dimecres, 30 de gener de 2019

La Pau i Treva de Déu (3 i final. El moviment per la pau)


El moviment per la pau va assolir un gran èxit entre els anys 990 i 1020 i això va animar els estaments eclesiàstics a aprofundir i anar més lluny encara. Poc a poc, l’estabilització de la societat i de la nova classe dirigent, així com la proximitat de l’any 1000, van permetre a l’Església incrementar les seves exigències i va proposar a tots els fidels un ideal de purificació. Calia sofrir privacions tots junts per tal de lliurar-se de la còlera divina. En aquest context, el clergat demana als cavallers que s’abstinguin de fer allò que més els agrada: fer la guerra. Ja no es tracta de fer una pacte social, sinó de fer un pacte amb Déu que permeti allunyar el pecat del món mitjançant la penitència generalitzada. Aquest, segons alguns experts, és el sentit de la Treva de Déu.[1]
Per tal d’imposar la seva llei, els clergues van recórrer, d’una banda, a la fe dels fidels respecte dels sants i les relíquies (d’aquí que el jurament es realitzés sobre algun d’aquests objectes) i, de l’altra, a la por i a les amenaces de càstigs infernals i de la negació de la vida eterna.
Si ens fixem en el text del jurament de la pau, podem observar diferents aspectes remarcables de la societat feudal de l’època: a) el jurament reflecteix les intencions de reforma que ja s’albiraven a mitjan segle XI, ja que col·loca sota la Pau de Déu els béns dels eclesiàstics; b) el text confereix especial importància a la protecció dels ramats, i del seu pastor, i del bestiar en general, que deurien ser objecte especial de rapinya durant els segles X i XI; c) el jurament col·loca sota la Pau de Déu a tots els membres de la societat que no portaven armes i que, per tant, es trobaven desemparats davant la violència dels cavallers; d) podem observar com comença ja a estructurar-se l’esquema tradicional d’una societat dividida en tres estaments: els oratores, els bellatores i els laboratores. Els primers que cal protegir són els oratores ( “No atacaré al clérigo o al monje...”); després, als laboratores (“no asaltaré al campesino ni a la campesina...”) i, finalment, als mercaders i peregrins (“[...] a los guardias i a los mercaderes...”). [2] 
Alguns d’aquests preceptes es reproduiran més endavant en les regles fixades durant el Concili de Narbona de 1054. Concretament, els apartats citats figuren en els cànons XIV, XV, XVI, XIX  i XXIV. [3]
La Pau de Déu castigava amb l’excomunió l’incompliment o la transgressió de qualsevol dels actes tipificats en el jurament.
El document de la institució de la Treva de Déu del Concili de Narbona de 1054, incloïa tant cànons relatius a la Pau de Déu com a la Treva de Déu. Concretament, els cànons IX i X, a més dels abans ja esmentats, són exemples de la Pau de Déu, i els tres que recull el text que comentem (II, III, i IV) corresponen a exemples de la Treva de Déu.
En els cànons II i III, observem l’ampliació temporal que, amb el temps, va anar adquirint la treva. En un principi, la treva només durava des del dissabte fins al dilluns i el seu objectiu era la celebració de la festa dominical. Després es va ampliar aquest marge i així van reflectir-ho les disposicions del Concili de Narbona
El cànon II recorda la prohibició de la lluita entre cristians i reflecteix l’augment dels dies de treva que van des de la posta de sol del dimecres fins a la matinada del dilluns següent. Són quatre dies de treva a la setmana que signifiquen uns 192 dies a l’any. Incideix en el fet que la pau ja estava instituïda i que “alguns homes perversos” l’havien trencada. De fet, alguns bisbes, com va succeir a Bourges el 1038, van arribar fins i tot a assaltar  els castells d’aquells que havien infringit els pactes per tal d’obligar-los a respectar-los.[4]
El cànon III detalla les festivitats i cicles litúrgics en què calia guardar la treva. Totes aquestes celebracions augmentaven en 145 els dies de treva a l’any. Aquest cànon també ens permet obtenir una visió general de la vida en aquella època i de com estava marcada per la litúrgia.
El cànon IV reflecteix, d’una banda, el premi per a tots aquells que compleixin els cànons establerts (la vida eterna) i, de l’altra, el càstig per als infractors, que continua sent el de l’excomunió.[5]
Les assemblees de pau i treva col·laboren en l’establiment de la nova estructura social feudal. Obliguen els cavallers a controlar la violència i, per tant, els situa en un lloc i amb unes funcions determinades. En el nou ordre social que es configura, cadascú ha de conformar-se amb el paper que Déu li ha assignat: resar, lluitar o treballar. Un sistema trifuncional que, acompanyat dels principis de “desigualtat necessària”, va servir, entre altres coses, per justificar l’explotació senyorial.
BIBLIOGRAFIA
POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000. (Pàg. 11-49 i pàg. 74-84).
RIU, M. (coord,) Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975. (Pàg. 716-725).
FERRER, M. Teresa (coord.). Història medieval europea. (Mòduls didàctics). Barcelona: UOC, 1997.


[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.
[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg.  724
[3] Íd. Pàg. 721-724.
[4] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.
[5] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 718-719.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada