dimecres, 14 de juny del 2023

A un pam de la independència. El conflicte inevitable. Les institucions (Jordi Martí Monllau)

 

En Jordi Martí Monllau ha publicat recentment al digital de cultura "Núvol" tres articles que formen part de l’assaig “Devolució”. De la gran quantitat d’articles relacionats amb la independència que contínuament es publiquen, em semblen dels més encertats, que posen el dit a la nafra i fan que ens interroguem tots plegats. 

N’he volgut fer una síntesi amb l’objectiu que us animeu a llegir els articles complets.

1.     A un pam de la independència

La independència és, des de fa anys, la idea sobre la qual gira el catalanisme. Sense independència, diem, res no és possible i, per tant, per poder construir el país que volem cal, primer, ser independents.

Dues maneres d’arribar-hi: La primera, delegar la responsabilitat de fer la independència en uns representants polítics a través del vot. La segona, que la ciutadania n’assumeixi la responsabilitat, tot i sent conscient dels sacrificis que pot comportar. La tàctica en tots dos casos és “saltar la paret”, ja sigui per delegació o tots alhora i... feina feta.

Som radicals i abrandats a les xarxes i conformistes i mansos al carrer. Ens creiem que n’hi ha prou amb voler, que voler és poder. En conseqüència, no ho hem volgut prou; els polítics –sobretot ells- menys que ningú perquè no volen sacrificar res. Ens han traït- diem- i ara som a la recerca de nous lideratges que ens portin a la independència. I ens planyem contínuament. Com que no tenim la independència, no podem fer res de res. Indignats, impotents, esperem que algú faci alguna cosa i atònits veiem que ningú fa la primera passa.

Com que no tenim un text legal que ens digui que som independents, no som lliures i, per tant, no podem fer res. Sense estat propi, no hi ha camí a fer, no hi ha estratègia ni tàctica, no hi ha lluites que ens hi portin, només hi ha l’objectiu final. Ens centrem a pensar en l’objectiu, en la victòria i no en el combat que cal fer per guanyar.

Potser perquè hi ha algun independentisme al qual li fa por el combat. Potser perquè el catalanisme és, en general, refractari al conflicte i pel qual la lluita és només metafòrica. Conflicte? Si no som ni capaços de mantenir la llengua arreu i amb tothom.

No és només la covardia d’un país benestant. Potser també intuïm que ens movem en un país nacionalitzat només a mitges i que es desnacionalitza a passos agegantats per nacionalitzar-se en clau castellana. El clam “som un sol poble” nega la realitat i no volem entrar en conflicte amb els que, des d’aquí mateix, no volen esdevenir una nació plena. Llavors pensem que en el marc d’un estat propi potser ens en sortiríem. Ens sentim febles i sense aquest estat propi no som capaços d’enfrontar-nos als reptes que se’ns plantegen. Volem tenir l’estat sense combat, només amb victòria.

Cal ser forts com a nació per poder guanyar i no pas a l’inrevés. “Si pensem que els catalans podem doblegar la voluntat de l’estat actual, com no hauríem de tenir en compte que els espanyols de Catalunya podrien, per la seua banda, i almenys amb la mateixa eficàcia, doblegar la voluntat d’un estat català assolit per la via dels fets consumats?”

2.     El conflicte inevitable

El conflicte és inevitable. Hem de fer-hi front amb dignitat i pacíficament, però no podrem evitar la tensió amb aquella part de la ciutadania que no comparteixen el nostre horitzó d’independència.

No som nosaltres els que triem el conflicte que, malgrat tot, és el motor de la història i la causa del canvi. Si no ho assumim haurem de pensar que preferim més no ser conscients de la realitat i, per tant, pagar-ne el preu. Si és així, la nostra història mil·lenària no durarà gaire temps.

No ens en sortirem amb una jugada mestra que ho canviarà tot. Haurèm de jugar tot el partit. No n’hi haurà prou amb petites victòries o manifestacions, sinó a través d’una afirmació nacional constant, persistent i desafiadora amb l’enemic i que ens vol assimilar i amb els seus col·laboradors. Conflicte real darrere conflicte real. Refermar, completar i redefinir la nació. Quan la nació tingui solidesa s’esdevindrà la independència que serà la conseqüència del combat mantingut per impedir l’assimilació. Combat arreu, en tota situació i en tot moment. Desobediència a les lleis que ens oprimeixen i ens subordinen a un altre poble.

Desobeir, confrontar, desafiar. Plantar cara, no de manera reacitva ni improvisada, sinó amb estratègia planificada. Defensar la llengua i l’escola catalana. Defensar un espai comunicatiu per als Països Catalans. Combatre la repressió política i la desigualtat legal. Dificultar que puguin disposar com vulguin dels nostres recursos. I tot plegat no fer-ho a través d’actes simbòlics, sinó amb accions concretes que els facin entendre que som una nació que no admet de cap ser reduïda i assimilada a una altra.

3.     Les institucions

La desobediència no pot venir mai de les institucions de govern. Les institucions catalanes per molt febles que siguin no poden ser mai respectades si elles mateixes es converteixen en rebels. Les institucions no poden capitanejar el camí cap a la independència. El pes l’ha de portar la ciutadania. La via institucional només pot transcórrer sobre carrils legals.

Insistir que les institucions han de desobeir acaba sent un recurs mental: com que ens fan por les conseqüències de la desobediència, exigim que sigui un altre la que la practiqui. Reclamem que siguin els polítics que, per la seva condició d’autoritats legals són els que menys possibilitats de desobeir tenen.

La ruptura és possible si pots instaura, immediatament, un nou estat, sinó és inviable.

Les institucions de govern existeixen perquè hi ha consens, interior i exterior, sobre la seva legitimitat. Perquè les institucions és girin contra l’estat cal primer haver construït un nou consens i, molt important, disposar d’una capacitat coercitiva superior a la de l’estat contra el qual es revolta. Si les institucions catalanes són rupturistes amb la legalitat existent i no tenen capacitat coercitiva, deixen de ser una referència institucional i passen a no tenir cap mena de poder. En la disputa política, si ets el feble, no t’ho pots permetre.

Si volem tenir èxit cal engegar processos viables. Podem “autoenganyar-nos dient que el problema no ha estat tenir una estratègia absurda sinó uns polítics poc valents, de manera que tot el que cal és tornar-hi, però amb uns altres polítics. Perquè les guerres no es guanyen amb els genitals, sinó amb el cap (i aquí penso que allò que potser sí que ens manca són polítics intel·ligents…).”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada