La
pregunta política del moment... què ha de fer l’independentisme davant les
eleccions espanyoles del 23 de juliol?
El
moviment independentista està constituït per la societat civil (la gent), les
institucions (Generalitat, ajuntaments, Consell de la República, etc.) i els
partits polítics que volen representar el moviment en el seu conjunt. És la
imatge metafòrica que he fet servir abastament durant els darrers anys del
tamboret de tres potes que no més es manté estable si compta amb les tres potes
fermes i ben aferrades. Pretendre que el tamboret farà la mateixa funció per la
qual ha estat dissenyat amb només una o dues potes és pretendre un impossible.
En
aquestes eleccions espanyoles tenen vital importància les decisions que
prenguin dues de les potes, els partits polítics i la gent.
Pel
que fa als partits, i després de l’abstenció produïda en les darreres
municipals, han començat a moure fitxa. El Front democràtic del president
Aragonès és una proposta més per “salvar” Espanya de la dreta i l’extrema dreta. La llista única proposada per Junts a ERC és
intentar la quadratura del cercle i, per tant, està condemnada al fracàs
absolut ja des de l’inici. Propostes de l’estil del Carod Rovira de llistes
encapçalades pels joves que estan patint la repressió derivada de l‘1 d’octubre
tenen també molt poc recorregut. Possiblement, tot acabi, com a màxim, amb
alguna mena d’acord programàtic
comú que els permeti més una neteja de
cutis que no pas una acció política unitària.
Pel
que fa a la gent... Alguna reflexió...
L’independentisme
“civil” arribarà, com ja va sent massa habitual, dividit al 23 de juliol. Uns continuaran votant, malgrat
tot i per diferents motius els partits independentistes que s’hi presentin. Les
raons que té aquest ampli sector de l’independentisme van des de la lleialtat al
“seu” partit (encara que sigui amb pinça al nas) fins a creure que l’abstenció
o el vot nul no servei per res més que per enfortir les opcions “constitucionalistes”.
Una mica és el que ha passat en les darreres municipals: s’ha castigat durament
a ERC (més de 300.000 vots perduts; un 36% de pèrdua de vot) també a la CUP
(més de 43.000 vots perduts; un 25% de pèrdua de vot) i, atenint-nos a les
xifres, no ho ha fet amb Junts que fins i tot ha guanyat alguns vots em relació
al 2019. Hi ha hagut càstig en forma d’abstenció o vot nul? Evidentment, sí,
però, la realitat és que un 80% del vot
independentista ha continuat votant partits independentistes.
La
divisió de l’independentisme és tan esperpèntica que fins i tot no ens acabem
de posar d’acord en si és millor abstenir-se o fer vot nul.
Si l’independentisme
creu que cal fer un vot de càstig (abstenció o nul) ho ha de fer ara, a les
eleccions espanyoles, per tal que si
acaba representant un alt percentatge pugui esdevenir, realment, un revulsiu per
als partits. Pensar en un vot de càstig a les eleccions al Parlament de
Catalunya (2025?) o en una pretesa quarta llista cívica podria resultar molt
contraproduent per al futur d’una independència a curt o mitjà termini. Bàsicament
per dues raons: La primera és que deixar
la Generalitat autonòmica en mans de les forces unionistes seria debilitar
enormement la pota institucional del tamboret. Alguns em direu que “pel que fa
ara...”, doncs espereu a veure què faria en mans dels amants de la constitució
espanyola.
La
segona, i molt important internacionalment, seria la de la pèrdua (ni que fos
temporal) de la legitimitat que comporta el vot. Fins ara, la legitimitat d’exigir la independència
i d’aplicar els resultat de l’1 d’octubre es manté ferma perquè l’independentisme
ha guanyat de manera rotunda les darreres eleccions. Una hipotètica pèrdua d’aquesta
majoria parlamentària, acompanyada de la divisió interna del moviment, ens
faria retrocedir unes quantes dècades.
El
tamboret de tres potes, fermes i aferrades. La independència només és possible
si hi som tots.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada