareixia el cadàver d'algú que havia mort de forma violenta i no es podia descobrir-ne l'autor del fet, la vila patia les responsabilitats judicials pertinents de manera col·lectiva. Per tal d'evitar-ho, sovint els vilatans carregaven literalment amb el mort i se'n desfeien traslladant-lo a un poble veí perquè fossin ells els que paguessin la multa corresponent. 

És molt similar la frase carregar els neulers a algú...... Fer-li assumir la càrrega més pesada o incòmoda, el pes d’una responsabilitat, d’una obligació, d’un fracàs, etc.  L'origen de la frase feta el veiem força clar si pensem que el neuler és un aparell per a fer neules i  que, antigament, era de ferro, molt voluminós i que pesava molt. 

"Devolution". La recuperació de les Constitucions catalanes (Davantal LA CLAU de la nostra història)


L’ordenament jurídicopolític de Catalunya, digueu-li Confederació Catalanoaragonesa, dieu-li Països Catalans, dieu-li Nació catalana, ve de molt lluny, de temps gairebé immemorials. Tot comença amb l’emancipació de l’imperi carolingi a finals del segle X i continua amb les assemblees de Pau i Treva que, duran el segle XII, van posar els fonaments de la constitució civil de Catalunya. A partir de les Corts de 1283 es va consolidar una monarquia que basava la relació amb el rei mitjançant el pactisme, una doctrina política que es fonamentava en el respecte del sobirà a les lleis i del país al sobirà.

El desenvolupament i perfeccionament del sistema juridicopolític català va continuar en els segles següents. El 1359 amb la creació de la Diputació del General, esdevinguda més tard Generalitat, la compilació oficial i altres drets de Catalunya el 1589. Un constitucionalisme que responia a l’interès de posar límit als poders del rei i d’organitzar la vida pública. Tot plegat va aconseguir el màxim desenvolupament a les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706.

Les constitucions catalanes de principis del segle XVIII eren molt avançades per l’època i l’evolució dels darrers anys, mitjançant les convocatòries de Corts entre 1701 i 1706, indicava que podien haver avançat en la línia del parlamentarisme anglès.

Les institucions de Catalunya no van morir perquè fossin anacròniques o inoperants, o una antigalla feudal en mans de la noblesa. Van morir perquè van ser derrotades per les armes i en nom del “derecho de conquista” proclamat pel Borbó Felip V.

Actualment, el procés de recuperació de les llibertats perdudes i, per tant, de tornar a ser un nou Estat independent, segueix un camí determinat per grups polítics parlamentaris que tenen a majoria al Parlament de Catalunya.

Altres organitzacions i persones, com el nostre convidat d’avui, han manifestat, però, que el camí podria ser un altre de molt diferent. El camí de la recuperació. El camí de la devolució de les antigues lleis, de les antigues i mai derogades Constitucions catalanes

diumenge, 22 de gener del 2017

L'apassionant món de la frase feta (1)


L’altre dia em van convidar a fer una xerrada per cloure un sopar de les parelles lingüístiques del barri de Sants de Barcelona. Una organització i coordinació que des de fa anys porta el voluntariat de la CAL de Sants. Pensant  en quin tema seria el més adequat, em va venir a la memòria en Joan Coma i el seu ja famós “Per fer una truita primer cal trencar els ous”.

La paraula, el llenguatge és l’eina més importat de què disposem els humans, però, i el tema dels “ous” ho ha demostrat, és una eina que es pot fer servir per construir, però també per destruir; per ensenyar i per aprendre, però també per manipular i alienar; per facilitar el coneixement o per mantenir en la ignorància; per clarificar o per mantenir-se en la volguda ambigüitat.

El món de les paraules és un món extraordinari, ple de sorpreses i d’històries que et deixen amb la boca ben oberta. Només heu de llegir el llibre de Jordi Esteban “Paraules viatgeres”, s’adonareu que descobrir la història de les paraules que usem cada dia no només satisfà la nostra curiositat, sinó que cada mot ens fa reviure una història i prenem consciència del valor que té.

La frase feta és una expressió que prové del món popular, que té un significat per ella mateixa i que en cap cas pot deduir-se del significat individual dels seus components. S’usa en sentit figurat i gairebé mai, es pot traduir, literalment, d’una llengua a una altra.

Emprendre un viatge al món de les frases fetes significa anar de sorpresa en sorpresa i que l’interès per conèixer vagi augmentant exponencialment, a mesura que ens hi anem aturant. Fins i tot el somriure serà un habitual en el nostre itinerari.   

“Cada terra fa sa guerra” Una frase feta que podem interpretar de dues maneres. La primera, que cada país, cada nació té els seus costums, la seva manera de fer i de viure diferent d’altres països. La segona, la podríem interpretar com una manera gràfica d’explicar que els interessos de cadascú sempre compten i que tothom, per sistema, procura aprofitar qualsevol situació imaginable, si en pot traure benefici.

Sigui com sigui, en el terreny de les frases fetes, cada terra fa sa guerra. Posem-hi un exemple mol clar i didàctic.

En català, si volem expressar que plou molt, que està caient un bon xàfec, podem dir que “plou a bots i barrals”. El bot és un recipient de cuir que serveix per contenir vi i altres líquids. Un barral és un atuell per a contenir líquids, de formes i matèries diverses.

I com solucionen el tema en la llengua castellana? Allà no hi plouen “pellejos” ni “garrafes” ni “botijjos”, encara que sí una de les accepcions del mot, “càntaros”. En casgtella o bé “Llueve a càntaros” o bé “Caen Chuzos de punta”.

El francès encara té una expressió molt més curiosa: “Pleuvoir comme vache qui pisse” La traducció seria “Ploure com una vaca que pixa”.

I tots recordarem l’expressió anglesa “Rain cats and dogs” és adir que, en el món anglosaxó plouen “gats i gossos”.

Ens endinsem una mica en aquest apassionant món de la frase feta? Som-hi!

dijous, 19 de gener del 2017

Cendrós, el cavaller Floïd: empresari, activista i mecenes (Darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 18 de gener de 2017


Convidats:
Genís Sinca s’ha dedicat bàsicament al periodisme d’investigació. És autor d’una biografia de Francesc Candel titulada “La providència es diu Paco” i de l’assaig “Vida secreta de nuestros médicos” on narrava la vida i obra de 20 metges importants espanyols del segle XX.

El 2013 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la “Una família exemplar” i el 23 d’aquest mes presentarà al Teatre Romea de Barcelona la biografia de Joan Baptista Cendrós que ha titulat “El cavaller Floïd”.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 18 de gener del 2017

Cendrós, el cavaller Floïd (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


Damas, aún existen caballeros... 

Aún quedan Hombres con hombría.... 

Primero cumplo, luego exijo....

Yo, Floïd....

Tots els que tenim una certa edat recordarem aquestes frases publicitàries que ens presentaven un massatge per a després de l’afaitat, indispensable a totes les barberies de l’època.

Floïd neix el 1932 i té una historia força senzilla. Els germans Cendrós, nascuts a Valls i barbers d’ofici, tenien una barberia de nom “Buenos Aires” a l’Esquerra de l’Eixample. Va ser en aquesta barberia on van inventar una mescla olorosa feta d’una combinació floral, vinagre, alcohol, vainilla, llimona.... Li van donar el nom de Floïd... Acabava de néixer el primer aftershave.

Aquesta història tan senzilla, però, va revolucionar el món de la cosmètica masculina i el món publicitari. De la mà de Joan Baptista Cendrós fill, durant els anys 50 i 60 del segle passat, el producte es va internacionalitzar a més de cinquanta països i es va convertir en un sinònim de modernitat.

Joan Baptista Cendrós va ser un gran empresari, un empresari d’èxit que va aixecar, a partir d’un senzill i simple aftershave, un imperi perfumista d’abast internacional.

La figura de Joan Baptista Cendrós, però, va molt més enllà de la d’un empresari d’èxit, perquè, tal com diu el títol de l’exposició que es pot visitar fins al 30 d’abril al Palau Robert, va ser un empresari d’acció, un activista polític i cultural i un dels mecenes més sorprenents i segurament desconeguts de la cultura catalana del segle XX.

Floïd, un simple massatge per a després de l’afaitat, marcava l’inici d’un empresari que esdevindria editor, promotor cultural, activista, cofundador d’Òmnium Cultural, patrocinador de la Gran Enciclopèdia Catalana, recuperador del Teatre Romea, creador del premi Sant Jordi de novel·la, polític i, entre moltes altres activitats, també marmessor, encarregat d’executar les darreres voluntats del poeta Josep Carner. 

Va remoure tot el món editorial en repatriar, el 1964, les Edicions Proa Va ser el responsable de la publicació en català de les novel·les de James Bond. Es va atrevir a publicar en català els “Tròpics” de Henry Miller.... i un llarg etcètera.

Avui a LA CLAU de la nostra història volem conèixer millor Joan Baptista Cendrós, un d’aquests personatges catalans que, per les seves dimensions, humanes, socials i empresarials, podem dir que són gairebé personatges de pel·lícula.

I per acostar-nos a la figura de Cendrós no hi ha ningú millor que el nostre convidat d’avui, el periodista i escriptor Genís Sinca, comissari de l’exposició del Palau Robert, conjuntament amb la filla de Joan Baptista Cendrós, la Laura Cendrós.

dimarts, 17 de gener del 2017

Alguns microcontes de Joan Pinyol (2)


Desencisos naturals

El clavell, en un intent d'intimar encara més amb la seva enamorada, una blanca i pura margarida, va anar desfullant-la a poc a poc. Quan arribà al final, i tot i que ella li confirmà un sincer amor amb un sí rotund, en veure-la tan poqueta cosa, ell se'n desenamorà.

Sentències evidents

El condemnat a mort apurava la seva cigarreta tranquil·lament. La seva sentència havia de fer-se efectiva el diumenge següent i tots els vidents havien coincidit en anunciar la fi del món el dia abans. Era una notícia que neguitejava enormement el seu botxí. 

Res de nou

Quan l'encuriosit s'acostà a l'investigador i li preguntà si entre la pols havien trobat res de nou, l'arqueòleg li respongué que ho lamentava però que no, ja que totes les peces tretes a la llum tenien més de dos mil anys. Amb la conformitat repartida entre els dos, l'encuriosit s'allunyà tranquil.

Negocis fulminants

Havia estat tant de temps pendent d'engegar negoci que tots els esforços li semblaren encara insuficients. El dia que va obrir la carnisseria, un magnífic divendres de cendra, s'emportà un grau tan elevat de sorpresa que decidí tancar per sempre més.   

Qüèstió de preferències

Tot i que tenien molt de camp per compartir, le presséc no va voler aprofitar les possibilitats reals que tenia de casar-se amb la filla de la figuera. Comparant-les amb ell, considerava que la mare era clarament d'una altra època i, si la collien uns dits humans, desprenia una sucosa i blanca mala llet. Pel que fa a la filla, se la mirés del costat que se la mirés no hi podia fer res, la trobava massa bleda i, per què no dir-ho, molt figa.

Aquest microconte va guanyar el II Premi de Microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia (Olot, 2005)

Presses mortals

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d'aigua que hi havia dins de l'ampolla de plàstic. Amb tanta celeritat instintiva no va arribar mai a conèixer, ni tan sols a primera vista, el parell de peixets que la seva germana acabava de comprar per celebrar el seu aniversari.

Alguns microcontes de Joan Pinyol (1)


Per tal de conèixer millor l'obra de Joan Pinyol, us deixo amb algun dels seus microcontes

Desitjos seculars

Si no se sentien les mones era només perquè el vent nocturn havia ofegat els seus crits dins de la selva de Palenque. Feia fred i tremolaven en el mateix sacseig aspre que les fulles que espesseïen els arbres on miraven de dormir. L’aigua de la llacuna de sota però, es mantenia quieta, distant a la vida des d’aquell racó de Chiapas i més negra que mai.

Des dels temps de la reina roja, que hi banyava la seva bellesa sota la complicitat de Pakal,  no s’havien tornat a remoure mai, fins aquell vespre, és clar, en què un dels cargols petrificats que s'arrapaven a les parets de la llacuna va decidir precipitar-se cap al fons.

Feia segles que ho rumiava i la quietud de l'aigua no es va poder estar d'agrair-ho amb ondulacions de felicitat. 

Al peu de la lletra

En plena homilia en el convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia la missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé deletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions. 

Per un futur màgic

Enmig de la pinya de nens i nenes que omplien la plaça principal de San Miguel de Allende, l'Evaristo també va agafar un globus d'aire calent i hi va lligar una carta en què explicava que s'havia portat molt bé durant el darrer any i en la qual hi figuraven tots els regals que li agradaria rebre per part dels reis de l'Orient.

Però just en el moment en què tots els altres van omplir el cel amb globus i desitjos, aquell nen es va fer enrera i, tot clavant una ungla, va fer esclatar sorollosament les seves il·lusions. Acabava d'arribar a la conclusió que uns reis que a l'hora de rebre missatges no eren capaços d'adequar-se a les noves tecnologies, no eren gaire de fiar.

Sota l'arbre de Nadal l'endemà únicament hi va trobar un tallaungles.

divendres, 13 de gener del 2017

Catalunya 1652-1714, una societat gens decadent (Vídeo darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 11 de gener de 2017

Convidats:
Albert Garcia EspucheHistoriador. Fa més de trenta anys que estudia la Barcelona dels segles XIV a XVIII. Ha publicat magnífiques obres sobre aquest tema, entre les quals destaca La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (2009), obra per la qual va rebre el Premi Nacional de Cultura. Impulsor i primer director del Born Centre Cultural, l’autor ha rebut diverses vegades el Premi Ciutat de Barcelona.

Entre els seus llibres en destacarem alguns:

Espai i societat a la Barcelona preindustrial

El inventario.... Una novel·la històrica sobre el període de la Guerra dels Segadors

Barcelona entre dues guerres economia i vida quotidiana, 1652-1714. Una reconstrucció d’aquest període de la història de Catalunya a través d’actes notarials

Un siglo decisivo, Barcelona y Catalunya 1550-1640

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dijous, 12 de gener del 2017

El microrelat (3. Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna-2)

Raúl Brasca, un altre bon conreador del microconte, deia: "El lector de microficciones es lúdico, se aburre con los sentidos literales y disfruta de leer entre líneas; se decepciona cuando recibe respuestas taxativas; prefiere la sugerencia fulgurante y múltiple que alimenta su imaginación."[1]

El microconte, i més encara, la ironia dins del microconte, requereix més que mai de la complicitat amb el lector. L’ambigüitat, la inversemblança, la transgressió total de la lògica i de la normalitat, prenen un nou sentit si el lector és capaç de copsar la clau, el codi que li desvetllarà l’autèntic sentit del relat. És també l’escriptor Raúl Brasca que diu que “en la microficción el pacto de lectura se concreta siempre en la última línea”; i és en aquesta darrera línia on, habitualment, entenem les regles del joc que ens proposa Pinyol.

Els seus temes són els que envolten l’ésser humà des de sempre: l’amor, el desamor, la mort... L’autor, però, ens envia sempre una clucada d’ull mitjançant l’ús de l’ambigüitat, de la paradoxa, de l’element trencador que provoca una situació inesperada que capgira la història, del joc de paraules i del doble sentit... Pinyol és un amant de la paradoxa com a eina literària, fet que s’entén molt bé si considerem, com diu ell mateix, la seva relació amb la imperfecció. Una imperfecció que el porta a publicar sempre reculls imparells de contes o a publicar també només en anys senars: “[...] trobo més perfectes les coses imperfectes, inexactes, imprecises... La perfecció de la imperfecció... Paradoxal...

Ens trobem en un món tan subjectiu que no hem de fer un excessiu cas de les crítiques o dels silencis sepulcrals d'alguns jurats d'alguns premis literaris

[1] http://www.clarin.com/diario/2006/06/20/sociedad/s-03001.htm

dimecres, 11 de gener del 2017

La falsa Decadència dels segles XVI-XVIII (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


Fins fa ben poc, i en alguns encara es manté, els manuals escolars d’història ens deien que La Decadència era el període històric que comença amb l’edat moderna (segle XVI) fins a la Renaixença Catalana del segle XIX.

De fet, el terme no deixa de ser un invent dels renaixentistes perquè si existia una Renaixença era obvi que veníem de segles d’obscuritat, de segles de “decadència”. La historiografia de l’època va establir, doncs, una particular visió dels segles anteriors com una llarga etapa d’estancament material i social que inicia la seva recuperació a finals del segle XVIII amb el moviment renaixentista.

Hem hagut de conviure, doncs, amb una historiografia oficial que ens ha acostumat a una visió negativa de la història de la nació catalana que enfonsaria les seves arrels en aquell 1333, lo mal any primer, passant pel 1348, l'entrada de la pesta negra a Europa pel port de Barcelona, la fallida de la banca privada i l'assalt al call de Barcelona  el 1391. Continuant el segle XV, amb la fi de la casa comtal dels Barcelona i el pacte/traïció de Casp el 1412 per introduir un llinatge suposadament castellà a la corona catalana. Després, la guerra civil catalana de 1462-72, la caiguda de Constantinoble i el tancament de la ruta de la seda i la posterior descoberta castellana d'Amèrica...

La decadència comercial, la decadència cultural, la decadència econòmica, la decadència demogràfica, la guerra dels Segadors i la decadència política... El segle XVIII amb la derrota del 1714 i la decadència social. Sempre la mateixa paraula ressonant de manera constant: DECADÈNCIA. 

És particularment sospitós l’interès a subratllar la decadència de la societat catalana d'abans de 1714 per afirmar tot seguit que el progrés i la modernitat arribà amb l'entrada dels borbons. Una entrada, cal recordar-ho, a sang i foc, amb la repressió i consegüent exili massiu de la classe dirigent, l'espoli dels seus béns, dominis, títols i honors, la repressió ferotge que comportà socarrar ciutats senceres, abolir les Corts, la Diputació del General, el Consell de Cent i totes les institucions de govern local. La victòria borbònica que va imposar el cadastre i els Decrets de Nova Planta que destruïen set-cents anys de constitucionalisme i dret públic. Tot això, a canvi d'imposar la compra de càrrecs i instaurar un règim militar de corrupció generalitzada que va destruir un sistema polític que s’havia avançat al més modern d’Europa: l'anglosaxó.

A mesura, però, que anem examinant documents, ens apareix una realitat completament diferent, que brilla fins i tot en el període més complicat de la nostra història. L’examen de les fonts que ens han arribat ens descriuen una realitat social catalana de gran desenvolupament que mercès al treball del nostra convidat d’avui podem contrastar amb la historiografia oficial. 

dimarts, 10 de gener del 2017

El microrelat (2. Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna-1)


El recull de microcontes de Joan Pinyol, Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, cal emmarcar-lo dins d’aquest univers literari d’un relat breu en què  el llenguatge tendeix a cercar la brevetat, la concisió i la precisió. La recerca de la paraula més adequada que ajudi a configurar una història breu, però comunicativa i expressiva, és un art en què Joan Pinyol sembla moure’s com peix a l’aigua.

Per escriure cal tenir una bona dosi d'imaginació i de creació de noves situacions. Aquesta és la fusta. Ara anem per les eines. També cal tenir una forma d'explicar les coses que sigui innovadora, no repetitiva i suggerent. I, SOBRETOT, no es pot desequilibrar tot això. Com deia aquell : l'escriptor que mira molt la forma és que té poques coses per dir i el que no la mira gens, més valdria que no les digués.

Imaginació. És el primer valor que trobem en els breus relats de Joan Pinyol. Una imaginació que li permet invertir l’ordre lògic de les coses i crear situacions inversemblants. Una imaginació que és l’eina de què se serveix per donar vida a objectes inanimats com un gelat, un clavell, un préssec i fins i tot un apòstrof. En els seus relats, la irrealitat hi és present al mateix nivell que la realitat: situacions absurdes, surrealistes... immerses dins de la quotidianitat.

El meu màxim propòsit és, doncs, sorprendre el lector, per la via d'un qüestionament irònic de tot el que l'envolta. I el que vull transmetre és el plaer de llegir-los.

Ironia… i humor. Molt en la línia de Calders, la ironia i l’ humor esdevenen eines al servei de la literatura. Pinyol se’n serveix per transmetre al lector l’interès i el plaer de la lectura i són un mitjà que el permet aprofundir en la reflexió sobre el comportament humà.

[...] l'aportació del lector, a l'hora de completar i de tancar la història és importantíssima. De fet el microconte, més que explicar ha de suggerir, ha de llançar un ham que ha de motivar el lector de la manera més participativa.

diumenge, 8 de gener del 2017

El microrelat (1. Microconte, microficció)


S'havien entaulat com en les millors ocasions. De fet, el motiu de la trobada bé prou que ho reclamava. Eren a punt de tastar els primers fruits del presseguer que havien plantat la primavera passada al jardí de la casa familiar. Després de tastar-ne el primer, tots plegats van arribar a la conclusió que, si bé eren sucosos, també era ben evident que tenien certa acidesa afegida al gust. El més petit de tots comentà que, cansat de mastegar gominoles, ja li estava bé. El pare, però, amenaçà de demandar el pagès que li havia venut les llavors del fruiter. La mare, mentre deixava que el suc del préssec li negués el carmí dels llavis, afegí que per a ella ja estaven bé, que a vegades n'havia comprat de pitjors i a uns preus per enfilar-se pels arbres. La que no digué ni piu fou l'àvia, i tenia les seves raons. Durant anys havia mantingut un secret molt ben guardat i no estava pas disposada a airejar-lo en aquells moments. L'avi, un gran aficionat als caramels de llimona àcida, contràriament al que pensaven tots, estava enterrat sota les arrels del presseguer. Per tal que el seu repòs fou veritablement etern, aquell dia l'àvia no volgué ni donar-ho a conèixer ni relacionar en veu alta els fets.

El que acabeu de llegir és un microrelat titulat “Les arrels de l'acidesa" inclòs en el llibre "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" de Joan Pinyol

La característica general del microconte o de la microficció és la de fe servir un llenguatge depurat i acurat que cerca l’economia de paraules, que cerca la brevetat. Per escriure un microconte, doncs, obliga l’autor a la precisió, a la recerca de la paraula més adequada, la més concisa i la més expressiva.

En tot acte comunicatiu entre un escriptor i un lector sempre ha d’existir el que es denomina pacte de lectura. Aquest sempre necessari pacte s’accentua encara més quan ens enfrontem a un microrelat. Cal que existeixi una complicitat, com més alta millor, entre l’escriptor i un lector que ha d’interpretar i copsar el que, per a ell, serà el sentit del relat.

Escriptors com José Luis Borges, Julio Cortázar, Gabriel Garcia Márquez o el mateix Pere Calders van conrear amb èxit aquesta forma d’expressió literària que ha rebut diversos noms: microficció, conte breu, microconte... Un subgènere dins del món del relat curt que, si bé sempre ha estat present en l’univers literari, pren un nou relleu durant la segona meitat del segle XX quan Augusto Monterroso, un altre dels especialistes, escrivia un dels relats més curts de la literatura: “Cuando despertó, el dinosaurio estaba allí.”

En paraules de Joan Pinyol, escriptor i autor de microcontes: "Un dels objectius dels autors de microcontes és no deixar mai indiferents els lectors i lectores. O sigui que aquests acabin de llegir el text i reflexionin sobre el que acaben de llegir, o es quedin pensatius, o emocionats, i vegin les coses d'una altra manera." 

En properes entrades, mirarem de conèixer una mica millor aquest gènere literari a través d'un dels llibres d'en Joan Pinyol: "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna"  

dijous, 5 de gener del 2017

La desmesurada vida de Ramon Llull (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 4 de gener de 2017

Convidats:
Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura a la Universitat de Barcelona. Directora Acadèmica del Màster en Literatura digital de la Universitat de Barcelona i el Grup 62. Ha publicat nombrosos llibres, articles i treballs sobre literatura contemporània, teatre, cinema i literatura, molts dels quals inclouen, de manera destacada, una reflexió sobre l’escriptura i la lectura en l’era digital i l’estudi de les noves textualitats electròniques. 

Ha estat guardonada amb la Distinció de Jove Investigador de la Generalitat de Catalunya i des de l’any 2000 dirigeix el grup de recerca Hermeneia, format per professors de diverses universitats europees i americanes, que estudia les connexions entre els estudis literaris i les tecnologies digitals

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 4 de gener del 2017

La desmesurada vida de Ramon Llull (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


“La paraula és l’arma més poderosa”

Aquesta frase és una de les moltes cites que va fer Ramon Llull, un dels escriptors i pensadors més destacats de l’Edat Mitjana. No sols dels territoris de parla catalana, sinó de tota la tradició europea.

La seva obra és immensa: va escriure més de 260 llibres, en llatí, en català i àrab, que ell mateix es va encarregar de fer traduir (a l'occità, al francès, al llatí), llengües vernacles, perquè donava molta importància a les llengües que parlaven els seus contemporanis.

Llull volia escriure el millor llibre del món i estava convençut que tenia una tasca extraordinària a fer. Així, no es va limitar a escriure, sinó que va emprendre un seguit d’accions per tal de difondre la seva obra com, per exemple, organitzar un taller on diversos copistes copiaven i copiaven les seves obres perquè poguessin arribar a diversos indrets. L’objectiu era sempre el mateix: difondre el seu missatge per tota l'Europa llatina occidental i pel Nord d'Àfrica.

Va fer aportacions remarcables en tots els àmbits del saber de la seva època, que van des de la filosofia i la teologia, fins al dret, la medicina, l’astronomia, la retòrica o la lògica. Al mateix temps, va produir una sòlida obra literària, que se situa just als inicis de la tradició literària catalana, i que inclou títols emblemàtics com el Blaquerna —amb el Llibre d’amic e amat—, el Llibre de les bèsties o el Llibre del gentil.

Llull creà un sistema filosòfic que denominà l'Ars, que integrava en un tot coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l'ordre social, a partir d'un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d'altres religions.

Del novembre de 2015 al novembre de 2016 s'ha celebrat l'Any Ramon Llull en commemoració del 300 aniversari de la seva mort.

Avui, a LA CLAU de la nostra història, coneixerem una mica millor a Ramon Llull i la seva obra.

De la mà de la doctora cum laude en filologia romànica i llicenciada en filologia catalana, Laura Borràs.