Les jornades del
Repensem-nos d’enguany es van pensar amb l’objectiu de presentar accions
concretes que caldria emprendre per revertir la situació actual que viu i
malviu la llengua catalana als nostres països.
La nostra tendència
habitual és que dediquem molts debats a fer evident com anem de malament i a
cercar culpables, -que sempre són els altres...- . Ja havíem dedicat el
Repensem-nos 2, amb el títol “Emergència lingüística”, a exposar i a debatre la gravetat de la
situació de la llengua. Per això, enguany, ens proposàvem deixar de plorar i
intentar comunicar que sí, que estem molt malament, però que ens en podem
sortir si tots plegats si, cadascú des del seu àmbit i des de les seves
possibilitats, hi posa el coll, sense prejudicis, heretats i auto assumits,
sense pors, convençuts i decidits.
La primera jornada la
vam dedicar a la situació de la llengua a l’ensenyament. La segona, a l’ús
social de la llengua i la d’avui l’hem titulada “Institucions: feina a fer”.
En la jornada de
divendres passat, on fèiem la pregunta “Encara depèn de mi’?” La resposta va
ser contundent... Sí, encara depèn de
nosaltres. Si els catalanoparlants som capaços de deixar de ser, en paraules de
Ferran Suay, “catalanocallants” o “ catalanoparlants de la secreta”, la
situació de submissió lingüística canviarà molt.
No n’hi ha prou, però,
que individualment i col·lectiva assumint la nostra responsabilitat. Tampoc no
ens podem excusar o defensar dient que no només no tenim un estat que ens sigui
favorable, sinó que l’Estat espanyol ens va clarament a la contra i dificulta,
quan no impedeix, qualsevol mesura que vulguem tirar endavant per normalitzar
la llengua.
Ara bé, no tot és culpa
de l’Estat espanyol. És cert que tenim una autonomia molt restringida, que no té
una escassa sobirania i que, per tant, tampoc té sobirania lingüística. Malgrat
tot, des d’aquesta migrada autonomia, des de les Diputacions, des dels
Ajuntaments es pot fer molt més del que s’ha fet fins ara. Hi ha problemàtiques
lingüístiques que probablement no es poden solucionar sense disposar d’un Estat
propi. Però també és cert que no podem esperar arribar a la terra promesa, la
independència, perquè podria passar que tinguéssim, parodiant el titular dels
Marges de fa 44 anys, “Una nació amb estat. Un poble sense llengua”.
El primer que hauríem de
tenir ben clar, tots plegats, per tant també l’administració, és que per
normalitzar el català als Països Catalans cal desnormalitzar el castellà. I
això no ho dic jo, això ho deia Joan Fuster l’any 1981 en el seu text “Ara o
mai”. La tesi de Fuster era que la llengua catalana, per poder mantenir-se
viva, necessitava expandir-se a tots els àmbits socials i no era suficient que
revifés com a llengua de cultura.
Afirmava que "Un
idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és
l'idioma de tothom i practicat per tothom tothora".
Possiblement, avui dia,
el català té molt bona salut com a llengua de cultura, però s’ha demostrat, com
deia Fuster, que això no significar que l’idioma pugui recuperar automàticament
les seves posicions socials i polítiques.
Per normalitzar la
llengua cal que aquesta ocupi espais, àmbits, usos...i això significa que els
abandoni el castellà. És a dir, desnormalitzar el castellà. Si això
l’administració no ho té clar (encara que no ho digui públicament) tindrem mala
peça al teler.
M’atreveixo a dir que
l’Administració té força clar què ha de fer... o que hauria de fer. Un altre
tema és si serà capaç de tirar-ho endavant. A l’espera del Pacte Nacional per
la Llengua, del que avui possiblement ens en parlarà el Secretari de Política
Lingüística el Sr. Xavier Vila.... i si no li preguntarem... L’any passat el
govern va presentar un pla amb un conjunt de 100 accions transversals de
política lingüística, batejat com “El català, llengua de país”. Les mesures
impliquen tots els departaments de la Generalitat i tenen com a objectiu
reforçar el coneixement i l’ús de la llengua en tots els àmbits.
Enguany se’ns ha dit que
51 d’aquestes 100 mesures ja estan en marxa. Van des del sector audiovisual
fins a l’àmbit de la formació dels treballadors públics o el departament
d’Educació i Salut. Afirmen que 44 d’elles es troben en una fase avançada
d’execució. Si la feina es fa i es fa bé, aquest és el camí i cal veure-ho com
un canvi de rumb de l’administració.
Feina a fer per les institucions...
Algunes mesures que caldria prendre per part de les diferents administracions. Desconec si alguna es troba entre aquestes 100 accions transversals, tant de bo que sigui així...
El greu problema que a hores d’ara representa el màster per a professorat de llengua catalana. Els mecanismes d’accés permeten, i així està passant des de fa molts anys, que facin aquest màster persones que no hagin cursat ni una sola assignatura de llengua ni de literatura catalanes i, consegüentment, acabi exercint de professor de català a l’ensenyament públic secundari. Les nostres administracions, amb aquesta actuació, transmeten el missatge que no cal una formació específica per a poder ensenyar el català.
Cal activar la inspecció Educativa per tal d’assegurar el compliment de la normativa lingüística als centres educatius del nostre país. Una mesura que no figura entre les 100 accions. Com denunciava la Intersindical “Cada vegada són més els docents que es troben indefensos i fins i tot assenyalats a l’hora de voler fer un ús normal del català als centres educatius, més enllà de ser la seva obligació legal.
La vehicularitat del català no pot ser un acte de voluntarisme ni de militància per part dels professionals, sinó que ha de ser un dret garantit per al conjunt de la Comunitat Educativa.”
Si que hi és entre les 100, la d’avaluar la competència oral dels estudiants de 4t d’ESO. Una bona mesura que cal que es dugui a terme. Ja que molts d’aquests graduats obtenen el nivell C1 de català sense disposar, ni de lluny, de les competències lingüístiques suficients.
Cal garantir un accés real a l’aprenentatge de la llengua per part dels adults. El Consorci per a la Normalització Lingüística fa una molt bona feina, però es troba limitat, lògicament, en alguns punts molt específics. Ara escombraré cap a casa meva... La CAL, des de fa més de 15 anys, treball i impulsa el projecte Xerrem Junts que promou la creació d’espais socials de trobada i comunicació de persones adultes en català. Hi ha tres nivells, persones que parteixen d’un desconeixement absolut del català, persones que tenen una suficient comprensió, però que no el parlen i finalment, aquells que el parlen però que tenen mancances de fluïdesa o de bagatge lingüístic.
El projecte Xerrem Junts els permet immergir-se en el català oral, mitjançant la conversa col·loquial. És també un projecte polivalent en què el pal de paller és la llengua no formal que en facilita l’adopció per part dels nous parlants. Alhora és un projecte que fomenta la cohesió, un projecte social que atén no de manera exclusiva, però si principalment, col·lectius de baix nivell econòmic i social de barris perifèrics i pobles. Persones que viuen en zones amb baix nivell d’ús del català, que no accedeixen a l’educació formal per motius diversos o que hi accedeixen però necessiten entorns d’ús per practicar-lo. Permet l’accés a la llengua oral i col·loquial en horaris laborals, en horaris escolars.
La coordinació i complementarietat amb el CPNL, que ja es produeix en algunes zones, hauria de ser extensiva a tot el país. Això permetria que allà on no pot arribar el Consorci hi arribés el Xerrem Junts.
Per anar acabant, altres feines a fer de manera telegràfica...
No tot se centra en l’escola, L’entorn i la socialització són molt importants. Cal, doncs, fomentar i crear espais de socialització en català a través de la Xarxa Associativa Catalana.
La immersió lingüística ha d’anar molt més enllà de l’aula (on de moment, en molts casos tampoc hi és) . El català ha de ser present en el menjador i en totes les activitats extraescolars.
Millorar de manera dràstica les aules d’acollida. Cal també una acollida als familiars i una xarxa d’acompanyament a les persones nouvingudes perquè puguin tenir accés als entorns de socialització.
Millorar i molt la formació de totes les persones implicades en l’acollida.
Acords amb empreses i sindicats per a la formació lingüística a les empreses
Formació lingüística a la Formació Professional i també a l’Educacional.
Incorporar criteris lingüístics tant en les subvencions com en les contractacions públiques de qualsevol mena.
Referents lingüístics per als joves. Plataformes. TV. Finançar creadors de contingut audiovisual i connectar-los a la xarxa.
Àmbit sanitari. Pla de xoc en l’aprenentatge de la llengua de tots els professionals.
Les Administracions han d’assumir la responsabilitat de elaborar les lleis, però sobretot han de fer-les complir i, quan calgui, aplicar les sancions corresponents.
Deixem, doncs, de buscar i de sentir-nos culpables i posem fil a l’agulla abans que sigui massa tard. Pel que fa a les institucions porten massa anys amagats, tímids, porucs pel que fa a la llengua. Massa anys en què no només han amagat la situació real de la llengua, sinó que fins i tot en alguns casos han arribat a manipular, a mentir sobre la realitat a les escoles, a les universitats i a la societat en general.
Deixeu-me que acabi recordant Maria del Carme Junyent quan ens deia “que el fet que la gent jove parla molt menys català que els seus pares, catalanoparlants d’origen que els han transmès la llengua; que la gent de més de 40 anys, parlen menys català ara que quan érem joves, això són símptomes molt clars d’una llengua en procés d’extinció. Això es pot veure descrit en llengües que ja estan dades i beneïdes, que ja han desaparegut. És el procés canònic de mort de la llengua. Ningú no ho comenta obertament, això. I si ho dius, ets derrotista. Em sap greu, sóc la primera a qui li fot que els fets li donin la raó.”
Malgrat aquesta realitat, i un cop assumida perquè és la millor manera de fer-li front, recuperem la mentalitat i l’actitud positiva i posem-nos a treballar. Com va dir Henry Ford:
Quan tot sembla anar contra teu, recorda que l’avió s’enlaira sempre contra el vent.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada