dimarts, 27 de març de 2018

Helena de Troia (Adulteri i literatura.5)



Helena, conjuntament amb Fedra, representa la fatalitat amorosa a l’antiguitat. Segons en diu la mitologia, Zeus, prenent la figura d’un cigne, es va unir a Leda que, després, va pondre un ou del qual va néixer Helena. El seu pare terrenal va ser Tíndar, el rei d’Esparta i la seva germana era Clitemnestra. 

Quan va tenir edat per casar-se, gairebé tots el prínceps de Grècia es van presentar al palau de Tíndar. Aquest, sorprès i temorós que en ser escollit un la resta s’enfadessin, va recollir el consell d’Ulisses que tots els pretendents es comprometessin a acatar la decisió d’Helena i a acudir en auxili del seu espòs cas que algú li volgués arravatar la seva dona. Helena va escollir Menelao que, més tard, arribaria a ser el rei d’Esparta. 

Al cap d’uns quants anys, va arribar a la ciutat Paris. Menelao li va oferir el seu palau i li va rendir honors, però va haver de marxar fins a Creta a assistir a un funerals. Menelao va encarregar a Helena que en la seva absència atengués el seu hoste. Paris, per voluntat d’Afrodita, enamora i sedueix Helena i, abandonat Menelao i la seva filla, fuig amb el seu amant cap a Troia. Fet que, com tots sabem, portaria com a conseqüència l’anomenada Guerra de Troia que Homer ens narra en la seva Ilíada. 

Homer, com la gran majoria dels grecs de l’època, considerava l’amor passional com una força perillosa i destructiva. Les passions extremes eren considerades nefastes. Entre els grecs de l’antiguitat, el matrimoni monògam era la regla absoluta. Una regla, però, que només s’aplicava a la dona i no pas a l’home que tenia absoluta llibertat per fer el que volgués. Homer, però, mostrava una predilecció per la fidelitat conjugal dels dos conjugues . Així sembla deduir-se de les paraules d’Hèctor que prefereix mil vegades la presència de la seva família a uns instants amb la seductora Helena: 

“No m’ofereixi seient, amable Helena .../... m’estimo més arribar-me a la ciutat, veure casa meva i veure la meva estimada esposa, el nen i els criats.”[1]
En aquella època, la dona homèrica era tan fidel com infidel era el marit. Malgrat això, en l’obra d’Homer apareixen dos adúlteres: Helena i Clitemnestra. Dos personatges, doncs, excepcionals, en un món ple d’esposes i mares exemplars. 

L’adulteri d’Helena causa l’ira de Menelao i provoca el menyspreu dels troians. Viu a Troia amb Paris i se la considera la seva esposa, però és odiada pel poble: 

“No és reprensible que els troians i els aqueus, de belles gamberes[2], pateixin tants mals per una dona com aquesta, el rostre de la qual tant s’assembla al de les deesses immortals. Però, tot i així, parteixi amb les naus, abans que arribi a convertir-se en una plaga per a nosaltres i per als nostres fills.”
Helena, en molts moments, se sent culpable de tots els mals que pateixen els troians. Va marxar d’Esparta de bon grat i en cap moment va ser una captiva a mans de Paris, sinó tan sols una adúltera. Així reconeix la seva pròpia responsabilitat davant d’Hèctor: 

“Cunyat meu! D’aquesta gossa malèfica i abominable! Tant de bo que quan la meva mare em donà a llum, un vent tempestuós se m’hagués emportat.”[3]
Malgrat ser la causant, amb la seva relació adúltera amb Paris, de la guerra i de la posterior destrucció de Troia, Helena no rep cap mena de càstig i la tornarem a trobar a l’Odissea, retornant a Esparta al costat del seu marit Menelao. Helena serà, doncs, una de les comptadíssimes dones adúlteres que es deslliura de pagar per la seva transgressió de les lleis divines i humanes.


[1] Homer. Ilíada. Cant VI.
[2] Part de l’armadura
[3] Ilíada. Cant VI

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada