dilluns, 11 de desembre de 2017

Tot reflexionant-hi, responc les preguntes de Jaume Barberà (1)


"Tots cometem errors, jo el primer. Però el pitjor dels errors és no corregir quan t’adones que t’has equivocat o que la situació que vius no és la que pensaves viure o la que et van dir que viuries." (Jaume Barberà, desembre de 2017).

Mitjançant la seva pàgina de Facebook, Jaume Barberà, gran i admirat periodista, presentador de TV i escriptor, ens formula un seguit de preguntes per convidar-nos a la reflexió i a respondre-les més enllà de qüestions emocionals. Crec que en Jaume estarà d'acord amb mi que sempre és molt difícil separar el cor del cervell i que, sovint, l'un influeix sobre l'altre. Tot i així, i ja que en Jaume ens proposa rellegir "Notícia de Catalunya" de Jaume Vicens i Vives, com que  "Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per les nostres forces. Ferma't el cor, abomina l'irrealisme i pensa amb la lògica nua" intento respondre-les amb el cor me´s fermat que mai i amb la màxima "lògica nua" possible. Encara que, malgrat tot, sempre serà la meva lògica.

Jo també us convido que llegiu les preguntes i hi reflexioneu. Potser us podran ajudar a veure com hem arribat fins aquí i quin ha de ser el camí a seguir en el futur. A mi m’han servit per autoreafirmar-me en les meves conviccions, que ja vénen de temps. I, malgrat que la situació actual no és la que pensava viure, continuo fent meves les paraules que el 2013 deia el mateix Barberà i que figuren en la imatge que encapçala aquestes respostes. 

En un proper article m'agradarà també reflexionar sobre "Notícia de Catalunya" i l'ideari de Jaume Vicens Vives.

1.- El protagonistes de la situació que vivim han reconegut que no s’estava preparat i que no es tenia prou suport per fer el que van decidir fer el 27 d’octubre. Per què ho van fer, doncs?

El Govern i la majoria independentista al Parlament van complir amb el programa electoral del 27 de setembre, modificat, això sí, després de la negativa de la CUP a aprovar els pressupostos i la consegüent moció de confiança a què es va sotmetre el president Puigdemont. El canvi del Full de Ruta, per a mi, encertat, ho centrava tot en un referèndum d’autodeterminació, l’única manera de solucionar, democràticament i d’una vegada per totes , el sempre etern “conflicte” Catalunya-Espanya.

Més enllà dels independentistes, pocs pensaven que arribaríem a celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. Crec que no cal recordar el que va ser i el que va significar aquell primer diumenge del mes d’octubre. El Govern s’havia compromès, en cas de victòria del sí, a declarar la independència i a iniciar el camí cap a la constitució de la nova República catalana. És el que va fer.

Ignoro si el Govern estava preparat. Només ho saben ells. Certament, ens van canviar el guió establert. La gent sí que estàvem preparats per defensar els resultats del referèndum i la consegüent declaració d’independència. No sabrem mai què hauria passat en cas que el Govern hagués decidit continuar amb el guió inicial.

2.- Es diu, com un mantra, que s’obeïa a un mandat democràtic. Fer una declaració unilateral d’independència no és el mateix que apujar o abaixar impostos o decidir si es fa una carretera aquí o allà. Per obtenir un escó a la circumscripció de Barcelona es necessiten, pel cap baix, 75 mil vots. A Girona, uns 13 mil. A Lleida, 10 mil. I, a Tarragona, 14 mil. Creieu que amb una majoria absoluta al Parlament en escons, però no en vot popular, i d’acord amb la llei electoral actual, se li pot canviar el passaport a la ciutadania?

Aquest recurs a la frase “canviar el passaport a la ciutadania” és més propi de militants del PP i de C’s i no s’ajusta a la personalitat d’en Jaume Barberà. Per veure la demagògia que s’amaga a la frase, només cal fer una mirada a la Llei de transitorietat que, en el seu article 9, inclou la referència a la doble nacionalitat:

1. L'atribució de la nacionalitat catalana no exigeix la renúncia de la nacionalitat espanyola ni de qualsevol altra. 
2. El Govern promourà, en el temps més breu possible, negociacions amb l'Estat espanyol per celebrar un tractat en matèria de nacionalitat
Dit això, tornem al relat dels resultats de les eleccions del 27-S. Podem fer les trampes que vulguem amb els números. El cert és, però, que les forces independentistes van guanyar, no només en escons, sinó també en vots. Van guanyar, doncs, les eleccions i també el plebiscit.

Vots vàlids escrutats: 4.115.807 
Vots favorables a la independència: 1.957.348 
Vots favorables a la unitat d’Espanya: 1.605.563 
Vots que no es pronunciaven en cap sentit: 469.364. 
Altres: 45.569

No si val comptar com a vots contraris a la independència els que va obtenir CSQP. Si no els sumem a la independència, tampoc s’hi val sumar-los als unionistes.

3.-Quin percentatge del cens electoral creieu que és necessari per poder guanyar un conflicte obert amb l'estat i el que això significa en totes les facetes de les nostres vides?

Crec que està claríssim: En un referèndum només compten els vots per una de les dues opcions. No es tenen en compte ni els vots en blanc ni els nuls. Guanya l’opció que obté el 50% més un vot de la suma dels SÍ i dels NO.

Aquestes són els regles del joc vàlides arreu amb una excepció que va ser el cas de Montenegro, on es van establir els percentatges necessaris perquè va ser un referèndum pactat amb la Unió Europea. De tot això, de dates i de percentatges de participació, de percentatges mínims perquè considerar guanyadora una opció, se’n podria haver parlat en un referèndum acordat. Cosa a la qual sempre s’ha negat –i sempre s’hi negarà- l’Estat espanyol.

4.- Si, després de proclamar la república, haguessin donat l’ordre de fer-la efectiva, què creieu que hagués passat?

Ja he parlat del guió que hi havia establert. Sempre havíem dit que caldria defensar el referèndum,  els resultats del referèndum i la proclamació de la República.  Que caldria que defenséssim les nostres institucions i els nostres representants. I tot això passava per la gent. Ho sabíem i estàvem disposats a fer-ho. Cap independència s’ha aconseguit sense lluita al carrer. Una lluita que, pel que fa a nosaltres, passa sempre per la no violència, la resistència pacífica i no violenta. Érem i som conscients que a l’altra banda no pensen igual i que, com van fer l’1 d’octubre, estaven i estan disposats a fer el que calgui per mantenir la unitat d’Espanya.

El que hauria passat no ho sabrem mai. Fer-hi elucubracions no condueix a res més que a fer política-.ficció. 

5.-Per què no la van fer efectiva?

Aquesta pregunta l’ha de respondre el govern. Sempre he parlat del tamboret de tres potes: institucions, partits polítics i societat civil. La independència només s’assoleix si les tres potes són fortes. Cadascú té un paper i una feina a fer.

6.- Creieu que qualsevol polític professional té l’obligació de saber que les amenaces més grans que es poden fer a un estat son la declaració unilateral d’independència d’un part del seu territori i la declaració de guerra?

Això no només ho sap un polític , sinó que també ho sabem molts dels activistes civils. Som ben conscients del que representa una declaració d’independència. Som ben conscients de l’Estat que tenim al davant, de la seva força i de la seva escassa qualitat democràtica. Només cal repassar una mica la història d’Espanya per saber què són capaços de fer.

7.- Els protagonistes de la situació que vivim sabien que cap país del món ens faria costat. Per què, doncs, s’ha fet el que s’ha fet?

Això tampoc ho puc respondre. Ho saben els que han tingut les responsabilitats polítiques els darrers anys. Pensar que la Unió Europea, una unió d’estats, poruga i carregada de múltiples i interessos econòmics i de tot tipus, ens donaria suport era creure en “Alícia al País de les Meravelles.” Tampoc els estats que constitueixen aquesta UE ens poden reconèixer de la nit al dia. No han fet mai en cap de les independència proclamades en les darreres dècades. Primer, cal guanyar-se l’opinió pública d’aquesta països que és la que pot ajudar a canviar les posicions dels diferents governs.

8.- La gent també en som conscients d’aquestes dificultats internacionals.

Difícil. És el problema més greu que tenim. Va ser un error lliurar-se incondicionalment a l’Estat. No els han detingut. S’han entregat voluntàriament. Això tampoc estava previst en el guió.

9.- Com aconseguirem recuperar l'autogovern, "fent república"?

“Fent república” és només una frase electoral.  

Retornar a l’autogovern, retornar a la via autonomista significaria tornar al 27 de juny de 2010, retornar al dia de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. Significaria viure en un règim autonòmic durant unes quantes dècades. Un règim autonòmic que encara serà més vigilat i controlat.  Seria retornar al punt de partida del 2010, però en una situació encara pitjor pel que fa al control i la repressió que l’Estat exercirà contra Catalunya.

10.- Com aconseguirem aturar l'ofensiva contra l'escola catalana i els mitjans de comunicació de titularitat pública?

No ho aconseguirem des del retorn a un règim autonòmic. L’anticatalanisme i la repressió contra Catalunya no s’han inventat ara, fa quatre-cents anys que existeixen. L’Estat espanyol intenta, una vegada més en la història, espanyolitzar Catalunya, que ha  estat des de sempre el seu objectiu principal. L’Estat ha planejat una  autèntica ofensiva contra Catalunya. Una ofensiva en què els papers estan minuciosament repartits: polític, judicial, mitjans de comunicació, artistes, escriptors, pretesos intel·lectuals... la “quinta columna” resident a Catalunya... tothom té el seu paper per liquidar d’una vegada per totes la catalanitat, per liquidar d’una vegada per totes Catalunya.

Si volem acabar amb totes les injustícies i repressions que, des de fa segles, exerceix l’Estat espanyol contra Catalunya, només hi ha un camí i és el d’aconseguir la independència. Una independència entesa només com una eina que ens ha de permetre construir un país diferent, un país millor.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada