dilluns, 27 de novembre de 2017

Plou a Catalunya... o la subjectivitat lectora


Està a punt de ploure. Hi ha coses, doncs, que temem, malgrat saber del cert que passaran. Quan la pluja cau, impecable i directa, ens resignem sense sospirar. En pocs segons, l’àrbitre ha baixat de la cadira, les  raquetes de recanvi i les tovalloles han desaparegut al fons de tot de les bosses, els recollidors de pilotes despleguen una gran lona flexible i fosca.

Llavors ja no tenim res més per fer. Davant la pantalla del televisor, gairebé sentim l’olor dels til·lers de Rimbaud en les avingudes de juny. Com els autèntics espectadors, deixem vagarejar la ment mentre esperem. Hi ha aquesta tranquil·litat, aquest no-res, aquest París suspès de la porta d’Auteuil. Tota la tecnologia, tot el frenesí publicitari i esportiu focalitzats en el torneig prenen un caire de lentitud melancòlica. La setmana que ve farà bon temps a la final, ho sabem del cert, la terra serà d’un color vermell arena i els teleobjectius desplegaran el morro monstruós. Però ara tot és una mica avorrit, ve de gust una tassa de te, posar-nos un jersei encara que fa ci bon temps. Plou a Roland-Garros.

Plou a Catalunya....

Aquest és un fragment d’un magnífic conte de Philippe Delerm, titulat “Plou a Roland-Garros” publicat dins del recull “La migdiada assassinada".

El final, “Plou a Catalunya...” és una llicència que m’he permès des de la meva subjectivitat de lector. El conte m’ha transmès unes sensacions força diferents de les que, segurament, pretenia l’autor. La meva interpretació, lliure, més que subjectiva, potser massa imaginativa, m’ha conduït fins al meu país i –digueu-me obsessiu o, fins i tot, paranoic- a la “suspensió” d’un partit molt diferent: el que fa segles lliurem per la independència.

I aquesta interpretació tan personal d'un text em permet comentar el paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària.

Joan Fuster deia que la veritable encarnació d’un text, d’una obra, es produirà en l’acte de lectura. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.”

Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. ÉS el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”

Roland Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

Els anys, les diferents èpoques literàries han comportat l’evolució dels autors, però també i molt important, la dels lectors. Els “nous” autors han posat al descobert, encara que sempre ha existit i sempre ha estat present, la figura del lector. De la comunió entre emissor i receptor, i de la multiplicitat d’intencions i interpretacions que se’n poden derivar, en pot sorgir un millor aprofitament i assumpció de tot allò que conforma el fet literari.

Aquesta comunió entre autor i lector la definiríem amb el concepte d’interactivitat;  un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de llegir. Més encara, interpreta aquesta interactivitat com un eix central del fet literari. Com  diu Jaime Alejandro Rodríguez, referint-se a aquest concepte en relació a l’estètica de la recepció: “El texto se entiende así como el depósito de claves que se le ofrecen al lector para su juego interpretativo.”

1 comentari :

  1. M’ha agradat molt. A la primera part m’he sentit a París i a la segona he tornat a Catalunya per entomar amb estoïcisme el que està “caient”.
    Anna Grau

    ResponElimina