Ja he votat a les eleccions
a l’Assemblea de Representants del Consell per la República. He votat amb
dualitat de sentiments i de sensacions. M’explico...
Sóc d’aquells que pensen que
després del 27 d’octubre el govern en ple de la Generalitat hauria d’haver
esdevingut el Govern de la República a l’exili. L’impacte internacional hauria
estat enorme i , possiblement, la feina que s’hauria pogut dur a terme des de
fora hauria tingut (encara) més repercussió i efectivitat que l’ha que s’ha
pogut fer fins ara.
Per diferents motius,
personals, familiars, polítics, allò no va poder ser. El pla B del president
Puigdemont va ser la creació del Consell per la República. L’objectiu era que
el CxR fos el succedani del que podria haver estat el Govern de la República a
l’exili. Per aconseguir-ho calia que tot el moviment independentista li donés
suport i s’hi integrés en els òrgans de govern a través d’una Assemblea de
Representants. D’aquesta manera, el CxR podria esdevenir, d’una banda, l’espai
on es debatés i es consensués l’estratègia independentista i, de l’altra, l’organisme
que pogués mantenir relacions internacionals, continuar la batalla jurídica
internacional, elaborar propostes de
llei que podrien ser aplicades en la futura república catalana i que haurien de
ser aprovades en referèndum per tots els membres del CxR i tramitar consultes
periòdiques al conjunt de membres del CxR sobre temes rellevants sempre pensant
en el moment de la constitució de la República Catalana.
Tot això no ha estat
possible, si més no de moment. Des del principi, el partidisme (una vegada més,
el partidisme) ha resultat fatal per al CxR. El fet que el president del CxR
sigui el mateix que el president d’un partit determinat i cap de llista en les
diferents eleccions ha permès que altres partits hagin percebut el CxR com un instrument
al servei d’aquell partit. No només això, sinó que s’han dedicat, de manera
subtil, ha fer un boicot total i continuat a qualsevol iniciativa del CxR. No
només alguns partits, sinó també les principals entitats socials no han apostat
clarament i directa pel CxR. Més enllà de formar-ne part representants de partits
com Junts x Cat, Partit Demòcrata, Esquerra Republicana, Poble Lliure,
Independentistes d'Esquerres, Acció per
la República, Demòcrates, Solidaritat Catalana
per la Independència o entitats com l’ANC o Òmnium (que no va entrar-hi fins al
juliol de 2020, dos anys després de la creació del CxR) la representació acaba
esdevenint més simbòlica que res i, m’atreveixo a dir, que el CxR només té el
suport incondicional de Junts x Cat, de Poble Lliure i de les altres organitzacions
més petites.
I aquesta situació ha quedat
del tot demostrada amb les eleccions a l’Assemblea de Representants que s’estan
celebrant des d’ahir fins demà diumenge 31 d’octubre. Ni ERC, ni la CUP, ni l’ANC,
ni Òmnium Cultural han fet el mínim esforç
per difondre aquestes eleccions. No només això, sinó que des dels
partits les instruccions han estat taxatives: com menys cadidats afins a ERC i
a la CUP hi hagi en la futura AR, molt millor. L’estratègia ha donat resultats
i càrrecs electes d’ERC i de la CUP que s’hagin presentat a les eleccions els
podeu comptar amb els dits d’una mà i segurament us en sobraran, de dits. De
candidatures de càrrecs electes que siguin destacades només n’hi ha de Junts
xCat, cap ni una d’ERC ni de la CUP.
Pel que fa a la urna
ciutadana es fa més difícil concretar les candidatures que puguin ser més
properes a ERC o a la CUP, però intentant fer-ne un buidat estem en condicions
d’afirmar que també són molt poques les que poden tenir afinitats polítiques
amb aquests partits.
Pel que fa a les principals
entitats civils, heu vist algun anunci, twit, whatsaap, declaració dels
principals líders que animi a votar a les eleccions de l’AR o, encara que fos, en
fes una mínima difusió? Personalment, no he estat capaç de veure’n cap.
Als mitjans de
comunicació... fins ahir no vaig sentir-ne parlar a TV3, això sí, amb l’afegitó
que ni ERC ni la CUP estaven per la feina, cosa que ja sabíem, però que no fa res
més que deixar en evidència l’estratègia d’aquests partits.
Tot aquest cúmul d’obstacles,
pals a les rodes, mitges falsedats i mitges veritats orquestrades per diferents
partits i associacions faran que l’AR que en sorti escollida tingui una majoria
de càrrecs electes de Junts xCat, alguns de partits més petits i, més que
probable que cap o molt poquets d’ERC i la CUP. Possiblement, passarà una cosa
simmmilar amb la urna ciutadana, espero que no en la mateix proporció que en la
dels càrrecs electes, però que permetrà bastir amb nous” arguments”, mitges
falsedats i mitges veritats, els òrgans propagandístics d’aquests partits, que continuaran dient que
el CxR és partidista i que, par tant, no pot representar l’independentisme
català.
D’aquí que he anat a votar
amb una dualitat de sensacions. Convençut del que faig perquè, malgrat tot,
continuo creient en el CxR i en la feina que podria dur a terme, però, d’altra
banda, indignat perquè, una vegada més, podríem tirar per la borda, una eina,
un instrument cabdal per assolir la independència.
N’estem segurs que som un
52%? [1]
No som el 52%...
Som la suma del 21.3% d’ERC, del 20,04% de JxCat, del 6,67% de la CUP,
del 2,72% del PDECAT, i d’alguns partits o col·lectius que no van arribar a l’1% [2]
[1] En la suma d’aquests 52% s’hi van incloure ERC, JxCat, la CUP, el PDeCAT, el Moviment Primàries, el PNC, el Suport Civil Català i el Moviment Corrent Roig. Encara em sorprèn ara que no s’hi inclogués el Front Nacional de Catalunya. (??)
[2] De moment, a tots els atorgo la
presumpció de ser independentistes
