LES CLAUS DE BAUDOLINO
El món dels monstres i el descobriment de l'amor
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
Resum dels capítols 31-35
Els capítols 31-35 representen un moment especialment significatiu de Baudolino,
perquè la novel·la aprofundeix en el món extraordinari de Pndapetzim i
converteix les criatures meravelloses en una reflexió sobre la diferència, la
normalitat i la condició humana. Baudolino ja no contempla els éssers que troba
com simples curiositats procedents dels llibres medievals, sinó que comença a
relacionar-s’hi i a descobrir que darrere de les aparences hi ha individus amb
sentiments, creences i conflictes.
El diaca Joan permet recuperar la importància de la imaginació i de les
històries com a forma de coneixement i també de consol. Baudolino explica
relats sobre animals i meravelles i, d’aquesta manera, es converteix ell mateix
en creador d’un món imaginari. La fabulació, que abans podia servir per
enganyar, adquireix ara una dimensió més humana.
El punt culminant arriba amb Ipàzia, de qui Baudolino s’enamora.
El descobriment de la seva naturalesa física, vinculada als sàtirs, qüestiona
les categories amb què ell havia après a distingir entre humans, animals i
monstres. El seu amor demostra que conèixer una persona implica anar més enllà
de les classificacions i de les aparences.
Eco utilitza així els monstres de Pndapetzim com un mirall de la societat
humana. Allò que sembla monstruós des d’una determinada perspectiva pot ser
perfectament normal des d’una altra. La diferència física no implica
inferioritat ni impedeix l’amor, la comunicació o la convivència.
En aquest bloc, la imaginació es converteix en una via per comprendre
l’altre.
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...
LA GUIA COMPLETA
VI. EL MÓN DELS MONSTRES I EL DESCOBRIMENT DE L’AMOR
Capítols 31-35
Els capítols 31-35 constitueixen un dels blocs més originals i, alhora,
més profunds de Baudolino. Els protagonistes ja han arribat a Pndapetzim
i han descobert un món que, fins aquell moment, només coneixien a través dels
llibres i de les llegendes. Ara la novel·la deixa en segon pla la recerca
estrictament geogràfica del Preste Joan i concentra l’atenció en les criatures
que habiten aquest territori i en les relacions que Baudolino estableix amb
elles.
El canvi és important perquè Eco transforma allò que inicialment semblava
una simple aventura fantàstica en una reflexió sobre la diferència. Els
monstres de Pndapetzim no són únicament éssers extraordinaris destinats a
provocar sorpresa o comicitat; són també una manera de preguntar-se què
significa ser humà, qui té dret a definir què és normal i què és monstruós i
fins a quin punt les categories amb què ordenem el món depenen de la
perspectiva des de la qual el contemplem.
Aquesta qüestió arriba al seu punt culminant amb Ipàzia. Baudolino
s’enamora d’una dona que pertany a una espècie que els seus propis criteris
culturals considerarien monstruosa. El descobriment de la seva naturalesa
física no destrueix el seu amor, sinó que l’obliga a replantejar-se les seves
pròpies categories.
Així, els capítols 31-35 converteixen el món dels monstres en una metàfora
de la diferència humana i l’amor d’Ipàzia en una experiència que qüestiona
les fronteres entre allò humà i allò que no considerem humà.
1. El diaca Joan i la fe que converteix les coses en realitat
El capítol 31 porta Baudolino i els seus companys a una situació
especialment significativa. Després d’haver conegut el món extraordinari de
Pndapetzim, entren en contacte amb el diaca Joan, una figura que manté
una relació molt particular amb les relíquies, la fe i les creences.
És en aquest context que apareix una de les idees més importants de tota
la novel·la: la relació entre creure i fer real.
La qüestió de les relíquies ja havia aparegut anteriorment, però aquí
adquireix una dimensió filosòfica més clara. Una relíquia pot ser falsa des del
punt de vista material i, tanmateix, tenir una eficàcia real perquè les
persones que la veneren creuen en ella.
Això connecta directament amb el gran tema del fals que recorre Baudolino.
Eco no es limita a preguntar si una relíquia és autèntica, sinó que planteja
què passa quan una comunitat està convençuda que ho és.
La creença modifica la realitat social.
