De la lectura dels textos anteriorment citats, es pot deduir quina era la situació i els conflictes que
imperaven en aquella època i que van conduir a les assemblees i els redactats
de pau i treva.
Les transformacions en el mode
de producció són un dels desencadenants d’una violència feudal interior que
afecta tant els laboratores com els bellatores. Abans de la revolució
feudal, les relacions de producció es fonamentaven en la guerra i en
l’esclavisme. L’època conqueridora, però, s’acaba i els ingressos que se’n
derivaven acaben desapareixent. La reialesa entra en crisi; el rei, l’emperador,
deixa de ser l’intermediari, juntament amb l’Església, entre Déu i el poble i
les estructures de l’estat s’enfonsen. La societat queda dividida entre els que
tenen armes, i poden exercir la violència i el domini, i els que no en tenen i
són, doncs, les víctimes dels altres. El sistema militar es desestructura i
s’instal·la al voltant de cada un dels castells o fortaleses disseminats pel
territori i, per tal de subsistir, els
guerrers o cavallers inicien una nova guerra interior, una nova forma de
violència dirigida, primer, contra els pagans i, després, contra el poble
desarmat.
Aquests guerrers es transformen
en agents de l’explotació senyorial i ajuden el senyor feudal, amb qui estan
lligats per un llaç de vassallatge, a estendre el seu domini i a imposar el seu
règim de fiscalitat. L’espoliació de béns és constant i es violen de manera
sistemàtica drets tradicionalment reconeguts.
El poder del senyor i dels
guerrers al seu servei s’escampa arreu mitjançant l’ús de la violència,
l’amenaça o el terror. No existeix cap possibilitat d’impartir justícia, perquè
aquesta també és un funció dominada i exercida pels senyors.
No només són els camperols,
però, els afectats per aquest clima d’anarquia i violència, sinó que l’Església
també es troba, directa o indirectament, amenaçada. D’una banda, els senyors
apliquen els seus actes de vandalisme a qualsevol tipus de propietat, fins i
tot les que són propietat de les comunitats eclesiàstiques. D’altra banda,
encara que no sigui de manera directa, l’Església no pot ignorar el patiment
dels camperols.
La societat del segle XI és
inestable; una societat que no pot trobar l’equilibri necessari per
desenvolupar-se amb normalitat. Els homes de l’Església s’esforcen per oferir
una alternativa a aquest món violent i incert. En aquest context creix el
monaquisme, els centres espirituals de la cristiandat. Tot aquest esforç, però,
per reformar monestirs i oferir una alternativa a una societat en crisi, es
veia frustrat per la turbulència que ocasionaven els senyors feudals. Els
prelats i monjos comencen, doncs, a considerar la necessitat de restablir un
mínim d’ordre i seguretat dins de la societat.[1]
A finals del segle X, s’inicien
les Assemblees de pau, amb un doble
objectiu; d’una banda, amb aquests actes de jurament, l’Església es declarava a
favor dels pobres i els col·locava sota la seva protecció; d’altra banda, en
posar l’accent en el caràcter sagrat de les persones i els béns eclesiàstics,
es protegia i, alhora, s’assegurava una posició privilegiada dins de la
societat feudal.[2]
Caldria diferenciar els dos
diferents aspectes que tracten els textos que comentem. Per un costat tenim el
concepte de Pau de Déu a què es
refereix el jurament sancionat pel bisbe Guérin de Beauvais i, per l’altra, el
de Treva de Déu que correspon als
fragments dels cànons del Concili de Narbona de l’any 1054.
Si bé tots dos conceptes
responen a una mateixa intenció, a una mateixa ideologia, no són iguals pel que
fa a continguts ni tampoc apareixen en el mateix moment històric. La Pau de Déu correspon a una prohibició
eclesiàstica de tot acte hostil i violent contra persones o béns en unes
condicions determinades. Intentava protegir, doncs, certes categories de béns i
de persones com els clergues, els dèbils i els desheretats contra els abusos
dels poderosos. No establia cap durada limitada i el seu radi d’acció s’estenia
a un territori força extens. La Pau de Déu s’inicia a finals del segle X i
les primeres assemblees que tracten aquesta qüestió són les de Charroux, el
989, i de Narbona el 990. [3]
A inicis del segle XI, a
l’assemblea de Verdun-sur-Saône, de 1016, comença a generalitzar-se la pràctica
que els cavallers facin el jurament de respectar la Pau de Déu lsobre els Evangelis o bé sobre
relíquies.[4]
[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 75.
[2]
Íd. Pàg. 78
[3]
RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 723
[4]
Íd. Pàg. 723.
[5]
Íd. Pàg. 724.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada