Helena, conjuntament amb Fedra, representa la
fatalitat amorosa a l’antiguitat. Segons en diu la mitologia, Zeus, prenent la
figura d’un cigne, es va unir a Leda que, després, va pondre un ou del qual va
néixer Helena. El seu pare terrenal va ser Tíndar, el rei d’Esparta i la seva
germana era Clitemnestra.
Quan va tenir edat per casar-se, gairebé tots el
prínceps de Grècia es van presentar al palau de Tíndar. Aquest, sorprès i temorós
que en ser escollit un la resta s’enfadessin, va recollir el consell d’Ulisses
que tots els pretendents es comprometessin a acatar la decisió d’Helena i a
acudir en auxili del seu espòs cas que algú li volgués arravatar la seva dona.
Helena va escollir Menelao que, més tard, arribaria a ser el rei d’Esparta.
Al cap d’uns quants anys, va arribar a la ciutat
Paris. Menelao li va oferir el seu palau i li va rendir honors, però va haver
de marxar fins a Creta a assistir a un funerals. Menelao va encarregar a Helena
que en la seva absència atengués el seu hoste. Paris, per voluntat d’Afrodita,
enamora i sedueix Helena i, abandonat Menelao i la seva filla, fuig amb el seu
amant cap a Troia. Fet que, com tots sabem, portaria com a conseqüència
l’anomenada Guerra de Troia que Homer
ens narra en la seva Ilíada.
Homer, com la gran majoria dels grecs de l’època,
considerava l’amor passional com una força perillosa i destructiva. Les
passions extremes eren considerades nefastes. Entre els grecs de l’antiguitat,
el matrimoni monògam era la regla absoluta. Una regla, però, que només
s’aplicava a la dona i no pas a l’home que tenia absoluta llibertat per fer el
que volgués. Homer, però, mostrava una predilecció per la fidelitat conjugal
dels dos conjugues . Així sembla deduir-se de les paraules d’Hèctor que
prefereix mil vegades la presència de la seva família a uns instants amb la
seductora Helena:
“No m’ofereixi seient, amable Helena .../...
m’estimo més arribar-me a la ciutat, veure casa meva i veure la meva estimada
esposa, el nen i els criats.”[1]
En aquella època, la dona homèrica era tan fidel
com infidel era el marit. Malgrat això, en l’obra d’Homer apareixen dos
adúlteres: Helena i Clitemnestra. Dos personatges, doncs,
excepcionals, en un món ple d’esposes i mares exemplars.
L’adulteri d’Helena causa l’ira de Menelao i
provoca el menyspreu dels troians. Viu a Troia amb Paris i se la considera la
seva esposa, però és odiada pel poble:
“No és reprensible que els troians i els aqueus,
de belles gamberes[2],
pateixin tants mals per una dona com aquesta, el rostre de la qual tant
s’assembla al de les deesses immortals. Però, tot i així, parteixi amb les
naus, abans que arribi a convertir-se en una plaga per a nosaltres i per als
nostres fills.”
Helena, en molts moments, se sent culpable de
tots els mals que pateixen els troians. Va marxar d’Esparta de bon grat i en
cap moment va ser una captiva a mans de Paris, sinó tan sols una adúltera. Així
reconeix la seva pròpia responsabilitat davant d’Hèctor:
“Cunyat meu! D’aquesta gossa malèfica i
abominable! Tant de bo que quan la meva mare em donà a llum, un vent tempestuós
se m’hagués emportat.”[3]
Malgrat ser la causant, amb la seva relació
adúltera amb Paris, de la guerra i de la posterior destrucció de Troia, Helena
no rep cap mena de càstig i la tornarem a trobar a l’Odissea, retornant a Esparta al costat del seu marit Menelao.
Helena serà, doncs, una de les comptadíssimes dones adúlteres que es deslliura
de pagar per la seva transgressió de les lleis divines i humanes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada