Totes les guerres representen mort i
destrucció, especialment per a la gent més humil, que sovint és qui pateix les
conseqüències més greus sense tenir cap responsabilitat en l’origen del
conflicte. Els combats no només arrasen infraestructures i habitatges, sinó que
destrueixen la vida quotidiana, la convivència i la possibilitat de projectar
un futur digne. La guerra a Gaza és un drama humà colpidor que evidencia la
vulnerabilitat d’una població atrapada entre interessos polítics i militars que
la superen. Un drama humà que va més enllà dels
titulars i que ens interpel·la encara que en siguem només espectadors distants.
Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua
potable: tot plegat conforma un escenari que va molt més enllà de la batalla
armada.
Fa uns dies llegia l’article “Reconèixer allò que no existeix”, de Josep Gisbert, publicat a ElNacional.cat, en què critica durament la reacció
d’Occident davant la guerra a Gaza. Segons ell, el relat dominant, que acusa
Israel de totes les atrocitats, és fruit d’una manipulació provocada per Hamàs
i acceptada acríticament per Europa i altres estats occidentals. Denuncia que
les notícies que arriben de la Franja de Gaza provenen exclusivament de Hamàs,
sense cap font independent de contrast. A més, culpa Occident i certs països,
que, en reconèixer la legitimitat d’un Estat palestí immediatament, “reconeixen
allò que no existeix”, un Estat que, al seu parer, mai no ha estat voluntat
dels palestins en el seu conjunt, sinó que ha estat rebutjat per figures com
Arafat, Abbas i Hamàs mateix. Finalment, assenyala que la solució real vindrà
només quan els palestins acceptin el dret d’Israel a existir i abandonin l’odi
institucionalitzat cap als jueus.
Fem un breu repàs al fet concret que
va desencadenar aquest darrer conflicte que va esclatar amb un atac sofisticat
i brutal orquestrat per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, anomenat “Operació
Inundació de l’Al-Aqsa”. Aquella matinada, Hamàs va llançar més de 5.000 coets
cap a Israel i va infiltrar milicians per terra, mar i aire: utilitzant
parapents motorizats, vehicles i llanxes, van travessar la frontera i van
assaltar comunitats, bases militars i un festival. de música a Re’im, en una de
les massacre més tràgiques de la història del país.[1]
Aquest atac va provocar la mort de més d’un miler de persones, majoritàriament civils (altres fonts parlen de 1.200 morts o més), i el segrest de centenars d'ostatges, incloent-hi dones, nens i soldats. Al festival de música, es van recuperar 364 cadàvers, convertint-lo en el punt més sagnant de la matinada fatal. [2]
El sorprenent de l’atac va ser la seva
planificació meticulosa durant mesos —fins i tot un any— amb l’objectiu
d’aprofitar la inestabilitat política interna d’Israel. Hamàs va ocultar els
preparatius mitjançant comunicacions no digitals i va desestimar tota sospita
fins al moment de l’atac, agafant completament desprevingut l’exèrcit israelí i
desencadenant una devastació que encara avui persisteix.[3]
La realitat que emergeix d’aquest
conflicte és complexa i difícil de desxifrar. Tornant a l’article de Josep
Gisbert, el relat de fons que podem extreure’n correspon fidelment al que passa
sobre el terreny? O, per contra, hem de donar per bona la versió que predomina
a Occident? Des de la distància, i amb l’única mirada que ens ofereixen els
mitjans de comunicació, resulta impossible atorgar certesa absoluta a cap
relat.
Podem resoldre el debat amb
afirmacions categòriques? Em ve al cap una frase que deia l’Altíssim a Primera
història d’Esther de Salvador Espriu: “Penseu que el mirall de la veritat
s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull
tanmateix una engruna d’autèntica llum.”
Així com la veritat es fragmenta, la
comprensió que n’obtinguem serà sempre incompleta, parcial. Cal reconèixer
aquesta limitació, admetent que cada informació ofereix una engruna de llum —i
alhora, una ombra.
Més enllà, però, de debats “filosòfics”
potser ens equivoquem si ens centrem únicament en qui és més culpable, en qui
recau més responsabilitat o en qui va desencadenar la catàstrofe humana. Aquest
debat, legítim però sovint estèril, corre el risc d’amagar l’única veritat
tangible: que aquesta guerra, com totes les guerres, deixa al seu pas misèria,
mort i destrucció. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca
d’aliments i d’aigua, nens que creixen entre la por i la pèrdua… aquest és el
rostre autèntic del conflicte.
Tot allò altre —els relats, els posicionaments, les justificacions— potser només serveixen per alimentar debats polítics i legitimar estratègies militars. El sofriment de les víctimes, en canvi, no necessita explicacions: parla per si sol i ens colpeja amb un silenci més punyent que qualsevol discurs. Davant d’aquest silenci, l’única pregunta honesta que ens podem fer com a observadors és fins a quin punt som capaços d’escoltar-lo, perquè potser només des d’aquesta escolta profunda naixerà la possibilitat de construir una pau real i duradora.
P.S. Per qui tingui interès, podeu trobar un resum d'un ampli reportatge de la BBC en aquest article: Conflicte israelià-palestí: un resum ampliat
[1] The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com
[2]
Swissinfo.ch Deu moments clau des de l’atac de Hamàs contra Israel el 7 d’octubre..
https://www.swissinfo.ch/spa/diez-momentos-clave-desde-el-ataque-de-ham%C3%A1s-contra-israel-el-7-de-octubre/88730738?utm_source=chatgpt.com
The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com
[3] El ejército de Israel revela los fallos cometidos en los ataques del 7 de octubre. https://cadenaser.com/nacional/2025/02/27/el-ejercito-de-israel-revela-los-fallos-cometidos-en-los-ataques-del-7-de-octubre-cadena-ser/?utm_source=chatgpt.com
