Les claus de Baudolino. (15. Especial Pndapetzim: el país on els monstres són normals)

LES CLAUS DE BAUDOLINO

Especial. Pndapetzim, el país on els monstres són normals

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Pndapetzim és un dels espais més fascinants de Baudolino i representa la culminació de l’Orient imaginari que el protagonista havia conegut fins aleshores a través dels llibres. En arribar-hi, Baudolino troba criatures extraordinàries que provenen d’una llarga tradició de llibres de meravelles, bestiaris i textos antics, però Eco les transforma en éssers amb vida pròpia, creences, conflictes, sentiments i formes d’organització social.

Entre els habitants de Pndapetzim hi ha esciàpodes, blemmyes, panotis, gegants, pigmeus, sàtirs i altres criatures híbrides, procedents en bona part de la tradició de Plini el Vell i Isidor de Sevilla. Eco recupera aquestes figures, però les converteix en personatges que ja no són simples monstres descrits als marges dels mapes medievals. Formen una societat en què allò extraordinari es converteix en normal.

Aquesta inversió és una de les claus de l’episodi. Els habitants de Pndapetzim no es consideren monstres; són els occidentals qui els observen com a éssers extraordinaris. Eco planteja així una reflexió sobre la diferència, la identitat i la manera com classifiquem els altres. La qüestió adquireix una dimensió especial amb Ipàzia, perquè Baudolino deixa de veure-la com una criatura extraordinària i comença a reconèixer-la com una persona que estima.

Pndapetzim funciona, en definitiva, com un mirall del món humà. Els seus habitants poden ser físicament diferents, però comparteixen amb nosaltres passions, creences, conflictes i desitjos. Eco ens convida així a preguntar-nos si el veritable monstre no és, potser, aquell que és incapaç de reconèixer l’altre.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

Pndapetzim: el país on els monstres són normals

Les criatures extraordinàries del món de Baudolino

Pndapetzim és probablement un dels espais més fascinants de Baudolino. Quan Baudolino i els seus companys hi arriben, després d’un llarg viatge cap als confins de l’Orient, tenen la sensació d’haver entrat en un món que fins aleshores només coneixien pels llibres de meravelles. Hi troben éssers que, segons les categories del món occidental, haurien de ser impossibles: esciàpodes, blemmyes, panotis, gegants, pigmeus, sàtirs i altres criatures híbrides. Però Eco introdueix una paradoxa que és essencial per entendre aquest episodi: els qui semblen monstres als ulls de Baudolino no es consideren monstres a si mateixos. (api.repository.cam.ac.uk)

Pndapetzim no és, per tant, simplement un escenari fantàstic creat per Eco. És la culminació literària d’un imaginari que té una llarga història en la cultura occidental. Els seus habitants procedeixen, en bona part, del repertori de pobles extraordinaris que autors antics i medievals havien situat als marges del món conegut. Eco els recupera, els posa a conviure en una mateixa ciutat i els converteix en personatges amb veu, creences, conflictes i sentiments.

Així, Pndapetzim funciona simultàniament com un museu de l’imaginari medieval, un laboratori literari i un mirall de la societat humana.

1. Dels llibres de meravelles a Pndapetzim

Quan Baudolino arriba a Pndapetzim, reconeix immediatament moltes de les criatures que hi viuen perquè ja les havia conegudes a través dels llibres. Aquesta escena és especialment significativa: allò que els protagonistes havien llegit com una descripció de pobles fantàstics apareix ara davant dels seus ulls com una realitat tangible. Un estudi sobre la novel·la assenyala precisament que els viatgers reconeixen esciàpodes, blemmyes i altres éssers perquè els havien conegut abans en els llibres de meravelles. (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)

Eco juga aquí amb una de les grans qüestions de Baudolino: què passa quan allò que hem après dels llibres coincideix amb allò que trobem davant nostre?

La resposta dels personatges és reveladora. No qüestionen immediatament els llibres; al contrari, la realitat sembla confirmar-los. El viatger arriba al país que havia imaginat i descobreix que els seus llibres tenien raó.

Però aquesta certesa aviat es complica, perquè les criatures no es comporten com les simples il·lustracions d’un bestiari. Tenen una vida pròpia i, sobretot, tenen una percepció del món diferent de la dels protagonistes.

Pndapetzim és, així, el lloc on els llibres es troben amb la realitat i on la realitat acaba demostrant ser molt més complexa que els llibres.

2. Els esciàpodes: l’home que viu sota el seu propi peu

Entre les primeres criatures que Baudolino reconeix hi ha els esciàpodes, una de les figures més característiques de la tradició dels pobles meravellosos. El seu tret distintiu és tenir una única cama acabada en un peu extraordinàriament gran, que utilitzen per protegir-se del sol. Isidor de Sevilla descriu els esciàpodes com un poble que viu a Etiòpia i explica que el seu gran peu els serveix per fer-se ombra. (fuw.edu.pl)

Eco aprofita aquesta característica per convertir una antiga descripció literària en una situació narrativa. Els viatgers reconeixen l’esciàpode perquè fa exactament allò que esperaven trobar: s’estira a terra i utilitza el seu peu com si fos un para-sol. (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)

Però la qüestió interessant no és només que Eco recuperi fidelment la imatge tradicional. És que l’esciàpode no viu la seva singularitat física com una monstruositat.

Aquesta diferència serà fonamental a Pndapetzim. Baudolino i els seus companys observen les criatures des de fora i les classifiquen segons la seva aparença; els habitants de Pndapetzim, en canvi, consideren que allò que realment els diferencia són sobretot les seves creences religioses.

La monstruositat, per tant, deixa de ser una característica objectiva i es converteix en una qüestió de perspectiva.

3. Els blemmyes: quan el cap desapareix

Els blemmyes constitueixen probablement una de les imatges més impactants de tot aquest univers. La tradició els descriu com éssers sense cap, amb els ulls i la boca situats directament al pit. Plini ja els incloïa entre els pobles extraordinaris d’Àfrica i Isidor de Sevilla en va transmetre la descripció en el seu catàleg de races monstruoses. (Perlego)

Quan Baudolino en troba un a Pndapetzim, el reconeix perquè coincideix amb la imatge que havia après dels llibres. Aquest mecanisme és molt important: la teoria sembla haver trobat la seva demostració pràctica.

Però Eco introdueix immediatament una ironia. El blemmy no considera que li falti res essencial. És un individu normal dins de la seva comunitat i no entén per què els occidentals troben tan extraordinària la seva anatomia.

El problema, doncs, no és que el blemmy sigui «monstruós», sinó que Baudolino necessita una categoria per descriure'l.

Això ens porta a una qüestió molt més profunda: quan diem que algú és estrany, extraordinari o monstruós, estem descrivint realment l’altre o estem revelant els límits de la nostra pròpia manera de veure?

4. Els panotis i el cos com a frontera

Els panotis o panocis són un altre dels pobles que provenen de la tradició dels mirabilia. Es caracteritzen per unes orelles enormes que, segons les descripcions antigues i medievals, poden arribar a utilitzar com a protecció o abric. Isidor els situa entre els pobles extraordinaris del món conegut i la tradició dels pobles meravellosos els converteix en una de les figures habituals dels marges geogràfics. (campusstore.miamioh.edu)

El seu cos torna a funcionar com una frontera entre allò que els europeus consideraven normal i allò que consideraven extraordinari. Però a Pndapetzim aquestes criatures no són presentades simplement com a anomalies. Formen part d’una comunitat organitzada i comparteixen amb els altres habitants les mateixes preocupacions polítiques i religioses.

Aquesta és una de les grans transformacions que Eco introdueix respecte de la tradició medieval: els monstres deixen de ser objectes de contemplació i es converteixen en subjectes de la història.

5. Gegants, pigmeus, sàtirs i altres habitants

Pndapetzim no està habitada per una única raça extraordinària, sinó per una autèntica multitud de pobles. Hi conviuen gegants, pigmeus, sàtirs, eunuques, nubians i altres criatures procedents del repertori medieval de les meravelles. (Scribd)

Aquesta acumulació podria semblar simplement humorística, però té una funció estructural molt precisa. Eco construeix una ciutat en què les diferències físiques són tan nombroses que deixen de constituir una excepció. Quan tot és extraordinari, l’extraordinari acaba convertint-se en normalitat.

A Pndapetzim, un esciàpode pot considerar estrany un blemmy i un blemmy pot considerar estrany un gegant, mentre que tots dos poden considerar perfectament normals les seves pròpies característiques.

La ciutat funciona, per tant, com un experiment literari: què passaria si reuníssim en un mateix espai totes les criatures que la cultura medieval havia situat als marges del món?

Eco ens dona la resposta: construiríem una societat tan diversa com qualsevol societat humana.

6. Les diferències que realment importen

Un dels aspectes més originals de Pndapetzim és que les diferències físiques no són necessàriament les que provoquen els conflictes més importants. Els habitants comparteixen un sistema polític i una certa convivència sota l’autoritat del diaca Joan, encara que cadascun dels grups manté les seves pròpies creences religioses. Un estudi sobre la novel·la destaca que Eco converteix així Pndapetzim en una mena de paròdia de l’Europa del segle XII, amb comunitats físicament diferents però capaces de conviure sota unes mateixes lleis. (api.repository.cam.ac.uk)

Aquesta qüestió és especialment interessant perquè Baudolino i els seus companys tendeixen a fixar-se sobretot en les diferències corporals. Els habitants de Pndapetzim, en canvi, estan molt més preocupats per les diferències teològiques. Un estudi sobre la novel·la assenyala precisament aquesta inversió: els occidentals donen importància a la diversitat física, mentre que les criatures de Pndapetzim consideren herètiques les doctrines religioses dels altres grups. (sanisidoro.net)

Eco introdueix així una ironia molt fina: allò que per a nosaltres és evidentment diferent pot no ser allò que els altres consideren més important.

7. Pndapetzim com a mirall de l’Europa medieval

La ciutat extraordinària de Pndapetzim funciona també com una caricatura de la societat europea medieval. Les diferents comunitats tenen doctrines religioses pròpies i consideren que els altres s’equivoquen en qüestions fonamentals. La diversitat física, que és el que més sorprèn Baudolino, acaba sent gairebé un element secundari davant de la diversitat doctrinal.

Aquesta estructura permet a Eco introduir una de les seves grans ironies: els monstres poden ser més tolerants amb les seves diferències físiques que els humans amb les seves diferències religioses.

La ciutat sembla demostrar que la convivència és possible fins i tot entre éssers que tenen aparences radicalment diferents. El problema apareix quan aquesta comunitat es veu amenaçada des de l’exterior.

Els huns blancs no perceben els habitants de Pndapetzim com a ciutadans diferents, sinó simplement com a monstres. La seva incapacitat per reconèixer la complexitat de la societat que tenen davant contribueix a la destrucció de la ciutat. (api.repository.cam.ac.uk)

La monstruositat, per tant, no és només una qüestió de cos. També pot ser una manera de mirar els altres.

8. Ipàzia: quan el monstre es converteix en persona

Tot aquest plantejament arriba al seu punt culminant amb Ipàzia. La relació entre ella i Baudolino és especialment significativa perquè transforma completament la manera com el protagonista contempla Pndapetzim.

Al principi, Baudolino mira els habitants d’aquell món com si fossin les figures d’un llibre de meravelles que, de sobte, haguessin cobrat vida. Però l’amor modifica aquesta mirada. Ipàzia deixa de ser «una criatura extraordinària» i es converteix en una persona concreta que Baudolino coneix, estima i desitja comprendre.

Aquesta transformació és essencial perquè Eco no necessita formular un discurs explícit sobre l’alteritat. La fa visible a través de l’experiència del protagonista. Conèixer l’altre significa deixar de veure'l únicament com a membre d’una categoria.

Ipàzia representa, així, una frontera que Baudolino ja no pot mantenir. La frontera entre humà i monstre, entre normalitat i anomalia, entre «nosaltres» i «ells» deixa de ser tan clara quan hi apareix l’afecte personal.

9. D’on venen aquestes criatures?

El món de Pndapetzim té una genealogia literària molt concreta. Eco no necessita inventar de zero els seus habitants perquè disposa d’una tradició extraordinàriament rica.

Plini el Vell havia reunit a la Història natural nombroses descripcions de pobles extraordinaris, entre els quals trobem els cinocèfals, els blemmyes i els esciàpodes. Aquest repertori va tenir una enorme influència posterior. (Cambridge)

Isidor de Sevilla, a les Etimologies, va integrar moltes d’aquestes tradicions en una obra enciclopèdica que tindria una influència extraordinària durant l’edat mitjana. El seu llibre XI, dedicat a l’home i als monstres, inclou precisament cinocèfals, blemmyes, esciàpodes i altres races extraordinàries. (fuw.edu.pl)

Aquesta transmissió és fonamental per entendre Eco. Les criatures de Pndapetzim no provenen d’una imaginació contemporània arbitrària, sinó d’una memòria literària acumulada durant segles.

10. Els monstres als marges del mapa

En la cultura medieval, els pobles extraordinaris tendien a situar-se als confins del món conegut. La seva ubicació geogràfica tenia, per tant, una funció narrativa: com més lluny se situava un territori, més fàcil era imaginar-hi allò que no podia trobar-se en el món quotidià.

Aquesta relació entre geografia i imaginació explica perfectament que Pndapetzim aparegui en el camí cap al regne del Preste Joan. És un territori situat més enllà del món conegut, precisament allà on la realitat medieval podia fondre’s amb la llegenda.

Els mapes, les cròniques i els llibres de meravelles contribuïen així a crear una geografia imaginària. Els monstres no eren simplement éssers estranys; eren també habitants dels límits del coneixement.

Això explica per què el món de Pndapetzim és tan important dins de la novel·la. Quan Baudolino hi arriba, arriba també al límit d’allò que els seus llibres li havien ensenyat a imaginar.

11. El taller d’Eco: convertir un catàleg en una societat

Una de les grans operacions literàries d’Eco consisteix a agafar un repertori de criatures que tradicionalment apareixien separades en enciclopèdies, bestiaris i llibres de meravelles i convertir-lo en una societat coherent.

En els textos medievals, el blemmy, l’esciàpode o el cinocèfal poden aparèixer com a exemples de meravelles del món. A Baudolino, en canvi, treballen, comercien, tenen creences, es relacionen entre ells, s’enamoren, lluiten i moren.

Eco els restitueix, en certa manera, allò que els catàlegs havien eliminat: una vida.

Aquesta transformació és fonamental. El monstre deixa de ser una il·lustració destinada a provocar sorpresa i es converteix en personatge literari.

I és precisament aquí on la imaginació medieval d’Eco deixa de ser simple ornament i es converteix en instrument de reflexió sobre els éssers humans.

12. La gran paradoxa: els monstres són més humans del que sembla

La paradoxa de Pndapetzim és que les criatures físicament més extraordinàries poden comportar-se de manera més recognosciblement humana que els personatges que tenen una aparença completament normal.

Tenen ambicions, pors, creences, prejudicis, amistats i conflictes. La seva aparença és extraordinària, però les seves preocupacions són sorprenentment familiars.

Eco ens obliga així a invertir la pregunta tradicional. En lloc de preguntar-nos si aquests éssers són humans, ens podem preguntar què és el que ens fa humans.

És el nostre aspecte físic? És la nostra capacitat de parlar? És la nostra religió? És la nostra capacitat de conviure amb els altres? És la capacitat d’estimar?

Pndapetzim no ofereix una resposta definitiva, però sí que posa en crisi les respostes massa senzilles.

13. Una lectura contemporània

Llegida avui, aquesta part de Baudolino adquireix una ressonància especial. Eco escriu una societat en què la diferència és visible immediatament, però en què els habitants han après a conviure sota unes mateixes regles. El conflicte apareix quan arriba algú de fora que redueix aquesta diversitat a una única categoria: la de «monstres».

La novel·la no converteix Pndapetzim en una utopia. La societat té conflictes, divisions religioses i tensions internes. Precisament per això resulta interessant: Eco no proposa una comunitat perfecta, sinó una comunitat imperfecta en què persones radicalment diferents poden compartir un espai polític.

La seva destrucció mostra, alhora, els límits d’aquesta convivència i el perill d’una mirada exterior que no reconeix la complexitat de l’altre.

14. Conclusions: Pndapetzim com a mirall

Pndapetzim és molt més que el país dels monstres. És el lloc on Umberto Eco concentra bona part de les seves preocupacions sobre la diferència, la identitat, la convivència i el poder de les representacions.

Els seus habitants provenen dels llibres de meravelles, però Eco els converteix en éssers vius. Els esciàpodes, blemmyes, panotis, gegants, pigmeus i sàtirs ja no són simplement anomalies situades als confins d’un mapa. Formen una societat i obliguen Baudolino a reconsiderar les seves pròpies categories.

La gran paradoxa és que els habitants de Pndapetzim només semblen monstres mentre els mirem des de fora. Quan els coneixem, descobrim que tenen moltes de les mateixes passions, creences i febleses que nosaltres.

I aquí rau probablement la gran lliçó d’aquest episodi: el monstre no és necessàriament aquell que és diferent, sinó aquell a qui nosaltres reduïm a la seva diferència.

Per això Pndapetzim és un dels espais més importants de Baudolino. Eco hi porta fins al límit el món de les meravelles medievals per fer-nos descobrir que, darrere dels monstres, hi ha una societat humana. I, en fer-ho, aconsegueix que acabem preguntant-nos si els monstres de la novel·la són realment aquells éssers extraordinaris que viuen als confins del món o si, en realitat, el veritable monstre és la mirada que és incapaç de reconèixer l’altre.

Per saber-ne més

Per aprofundir en les fonts de l’imaginari de Pndapetzim són especialment importants Plini el Vell, Història natural, i Isidor de Sevilla, Etimologies, dues obres fonamentals en la transmissió occidental dels pobles i éssers extraordinaris. (Cambridge) També resulta útil la tradició dels bestiari medievals, que va incorporar i reinterpretar materials procedents de la cultura clàssica. (Viquipèdia)

Per a la interpretació de Pndapetzim dins de la novel·la són especialment interessants els estudis que han remarcat la seva funció com a paròdia de la societat europea medieval i la manera com Eco utilitza la ciutat per qüestionar les fronteres entre humans i monstres. (api.repository.cam.ac.uk)

Una pregunta per acabar

Si els habitants de Pndapetzim consideren normals les seves diferències i nosaltres som qui els anomenem monstres, qui és realment l’altre?