Procés constituent i Constitucions (DAVANTAL de Catalunya segle XXI)

Quan  un  Estat  és  d’arrels  profundament  democràtiques  la  seva  pròpia existència l’han de decidir els seus ciutadans, quan una majoria significativa decideix  constituir  un  Estat  propi  i  independent  o quan,  també  per  una decisió  de  la  mateixa  majoria,  decideix  incorporar-se  en  un  estructura estatal d’àmbit territorial superior.  

Constituir un Estat d’aquesta manera ha de comportar, necessàriament, que aquest estat ha d’estar al servei dels seus ciutadans, dels qui l’han volgut constituir  i  també  dels  altres.  D’aquesta  manera,  l’Estat  esdevé  un instrument al servei dels interessos de tots els seus ciutadans i, per tant, la seva  estructura  i  funcionament  han  de  respondre  i  adequar-se  a  les necessitats del servei que ha d’oferir. La creació d’un nou Estat ofereix la gran oportunitat de partir d’una nova planta que no reprodueixi ni perpetuï les deficiències de les velles estructures, o almenys que tingui la voluntat de modificar-les i adaptar-les a les noves exigències.

Passar,  en  menys  de  quatre  segles  d’història  d’un  Estat  absolutista  que s’explica amb la frase “l’état c’est moi” atribuïda al rei Lluís XIV de França a un Estat on tots i cadascun dels seus ciutadans pugui dir “l’estat és nostre”, és  una  ràpida  evolució  en  termes  històrics.  Però  aquesta  frase,  aquest concepte, ha d’impregnar totes les estructures i el funcionament d’aquest estat. 

Destil·lar aquest concepte ens ha de portar a dir que l’Estat està supeditat a la societat que l’ha constituït i, per tant, que la societat –en el seu conjunt- és preeminent en relació a l’Estat. Vist així, una Constitució pren un altre sentit i, sobretot, ha de definir sobretot el marc de convivència –la Carta de ciutadania- del que es dota la societat i, com a molt, ha de dibuixar les estructures bàsiques de l’Estat i els valors ètics sobre els que s’ha de basar el seu funcionament.