Convidats:
Aureli Argemí Roca, monjo
de Montserrat. Dinamitzador cultural i polític. fundador i president emèrit del
Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions
(CIEMEN). Autor del llibre de memòries "La llavor sembrada"
David Minoves , activista polític i
del moviment per la pau i la solidaritat internacional. President del CIEMEN
des de 2015
Davantal
L’1
d’octubre de 2017, l’independentisme va aconseguir la victòria més important de
la història d’aquest país en guanyar clarament el referèndum per la
independència. Les xifres oficials ens diran que els vots afirmatius van ser
2.044.038 (un 90%) amb una participació del 43%. Moltes vegades, però, es
deixen de banda els 770.000 ciutadans que no van poder exercir el seu dret a
vot perquè els seus col·legis van ser tancats i les urnes amb vots requisades
per la Guardia Civil, la Policia Nacional o els Mossos d’Esquadra. A més de
patir tots els entrebancs, prohibicions i persecucions de l’Estat espanyol
abans de l’1 octubre i de l’actuació violenta dels Cuerpos de Seguridad del
Estado el mateix dia de la votació.
Alguns
poden arribar a pensar que tot va començar el 2012 amb la gran manifestació de
l’Assemblea. Res més lluny de la realitat. L’independentisme català ve de molt
lluny, d’aquells temps en que s’anomenava “separatisme” i “separatistes”
aquells lluitadors de les primeres dècades del segle XX. Estat Català, el Front
Nacional de Catalunya amb la resistència antifranquista, el naixement del PSAN
el 1968, l’independentisme d’esquerres de l’MDT dels anys 70 i 80,
Nacionalistes d’Esquerra, el BEAN...
L’independentisme
ubicat en l’anomenada “societat civil” de la postguerra comença a treballar en
entitats com el CIEMEN, fundat a Milà el 1974, la Crida a la Solidaritat el
1981, que va sorgir com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava
el procés de normalització del català. La Crida va organitzar un seguit de
campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant
entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català. El 24 de juny
de 1981 va convocar l’acte “Som una Nació” al Camp Nou, on s'aplegaren 100.000
persones. El 14 de març de 1982 va ser la principal promotora de la
manifestació a Barcelona contra la LOAPA.
La
PDD, la Plataforma pel Dret a Decidir, creada el 2005, formada per diverses
entitats i membres de la societat civil d'arreu de Catalunya. La seva primera
gran manifestació va tenir com a lema «Som una nació i tenim el dret de
decidir». La PDD va tornar-hi l’1 de desembre de 2007, aquesta vegada amb el
lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres
infraestructures.”
Les
consultes sobre la independència de Catalunya iniciades el 2009 a Arenys de
Munt i culminades a Barcelona el 2011. Gairebé un milió de persones van votar
en les diferents onades de consultes celebrades en prop de 500 municipis
catalans. Aquell 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt es va començar a
gestar l’embrió del que acabaria sent l’Assemblea Nacional Catalana.
Aureli
Argemí va ser protagonista en primera persona d’aquesta història. Això i molt
més ens ho explica en el seu llibre de memòries “La llavor sembrada”.
En
parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La
frase de la setmana del nostre convidat Aureli Argemí. L’hem triada de la
introducció del llibre “La llavor sembrada”
“Aquest
escrit és el convenciment que no posseeixo la veritat, perquè la veritat és un
camí compartit que molts tracen, una aspiració mai donada per tancada, sempre
tendent a ser trobada mitjançant l’exercici de saber dubtar”
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la
repressió, la presó i l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada