La plaça 1 d'Octubre de Roda de Ter ("I que allí on no arribin les paraules / hi arribin les mirades")

He volgut acompanyar aquestes ratlles d’alguns fragments de poemes de Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter.

L’1 d’Octubre, el “dia que durarà anys”, perdurarà mentre visquem i el seu record es traslladarà a les noves generacions. Un record que es fa ben visible j en molts municipis que han començat a canviar el nomenclàtor per tal que hi siguin presents carrers i places amb el nom de l’1 d’Octubre.

Hi ha un ahir i un avui

I el gris divers del temps 

(Llibre sense títol)                      

                             

L’altre dia m’arribava la notícia que també a Roda de Ter s’ha dedicat una plaça  a aquesta diada carregada de simbolisme i de realitats. Està situada a la cantonada entre la carretera de Barcelona i el carrer Santa Tecla. La placa està col·locada a la casa on vivien els pares de Santi Pons, El Josep i la Maria Victòria. 

No és fàcil

Fer sortir de l’oblit els que van viure

Amb un destí d’oblit per tota paga....

 (La fàbrica)                              

Santi Pons va ser advocat, activista i membre fundador de l’ANC d’Osona. Va morir als 44 anys, un mes d’agost de 2014. 

Com pots veure, ara escric altra vegada;

Més per tu que per mi;

O potser no, qui sap!

                                                                   (Llibre sense títol)

El vaig conèixer el 2012 i junts vam formar part del primer Secretariat Nacional de l’ANC. Hi ha persones amb qui des del primer moment, i no saps ben bé per què, estableixes un vincle de complicitat. Sense que gairebé ni el conegués, a través de la seva mirada, de la seva veu, del que deia, fent servir sempre arguments, assenyat, però contundent, amb geni i  energia quan calia, es va guanyar de seguida la meva confiança, admiració i afecte.

A voltes,

Una tarda qualsevol,

La tendresa s’instal·la a les paraules

(Vint-i-set poemes en tres temps)         

Vaig conèixer els seus pares, el Josep i la Maria Victòria,el mateix dia del funeral, crec recordar que era un 22 d’agost. Em van convidar a dinar un dia a casa seva(aquesta mateixa casa que avui llueix el rètol de plaça 1 d’Octubre) i ens vam veure poques vegades més. Tot i així, i no saps ben bé per què, (la gran empatia que es va establir entre nosaltres; el record del Santi, el seu únic fill, company i amic; els ideals i els somnis compartits...) sempre han ocupat un espai en el meu cor. 

Segurament, també, perquè contínuament me’ls recorda el quadre, amb una estelada de tela, cosida a mà per la Maria Victòria, que em van regalar tots dos i la Noe (la companya del Santi) i que, des de llavors, ocupa un espai principal a casa meva. 

Santi, Maria Victòria, Josep... Cap dels tres ja no hi és. 

Aquesta plaça 1 d’Octubre no podia haver-se ubicat en un lloc millor. No existeix una façana més noble per penjar-hi la placa. Us ho mereixeu. Tots tres. Un reconeixement totalment merescut i que lliga de manera indestriable la lluita per la llibertat i per la independència amb aquestes tres grans persones. 

De nosaltres depèn que el pas del temps

No malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres

I que l’hoste que els anys anuncien no trobi

La casa abandonada, i fosca, i trista.

 (La casa)                       

Santi, Maria Victòria, Josep... Sempre en el cor. Sempre en la memòria.

No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc

Podeu respondre que m’heu vist, sorrut

I tendre alhora, a qualsevol indret

Des d’on es senti la remor del mar,

Al cor del vent, al cim més alt del crit

I al clar recer dels ulls de tots aquells

Que encara són capaços d’estimar

Febrosament, sense recel ni por.

(Quaderns de vacances)            

"Sempre, caminem junts". Finestra poètica a Essaouira.

Essaouira, una finestra d’aire fresc per recomençar un nou camí

Al bell mig del menjador de casa tinc penjat un quadre d’una estelada de tela, cosida a mà, amb el lema de Francesc Pujols “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors." Me’l van regalar en Josep, la M. Victòria i la Noe. Mentre jo visqui sempre ocuparà aquest lloc principal de casa meva.

Darrera del quadre em vau escriure aquestes paraules: “...amb agraïment per portar el nostre estimat Santi prop del teu cor”

En Santi ens va deixar l’agost de 2014 i aquest és el desencadenant que dóna vida a Finestra poètica a Essaouira, un llibre de poemes i dibuixos de Noemí Morral, la Noe, la dona d’en Santi.

La petita història de la Noe a Essaouira comença, com ella explica al principi del poemari, el juny de 2015, gairebé un any després de la mort d’en Santi. Necessitava allunyar-se, allunyar-se’n i Essaouira, una ciutat del Marroc de poc més de 70.000 habitants, semblava el lloc adient....

...tempesta al lluny, es torna melodia (Josep Carner)

Han de passar alguns mesos perquè els sentiments i les sensacions puguin començar a fluir, de dins a fora, del cor al cervell i d’aquest al paper. El raig de versos i dibuixos no s’inicia  fins a l’octubre de 2015...

Essaouira,

i deixo que el temps

inventi cada moment,

que les olors

em portin el nom de cada cosa,

que els colors

em diguin quina hora és,

que la llum

m’assenyali cada passa,

que el vent

acompanyi cada pensament.

Essaouira, ser i només ser

i es tancarà el desembre del mateix any, en una primera part del poemari titulat Pròleg a Essaouira...

De matinada

tanco la primera finestra

que he obert

i, amb ella,

el pròleg

de la nova novel·la

que la vida

m’ha encarregat

La segona part del llibre, Entre dos móns, comença el dia de Sant Esteve de 2015...

La serenitat

és una platja

llunyana

amb palmeres,

que la brisa

pentina suaument.

A cada cullerada

de sopa de galets,

empasso

ombres d’enyor

que la teva

llum ha deixat

 i es tancarà, poc abans del retorn a Catalunya, el març de 2016...

El dia d’aquí encara dorm,

no em vol veure marxar.

El d’allà s’ha llevat d’hora.

Fa temps que m’espera.

Sona l’horloge

Hora frontera

entre dos móns

Últim avís

que només escolto jo

Finestra poètica a Essaouira és un degotall continu de reflexions, de sentiments, de sensacions. La platja, el mar, el vent, les barques...  El dia i la nit, la matinada, el capvespre, la tardor, l’hivern.... El mercat, el Hat Draa, la fruita, el cuscús, els colors.... Les cases, els carrers, les places, els bastions, les persones.... La cultura que l’acull... el Hammam, la música dels gnaoua... 

Tot és, alhora, evocació i remembrança. A la recerca de la pau interior. A voltes, desconsol. A voltes, força i esperança. Tot flueix i conflueix en un riu de versos, amarats, assadollats d’un profund amor, d’un intens dolor, d’enyorança, de melangia...

He estimat amb bogeria,

He desitjat amb passió.

He enyorat amb neguit.

He plorat amb desconsol.

He viscut,

He sentit,

He patit.

I la roda encara es mou

Un poemari que cal llegir i rellegir en companyia dels dibuixos que ens submergeixen en el món d’Essaouira, en el paisatge quotidià de la ciutat marroquina.

Hi ha un abans i un després d’aquell agost de 2014. Com també hi ha un abans i un després d’Essaouira. La Noe continua el seu camí. Vivint el dia a dia. Observant, abocada a la finestra, un horitzó de mil futurs.

A tu Santi, que ets en cada mot i en cada frase.

A tots vosaltres, que m’heu ajudat a obrir aquesta finestra. Gràcies de tot cor.

Caminem junts

amb el vent de cara

I d’esquena,

Quan el camí fa pujada

I quan és planer,

Amb el somriure als llavis

I llàgrimes als ulls.

Sempre,

caminem junts.

Josep... Maria Victòria... Santi... Ni que només fos...

Josep... Maria Victòria...

No puc trobar paraules pròpies. No puc... Només se m’ha acut cercar el refugi, l’aixopluc, la serenor, el crit silenciós de les paraules d’altres. És complicat i difícil  expressar la barreja de sensacions i sentiments que en aquests moments s’agiten dins meu, com onades violentes en un mar en calma.

Josep... Maria Victòria....

Carlos Fuentes, escriptor i intel·lectual mexicà, expressa cruament el que significa la mort de les persones estimades per a aquells que continuem el camí: “Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a nosotros sino a los que amamos.”

Som conscients que tant com hi ha vida hi ha mort. Que la mort és la fi d’un camí que iniciem en el moment del naixement i que ignorem on i quan n’és el final. La mort, però, acostuma ser molt injusta, sobretot quan arriba a la infantesa o a la joventut. És la injustícia d’aquesta mort la que et fa elevar als cels el crit silenciós de la indignada impotència. 

Josep... Maria Victòria... vosaltres que vau haver de patir en la pròpia carn i en l’esperit, on fa més mal, el dard enverinat que us va llençar la Mort quan va apartar de vosaltres el vostre fill, en Santi.

“La muerte para los jóvenes es naufragio y para los viejos es llegar a puerto.” Les paraules de Baltasar Gracián són clares i colpidores. Cap de vosaltres havia arribat encara a port. Tots tres, Josep, Maria Victòria, Santi, heu patit el naufragi més dolorós que una família pot arribar a imaginar.

Josep... Maria Victòria....

No es hem pogut dir adéu com calia. La Dama Blanca de cor negre i sense sentiments se us ha endut maldestrament i amb massa pressa: 

Ni que només fos

poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos

perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos

per riure junts la mort

A mi, a la gent que us estimava, només ens queden les paraules d'Isabel Allende: “La muerte no existe, la gente sólo muere cuando la olvidan; si puedes recordarme, siempre estaré contigo.”

Em queda només el quadre que em vas fer, Maria Victòria, i que penja ostentós i amb orgull a la paret de casa meva. El nostre símbol de llibertat amb les paraules profètiques d’en Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”

Josep... Maria Victòria... Santi

Us recordarem i us enyorarem sempre.

  

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d'una cala ben fina.

L'olivera d'argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit.

La bandera d'oblit d'una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca.

I saber-me que sóc en el redós suau

un bri d'herba només de la divina pau.

                                                                                      (Rosa Leveroni)

Santi Pons, vigatà de l'any. Sempre a prop del cor.

Aviat farà un any....

El mes d’agost de 2014 ens va arribar una notícia colpidora: la mort d’en Santi Pons, advocat, membre fundador de l’ANC d’Osona i un dels principals activistes del 13D. I per damunt de tot, per a mi, un gran company i amic.

El vaig conèixer el 2012 i junts vam formar part del primer Secretariat Nacional de l’ANC. Hi ha persones amb qui des del primer moment, i no saps ben bé per què, estableixes un vincle de complicitat. Sense que gairebé ni el conegués, a través de la seva mirada, de la seva veu, del que deia, fent servir sempre arguments, assenyat, però contundent, amb geni i  energia quan calia, es va guanyar de seguida la meva confiança, admiració i afecte.

En Santi, els seus familiars, amics i companys d’Osona ho saben molt bé:  era una persona alegre, amb unes ganes extraordinàries de viure que t’encomanava cada vegada que comparties amb ell les reunions (fins i tot aquelles tan dures del primer any) les accions, les activitats o, encara més, quan tenies una conversa més relaxada amb altres companys al voltant d’una taula.  

Demà divendres, a 2/4 de 8 del vespre, a l’Auditori Marià Vila d’Abadal de l’Edifici el Sucre de Vic, en un acte organitzat per l'Ajuntament de Vic, El Vigatà Independent i Ràdio Vic, en Santi rebrà, a títol pòstum, el guardó “El Vigatà de l’Any”.

Santi, te’l mereixes... Això i molt més... Estic content per tu, per la teva memòria; però sobretot estic content pels teus pares, en Josep i la M. Victòria, i per la Noe, la teva companya inseparable. Aquest reconeixement a la teva persona i a la teva feina és també un reconeixement per a ells. Un reconeixement que pugui servir, ni que sigui una mica, per omplir el gran buit que vas deixar.

Demà, em sap molt de greu, no podré ser-hi, per compartir amb ells l’emoció d’aquest acte. Ja ho saps, Santi, la feina és la feina, encara n’hi ha molta, i un compromís amb ‘ANC d’Olesa de Bonesvalls m’impedirà de ser a Vic.

Et garanteixo, però que demà seràs amb mi a Olesa, com en tants altres actes... i jo seré amb tu, amb els teus pares i amb la Noe, a Vic.

Al bell mig del menjador tinc penjat un quadre d’una estelada de tela, cosida a mà, amb el lema de Francesc Pujols “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors." Me’l van regalar en Josep, la M. Victòria i la Noe. Mentre jo visqui sempre ocuparà aquest lloc principal de casa meva.

Darrera del quadre em vau escriure aquestes paraules: “...amb agraïment per portar el nostre estimat Santi prop del teu cor”

Santi... sempre et portarem en el cor i en la memòria:

“En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran.

I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...”

Santi, Josep, M. Victòria, Noe... Un petó molt fort.

Avui el cor em fa mal

Te n'has anat, Lluís, i avui a l'ANC ens sentim una mica orfes. 

Te n'has anat i avui el cor em fa mal i tinc necessitat d'escriure per recordar-te a tu i a tots els que ens han precedit en aquesta llarga lluita per la llibertat. 

Necessito recordar el que tu mateix ens deies en la teva carta oberta, enviada des de l'hospital poc abans del 9N i en què, amb el teu coratge i optimisme habituals, ens animaves a anar a votar: "Ara és l'hora de pensar sobretot en els qui no ho podran fer i hi han deixat la pell."  

A principis de 2010, vaig rebre una trucada d'una persona de confiança que em convidava a formar part d'un nou projecte independentista. El nom provisional que se li va donar va ser el de Moviment Independentista que, més tard, va prendre un nom ara molt conegut: Assemblea Nacional Catalana.

Va ser l'inici de 5 anys extraordinaris, meravellosos... I a hores d'ara, quan algú em pregunta què és el millor que m'ha passat durant aquests 5 anys, quina ha estat la millor experiència viscuda, sempre dic el mateix: la gent... conèixer tanta gent, gent que alhora ha estat i és extraordinària, meravellosa, increïble...

I entre aquesta gran quantitat de gent, els companys i companyes del Secretariat Nacional amb qui hem compartit tantes hores, tants debats, tantes discussions, tanta feina... i tants sentiments i sensacions, de vegades contraposades.

I quan perds definitivament algun d'aquests companys, meravellós, extraordinari, increïble... el cor et fa mal. Així ens va passar l'estiu passat, quan vam perdre en Santi Pons, de Vic i ara ens torna a passar amb en Lluís Ballús de Berga.

Em fa mal el cor.... Perquè amb en Santi i amb en Lluís,  amb tota aquesta gent, extraordinària, meravellosa, increïble hem fet el mateix camí que ens recordava Màrius Torres en la seva Cançó a Mahalta:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels

Fem el mateix camí sota els mateixos cels

Lluís, company, amic... el cor avui em fa mal... i et recordo i t'enyoro... us recordo i us enyoro...

I sento, com en el poema, "com si em seguís, el vostre batec suau."

"I em veureu caminar cap a l'atzur..." (Santi Pons, sempre en el record)

Per al meu company i amic, Santi Pons, amb qui hem compartit uns anys plens de problemes, dificultats, nervis,,, però també uns anys plens d'emocions i d'alegries. Uns anys meravellosos....

Sabem quin és el millor homenatge que et podem retre: Acabarem la feina que tots junts vam començar.  

Santi... sempre viuràs en el record dels que vam tenir la sort de conèixe't i de compartir tantes experiències.

“Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran.

Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent sofrença i el nostre bes.

I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...”