Una relíquia falsa pot generar devoció autèntica, una llegenda inventada
pot provocar un viatge real i una carta falsificada pot influir en decisions
polítiques. En aquest sentit, la frase que apareix en aquest capítol —«La fe
fa esdevenir veritables les coses»— resumeix una de les claus
interpretatives de la novel·la. (Patto per la lettura
Bologna)
2. El llibre de les meravelles
El mateix capítol ofereix una altra dimensió fonamental del personatge de
Baudolino. Per distreure el diaca Joan, que es troba en una situació de
malaltia i tristesa, Baudolino comença a explicar-li històries sobre les
meravelles del seu món.
El que fa és, en realitat, construir un llibre oral de meravelles.
Parla d’animals, plantes, pedres, espècies i terres extraordinàries, i
transforma els elements més habituals del seu món en criatures sorprenents per
a algú que no els ha vist mai. La balena, per exemple, pot ser presentada com
un animal gairebé fabulós per a qui desconeix la seva existència; el mateix
passa amb animals tan corrents per a nosaltres com el cérvol, la cigonya o la
coccinella. (Biblioteca dell’Archiginnasio)
Aquesta escena és molt significativa perquè Eco inverteix el mecanisme
que havia dominat els capítols anteriors.
Abans, Baudolino explicava les meravelles d’Orient perquè les havia
llegides en llibres.
Ara és ell qui fabrica una geografia meravellosa per a un altre.
El fabulador s’ha convertit en autor.
3. La imaginació com a forma de consol
Les històries que Baudolino explica al diaca Joan tenen, a més, una
funció afectiva. No són únicament una demostració de la seva imaginació, sinó
una manera d’acompanyar una persona que pateix.
Això ens permet veure una dimensió de Baudolino que sovint queda amagada
darrere de la seva fama de mentider.
La seva capacitat narrativa no serveix només per enganyar.
També serveix per consolar, distreure i donar sentit a una realitat
difícil.
Aquesta és una característica important del protagonista: la fabulació
pot ser manipuladora, però també pot ser generosa. Baudolino inventa per
obtenir alguna cosa, però també inventa perquè les històries poden fer més
suportable el món.
Eco evita així una lectura moral excessivament simple del personatge.
Baudolino és mentider, però les seves mentides no tenen sempre la mateixa
naturalesa ni la mateixa finalitat.
4. Pndapetzim i la normalització del que és extraordinari
A mesura que avancen els capítols, els monstres de Pndapetzim deixen de
provocar en els protagonistes la sorpresa inicial.
Això és especialment interessant perquè mostra com la percepció depèn
de l’habituació.
Quan Baudolino i els seus companys arriben a Pndapetzim, tot els sembla
extraordinari. Però després d’haver-hi viscut un temps, les criatures més
estranyes passen a formar part de la normalitat quotidiana.
El que inicialment era monstruós es converteix en familiar.
I aquesta transformació conté una idea important: moltes de les coses que
considerem normals ho són simplement perquè hi estem acostumats.
La monstruositat no és necessàriament una propietat absoluta de l’objecte
observat; també depèn de la mirada de qui observa.
Aquesta idea serà fonamental per entendre Ipàzia.
5. El capítol 32: la dama de l’unicorn
El capítol 32 introdueix una figura que ocupa una posició especial dins
de l’imaginari de Pndapetzim: una dama associada a un unicorn.
La presència de l’unicorn no és accidental. Aquest animal havia aparegut
ja en altres moments de la trajectòria de Baudolino i està especialment
vinculat a Ipàzia. En la cultura medieval, l’unicorn formava part del repertori
de criatures extraordinàries que circulaven en bestiaris, relats i
representacions artístiques.
Però Eco el transforma en un element narratiu que connecta el món
meravellós amb el món sentimental.
L’unicorn acompanya la figura femenina i contribueix a crear una
atmosfera en què bellesa, misteri i alteritat apareixen estretament
relacionats.
La dona que Baudolino contempla no pertany al món ordinari que coneixia
abans del viatge. La seva aparença, els seus gestos i la seva relació amb les
criatures de Pndapetzim preparen el protagonista per al descobriment d’una
realitat que no encaixa amb les categories que havia après a utilitzar.
6. Ipàzia: quan la llegenda es converteix en persona
El capítol 33 introdueix plenament Ipàzia, un dels personatges més
importants de la segona meitat de la novel·la.
Baudolino no es limita a trobar una criatura extraordinària. Troba una
persona amb qui estableix una relació afectiva i intel·lectual.
Aquesta diferència és fonamental.
Els altres éssers de Pndapetzim poden ser objecte de curiositat, d’estudi
o fins i tot de fascinació. Ipàzia, en canvi, deixa de ser simplement una
criatura extraordinària perquè Baudolino la coneix com a individu.
Aquest procés transforma la seva mirada.
Quan coneixem algú concretament, les categories generals comencen a
perdre força.
Ja no és «una criatura monstruosa».
És Ipàzia.
I aquest canvi de perspectiva és una de les idees més profundes d’aquests
capítols.
7. L’amor contra les categories
El capítol 34 porta aquesta transformació fins a les seves últimes
conseqüències. És, com assenyala la documentació de la Biblioteca
dell’Archiginnasio, el capítol titulat «Baudolino scopre il vero amore»,
i el descobriment de l’amor coincideix precisament amb el descobriment de la
naturalesa física d’Ipàzia. (Patto per la lettura
Bologna)
Baudolino descobreix que Ipàzia té formes caprines de cintura en avall i
peülles, i que pertany a una espècie relacionada amb els sàtirs. Segons les
categories convencionals dels seus companys i de la cultura d’on procedeix,
això la converteix en un ésser monstruós.
Però Baudolino reacciona d’una manera diferent.
El seu amor no desapareix.
Aquesta reacció conté una idea filosòfica essencial: les categories
amb què classifiquem els éssers vius no són necessàriament universals.
El que una cultura considera monstruós pot ser normal en una altra.
El que nosaltres definim com una excepció pot ser la norma dins d’un
altre món.
Per això l’amor d’Ipàzia no és simplement una història sentimental dins
de l’aventura. És una experiència de coneixement.
Baudolino aprèn que estimar una persona significa superar la categoria en
què inicialment l’havíem situat.
8. La bellesa i la monstruositat
Eco juga aquí amb una oposició que ja havia recorregut bona part de la
cultura medieval: bellesa i deformitat, normalitat i monstruositat, humà i
animal.
Ipàzia és alhora bella i monstruosa segons els criteris dels
protagonistes.
Aquesta contradicció és deliberada.
Eco no vol que el lector decideixi simplement si Ipàzia és bella o
monstruosa. Vol mostrar que aquestes categories depenen del sistema de valors
des del qual la contemplem.
La monstruositat física deixa de ser una categoria moral.
Ipàzia no és menys humana —en el sentit afectiu i intel·lectual que
importa a Baudolino— perquè tingui un cos diferent.
La novel·la introdueix així una idea extraordinàriament moderna a través
d’un univers medieval: la diferència no implica inferioritat.
9. El capítol 35: els huns blancs
El capítol 35, «Baudolino contro gli unni bianchi», torna a situar
els protagonistes davant d’un conflicte exterior i recupera el component
aventurer de la novel·la. L’arribada dels huns blancs introdueix una nova
amenaça i recorda que Pndapetzim no és només un espai de contemplació de
meravelles, sinó també un territori sotmès a tensions, lluites i relacions de
poder.
Aquest retorn a l’acció té una funció narrativa important després del
capítol dedicat a Ipàzia.
Eco no permet que la novel·la quedi reduïda a una història d’amor.
La relació de Baudolino amb Ipàzia continua desenvolupant-se dins d’un
món perillós, en què les diferències entre pobles i comunitats poden
convertir-se en conflictes.
D’aquesta manera, el capítol torna a unir les dues dimensions de la
novel·la: la reflexió sobre l’alteritat i l’aventura.
10. El taller d’Eco: inventar un món coherent
Els capítols 31-35 permeten observar fins a quin punt Eco treballa amb
materials procedents de la tradició medieval.
La seva Pndapetzim no és una fantasia arbitrària.
És un món construït a partir de les descripcions antigues i medievals de
criatures extraordinàries, animals híbrids, pobles llunyans i territoris
situats als marges de l’ecumene.
La documentació de l’Archiginnasio mostra, per exemple, la relació entre
les criatures d’Eco i la tradició dels llibres de monstres, especialment la Monstrorum
historia d’Ulisse Aldrovandi, tot i que aquesta obra és posterior al món
medieval que Eco recrea. La seva utilitat rau en el fet que permet veure la
continuïtat d’una tradició que classificava i representava les «excepcions» de
la natura. (Patto per la lettura
Bologna)
Eco utilitza aquest patrimoni cultural per construir un món que sembla
fantàstic però que, des de la perspectiva dels personatges, resulta
perfectament coherent.
11. Els monstres com a mirall dels humans
Una de les idees més interessants del bloc és que les criatures
monstruoses s’assemblen als humans molt més del que inicialment podríem pensar.
Els seus cossos són diferents, però tenen sentiments, desitjos,
conflictes, prejudicis i estructures socials.
Això permet a Eco invertir la perspectiva.
Els monstres deixen de ser simplement els altres i es converteixen
en un mirall dels protagonistes.
La pregunta deixa de ser «com són aquests éssers extraordinaris?» i passa
a ser «què ens diu la nostra manera de mirar-los sobre nosaltres mateixos?».
Aquesta operació és especialment visible en el cas d’Ipàzia.
Ella és monstruosa segons una determinada classificació, però és capaç de
despertar en Baudolino un amor que ell no havia experimentat abans.
El monstre, paradoxalment, es converteix en la persona que ensenya al
protagonista una veritat sobre ell mateix.
12. La llengua com a pont entre els mons
La capacitat lingüística de Baudolino adquireix també una importància
especial en aquest tram de la novel·la.
Des del començament, el protagonista posseeix una extraordinària
capacitat per comprendre llengües i comunicar-se amb pobles diversos. La
documentació de la Biblioteca dell’Archiginnasio relaciona aquesta capacitat
amb el tema de la llengua perfecta i amb la figura de Baudolino com a
«logoteta», és a dir, com a creador o organitzador del llenguatge. (Patto per la lettura
Bologna)
A Pndapetzim, aquesta capacitat deixa de ser simplement una habilitat
útil per a l’aventura.
Es converteix en un instrument per establir relacions entre cultures
diferents.
Baudolino pot comunicar-se amb persones que, segons les categories
convencionals del seu món, haurien de quedar fora de l’univers conegut.
La llengua es converteix així en un pont entre allò familiar i allò
desconegut.
I aquesta idea connecta amb una de les preocupacions constants d’Eco: la
realitat humana no existeix al marge dels sistemes de signes amb què intentem
comprendre-la.
13. Fonts i tradicions
Els capítols 31-35 es nodreixen especialment de la tradició dels mirabilia,
és a dir, dels relats sobre meravelles, monstres i fenòmens extraordinaris que
havien circulat des de l’Antiguitat i que van ser incorporats a la cultura
medieval.
Entre les fonts que permeten contextualitzar aquest imaginari hi ha Plini
el Vell, Solí, Isidor de Sevilla, els bestiaris medievals i
obres dedicades específicament a les criatures extraordinàries. La documentació
reunida per la Biblioteca dell’Archiginnasio mostra la relació entre aquesta
tradició i els éssers que Eco introdueix a Pndapetzim. (Patto per la lettura
Bologna)
En el cas d’Ipàzia i els sàtirs, Eco recupera la tradició clàssica
de l’híbrid entre humà i animal i la transforma en una història d’amor. El
personatge no és simplement una «criatura monstruosa», sinó una dona amb
personalitat, sentiments i capacitat de despertar l’amor de Baudolino.
El capítol 31 incorpora, a més, la tradició dels relats de meravelles i
dels viatges de sant Brandà i altres narracions medievals, que Baudolino
utilitza per entretenir el diaca Joan. (Biblioteca dell’Archiginnasio)
Així, Eco combina tres tradicions: el llibre de meravelles, el
bestiari i el relat sentimental, i les integra dins d’una mateixa trama.
14. Per saber-ne més
Per aprofundir en els temes d’aquest bloc, són especialment recomanables:
- Umberto Eco, Baudolino. Bompiani,
2000.
- Plini el Vell, Història natural,
especialment els llibres dedicats als pobles i animals extraordinaris.
- Isidor de Sevilla, Etimologies, una de les
grans enciclopèdies medievals que transmeten el saber sobre animals,
pobles i meravelles.
- Richard Barber, Bestiary: Being an English
Version of the Bodleian Library, Oxford MS Bodley 764. — Per conèixer
la tradició dels bestiaris medievals.
- Umberto Eco, Storia della bruttezza.
— Especialment útil per comprendre la relació entre monstruositat,
deformitat i representació cultural.
- Umberto Eco, Storia della bellezza. —
Per aprofundir en les categories de bellesa i deformitat que apareixen
implícitament en la relació entre Baudolino i Ipàzia.
- Ulisse Aldrovandi, Monstrorum historia. —
Obra molt posterior, però extraordinàriament útil per observar la
continuïtat de la tradició europea de classificació dels éssers
extraordinaris. La Biblioteca dell’Archiginnasio destaca precisament la
seva relació amb les criatures que apareixen en Baudolino. (Patto per la lettura
Bologna)
També és especialment interessant consultar els materials de la Biblioteca
dell’Archiginnasio de Bolonya dedicats a Baudolino, perquè
documenten les fonts i els llibres antics que permeten reconstruir l’univers
cultural del roman. (Patto per la lettura
Bologna)
15. Una lectura de conjunt
Els capítols 31-35 poden llegir-se com un procés de desaprendre les
categories amb què Baudolino havia interpretat el món.
Quan arriba a Pndapetzim, el protagonista porta amb ell una enorme
biblioteca mental. Sap què és un esciàpode, què és un blemmyes, què és un panot
i què és un sàtir perquè ho ha après als llibres.
Però la realitat li ensenya que conèixer el nom d’una criatura no
significa necessàriament conèixer-la.
Aquest descobriment és especialment important amb Ipàzia.
Baudolino coneix inicialment la seva aparença, però només quan estableix
una relació personal amb ella comença a comprendre qui és.
La diferència entre conèixer una categoria i conèixer una persona es
converteix així en una de les idees centrals d’aquest bloc.
16. De la curiositat a l’acceptació
En els primers capítols, Baudolino volia conèixer el món perquè li
semblava extraordinari.
Ara descobreix que conèixer realment significa també acceptar allò que
no encaixa en les nostres categories.
Aquesta és una evolució fonamental del protagonista.
La curiositat el va portar fins a Orient. La imaginació li va permetre
construir-ne els mapes. La literatura li va proporcionar els noms dels
monstres. Però l’amor li ensenya que cap classificació pot substituir el
coneixement d’una persona concreta.
Aquesta és probablement una de les transformacions més profundes de
Baudolino.
17. La clau dels capítols 31-35
Els capítols 31-35 poden entendre’s com una reflexió sobre qui té dret
a decidir què és normal i què és monstruós.
Eco situa els seus protagonistes en un món on les categories habituals
deixen de funcionar. Els éssers que abans només existien als llibres apareixen
davant dels seus ulls, i allò que semblava impossible es converteix en
quotidià.
Però la gran sorpresa no és descobrir que existeixen monstres.
La gran sorpresa és descobrir que els monstres també poden estimar,
pensar, parlar, patir i construir relacions.
Ipàzia porta aquesta idea fins al límit.
Baudolino no deixa d’estimar-la quan descobreix que el seu cos no
correspon a les normes que ell coneix.
Al contrari, és precisament aquest descobriment el que li permet
comprendre que les normes amb què havia classificat el món no eren universals.
L’amor es converteix així en una forma de coneixement.
18. Una pregunta per continuar
Si en els capítols anteriors Baudolino havia après que una història
inventada pot arribar a convertir-se en realitat quan els altres hi creuen,
ara aprèn una lliçó diferent però relacionada:
una categoria que sembla descriure la realitat pot impedir-nos veure la
persona que tenim davant.
Els monstres de Pndapetzim són, en definitiva, un mirall.
I Ipàzia és el mirall més profund de tots, perquè obliga Baudolino a
mirar més enllà de les aparences i a qüestionar les certeses amb què havia
après a ordenar el món.
Potser el veritable monstre no és aquell que té un cos diferent, sinó
aquell que és incapaç de reconèixer com a semblant qui és diferent d’ell.
Aquesta és, probablement, una de les idees més poderoses que Eco amaga
darrere de l’aparent fantasia dels capítols 31-35.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada