diumenge, 14 d’octubre de 2018

La plaça 1 d'Octubre de Roda de Ter ("I que allí on no arribin les paraules / hi arribin les mirades")



He volgut acompanyar aquestes ratlles d’alguns fragments de poemes de Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter.
L’1 d’Octubre, el “dia que durarà anys”, perdurarà mentre visquem i el seu record es traslladarà a les noves generacions. Un record que es fa ben visible j en molts municipis que han començat a canviar el nomenclàtor per tal que hi siguin presents carrers i places amb el nom de l’1 d’Octubre.

Hi ha un ahir i un avui
I el gris divers del temps 
(Llibre sense títol)                      
                             
L’altre dia m’arribava la notícia que també a Roda de Ter s’ha dedicat una plaça  a aquesta diada carregada de simbolisme i de realitats. Està situada a la cantonada entre la carretera de Barcelona i el carrer Santa Tecla. La placa està col·locada a la casa on vivien els pares de Santi Pons, El Josep i la Maria Victòria. 

No és fàcil
Fer sortir de l’oblit els que van viure
Amb un destí d’oblit per tota paga....
 (La fàbrica)                              

Santi Pons va ser advocat, activista i membre fundador de l’ANC d’Osona. Va morir als 44 anys, un mes d’agost de 2014. 

Com pots veure, ara escric altra vegada;
Més per tu que per mi;
O potser no, qui sap!
                                                                   (Llibre sense títol)

El vaig conèixer el 2012 i junts vam formar part del primer Secretariat Nacional de l’ANC. Hi ha persones amb qui des del primer moment, i no saps ben bé per què, estableixes un vincle de complicitat. Sense que gairebé ni el conegués, a través de la seva mirada, de la seva veu, del que deia, fent servir sempre arguments, assenyat, però contundent, amb geni i  energia quan calia, es va guanyar de seguida la meva confiança, admiració i afecte.

A voltes,
Una tarda qualsevol,
La tendresa s’instal·la a les paraules
(Vint-i-set poemes en tres temps)         

Vaig conèixer els seus pares, el Josep i la Maria Victòria,el mateix dia del funeral, crec recordar que era un 22 d’agost. Em van convidar a dinar un dia a casa seva(aquesta mateixa casa que avui llueix el rètol de plaça 1 d’Octubre) i ens vam veure poques vegades més. Tot i així, i no saps ben bé per què, (la gran empatia que es va establir entre nosaltres; el record del Santi, el seu únic fill, company i amic; els ideals i els somnis compartits...) sempre han ocupat un espai en el meu cor. 

Segurament, també, perquè contínuament me’ls recorda el quadre, amb una estelada de tela, cosida a mà per la Maria Victòria, que em van regalar tots dos i la Noe (la companya del Santi) i que, des de llavors, ocupa un espai principal a casa meva. 

Santi, Maria Victòria, Josep... Cap dels tres ja no hi és. 

Aquesta plaça 1 d’Octubre no podia haver-se ubicat en un lloc millor. No existeix una façana més noble per penjar-hi la placa. Us ho mereixeu. Tots tres. Un reconeixement totalment merescut i que lliga de manera indestriable la lluita per la llibertat i per la independència amb aquestes tres grans persones. 

De nosaltres depèn que el pas del temps
No malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
I que l’hoste que els anys anuncien no trobi
La casa abandonada, i fosca, i trista.
 (La casa)                       

Santi, Maria Victòria, Josep... Sempre en el cor. Sempre en la memòria.

No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc
Podeu respondre que m’heu vist, sorrut
I tendre alhora, a qualsevol indret
Des d’on es senti la remor del mar,
Al cor del vent, al cim més alt del crit
I al clar recer dels ulls de tots aquells
Que encara són capaços d’estimar
Febrosament, sense recel ni por.
(Quaderns de vacances)            

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada