Després de la ressaca de les eleccions municipals, alguns ja els sembla albirar el camí que els pot permetre guanyar la Generalitat i el poder polític a Catalunya.
Sembla ser que en el si d'algunes formacions com Podemos, ICV, Procés Constituent (Teresa Forcades ja es postula per encapçalar la candidatura) i altres sectors afins, ja se'ls posen els ulls com a taronges quan pensen en la marca "Catalunya en comú".
Hi ha molt a dir sobre el tema. Segurament, un dels errors principals que poden cometre és pensar que "l'invent" barceloní els pot funcionar de la mateixa manera a tot el país. Un país que, s'ha tornat a demostrar, és divers i plural, però on el procés d'independència continua ben viu. Sempre és bo i convenient recordar la frase del filòsof Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."
La marca "Catalunya en comú" no em preocupa en excés. Crec que d'aquí al 27-S encara han de passar moltes coses al país, i espero que la majoria siguin bones. El que si de veritat em neguiteja és l'estratègia que faran servir, l'actuació d'ara endavant, el què faran les forces partidàries de la independència per contrarestar qualsevol maniobra política, interior o exterior, i guanyar de manera clara i inqüestionable les eleccions del 27-S.
Em preocupa només el que serem capaços de fer nosaltres. Un nosaltres ampli que inclou la societat civil, les forces polítiques i les institucions.
En l'editorial d'avui, Vicent Partal es mostra pessimista (o realista?) a l'entorn del tema i ens diu que no hi ha res a fer, que el partidisme està instal·lat en els partits, que això no canviarà, sinó que augmentarà de cara al 27-S i que negar-ho és negar la realitat. I sentencia: "Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà."
Digueu-me, doncs, càndid, però sóc dels que creu que si arribem a les portes de l'11-S, inici de la campanya electoral, amb aquest partidisme estèril, les eleccions del 27-S no serviran per l'objectiu que tots nosaltres ens hem fixat i que no és altre que el de la independència.
Per tant, personalment i des del meu voluntarisme càndid faré tot el possible perquè això no passi. Des d'ara mateix ens hem de posar a bastir una unitat d'acció sense fissures amb el convenciment que no hi ha un altre camí possible si és que realment volem un nou Estat independent que ens permeti construir un nou país.
Em preocupa només el que serem capaços de fer nosaltres. Un nosaltres ampli que inclou la societat civil, les forces polítiques i les institucions.
En l'editorial d'avui, Vicent Partal es mostra pessimista (o realista?) a l'entorn del tema i ens diu que no hi ha res a fer, que el partidisme està instal·lat en els partits, que això no canviarà, sinó que augmentarà de cara al 27-S i que negar-ho és negar la realitat. I sentencia: "Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà."
Digueu-me, doncs, càndid, però sóc dels que creu que si arribem a les portes de l'11-S, inici de la campanya electoral, amb aquest partidisme estèril, les eleccions del 27-S no serviran per l'objectiu que tots nosaltres ens hem fixat i que no és altre que el de la independència.
Per tant, personalment i des del meu voluntarisme càndid faré tot el possible perquè això no passi. Des d'ara mateix ens hem de posar a bastir una unitat d'acció sense fissures amb el convenciment que no hi ha un altre camí possible si és que realment volem un nou Estat independent que ens permeti construir un nou país.
