dilluns, 28 de gener de 2019

Recordant Mary Oliver (1. "Tot el que sé per saber una mica del que ignoro")


No coneixia Mary Oliver, ni la persona ni l’obra poètica. Va ser Descartes que va dir “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro”. I no sé si ho he somiat o no, però crec recordar que en algun moment del programa “la nit dels ignorants” s’havia parafrasejat Descartes tot dient: “Donaria tot el que sé per saber una mica del que ignoro.”

El cas és que he començat a conèixer la poeta americana uns dies després de la seva mort. Mary Oliver moria el 17 de gener d’enguany  a Florida, als Estats Units, a l'edat de 83 anys. He començat a llegir-la gràcies a l’article que va publicar Tina Vallès a Vilaweb el passat dia 24 de gener i que va titular “Hi ha el bosc”.

Si no l’heu llegit, llegiu-lo. Mentre ho feia pensava que aquelles ratlles eren poesia pura. Respiraven tendresa, amor, multitud de sensacions i sentiments com la presa de consciència de la pròpia realitat,  assumir les pròpies mancances i, sobretot, assumir les dificultats i les limitacions creixents de la vellesa i, malgrat tot, treure forces  d’on sigui per continuar la feina, continuar creant, continuar escrivint, continuar lluitant...

I les ratlles de Tina Vallès respiraven pura poesia perquè, com ens aclareix al final de l’article, “Un terç d’aquest article són versos de la poeta nord-americana Mary Oliver (en la traducció de Corina Oproae.”

Gràcies, doncs, a aquest article he començat a llegir Mary Oliver i m’agradarà compartir amb tots vosaltres alguns dels seus poemes.

Em complau dir-li

Senyor Mort, em plau dir-li, que hi ha
fissures en el seu llarg abric negre. Avui
Rumi (mort en 1273) va venir a visitar-me, i no per
primera vegada. És cert que no va parlar amb
la seva llengua sinó des de la memòria, i si
era alt o baix, ho desconec.
Però era tan real com l'arbre sota el qual
em trobava. Només perquè alguna cosa sigui físic
no vol dir que sigui el millor. Ell
em va oferir un poema o dos, i va començar a passejar.
Em vaig asseure una estona sentint-me satisfeta
i sentint també la satisfacció en l'arbre. No
es comparteix tot al món? I un
dels poemes contenia un arbre, així que 
per descomptat l'arbre es va sentir inclòs. així és
Rumi, capaç de desfer-se sense dificultat
del seu llarg abric negre, oh Senyor Mort.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada