Nadal a la Torre Mossèn Tor amb Evelí Adam. 10 lliçons per salvar el català amb Jordi Badia. Crònica de la Catalunya Nord

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 16 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Evelí Adam  fuster, pintor i escultor. President de L'Associació Campdevànol Cultura i Compromís. Ha fet tallers d’Educació Artística centrats en el treball de la fusta. Des de 2011 ha fet multitud d’exposicions individuals i col·lectives a l’Estat espanyol i també a Londres, París, Roma, Ginebra...

Jordi Badia i Pujol filòleg i corrector. Ha treballat en editorials i mitjans de comunicació com ara TVE de Catalunya, TV·3 i  el setmanari El Temps.  Actualment, és cap d'estil de Vilaweb on, també publica  regularment articles a la secció «Ras i curt» al voltant d’un ús més precís i genuí del català. Ha publicat, entre altres, El llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català. Salvem els mots i No val a badar. Darrerament ha tingut cura de l’edició i ha escollit els articles i les entrevistes més representatius de la lingüista M. Carme Junyent per al llibre Deu lliçons per salvar el català.

Davantal

Oscar Wilde ens deia que “Quan algú comet una estupidesa, sempre la justifica mitjançant els més nobles motius”. Enguany, el pessebre finalment ha desaparegut de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Suposant que els que hi ha hagut durant la darrera dècada se’n podien anomenar pessebre. Enguany, també, els llums de Nadal del Raval no seran de Nadal, sinó “Llums d’Hivern”. “Hem volgut fugir de qualsevol referència religiosa, per a ser més inclusius amb totes les nacionalitats i religions que conviuen al barri” -diuen els organitzadors-. Tot això acompanya allò que ja es fa i es celebra en moltes escoles i en caus i esplais: La festa d’Hivern. El Nadal ha desaparegut del llenguatge habitual d’aquests espais i s’ha deixat de fer el pessebre perquè som “una societat laica i respectuosa”.

La immensa majoria de tradicions a Catalunya són les que hem rebut a través del sedàs del cristianisme i que, alhora, han configurat al llarg dels segles el que anomenem “valors occidentals”. La nostra societat ve marcada per un calendari cristià, i tota la nostra tradició està formada al voltant de les festes tradicionals, la gran majoria antiquíssimes, però que, sigui bo o dolent, ens han arribat adaptades pel cristianisme com  les festes de Nadal, hereves de les paganes que celebraven el Solstici d’Hivern, 

La primera representació coneguda del naixement de Jesús data del segle II i el pessebre més antic que es coneix data del segle III, al monestir alemany de Füsen. A Catalunya hi ha documentat un pessebre de  l'any 1300. També sabem que a final del segle xvi ja hi havia pessebres familiars. La Fira de Santa Llúcia data de l’any 1786.

En nom d’una pretesa “laïcitat, inclusiva i respectuosa” es van difuminant, tergiversant o directament eliminant el que són les tradicions catalanes arrelades des de fa segles als nostres països. La cerimònia de la confusió barrejant religiositat amb tradició.

Desvirtuar, difuminar o eliminar les tradicions (que formen part de la cultura popular, la més arrelada a la societat) és una baula més -al costat de la llengua- de la pèrdua d’identitat, de la desnacionalització i de la substitució de la identitat nacional.

Recordeu... Amb l’excusa de la canalla, van atacar els castells i els castellers. Amb l’ excusa del  feminisme, van atacar-nos el tió i els reis. Amb l’ excusa del patriotisme, van intentar minimitzar la rumba catalana. I ara, amb l’ excusa de la inclusivitat i titllant-ho de racisme excloent, ens substitueixen el Nadal per la “festa d’hivern” ens retiren els pessebres, els llums propis nadalencs i, potser ben aviat, en comptes de les nostres nadales haurem de cantar “cançons d’hivern”.

Avui tindrem dues entrevistes. En la primera, parlarem de Nadal i de pessebres al voltant del centenari de la torre modernista Mossèn Tor de Campdevànol. La segona, sobre llengua, tot recordant Carme Junyent i les seves Deu lliçons per salvar el català.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana és la frase de Nadal i la darrera del 2024. Pertany a l’advocat i polític porto-riqueny Pedro Albizu Campos

És preferible qualsevol altra alternativa abans de passar per la dolorosa condició d’aparèixer com a renegats de la nostra pròpia personalitat nacional.

Deixeu-me que enllaci aquesta frase amb el davantal d’avui i amb el comiat per dir-vos que...

Davant d’aquest  fals relat que, amb l’argument que som “una societat laica i respectuosa” ens imposen unes festes -diuen- inclusives... davant d’aquest intent de difuminar, tergiversar o directament eliminar el que són les tradicions catalanes arrelades des de fa segles als nostres països.  Responguem respectant i celebrant les nostres tradicions: munteu un pessebre, per petit que sigui... rebeu el Tió a casa i feu-lo que cagui força... passeu el Nadal i Sant Esteve amb família, aneu a rebre els Reis d’Orient, si pot ser amb fanalets. Viviu amb plenitud i il·lusió aquests dies que formen part de la nostra identitat i del nostre mil·lenari bagatge cultural.

Ens acomiadem fins al 13 de gener. Des del Vull una resposta, us desitgem un Bon Nadal i un millor any 2025. I, com sempre... Que tingueu una molt bona feina!

Manifest del Correllengua 2024, homenatge a M. Carme Junyent

 

Manifest del Correllengua 2024

El dia 3 de setembre de l’any passat es va morir M.Carme Junyent, una autèntica donassa, una lingüista excepcional que s’hauria pogut dedicar exclusivament a la recerca acadèmica, a la universitat, però que va veure que calia treballar per restablir l’equilibri ecolingüístic del planeta. I, fruit d’aquesta tasca, es va abocar a estudiar la situació del català i a fer propostes per aredreçar-la.

Ella estava convençuda que la convivència de moltes llengües era un gran avantatge per al català. Veia el multilingüisme no pas com un perill, sinó com una riquesa. L’enemic a combatre, insistia, era el bilingüisme, un parany letal, com va argumentar a bastament.

M. Carme Junyent creia en la gent, en la força transformadora de la societat. I alhora era crítica amb els polítics. Va denunciar ja fa molts anys que la immersió a les escoles havia fracassat. També es va oposar tenaçment a la política lingüística oficial, perquè veia que els governants no eren capaços de convertir-la en un projecte de país. Malgrat aquesta posició crítica, quan el govern li va demanar que s’arromangués es va arromangar. Vegeu, per exemple, la llista de propostes que van sortir del Consell Lingüístic Assessor, que ella va presidir. I què se n’ha fet, d’aquelles mesures proposades? No hi ha polítics valents, capaços de garantir que als instituts s’hi facin totes les classes en català? I que els ensenyants siguin lingüísticament competents?

La realitat és complexa. Però M. Carme Junyent no defugia mai aquesta complexitat, sinó que sabia veure-hi oportunitats. I per això feia propostes aplicables i que podien ser guanyadores.

Del manifest del Correllengua de l’any 2021, escrit per ella, se’n destaquen tres missatges, com tres fars que ens il·luminen. El primer, “Encara hi som a temps”. El segon, “Uns tenim la responsabilitat de preservar el llegat que ens han transmès i els altres de respectar-lo”. I el tercer, “Cal que reaccionem, que fem viure la nostra llengua amb tothom i en tots els entorns. I que la fem viure amb la consciència que, quan la compartim, estem donant el millor que tenim i estem dient: tu també ets nosaltres”.

Si fem nostre el primer d’aquests missatges, no ens hem de sentir derrotats. Sabem que tenim poc temps, però encara no s’ha acabat. En segon lloc, hem de saber que cadascú té una responsabilitat i que tots plegats tenim molta feina, principalment la de convèncer els indiferents, parlin la llengua que parlin, perquè sense ells no ens en podríem sortir. I el tercer missatge ens diu quin paper ha de tenir el català per a poder reeixir: el paper de llengua de convivència, de força de cohesió, d’instrument d’integració. La llengua no és cap barrera, com ens volen fer creure, sinó una eina d’acostament. Mantenir tothora el català no és una falta de respecte, sinó una invitació respectuosa i generosa a formar part del nostre poble.

Seguint l’exemple de M. Carme Junyent, doncs, cal que reaccionem.

No diguem que és complicat: actuem. No diguem que és impossible: fem-ho possible.

Visca el Correllengua, visca la llengua catalana i visca els Països Catalans!

Jordi Badia

Filòleg i escriptor