Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 27S. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 27S. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de setembre del 2015

27-S: Victòria sense pal·liatius



Més enllà de les més que previsibles lectures unionistes, queda clar que la victòria de l'independentisme, amb dades a la mà, és inqüestionable. 

Aquest és el text del correu que he enviat a la gent de l'ANC del meu poble, Esplugues de Llobregat:

Companys/es,

Els resultats electorals de la nit d'ahir només tenen una possible lectura: l'independentisme ha guanyat les eleccions!

72 diputats independentistes sobre un total de 135. Per primer vegada a la història un Parlament amb clara majoria independentista.

48% dels vots SÍ. 39% dels vots NO. 11% dels vots SÍ/NO... Victòria en percentatge de vots.

SÍ 1.955.856 vots. NO 1.603.631 vots. SI/NO 514.417 vots. Victòria també en vots.

Els independentistes hem guanyat a 907 municipis i els unionistes a 35. 

S'ha acabat el mite sobre la "majoria silenciosa". Unes eleccions amb una participació extraordinària, més que mai, donen encara més legitimitat a la victòria independentista. La meitat dels "nous votants" han optat per opcions independentistes.

Al Baix Llobregat guanya Junts pel Sí... Un "impossible" més que també cau.

A Esplugues, la suma de Junts pel Sí i les CUP converteix l'independentisme en la força més votada 23,66% + 5,82%= 29.48%

A partir d'ara res serà fàcil, però el camí està més que marcat. No hi ha cap possibilitat de marxa enrere i el procés d'independència no té aturador possible.

La força de la gent tornarà a ser decisiva durant els propers mesos. Preparem-nos, doncs, per afrontar l'etapa decisiva que ens ha de dur a la proclamació de la República Catalana independent.

Endavant i bona feina!

divendres, 18 de setembre del 2015

Sabem que només depèn de nosaltres


Mai ningú no va dir que seria fàcil....

Diumenge 27 de setembre, la independència guanyarà a les urnes. Guanyarà a la manera d’aquest país: democràticament i pacíficament. Guanyarà de manera inqüestionable i les candidatures que incorporen en el seu programa la independència començaran la construcció d’un nou país.

Això és el que passarà el 27 de setembre... Ara bé, que ningú esperi un camí de roses, ni d’aquí al 27 ni molt menys encara a  partir del 28.

L’Estat espanyol ho està intentat tot i està fent servir tots els mitjans de què disposa, guerra bruta inclosa. Ho sabíem i estic segur que estem preparats per afrontar el que calgui. El camí que encara ens toca recórrer és llarg i ple d’entrebancs. Aquesta evidència, però, en cap cas ens ha de fer disminuir la nostra capacitat d’il·lusió i de convenciment. En cap cas ha de reduir la nostra força i coratge, ans al contrari, ha de ser el detonant que  ens esperoni, més si cal, de cara al 27 i el post 27.

Les darreres declaracions internacionals com les del president Obama o del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, sembla que han animat molt els unionistes. Seria bo que analitzéssim amb molta cura ambdues declaracions perquè, cap dels dos, en cap moment, citen el nom de Catalunya. Llegiu, per exemple, l’editorial deVicent Partal. 

Evidentment, i com no podia d'una altra manera, el vicepresident de la Comissió europea, Valdis Dombrovskis, ha desmentit aquestes declaracions i ha assegurat que Brussel·les no té cap intenció d'influir en unes eleccions catalanes que "ara són realment decisió dels votants."  El tret els ha tornat a sortir per la culata. Veieu l'article de Vilaweb

En canvi, els parlaments de Dinamarca (19 de juny), d’Irlanda (7 de juliol), d’Uruguai (26 d’agost), de Paraguai (2 de setembre) de Bèlgica (15 de setembre) o congressistes dels EE.UU, entre ells el republicà Dana Tyrone Rohrabacher, president del subcomitè d’Europa del congrés dels Estats Units, ha manifestat obertament i clara que Catalunya té dret a l’autodeterminació.

Avui mateix, el president de la Comissió d’Afers Europeus del Parlament de Suècia, Carl Schlyter, ha dit que "Catalunya compliria tots els criteris’ per ser membre de la UE i que Espanya veuria ‘els beneficis de tenir una bona relació amb Catalunya. Si els catalans escullen ‘un futur diferent’ els governs europeus hauran de reaccionar."

Schliter, sobre el caràcter plebiscitari de les eleccions, ha afirmat que  ‘En diguis com en diguis, si la gent vota una clara majoria de partits que volen un futur diferent per a Catalunya, com ho pots aturar?’ I encara més: ‘Fins i tot si no ho volen reconèixer com un referèndum, hi haurà una realitat política. Un es pot quedar en un racó i dir que no li agrada, però això tant se val: la realitat hi és.

Una més, encara.... Martí Anglada, periodista de gran reputació, ha piulat a la xarxa: “No sortirem de la UE: negociarem el reingrés DES DE DINS. Les empreses alemanyes i franceses no se suïciden. Regal electoral de Juncker a Rajoy.”

Això és el que hi ha... Estan espantats i ho tenen absolutament perdut. Ho saben i faran tot el que estigui a la seva mà, més net o més brut per intentar frenar el que el 27-S serà una realitat.

Ens queda, encara, molt a suportar, molt a patir. Ens queda, encara, molt a fer. Però res ens pot aturar. Tenim la il·lusió, el convenciment, la força i el coratge. Tenim la força de la gent.

Sabem que només depèn de nosaltres.

dilluns, 14 de setembre del 2015

No volem "sorpreses" el 28-S


Estem en campanya... Els partits ja tenen els ulls com a taronges i injectats en sang...

Ara bé, com apunta Carles Campuzano en el seu blog, en campanya no tot s'hi val. Llegiu l'article sobre els nous lerrouxistes i, sobretot, el paràgraf final que em permeto reproduir-vos:

“I és que seria imprescindible que en Joan Herrera i la Dolors Camats, en Joan Coscubiela i en Joan Josep Nuet, per la memoria d’en Candel, d’en Benet, del ” Guti” i d’en López Raimundo fessin callar d’una vegada per totes als dirigents de Podemos que estan recollint el pitjor estil d’Alejandro Lerroux i Alfonso Guerra. En campanya no tot s’hi val i menys en nom de la justícia social”

Estem en campanya....

La meva capacitat de sorpresa es veu que no té límits. Després d’haver vist l’actuació de Barcelona en Comú a l’’ajuntament en la votació per a l’adhesió a l’AMI; després d’escoltar els mítings del senyor Pablo Iglesias i després de llegir l’article sobre els nous lerrouxistes ara, fa un moment, llegeixo que la número 2 de la CUP, Anna Gabriel, ens “alerta” que hi pot haver “sorpreses” en la política de pactes després del 27-S. La “sorpresa” és obrir la porta a acords polítics amb Catalunya Sí que es Pot.

Tots els independentistes (aquesta era la meva convicció) donàvem per suposat que la CUP, amb més o menys reticències, amb més o menys exigències, donaria suport a la llista majoritària per la independència, que tot apunta que sigui la de Junts pel Sí. Tant ho hem donat per suposat, que la pròpia ANC no fa campanya per cap de les dues candidatures específicament, sinó que ho fa per la independència.

La CUP, com tothom, és ben lliure de decidir la seva estratègia política i amb qui vol anar o deixar d’anar en el procés que s’obrirà a partir del 27-S. Ara bé, seria molt convenient, seria profundament ètic, seria fins i tot una demostració d’honradesa política que ens diguessin clarament quina serà la seva postura el dia 28.

Personalment no m’he manifestat a favor de cap de les dues candidatures independentistes. Al meu poble, Esplugues de Llobregat, hem creat fins i tot una plataforma entre Òmnium, Súmate i l’ANC precisament perquè tots els nostres esforços es dirigeixin a sumar vots independentistes, sense partidismes de cap tipus.

M’agradaria que tots plegats ens clarifiquéssim una mica i deixéssim de jugar al joc partidista dels embolics. L’hem hagut de patir molt durant el darrer any.

Digueu-nos, doncs, clarament i sense ambigüitats, tots plegats què penseu fer el 28-S. Més que res perquè els votants tinguem ben clar quin serà el futur del nostre vot.

No fos cas que el 28-S tinguéssim massa sorpreses i no totes agradables per a l’independentisme no partidista. 

divendres, 21 d’agost del 2015

A mesura que s'apropa el 27S, també ho faré per ells



No sé si a vosaltres també us passa... Més que res als que ja tingueu una "certa" edat... 

A mesura que s'apropa la data del 27-S cada vegada penso més en aquells que ja no hi són i que no podran viure aquesta gran jornada que representarà la victòria de l'independentisme. La gran jornada que representarà, després de més de 300 anys, la recuperació de la llibertat i l'inici de la construcció de la nova República catalana independent.

Penso en els meus pares... Penso en amics que he anat perdent pel camí... Penso en aquells companys amb els quals vam iniciar junts aquesta extraordinària història que ha acabat sent l'Assemblea Nacional Catalana... 

Penso en molta gent... també en aquells que no he conegut personalment... Penso en tanta gent anònima que no ha passat als llibres d'història, però que durant més de 300 anys ha fet possible que nosaltres siguem aquí, a les portes de la independència.

Des del Tractat dels Pirineus (1659) i les revoltes catalanes al nord dels Angelets de la Terra entre els anys 1667 i 1675, fins a  l'actualitat, el poble català ha tractat sempre, des de diferents opcions i ideologies, recuperar les llibertats perdudes.

Per un tema generacional, em permetreu que faci esment i recordi el que anomenem "l'independentisme modern" o "l'independentisme d'esquerres". Un independentisme  que per a mi comença després de la Guerra Civil espanyola amb el Front Nacional de Catalunya i que es consolida amb el naixement del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).

A partir dels anys setanta del segle passat, i durant unes quantes dècades, són els homes i dones que es mouen a l'entorn del PSAN, de l'IPC, de l'MDT, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i d'altres organitzacions, els que mantenen viva la lluita per la independència. Són la gent que és perseguida i durament reprimida. Són els que pateixen exili i presó i són els que, malauradament, fins i tot hi perden la vida.  

Des del final de la Guerra Civil fins pràcticament el 1987, quan es produeix la Crida Nacional a ERC per intentar aglutinar la nova generació independentista, aquesta gent van romandre sols en una lluita dura i desigual contra el franquisme i contra els seus hereus de la transició. Una solitud que encara es va allargar uns quants anys més... Només cal recordar l'any 1992, amb l'Operación Garzón que va acabar amb la detenció de més de cinquanta independentistes.

En aquests moments històrics que estem vivint, quan només resten 33 dies per unes eleccions plebiscitàries que ens han de conduir a iniciar un procés constituent que acabarà amb la proclamació de la nova República catalana independent; quan, afortunadament, hi ha tanta gent nouvinguda a l'independentisme, no puc més que recordar aquells anys. No puc més que recordar aquells homes i dones que ho van donar tot perquè arribéssim fins aquí.

L'independentisme no ha nascut com un bolet fa 5, 10 o 20 anys... Nosaltres no som res més que la conseqüència directa de molts anys de lluita. Nosaltres no som res més que els hereus de tot un seguit de gent, la gran majoria anònima, que ha treballat, que s'ha jugat la llibertat i la vida per aconseguir la llibertat. 

I a mesura que s'apropa el 27-S intento recordar-los. Intento esprémer la memòria per recordar-los.

I el 27-S, quan dipositi el meu vot dins la urna, ho faré també per tots ells.


dijous, 30 de juliol del 2015

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (4 i final)


La independència ens ha de permetre també l’autocentrament que Bernat Joan definia com el fet de mirar-se col·lectivament, des de la pròpia perspectiva i no des de la perspectiva dels altres. Podrem, doncs, canviar també el nostre imaginari col·lectiu, serem també independents mentalment. I aquest ser independents també mentalment ens ha d’ajudar a fer de la nostra llengua la llengua de relació habitual, la llengua comuna dels ciutadans del nou Estat català.

Un nou Estat, malgrat no ser-ne la garantia absoluta, reforçarà sens dubte el paper de la llengua catalana, tant interiorment com exteriorment. Si apliquem les polítiques adequades, i comptant amb la implicació i la participació de la ciutadania, el català anirà poc a poc consolidant-se en els diferents àmbits d’ús, anirà estenent-se en àmbits en què ara té una presència residual. Això farà que en, potser dues generacions, el català, més enllà de conceptes com el d’oficialitat, acabi esdevenint la llengua comuna d’aquest país.

Un nou Estat no és la solució de tots els problemes, tampoc del de la llengua. Un nou Estat és la gran oportunitat que tenim de canviar la societat, de construir un Estat més just, més democràtic. Un Estat que permeti construir un futur millor.

També és la gran oportunitat pel que fa a la llengua.

Aviat, n’estic segur, tindrem aquest nou Estat... Tindrem noves lleis, tindrem una política de normalització lingüística que serà respectuosa, però alhora decidida; aconseguirem en no gaire temps implantar unes polítiques de benestar que milloraran la vida de molts ciutadans per a qui ara, en aquests moments, la llengua, malauradament, no forma part de les seves prioritats.

Si a tot això li sumem uns ciutadans conscienciats de la importància que té la llengua per a una col·lectivitat, per a un país i si, a més, ho sabem fer amb tota la normalitat possible,  Normalitat.... La llengua pròpia d’aquest país, la llengua nacional és la llengua catalana... Cal parlar-ne amb total claredat i normalitat....

Si sabem preservar la nostra cohesió social... Si sabem fer-ho, que estic segur que en sabrem, l’Estat català independent serà també un model pel que fa a la llengua... Un model a imitar per molts.

I permeteu-me que acabi amb unes paraules d’en Xavier Vila:

“La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.”

Som uns afortunats de poder viure aquests moments històrics...

divendres, 3 de juliol del 2015

A tots els associats de l'ANC

Em permeto escriure aquestes ratlles a tots els associats, membres de ple dret, de l'Assemblea Nacional Catalana i a tothom que em vulgui llegir. Ho faig a títol personal, però també com a exvicepresident de l'ANC, organització a la qual he dedicat bona part dels darrers cinc anys de la meva vida.
Com sabeu, divendres 3 de juliol i demà dissabte 4 de juliol, tots els associats de l'ANC estem convocats a una consulta interna per respondre a una pregunta cabdal. El resultat d'aquesta consulta serà determinant per al futur de les eleccions del 27-S. 
Per tal de desencallar la falta d'unitat entre els principals partits independentistes, l'ANC ha de disposar del mandat democràtic dels seus associats per asseure tots els partits en una mateixa taula i aconseguir un acord d'unitat i un pacte d'Estat aplicable a partir del 28 de setembre. 
No només ens cal el màxim d'unitat possible, sinó que és imprescindible un autèntic pacte d'Estat si volem, no només guanyar clarament les eleccions, sinó tenir molt clar que cal fer, que caldrà que facin els diputats elegits, l'endemà mateix del 27-S.
Us demano que aneu a votar. El nivell de participació serà cabdal i serà observat amb lupa pels nostres adversaris i, no cal dir-ho, pels nostres enemics. Si la participació és alta, ja haurem començat a guanyar. 
Podeu votar en qualsevol de les territorials que s'han constituït en seu electoral. En el web de l'ANC assemblea.cat hi trobareu tota la informació.
Els que tingueu problemes de desplaçament, podeu votar per correu seguint les instruccions del mateix web.
La nostra campanya diu "Omplim els carrers per omplir les urnes"...
Comencem ja aquest cap de setmana omplint les urnes de l'ANC i responent a la consulta que ens fa l'Assemblea.
Junts fins a la victòria final!

dimarts, 9 de juny del 2015

L'autèntica batalla


Volíem les eleccions el mes de març, abans de les municipals. N'érem ben conscients que una convocatòria electoral municipal situada al bell mig entre el 9 de novembre i les eleccions plebiscitàries per la independència podien fer més nosa de la que semblava al procés.

Des de l'Assemblea es va intentar capgirar la situació amb la campanya "Els ajuntaments per la independència". La signatura dels compromisos a cadascuna de les poblacions per part de les diferents candidatures va situar el procés en el marc de la campanya.

Els resultats electorals, sobre el paper i amb algunes excepcions importants, van donar la victòria a les forces compromeses amb el procés d'independència. Ara calia, per una banda, complir amb els compromisos signats i, per una altra, fer l'esforç novament de pensar en clau de país i no tant en l'interès propi de cada partit o candidatura.

Durant aquests dies, però, ens arriben determinats flaires que ens fan témer que el que s'està cuinant en algunes poblacions no és ben bé el plat que el país necessita. Llocs on ni ERC ni la CUP accepten donar suport a la candidatura de CiU. Llocs on sembla coure's una aliança interessada entre PSC i CiU fent realitat aquella sociovergència que tant es va demanar, ja fa temps, des d'alguns sectors interessats de la política i l'economia catalana.

Els arguments que els serviran d'excusa seran els habituals, els de sempre... Amb matisos i variants giraran a l'entorn del fet que "la política local és molt diferent de la nacional"... "que cada municipi és ben lliure de fer el que cregui més convenient per a la millora col·lectiva i el benestar dels seus conciutadans", etc.

Després del 13 de juny potser caldrà comprovar quins municipis i quines candidatures seran fidels als compromisos signats en la campanya "Els ajuntaments per la independència". Quines candidatures els van signar ben conscients del compromís que contreien amb els seus electors i amb el país , i quines simplement ho van fer per guardar les aparences.

Ben aviat podrem veure si els diferents partits o coalicions estan disposats a fer del 27-S un autèntic plebiscit per decidir la independència d'aquest país. O si haurem d'assistir a la clàssica batalla electoral en què cada força política vol ser-ne la guanyadora per aplicar ( o no...) el seu programa electoral. 

L'autèntica batalla d'aquests propers mesos es dirimirà entre el partidisme i el país. Entre la unitat d'acció i la generositat davant el gran repte de la independència i l'egoisme egocèntric dels que només pensen a ser ells els guanyadors.

I del resultat final d'aquesta batalla en dependrà el nostre futur.


dimecres, 27 de maig del 2015

Catalunya en comú?


Després de la ressaca de les eleccions municipals, alguns ja els sembla albirar el camí que els pot permetre guanyar la Generalitat i el poder polític a Catalunya.

Sembla ser que en el si d'algunes formacions com Podemos, ICV, Procés Constituent (Teresa Forcades ja es postula per encapçalar la candidatura) i altres sectors afins, ja se'ls posen els ulls com a taronges quan pensen en la marca "Catalunya en comú".

Hi ha molt a dir sobre el tema. Segurament, un dels errors principals que poden cometre és pensar que "l'invent" barceloní els pot funcionar de la mateixa manera a tot el país. Un país que, s'ha tornat a demostrar, és divers i plural, però on el procés d'independència continua ben viu. Sempre és bo i convenient recordar la frase del filòsof Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

La marca "Catalunya en comú" no em preocupa en excés. Crec que d'aquí al 27-S encara han de passar moltes coses al país, i espero que la majoria siguin bones. El que si de veritat em neguiteja és l'estratègia que faran servir, l'actuació d'ara endavant, el què faran les forces partidàries de la independència per contrarestar qualsevol maniobra política, interior o exterior, i guanyar de manera clara i inqüestionable les eleccions del 27-S.

Em preocupa només el que serem capaços de fer nosaltres. Un nosaltres ampli que inclou la societat civil, les forces polítiques i les institucions.

En l'editorial d'avui, Vicent Partal es mostra pessimista (o realista?) a l'entorn del tema i ens diu que no hi ha res a fer, que el partidisme està instal·lat en els partits, que això no canviarà, sinó que augmentarà de cara al 27-S i que negar-ho és negar la realitat. I sentencia: "Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà." 

Digueu-me, doncs, càndid, però sóc dels que creu que si arribem a les portes de l'11-S, inici de la campanya electoral, amb aquest partidisme estèril, les eleccions del 27-S no serviran per l'objectiu que tots nosaltres ens hem fixat i que no és altre que el de la independència.

Per tant, personalment i des del meu voluntarisme càndid faré tot el possible perquè això no passi. Des d'ara mateix ens hem de posar a bastir una unitat d'acció sense fissures amb el convenciment que no hi ha un altre camí possible si és que realment volem un nou Estat independent que ens permeti construir un nou país.



dimarts, 26 de maig del 2015

Nosaltres estem preparats... i vosaltres?


Article publicat a Tribuna.cat 

Malgrat que el camí a recórrer encara és molt, crec que ens hem de felicitar pels resultats obtinguts en les municipals d'ahir. Amb petites llacunes (o grans, depenent de com t'ho miris) l'independentisme surt reforçat de les eleccions.
Algunes xifres...
Any 2011. Sumant els vots de CiU, ERC, CUP i SI, l'independentisme sumava 1.128.999 vots. Any 2015. Sumant els vots de les mateixes forces hem arribat a 1.401.303 vots.
Anys 2011. Els vots de els candidatures PSC, PP, C'S van sumar 1.115.319 vots. Anys 2015. Els vots aconseguits per les mateixes forces sumen 992.439.
En números rodons, l'independentisme guanya 272.304 vots. L'unionisme (incloent-hi PSC que no ho és del tot) ha perdut 122.880 vots.
Mirem el nombre de regidors obtinguts... 2011. Els partits independentistes van obtenir un total de 5332 regidors mentre que el 2015 n'han obtingut 6.090. Una diferència en positiu de 758 regidors més.
Els partits unionistes el 2011 van obtenir 2.543 regidors. Enguany 1.670. La diferència en negatiu és de 873 regidors menys.
Els partits unionistes el 2011 van obtenir 2.543 regidors. Enguany 1.670. La diferència en negatiu és de 873 regidors menys.
L'independentisme ha obtingut el  45% dels vots i el 64% dels regidors. L'unionisme el 31% dels vots i un 17% dels regidors.

Molt important ,també, com els resultats es traslladen a les diputacions provincials. El bloc independentista guanya a l'unionista en les quatre diputacions: 

Barcelona, 27 a 16. Girona, 23 a 3. Lleida, 18 a 6 i Tarragona, 19 a 8.

Avui mateix comença la campanya que ens ha de permetre guanyar les plebiscitàries del 27-S. El primer que cal demanar als partits és que siguin fidels als compromisos que durant aquests dies han signat dins de la campanya Ajuntaments per la independència. És el moment de demostrar que, més enllà de partidismes estèrils, hi ha un compromís real amb el procés i amb el país.
A partir d'avui mateix caldria aparcar els interessos de partit i treballar per aconseguir la unitat d'acció necessària, la unitat d'acció imprescindible de cara al 27-S. Caldria recordar que les properes eleccions les volem i han de ser plebiscitàries. L'important del 27-S no és quin partit sortirà guanyador, sinó si l'independentisme aconseguirà una majoria social inqüestionable que ens permeti encarar el procés constituent que ens ha de dur a la proclamació de la nova República catalana independent.
No caiguem en temptacions fàcils i, davant la lectura d'algunes resultats, tornem a dividir el país en l'eix dreta-esquerra. És cert que, per primera vegada a Catalunya, els vots de l'esquerra independentista (ERC + CUP) superen els de CiU, 730.462 per als dos primers i 667.568 per a CiU.
Uns i altres han de superar diferències i pensar única i exclusivament en l'objectiu comú. Serà complicat per a tots, però queden només 125 dies per al 27-S i no podem perdre el temps en discussions i debats estèrils. Només hi ha una possibilitat real de canvi, d'un canvi autènticament revolucionari que és la porta d'entrada a més canvis. La millora social i democràtica passa indiscutiblement per la independència i per l'obertura d'un nou procés constituent.
Si no som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars, si no podem assolir una ferma unitat d'acció de cara a l'objectiu comú, potser haurem de reconèixer que encara no estem preparats per la independència.
La societat civil hem demostrat pel dret i pel revés que sí que estem preparats per a la independència.
Nosaltres, doncs, n’estem, de preparats.... i vosaltres?

dissabte, 2 de maig del 2015

"Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre"



Hi ha una frase d’en Vicent Partal que considero clau i que sovint m’esforço a recordar: 

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

M’ha vingut de nou al cap en llegir el titular d’avui de LaVanguardia en que, segons la seva enquesta, el no a la independència guanya en 4 punts als partidaris del si.

No és només aquesta la “perla” de l’enquesta. N’hi una altra que també vol incidir en la societat catalana, particularment en la partidària de la independència, per tal de començar a condicionar-la de cara al futur. L’enquesta ens diu que hi ha una majoria de ciutadans, un 43%, que reclama que, per tirar endavant amb el procés de secessió d’Espanya, sigui necessària una majoria de dos terços del parlament. És a dir, necessitaríem obtenir un mínim de 90 escons perquè el procés de transició cap a la República catalana independent pogués tirar endavant.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si comencem a donar crèdit a rumors, globus sonda, declaracions, notícies i enquestes.

Sobre les enquestes, no us perdeu l'article d'en Pere Cardús Deu consells per a no caure en el parany de les enquestes.

Podem perdre si abandonem els dos grans valors de què disposem i que ens han fet arribar fins aquí: la il·lusió i el convenciment. La il·lusió en un la construcció d’un nou país que només és possible a través de la independència. El convenciment que, no només podem guanyar i guanyarem, sinó que estem fent el que cal per aconseguir-ho.

Aquests dos grans valors, la il·lusió i el convenciment, són els que ens confereixen la força i el coratge per continuar ferms en el procés, per ser capaços de resistir tot el que ens pugui caure al damunt i per avançar sense treva cap a l’objectiu final.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si deixem el procés únicament a mans dels partits polítics. Si caiem en el parany del partidisme. Si deixem que els partits, sigui el que sigui, ens facin caure un dia sí i un altre també en la discussió i en la polèmica partidista i comencem a atorgar, a un o a un altre, distincions de més bo o més dolent, de més independentista o menys, de molta o poca honradesa.

Podem perdre si no reconduïm la situació actual. Si no som capaços d’arribar a les portes del 27-S amb una unitat d’acció, partits, societat civil i institucions, que sigui visible i inqüestionable. Una unitat d’acció que ens permeti votar el 27-S amb la seguretat que el nostre vot servirà perquè guanyi l’independentisme i que els resultats que obtingui siguin del tot clars i inqüestionables.

Estic convençut que el 27-S guanyarem. Guanyarem perquè farem omís dels cants de sirena que ens arriben i ens arribaran en formes multidiversificades. Guanyarem perquè sabrem mantenir els valors de la il·lusió i el convenciment que ens conferiran la força i el coratge necessaris. Guanyarem perquè treballarem per aconseguir la millor arma de que podem disposar: la unitat d’acció. Guanyarem perquè farem l’impossible per aconseguir la més gran majoria independentista en les eleccions del 27-S; sabedors, però, que només necessitem tenir la majoria al Parlament per poder iniciar el procés de transició cap a la independència.

I guanyarem perquè procurarem tenir sempre present la frase d’en Partal:

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

diumenge, 22 de març del 2015

"Què hi pinta aquí la independència?" (Resposta a Pere Garriga)


Em quedava un article per respondre: el del 27 de febrer d'en Pere Garriga a Nació Digital titulat: “El vot municipals serveix per al que serveix”...

L'autor, tot comentant les properes eleccions municipals, es fa una pregunta “... què hi pinta aquí la independència?” I, més endavant, rebla el clau afirmant que "Hi ha qui es pensa que si no ens deixen fer eleccions el 27S, si tenim ajuntaments, ja tenim Independència."

És cert que les eleccions que ens han de conduir fins a la independència tindran lloc el 27 de setembre. Les eleccions del 24 de maig no poden ser el plebiscit que necessitem per obtenir el mandat democràtic clar, el mandat popular que ha d'iniciar el procés democràtic fins a la proclamació de la República catalana independent.

És cert també que no podrem extrapolar-ne resultats. Com molt bé diu en Pere Garriga, sobretot en els pobles petits, molts ciutadans acaben votant la persona o a les persones,  la tasca feta, determinats projectes...

Acceptem, doncs, que les eleccions municipals tenen la seva especificitat. Reconeixem que els problemes de cada municipi i les possibles solucions tenen un alt grau d'importància a l'hora de votar per una o altra candidatura... Ara bé, aquestes eleccions no les podem considerar com un parèntesi obligat dins del procés d'independència, ans al contrari cal convertir-les en una etapa més dins d'aquest procés. 

Tots podem estar plenament d’acord que la política municipal té com a eix bàsic garantir l’interès comú dels ciutadans en la gestió del seu poble o ciutat, la millora de la col·lectivitat i la participació en la resolució dels problemes comunitaris.

Avui, més que mai, però, aquesta millora està unida a la consecució de la independència nacional de Catalunya, perquè sense disposar plenament dels nostres recursos econòmics, sense capacitat per autogestionar el nostre benestar col·lectiu, ni poder decidir lliurament el futur, no podem construir un país al servei del nostre poble. Si no hi ha independència, hi haurà escanyament financer i retallades dràstiques pel que fa a l’autonomia municipal. Hi haurà l’aplicació contundent de la reforma de la Llei d’Autonomia Local, un reforma retrògrada que vulnera i ataca el principi d’autonomia de cada municipi.   

A Catalunya, el món local, davant les cruïlles històriques, ha estat fonamental i determinant. Els municipis han representat, en la nostra historia moderna, el centre de la lluita per les llibertats, la democràcia, la cultura, el benestar del poble i la independència.

Des de la Diputació de Barcelona, el 1873, el diputat republicà Baldomer Lostau declarava la constitució de l’Estat Català dins d'una República Federal.


Fa més de 100 anys, el 6 d’abril de 1914, es va viure una de les èpoques més transcendents de la història d’aquest país, la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Un any abans, el 1913, més de mil ajuntaments catalans que representaven el 90% de la població van donar suport al Plebiscit Municipal que demanava la creació d'aquesta Mancomunitat.

Prat de la Riba deia: “Tenir els ajuntaments és tenir també Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya”.

Un altre exemple de la lluita nacional des dels municipis ens porta a l'any 1931 quan, desprès de la victòria a les eleccions municipals, en Francesc Macià proclamava la República Catalana.

Molt més a prop tenim la data del 4 d’octubre de 2014. Aquell matí, el Palau de la Generalitat va ser escenari d’un acte històric per al municipalisme català. Més de 900 ajuntaments, que representaven el 88% de la població de Catalunya, les quatre Diputacions i les Entitats Municipals Descentralitzades van donar suport a la consulta del 9N sobre la independència.


Després d'aquesta gran demostració de força i unitat entorn del 9N, les properes eleccions municipals han d'evidenciar que aquesta força es manté o que encara és més gran. Com a primer graó que són de les nostres institucions nacionals, el compromís dels ajuntaments amb els anhels d'independència del nostre poble resulta essencial. Per això les candidatures que concorrin als comicis municipals han de fer explícit al seu programa la seva implicació amb el procés cap a la independència. Són unes eleccions especialment transcendents, ja que les hem de convertir en unes primàries de les plebiscitàries.

El municipalisme, com sempre que el país l'ha necessitat, estarà al servei de Catalunya. 

dijous, 19 de març del 2015

Eleccions plebiscitàries 27S. No en dubtem!



Acabo de sentir l'Oriol Junqueras, líder dc'ERC i cap de l'oposició dient que "dubta de tot allò que sigui convenient dubtar i que, per tant, dubta si hi haurà eleccions el 27S"

També l'expresident de la Generalitat, el Sr. José Montilla, s'ha expressat en uns termes similars: "no sé si es faran les eleccions del 27S". Haig de dir que les declaracions del Sr. Montilla no em preocupen gens ni mica. Formen part de la campanya del dubte, el desconcert i la por que alguns es dediquen a anar escampant a través dels mitjans de comunicació. 

Sí que em preocupen, però, la incertesa o el dubte que puguin arribar a transmetre persones per a qui la independència és el seu gran objectiu. Sobretot si aquestes persones gaudeixen d'una bona credibilitat entre la ciutadania i, a més, poden expressar-se en els principals mitjans de comunicació. 

No és el moment per anar estenent la llavor del dubte sobre un tema tan important com si hi haurà eleccions el 27S. Acabem de passar per uns mesos que han estat una mica com la travessia del desert de l'independentisme. Ens en tornem a sortir tots plegats fent despertar de nou la il·lusió i el convenciment entre la nostra gent. El convenciment que el 27S serà el dia on tot comença, perquè serà el dia que començarem a posar les  bases de la nova república catalana independent.

Divendres passat, a la Taula de Forces Polítiques i Socials tots vam fer un gran esforç per mirar d'arribar a un principi d'acord sobre un Full de ruta comú. Vam redactar un comunicat conjunt entre 5 forces polítiques i les tres entitats socials presents. Un full de ruta i un redactat que parla i dóna per segures les eleccions del 27S.

Crec que la ciutadania en general es va sentir lleugerament alleujada després d'aquest principi d'acord. El dubte i la incertesa començaven a esvair-se. Per tant...

El 27S hi haurà eleccions i seran plebiscitàries!

Portem 3 anys treballant-hi com a ANC. Ho hem dit i ho remarquem: queden 200 dies per a la independència. I, per si no va quedar clar en el seu moment, em repeteixo amb un avís per a navegants:  "a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana."

Il·lusió o resignació. Tu decideixes.