dimarts, 9 d’octubre de 2018

Gabriel Ferrater.-3 (L'amor i el record. Les dones i els dies)



“Un poema ha de tenir tan sentit com una carta comercial. Més sentit, però ha de començar per tenir aquest.”   

Tot poema, per a Ferrater, havia de ser clar, sensat, intel·ligible, lúcid, apassionat. Ell en deia “divertit”. Creia que no es podien fer versos del tipus “amb sang voldria fer una cançó de marbre”, ja que per a ell això no tenia cap mena de sentit ni conduïa a cap lloc. La seva intenció –retornant al realisme històric- no era fer cap mena de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, per exemple, una novel·la. Havia d’expressar situacions humanes perquè l’únic que a les persones els interessa són els homes i les dones i les seves complexes relacions. 
Ferrater acaba l’entrevista amb una frase que intenta sintetitzar la formulació de la seva poesia: “el meu únic tema és el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi.” En aquesta frase trobem interrelacionats els dos temes principals que estructuraran els seus poemes: l’experiència moral de les relacions entre els homes i les dones i el del pas del temps, històric o personal, que moltes vegades es fonen, es fan indestriables l’un de l’altre. Aquests temes són els bàsics de la seva obra, esmentats explícitament en el poema Oci:
Amb ben poc en tenim prou. Només
El sentiment de dues coses:
La terra gira i les dones dormen.
Conciliats, fem via
Cap a la fi del món. No ens cal
Fer res per ajudar-lo.
 “La terra gira i les dones dormen”. La secció quarta del recopilatori Les dones i els dies (títol significatiu manllevat d’una obra d’Hesíode Treballs i dies) recull la major part dels poemes que Ferrater va escriure sobre el complex món de les relacions entre homes i dones. S’hi apleguen poemes que intenten reflexionar sobre aquesta doble dimensió, social –en un temps concret- i històrica –determinada pel pas del temps- de l’ésser humà. Tots els temes de la poesia de Ferrater, la joventut, la bellesa, la por, el desig, la soledat, l’experiència amorosa, estaran sempre lligats, interrelacionats entre si per aquests dos grans centres d’interès que, des de sempre, han obsessionat la humanitat.  
Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil.lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.
(Temps enrera. Da nuces pueris) 



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada