Nunca te encontraré porque el encuentro
habría de ser fuera y estás dentro.
J..E. Cirlot, La quête de Bronwyn
No he trobat millor final per
a aquestes línies sobre el trobador Jaufré Rudel que el de reproduir unes
paraules de la professora Victòria Cirlot:
“Les paraules travessen
intactes els segles. La seva antiguitat resulta imperceptible en les edicions
crítiques que han esborrat les incerteses i els errors dels manuscrits. Són
paraules que vénen a instal·lar-se al nostre món, a formar part d’un discurs
literari que els és aliè, com si fossin aquí per expressar les nostres idees i
aclarir els nostres enigmes. Però de sobte s’allunyen a tota velocitat per,
malgrat les modernes edicions i traduccions, convertir-se en signes
indesxifrables. I en la seva absoluta alteritat ens reclamen, esperant ser
ressuscitades en el respecte al seu món des de la inquietud del nostre. El
reclam sol venir de la seva bellesa, que com tota bellesa és un misteri, i en
tota una simplicitat que és un autèntic desafiament. Les paraules a què m’estic
referint són en concret amor de lonh i es troben en una poesia de títol Lanquan
li jorn son lonc en mai.”[1]
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada