dimecres, 31 de juliol de 2019

"Si algú parla de mi, sens dubte mentirà" (La passió segons Renée Vivien. 1)


Si l’on parle de moi, l’on mentira sans doute. [i]      Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.

El mes de maig, Mercè Ibarz va publicar a Vila web l’article “La prosa i els fils d’or de la Marçal novel·lista” amb motiu de la reedició, al cap de 25 anys, de “La passió segons Renée Vivien”, la novel·la Maria Mercè Marçal va publicar el 1994. 
Joan Fuster deia que “la millor manera de llegir és rellegir” i tenia tota la raó del món. Així que vaig agafar de nou la novel·la de M.M.Marçal i la vaig tornar a llegir.
La relectura m’ha despertat un interès molt viu per conèixer millor, tot resseguint el text de M.M.Marçal, qui era Renée Vivien. Introduir-me una mica en la seva poesia. Conèixer qui eren els principals personatges a través dels quals Marçal va confegint la seva novel·la. Esbrinar i llegir el que n’han escrit els experts i intentar-ho plasmar en un seguit de capítols que aniré penjant en aquest espai. Espero que, aquells que tingueu la bona voluntat de llegir-los, us sentiu, si més no, atrets per aquests extraordinaris personatges que componen el relat de Marçal i, “parafrasejant Baudelaire, s’embriagueu amb la seva vida, sobretot amb la seva poesia i així aprengueu a estimar-los.
“La passió segons Renée Vivien” no és una biografia de la poeta anglesa d’expressió francesa Pauline M. Tarn, més coneguda com a Renée Vivien (encara que sí que acabem coneixent una part de la seva vida). No és tampoc una novel·la a l’ús. És prosa, però també és poesia (o prosa poètica, si ho preferiu). És un viatge a la Belle Èpoque, a un món femení de personatges extraordinaris com Natalie C. Barney, Colette, Djuna Barnes, Hélène van Zuylen, Rémy de Gourmont.... Al costat de Kerimé, una princesa turca, o d’una coneguda transvestí descendent de Napoleó o d’una guionista de cinema dels anys vuitanta, Sara T. (l’alter ego de Marçal).

Sara T. S’erigeix com narradora de la història i, com assenyala en la introducció, “La novel·la es construeix com una “estranya miscel·lània de relats diversament teixits” per on circulen “un seguici estrany i bigarrat de personatges que van prenent seient davant seu sense ordre ni concert”.

La novel•la està estructurada en dues parts i es diferents històries es presenten en diversos subgèneres com les cartes, memòries, biografies, dietaris que s’alternen també amb les cartes, reflexions o descobertes de la Sara T.

Rosa Cabré en el seu treball “La passió segons Renée  Vivien i el miratge miracle del mirall” ens diu com és l’estructura bàsica de la novel·la:

En la primera part dominen la perspectiva de l’industrial i poeta Amédée [Moullé] i la del crític i poeta provençal Charles B[run].En la segona, governen els quaderns autobiogràfics de Salomó R., que contenen el relat i les cartes de la princesa turca Kerimée Turkhan Pachái, i el dietari imaginari de l’acompanyant de Pauline, Marie, que completa la imatge dels seus darrers anys. Si la primera part és de presentació del personatge i dels seus conflictes, la segona és de resolució dels principals misteris que marquen la seva vida i obra.
Hi ha una relació directa entre la “narradora” Sara T. I Renée Vivien. Sara explica la seva pròpia experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre anys. D’una passió en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen.” I Afegeix: “Com en un cercle de miralls la passió d’una dona cap a una altra dona”. Ens parla de la seva relació amb Arés que diu “ torna a estar en un parèntesi.

És el mateix que li passar a Renée Vivien en les seves relacions amoroses amb Natalie Barney, sobretot, i en un altrenivell amb Hélène, Baronessa Zuylen, nascuda Rotschild, o amb Kerimée. Relacions que alternen parèntesis de felicitat estable i d’identificació com les estades amb Natalie a Amèrica el 1900 o les diverses anades a Mitilene entre 1905 i 1907; o el viatge a Istambul per gaudir de l’amor de Kerimée el 1907, amb d’altres igualment significatius provocats pel dolor de les infidelitats de Natalie.[ii]

M’agrada especialment la “Monòdia final” elaborada per Sara T. amb fragments escollits de l’obra de Renée Vivien que ens arriben com juxtaposats de visions, com un collage immensament poètic.

Lluïsa Julià, a “La passió segons Renée Vivien: un espai d’experimentació formal”[iii] ens diu que

“La passió segons Renée Vivien posa en discussió la identitat femenina heretada a través de les màscares, les disfresses i els miralls que mostra la personalitat diversa i contradictòria de Pauline M. Tarn - Renée Vivien. La intenció de la novel·la no sols és trencar els límits imposats sobre la identitat femenina i construir un imaginari autònom basat en personatges i fets reals, no sols recrea la Belle Époque i una extensa xarxa de relacions triangulars que tenen la capacitat de descriure un panorama complex en què el desig femení troba imatges en les quals emmirallar-se en un zoom que arriba fins al present mateix de l’escriptura de l’obra a través del guió cinematogràfic de Sara T.”
I Aina Pérez Fontdevila a “Des de / cap a Mitilene, com si hi hagués un món. L’entre faç i faç de Renée Vivien”:

L’esbós, el collage, el trencaclosques: heus aquí les figures amb què aquest desig s’inscriu en la novel·la, estructurant-la. Allà on habitualment la firma clou el text i se n’apropia, a l’última pàgina; allà on la firma assetja un territori seu, planta la bandera, l’autora, en canvi, ens hi assenyala un lloc de pas, una passarel·la: «el text deixa un espai obert, vol tenir per la seva estructura alguna cosa d’esbós» (pàg. 396); «alguna cosa de trencaclosques a mig fer. I alguna cosa, encara, de collage: la veu de Renée Vivien sovint s’hi incrusta de forma directa i explícita a través dels seus textos» (pàg. 396-397). Pas per a nosaltres, doncs, i pas per a i cap a Renée Vivien, per qui s’afirma, des de la preposició del títol —aquest segons que ocupa el lloc d’una atribució de propietat: una possible passió de Renée. [iv]
Vivien—, una autoria matisada, més propera a la interpretació o a la traducció que no pas a la propietat encastellada, fortificada, entotsolada de l’autor tradicional.
I per a Fina Llorca...

En la novel•la hi ha un pensament incisiu i inèdit sobre l’amor i l’amistat, sobre la passió en la vida i en l’escriptura, sobre les llengües minoritzades i la literatura que s’hi escriu, sobre el coneixement i el saber, sobre les relacions entre dones, sobre la mort i la posteritat, i tot això des de l’experiència d’un femení amb consciència de ser-ho. En aquesta experiència narrativa ambiciosa, que se sap al capdavall, res més que un «esbós», no hi falta una evocació rodorediana, un llarg monòleg d’una cambrera de la poeta, que naturalment no l’arribà a escriure. És un homenatge degut a una de les mares simbòliques de la narrativa femenina en català.[v]
A la novel·la, però, hi ha molt més, encara. L’autora a través de Sara T. i aquesta a través dels deiferents personatges, ens revela la importància i la força de les paraules. De com, quan tot sembla que s’acaba, la paraula ens fa ressorgir amb força tota una vida, tota una història, tots els sentiments, totes les sensacions, totes les pors, totes les il·lusions i esperances.

Tot plegat és un estímul més per a l’interès de Sara T. que entén, amb Píndar,16 que les belles accions, recordades per la memòria, troben el seu valor en el cant gloriós de les paraules. Kerimée ho descobreix quan explica les trobades amoroses amb la poeta: “des del cor del foc, el record de la paraula escrita n’atiava les flames, com un vent poderós, i, després, la paraula escrita en perllongava encara els dominis en el temps, fora del temps i, alhora, esdevenia llavor de nous records incendiaris” (Pàg. 226 )[vi]
Els efectes de les paraules que emboliquen el misteri de la relació entre vida i obra de Renée Vivien atrauen l’atenció de Sara T. que hi percep, a més, “què vol dir allò de barrejar indestriablement vida i literatura, viure la vida ‘literàriament’, potser millor, ‘poèticament’: cada gest, cada moment és una figura retòrica, i sistemàticament l’humil, limitat, pobre, significant sap que no està a l’altura del significat escàpol: la part que es tesa i es trenca en el seu esforç per representar el Tot; el tot que s’adona, tristament, que no és en el fons sinó una ínfima part” (Pàg. 334). Llavors entén que la poeta és aquest ésser fugisser,esbossat, múltiple, ambigu que ha descobert com a “metàfora de l’inaccessible, un d’aquells amors impossibles, insatisfactoris (?) a què tinc tirada” (Pàg. 335). La seducció, com en el cas de Kerimée, ha anat precedida per la paraula i, com en el seu cas, la paraula impregna els records. A través de Sara T., la seducció de la protagonista es projecta sobre l’autora en la “Nota final”, que s’hi emmiralla tant com en el personatge de ficció de finals del segle XX que ha creat.[vii]
La paraula escrita és el mirall que fa la memòria més perdurable que les persones i que és com una treva a la seva mort (Pàg. 220). És precisament aquest fet el que decideix Kerimée a confiar a Salomó R. per escrit els seus records sobre Pauline. I Renée a dedicar la vida a emmirallar el record de l’amor i del dolor en les paraules (Pàg. 215), fins al punt que “la seva ànima era, en darrer terme, la bellesa dels seus versos. I en l’encís d’aquest mirall jo [Kerimée] hi cercava els trets ignorats del meu esperit” (Pàg.225). [viii]
I un apunt final per aquestes ratlles de reflexió sobre tot el que m’ha anat aportat la relectura de La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià, en el seu treball “Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien” ens descobreix, de manera simbòlica i a través del personatge de Charles Brun, el catalanisme latent que hi ha en el llibre, així com la fidelitat del poble a la seva pròpia llengua. I de la mà del simbolisme esdevé un autèntic homenatge a la llengua catalana.   

Charles Brun, en canvi, té una participació molt positiva en la novel·la de Marçal, perquè serveix de catalitzador del seu pensament catalanista. Charles Brun és un “regionalista” del Midi francès, d’aquell país d’Oc en clar perill de mort, és a dir: defensa el “felibrisme” i el “federalisme” (85). Nou ideal marçalià, aquest cop lingüístic, que la “Cançó de Magalí”, cançó popular basada en les transformació/persecució i integrada per Mistral a Mireio. Marçal la interpreta en un darrer sentit simbòlic: “la fidelitat del poble a la seva llengua, latent i irrevocable sota l’aparença canviant” (86), fins a la mort mateixa de la llengua i la capacitat de continuar viu malgrat tot, potser sota el signe d’una altra llengua a la qual ha de ser traduïda l’obra.
Això ens porta a una altra reflexió sobre la llengua poètica de La passió segons Renée Vivien. Sens dubte un veritable homenatge a la llengua catalana, representada en els seus diversos registres, i la seva capacitat de sobreviure fins i tot més enllà d’una hipotètica desaparició de la llengua. I a buscar la traducció/tradició femenina, a través dels versos de Renée Vivien i els ressons clars de Safo que vibren i reneixen en la poeta d’expressió francesa.[ix]
A Renée Vivien
Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.
Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.
Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig[x]  


[ii] La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall. Rosa Cabré
[iii] http://fmmm.cat/wp-content/uploads/2017/12/IVJornades.pdf
[iv] “Des de / cap a Mitilene, com si hi hagués un món. L’entre faç i faç de Renée Vivien”  Aina Pérez Fontdevila  https://ja.cat/o34Yj
[v] Fina Llorca. La passió segons Renée Vivien https://ja.cat/BRbTV
[vi] Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[vii] Íd.
[viii] Íd.
[ix] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[x] M.M. Marçal. Poema a Renée Vivien

divendres, 26 de juliol de 2019

Catalunya segle XXI. Els 5 programes més vistos de l'any 2019


Durant l'any 2019, el programa Catalunya segle XXI ha emès un total de 14 capítols.

Tots aquests programes es poden veure a ETV a la carta. Els cinc més vistos fins ara en aquest espai d'ETV Llobregat.  han estat, de més a menys, els següents: 


amb Miquel Sellàrès
Emès el dilluns 17 de desembre de 2018 


amb Francesc Xavier Vila
 Emès el dissabte 9 de febrer de 2019


amb Martí Olivella
 Emès el dissabte 18 de maig de 2019


amb Manel Larrosa 
Emès el dissabte 26 de gener de 2019


amb Adelina Escandell
 Emès el dissabte 23 de març de 2019


dimarts, 23 de juliol de 2019

2019: Els 5 programes més vistos de LA CLAU de la nostra història


LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA va emetre durant la temporada 2018-2019, un total de 36 capítols. 

Tots aquests programes es poden veure a ETV a la carta. Els cinc més vistos fins ara en aquest espai d'ETV Llobregat.  han estat, de més a menys, els següents:  


Programa núm. 135 
Emès el dimecres 10 d'abril de 2019



Programa núm. 130  

Emès el dimecres 6 de març de 2019


Programa núm. 140 

 Emès el dimecres 5 de juny de 2019



Programa núm. 133 
Emès el dimecres 27 de març de 2019



Programa núm. 123

Emès el dimecres 16 de gener de 2019


dijous, 18 de juliol de 2019

VÍDEO: La importància històrica de la vila reial de Pals (Programa 146 i darrer de la temporada de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 146 de
4a temporada
Emès el dimecres 17 de juliol de 2019

Narcís Subirana és escriptor i erudit sobre temes empordanesos, amb més de 100 articles publicats fent, sobretot, recerca, documental en arxius privats. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Darrer programa de la 4a temporada de LA CLAU de la nostra història

El programa d’aquesta setmana ha estat el número 146 i el darrer de la quarta temporada de LA CLAU de la nostra història. Tornarem després de l’estiu amb la que serà ja la cinquena temporada d’emissió setmanal ininterrompuda de LA CLAU.

Marxem amb el nostre agraïment a la gent que ha fet possible aquestes fins ara quatre temporades de LA CLAU. En primer lloc al nostre assessor històric, l’ànima del programa, en Víctor Cucurull. A tota la gent d’ETV Llobregat. Als nostres convidats, que han anat omplint de contingut cadascun dels programes i, molt especialment, a tots vosaltres que, setmana rere setmana ens aneu seguint.

Recordeu que si voleu visionar qualsevol dels 146 programes emesos ho podeu fer a http://etv.alacarta.cat/la-clau-de-la-nostra-historia.

I el nostre darrer pensament, com sempre, per als nostres presos i exiliats. Els volem lliures. Els volem a casa.

Que passeu un molt bon estiu i ens veiem de nou a la tornada.

dimecres, 17 de juliol de 2019

La vila reial de Pals (DAVANTAL del programa 146 de LA CLAU de la nostra història)


El programa d’avui és un programa especial. L’equip de LA CLAU i ETV Llobregat ens hem desplaçat fins a la vila de Pals, en ple Empordà. El nostre objectiu és mostrar-vos la importància cabdal d’aquesta vila empordanesa des del segle XV fins a principis del XVIII. L’any 1454, Pals era una vila reial. Això significava que, conjuntament amb Torroella de Montgrí, Calonge, Palamós i Cruïlles, era una de les viles del Baix Empordà que tenien dret d’assistir a les Corts Catalanes.  

De les Corts Catalanes, n’hem parlat abastament en aquest programa. Sabem que estaven considerades com a model de parlament medieval de tota Europa. El rei era l’única persona que podia convocar les Corts, que es componien de tres braços: l’Eclesiàstic, que eren els representants de la jerarquia religiosa, el Militar que representava la noblesa i el braç Reial amb els representants de les ciutats i viles reials de Catalunya, la Cerdanya i el Rosselló.

Al segle XV solament tenien dret de participar a les Corts, vint-i-dues ciutats i viles reials, entre les quals també Pals. Els representants eren anomenats “síndics” (Barcelona en tenia tres, Perpinyà i Girona en tenien dos i les viles reials un síndic cadascuna). Fent recerca, però, hem trobat un fet excepcional. Pals durant alguns anys va tenir dues persones o síndics que la representaven i, per aquesta raó, podem dir que va estar pràcticament al mateix nivell que les ciutats més importants de Catalunya.

Avui, doncs, LA CLAU de la nostra història viatja fins a l’Empordà per conèixer millor l’antiga vila reial de Pals. Ho farem de la mà del Sr. Narcís Subirana.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Jo sóc processista (Reflexions a l'entorn de l'article d'Eduard Voltas "Apunts processistes d'estiu")


Us haig de dir que no sóc un “seguidor” de l’Eduard Voltas, titllat per alguns de “guru” d’ER (la C desapareix intencionadament), de periodista "amorrat a la menjadora", manipulador, "la minyona d'ER"... Malgrat tot, el seu darrer article “Apunts processistes d’estiu (2019)” crec que posa el dit a la nafra en molts aspectes que caldria, si més no, reflexionar i debatre en el si de l’independentisme.

Abans que m’ho comenceu a dir per twitter, haig de confessar que sóc processista. Per què? Per deformació professional (filòleg) que em diu que “procés” és “la manera de descabdellar-se una acció progressiva”. O, en termes més específics, “concatenació d'accions que segueix un sistema i que condueixen a un resultat determinat”. És cert que en tot procés hi ha una deriva contínua i progressiva transformació dels que l’integren; i que aquesta pot ser de signe positiu i ascendent o, també, de signe negatiu i descendent. No cal que us digui que el meu processisme està ancorat al signe positiu.

Una prèvia abans de posar les meves reflexions negre sobre blanc... El 2017 es va fer evident el fracàs del model de desconnexió (de la llei a la llei) que s’havia dissenyat per assolir la independència. Era un model basat en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscú.  El fracàs es va produir perquè no es va sospesar suficientment la diferència entre aquestes repúbliques bàltiques i Catalunya. Els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu). Quan els parlaments estonià, letó i lituà van proclamar la independència, van poder exercir el domini del territori i van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional.

Voltas parla d’eixamplar la base...  Tots volem eixamplar la base. Ara bé, aquest eixamplament no pot ser en si mateix un objectiu. L’eixamplament ha de ser una conseqüència directa de fer bé les coses. La meva coincidència amb Voltas es troba en la frase en què argumenta que cal continuar acreditant majories democràtiques. Em direu...”Encara més?” Doncs, fins que no assolim el marc ideal en què puguem esdevenir independents caldrà continuar fent-ho sempre que sigui necessari. No n’hi ha, ni n’hi haurà, prou amb això, segur. Caldrà una estratègia unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat democràtica. Legitimitat que ja tenim, però que hem de continuar refermant en totes les eleccions que es puguin produir. 

Segon punt important de l’article d’en Voltas i que ell anomena “(Des)Control de territori”. Em sembla un punt clau, perquè no hi haurà independència sense control del país i Voltes posa el dit a la nafra. Coincideixo amb ell en el fet que sembla que molts de nosaltres confonguem control del país(controlar fronteres, aeroports, infraestructures bàsiques i continuar fent-les funcionar) amb descontrol, que vindria a ser el mateix, però impedint que aquestes infraestructures funcionin, I no cal dir que el principal element de control és els cos dels Mossos d’Esquadra. Si, exacte... els mateixos que ja tenien preparada la detenció del president Puigdemont i tot el seu govern l’1 d’octubre.

Tercer punt de la discòrdia: el referèndum acordat. Sóc conscient que, parlant de referèndum acordat, em pot caure al damunt tota la força verbal (i escrita) d’alguns independentistes. Em direu: “El referèndum ja el vam fer l’1 d’octubre”. I, malgrat tenir la vostra gran part de raó, crec sincerament que la independència consolidada només arribarà  després d’un referèndum acordat amb l’Estat i que només serà possible en el marc internacional. I, totalment d’acord amb aquest paràgraf de l’article d’en Voltas: “De la mateixa manera que no em sé imaginar una independència que no vingui d’un referèndum acordat, no em sé imaginar una referèndum acordat que no vingui d’una estratègia de desobediència civil sistemàtica i massiva que, si vol ser realista, ha d’assumir els costos d’una repressió molt més dura que no la patida fins ara.”

Aquesta és la clau de la qüestió. Em remeto a uns articles publicats el desembre de l’any passat, el primer dels quals es titulava “Desobediència civil i Acord de Pau (1)”. Fent referència a uns articles del company Josep Pinyol, historiador i analista en prospectiva política, escrivia:

Davant l’evidència del fracàs de la transició de la llei a la llei prevista a la Llei de Transitorietat Jurídica, Pinyol creu que el camí només pot ser el d’adaptar la realitat catalana a l’exemple de l’Índia i de Mahatma Gandhi. Un camí més llarg i dur: la desobediència civil fins a forçar unes negociacions amb l’Estat espanyol que culminin amb un Acord de Pau. 
Quart punt de l’article. Més discòrdia encara, sobretot per aquesta frase: “L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí.” En l’especial i particular món de twitter plouen punyals...

Ho he escrit altres vegades... La Generalitat només és (i pot ser) autonòmica. Només es pot limitar (i si ho fa ja seria molt) a fer funcionar el país, a governar-lo de manera que intenti donar resposta a les prioritats socials i a la construcció d’un espai dominant per aconseguir un referèndum com a instrument de solució (més com operació de denúncia de l’immobilisme del PSOE i de l’Estat espanyol que com opció amb possibilitats d’èxit).

Sobre el cinquè punt de l’article: unitat, em quedo amb aquesta frase que comparteixo íntegrament: “Segurament si la societat civil fos capaç de tenir una agenda pròpia i potent al carrer, els partits s’ho pensarien molt abans de desmarcar-se’n”.

Segurament em repetiré, però tinc molt clar que ens trobem en la segona etapa del procés d'independència. En aquesta fase, hi ha tres elements bàsics i que fan que coincideix en bona part amb l’article d’en Voltes.

Una altra prèvia... Els nostres presos mereixen tot el respecte, solidaritat i suport que els puguem donar. Ara bé, el procés d'independència no es pot dirigir des de la presó. Dit això, veiem quins són els tres elements clau:

1.) L'espai lliure de Brussel•les amb un impuls definitiu al Consell per la República com a instrument cabdal, d’una banda, en l’àmbit internacional i, de l’altra, com a element bàsic per anar creant les eines de l’estat que volem crear i com a òrgan màxim de direcció col•legiada d’aquesta segona etapa del procés.

El Consell de la República ha de ser l’autèntica direcció política del procés de la qual sempre n’ha estat mancat.  És on s’ha d’elaborar l’estratègia compartida entre partits i entitats i aprovada per l’Assemblea de Representants del CxRep que  haurà estat escollida democràticament.

Finalment, és també en el marc del Consell per la República que caldrà construir el suport polític i econòmic per als presos i exiliats. Un suport per a ells i les seves famílies i també per al procés d’internacionalització de la causa judicial, que serà un altre dels cavalls de batalla en aquesta segona fase del procés.

2.) La Generalitat, que no pot ser altra cosa que autonòmica, cal preservar-la del 155 o succedanis i ha de poder governar el dia a dia. S’ha de limitar només a governar? (que ja seria molt). No. Caldrà que el Govern, com està fent, estiri la corda al màxim amb l'Estat... sense arribar a trencar-la. Aprovar lleis encara que després siguin declarades inconstitucionals. Mantenir un pols constant amb l’Estat. Destapar una i altra vegada les “vergonyes” d’aquest Estat.

El Parlament haurà de proposar les noves lleis que podran servir en el  nou Estat, però que també poden ser vàlides per a la Generalitat autonòmica. Lleis que comencin a dibuixar entre la població com pot ser el nou país que volem construir com, per exemple, una nova Llei electoral, una Llei que simplifiqui l’administració o una Llei de protecció dels drets bàsics com són la salut, l’educació o l’habitatge.

Els parlamentaris a Madrid només han de tenir com a objectiu debilitar el Govern de torn i l’Estat espanyol.

3.) Finalment, la societat civil, la força de la gent, que és la que ha d’acabar decantant la balança per aconseguir la independència. La meva opinió és que mitjançant un referèndum o un acord de pau amb l'Estat espanyol, imposat per la comunitat internacional, forçada per la legitimitat democràtica i la desobediència civil.

Pel que fa a la desobediència civil cal tornar als articles de Josep Pinyol:

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...] La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència...”
“Les campanyes de desobediència civil han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser commoguts pel patiment que infligeixen.
Aquest és ,segur, un camí més llarg i, sobretot, més dur perquè...

“La desobediència civil és una cursa de llarg recorregut que no pot obtenir resultats immediats sinó que erosiona el contrincant poderós a base d’acumular patiment a la part feble.
I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia de desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.

diumenge, 14 de juliol de 2019

Per un futur creador, lliure i democràtic (La República que volem. Joan Guarch. Exigents.cat)

El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 
Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.
Quan estàs immers en una realitat complexa, en un procés de canvi, i no cal dir que el procés cap a la independència de Catalunya és una d’aquestes situacions, les coses del dia a dia et fan difícil tenir una perspectiva general, tal com molt bé diu el refrany popular que l’arbre no et deixa veure el bosc.
Aquesta afirmació és adequada perquè el moviment independentista català ha regirat de dalt a baix totes les bases on se sustentava la societat catalana, l’espanyola, l’europea i m’atreveixo a dir, també en part, la mundial. Ha fet aparèixer tota una sèrie de mancances, de fites socials no gaire ben consolidades, de drets socials i humans bàsics que trontollen i, en realitat, el que ara està en joc és ni més ni menys que la pròpia democràcia.
Aquesta reflexió m’ha vingut al cap en recordar que un polític espanyol actual, va dir no fa gaire temps, que ser un país petit, i no un de gran, era voler anar contra la  història. Una afirmació que d’una banda és totalment banal però, d’una altra, ens pot ajudar a entendre amb més claredat la situació actual.
No solament no representa cap inconvenient ser un país de grandària mitjana sinó que, fins i tot, podríem dir que, per aconseguir tot el que volem, ÉS NECESSARI ser un país de grandària mitjana.
Els països grans es van anar forjant a l’Edat Mitjana i es van anar consolidant durant el segle XIX. Les guerres del segle XX van representar el final d’aquest procés i el començament per l’hegemonia en el món industrial i sobre el proletariat.
En general i fins avui, molts d’aquests països han estat monarquies que necessitaven ser dominis de grans dimensions, perquè la seva economia era bàsicament agrícola. Això es traduïa en una necessitat imprescindible: que els súbdits poguessin aportar el seu treball i diners al seu rei, per mantenir les ànsies de poder, tot augmentant els dominis del país en base a la conquesta militar.
Espanya és una monarquia que prové d’aquesta realitat. Potser caldria recordar que la monarquia és aquella forma de govern en què el cap d’Estat és un rei que accedeix al càrrec per herència i l’ostenta de forma vitalícia.
I evidentment, en una monarquia les persones governades són súbdits, que és una paraula derivada del llatí subditus, que alhora prové de subdere que vol dir sotmetre. La seva definició, potser més senzilla, és la de persona sotmesa a una autoritat sobirana.
Durant la primera part del segle passat, la ciutadania, essencialment del món occidental, va lluitar, en unes sagnants guerres mundials, per vèncer aquest tipus d’organització social i les seves derivades, el feixisme i les dictadures. Una lluita per fer prevaldre les llibertats individuals i la democràcia, que, per definició, és el poder ostentat per la totalitat dels seus ciutadans i no, per reis, dictadors o buròcrates de tot tipus.
En l’actualitat, els reis han estat substituïts per les elits econòmiques i la monarquia per les grans societats industrials i financeres controlades i dirigides per les burocràcies al seu servei. Les guerres actuals no les fan els reis directament, sinó que són aquestes elits les que les provoquen perquè països del tercer món i els seus lacais i buròcrates siguin qui les dirigeixin. La seva força continua sent la de les armes, l’exèrcit i la submissió dels ciutadans controlats per tota mena de lleis a mida (mordassa, etc..). A aquestes elits, les normes democràtiques, els fan nosa, per això potencien el retorn de forces feixistes i dictatorials, dins del sistema, per controlar-lo arreu del món i segons els seus interessos.
En la lluita actual, l’independentisme català ha despertat una bèstia: la del feixisme en les seves opcions més variades. Per això, la nostra lluita, i també la de mig món occidental, està en la defensa de la democràcia i les llibertats pels drets humans bàsics.
És imprescindible que els ciutadans exercim com a éssers lliures i deixem de ser súbdits, que és el més semblant, i no tant diferent, al concepte d’esclaus. Cal que ens traiem de sobre la rutina, la comoditat i, sobretot, la por a enfrontar-nos a aquestes elits dirigents i sobretot al seu rei.
L’altra premissa, que queda en evidència, és que en l’actual segle XXI, i forjant-se des del  XX, els països mitjans no solament no són cap inconvenient, sinó que són una necessitat, perquè el seu objectiu no és la guerra, la conquesta de grans territoris i la submissió dels seus ciutadans, sinó que la base en son les persones lliures i sobiranes que son les que determinen com s’organitzen. Som societats molt més complexes en tenir i exercir tothom, la capacitat d’opinió i expressió, que fa necessari l’existència de parlaments (on es parla) i es fan debats, diàlegs i s’arriba a pactes i consensos, molt més fàcils d’aconseguir en països petits i mitjans que no en els grans i els fa països amb més facilitat per adaptar-se a les situacions ràpidament canviants d’avui en dia. I, també, per aquesta llibertat dels seua ciutadans, aquests països son molt més creadors i capdavanters.
Aquest sistema parlamentari de sobirania popular i de defensa dels drets civils i humans bàsics son la base de la democràcia. I això és el que està en joc avui en dia. A Catalunya, a la UE i a bona part del món.
O sigui que en el conflicte entre Catalunya i Espanya qui té la perspectiva d’un futur creador, lliure i democràtic, és evidentment Catalunya.
És allò que tothom sap però que cal fer caure l’arbre del davant perquè, de cop, et lliguin moltes coses, i puguis tenir una perspectiva global de la situació on som.

dissabte, 13 de juliol de 2019

VÍDEO: L'independentisme a la Cambra de Comerç. Divisió entre partits independentistes. International Trial Watch (Darrer programa de la 7a temporada de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 11 de juliol de 2019
Darrer programa de la 7a temporada


Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Roser Xalabarder, vicepresidenta 3a de la Cambra de Comerç de Barcelona

Toni Fitó membre del Comitè Executiu Cambra Barcelona

Mireia Juanola psicòloga clínica

Josep Pinyol historiador

Davantal

Núria Marín, ha estat investida presidenta de la Diputació de Barcelona a la segona votació, amb els 23 vots del PSC i JxCat. El pacte, doncs, s’ha fet efectiu tot i que en presentar-se candidats dels Comuns, Ciutadans i del PP, l’independentisme, si s’haguessin posat d’acord, hauria pogut controlar la Diputació.

La crisi oberta entre JxCat i ERC arran dels pactes municipals, ha acabat de la pitjor manera. JxCat ha pactat amb els socialistes en 27 municipis, mentre que ERC ho ha fet en 17. Els uns i els altres han pactat en contra per prendre's l'alcaldia en 34 casos.

En aquest context de total falta d’unitat entre els dos principals partits independentistes, l’ANC ha convocat, per primera vegada, concentracions de rebuig als pactes amb el 155. Ahir, davant de les seus d’ambdós partits i avui davant de la Diputació.

Els observadors internacionals aplegats en la iniciativa International Trial Watch van assistir a cadascuna de les més de cinquanta sessions que hi va haver durant els quatre mesos de judici, i setmana rere setmana van anar documentant totes aquelles vulneracions de drets dels acusats i de les seves defenses. Aquesta setmana han fet públic l’informe amb les seves conclusions preliminars.

La síntesi seria que el judici ha estat el resultat d’una causa general oberta fa temps contra l’independentisme. Un judici en què s’han produït nombroses vulneracions de drets humans, abans i tot que comencés. Perquè el tribunal que els ha jutjat no era pas competent per a fer-ho; es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei. Manuel Marchena i el tribunal han causat nombrosos impediments i entrebancs a les defenses. Es va limitar el dret de la defensa durant la vista oral, quan el tribunal va oferir un tractament diferent i esbiaixat envers els testimonis, en funció si eren proposats per l’acusació o per les defenses. No es va permetre que s’exhibissin els vídeos dels fets durant els testimonis de l’acusació i un llarg etcètera.

Després que la llista independentista guanyés clarament les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, ha arribat l’hora de posar en marxa el programa electoral amb què es van presentar a aquestes eleccions.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem!