dilluns, 16 de novembre del 2026

Catalunya s'ensorra i els candidats ballen, canten i s'insulten

A Rodalies hi ha dies que costa saber si hi ha vaga. El tren que no arriba, l’avís que no explica res i l’andana plena també formen part d’un dia qualsevol. Al CAP, aconseguir una visita pot costar dies, i una prova o una consulta amb l’especialista es pot fer esperar mesos. A l’escola, el curs avança i hi ha alumnes que encara esperen el suport que necessiten. Mentrestant, els candidats ballen, es fan petons, s’insulten i competeixen per veure qui diu la bajanada que circularà més hores per TikTok.

La sanitat pública s’acosta al límit. Ho saben els professionals que han d’encabir més visites en una agenda que ja és plena i els pacients que, mentre esperen una prova, continuen fent vida amb dolor i sense saber què tenen. Què farà cadascun dels partits per reforçar l’atenció primària i reduir les llistes d’espera? Quants professionals calen, on fan més falta i quan s’hi incorporaran?

En educació, s’ha imposat als centres un model d’escola inclusiva sense dotar-los dels mitjans imprescindibles per dur-lo a terme. Es demana a un docent que atengui en una mateixa aula alumnes amb necessitats molt diverses, amb ràtios que ho fan difícil i amb professionals de suport que sovint s’han de repartir entre diversos grups. El resultat és que hi ha alumnes que passen bona part de la jornada sense l’atenció que necessiten, mentre el mestre intenta arribar a tothom. Qui va decidir implantar el model sense garantir-ne els recursos? Quan hi haurà prou personal de suport, especialistes i temps de coordinació perquè la inclusió es pugui fer efectiva a l’aula?

Catalunya ha passat d’uns sis milions d’habitants a més de vuit. Era perfectament previsible que un augment de més de dos milions de persones exigiria més habitatges, més trens, més CAP i més places escolars i més ben dotades. I el creixement es concentra en bona part en municipis i barris que ja tenien una densitat elevada. És allà on coincideixen la pressió sobre els lloguers, les aules plenes, les cues al CAP i els problemes de convivència i de seguretat que denuncien els veïns. Si, a més, una part de la població nouvinguda s’hi està poc temps i torna a marxar, costa més donar continuïtat a l’escolarització, a l’aprenentatge del català i a la feina d’acollida, i també establir vincles estables al barri. Els ajuntaments i les entitats ho viuen cada dia. Quina previsió van fer els governs i amb quins recursos pensen afrontar-ho ara?

I hi ha la llengua. Cada cop costa més donar per fet que podrem fer servir el català al metge, en un comerç o a l’aula. A qui arriba al país li demanem que l’aprengui. Quantes ocasions reals li donem de parlar-lo? Cada espai de la vida quotidiana que perd el català afebleix també la nostra identitat nacional. Quina prioritat té això per als partits que ens demanen el vot?

La frivolitat de la campanya va de banda a banda. La practiquen els partits espanyols i també els nostres, inclosos els que es diuen independentistes. D’aquests darrers voldria saber què faran amb els vots que reclamen, què exigiran a Madrid i quina resposta donaran si els compromisos es tornen a incomplir. Per penjar un vídeo fent gresca sempre troben temps. Per explicar què han fet malament quan han governat o per què encara hi ha promeses pendents, es veu que els falta un minut. L’autocrítica deu ser l’única modalitat de vídeo que encara no han assajat.

Els seus assessors deuen pensar que, si els candidats ballen, es fan petons i s’insulten a TikTok, més gent anirà a votar i més vots cauran del seu cantó. El pitjor de tot seria que tinguessin raó. Si aquesta manera de fer campanya dona més vots que explicar què pensen fer amb Rodalies, la sanitat o l’escola, potser sí que tenim els governants que ens mereixem. I, si és així, que Déu ens agafi confessats.

D’aquí a uns dies voldran que els votem. Abans de fer-ho, voldria sentir algun candidat explicar què farà perquè el tren arribi a l’hora, perquè una prova mèdica no es faci esperar mesos i perquè un alumne tingui el suport que necessita des del primer dia de curs. Que ens digui amb quins diners, en quin termini i qui en respondrà. O bé que tingui el coratge de dir ben fort i ben clar que, per poder resoldre de debò els nostres problemes, ens hem de desempallegar del domini espanyol. Només amb la plena sobirania que ens donaria la independència tindrem l’oportunitat de decidir nosaltres mateixos com resoldre’ls, amb els nostres recursos i d’acord amb les nostres prioritats.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada