Nadal a la Torre Mossèn Tor amb Evelí Adam. 10 lliçons per salvar el català amb Jordi Badia. Crònica de la Catalunya Nord

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 16 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Evelí Adam  fuster, pintor i escultor. President de L'Associació Campdevànol Cultura i Compromís. Ha fet tallers d’Educació Artística centrats en el treball de la fusta. Des de 2011 ha fet multitud d’exposicions individuals i col·lectives a l’Estat espanyol i també a Londres, París, Roma, Ginebra...

Jordi Badia i Pujol filòleg i corrector. Ha treballat en editorials i mitjans de comunicació com ara TVE de Catalunya, TV·3 i  el setmanari El Temps.  Actualment, és cap d'estil de Vilaweb on, també publica  regularment articles a la secció «Ras i curt» al voltant d’un ús més precís i genuí del català. Ha publicat, entre altres, El llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català. Salvem els mots i No val a badar. Darrerament ha tingut cura de l’edició i ha escollit els articles i les entrevistes més representatius de la lingüista M. Carme Junyent per al llibre Deu lliçons per salvar el català.

Davantal

Oscar Wilde ens deia que “Quan algú comet una estupidesa, sempre la justifica mitjançant els més nobles motius”. Enguany, el pessebre finalment ha desaparegut de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Suposant que els que hi ha hagut durant la darrera dècada se’n podien anomenar pessebre. Enguany, també, els llums de Nadal del Raval no seran de Nadal, sinó “Llums d’Hivern”. “Hem volgut fugir de qualsevol referència religiosa, per a ser més inclusius amb totes les nacionalitats i religions que conviuen al barri” -diuen els organitzadors-. Tot això acompanya allò que ja es fa i es celebra en moltes escoles i en caus i esplais: La festa d’Hivern. El Nadal ha desaparegut del llenguatge habitual d’aquests espais i s’ha deixat de fer el pessebre perquè som “una societat laica i respectuosa”.

La immensa majoria de tradicions a Catalunya són les que hem rebut a través del sedàs del cristianisme i que, alhora, han configurat al llarg dels segles el que anomenem “valors occidentals”. La nostra societat ve marcada per un calendari cristià, i tota la nostra tradició està formada al voltant de les festes tradicionals, la gran majoria antiquíssimes, però que, sigui bo o dolent, ens han arribat adaptades pel cristianisme com  les festes de Nadal, hereves de les paganes que celebraven el Solstici d’Hivern, 

La primera representació coneguda del naixement de Jesús data del segle II i el pessebre més antic que es coneix data del segle III, al monestir alemany de Füsen. A Catalunya hi ha documentat un pessebre de  l'any 1300. També sabem que a final del segle xvi ja hi havia pessebres familiars. La Fira de Santa Llúcia data de l’any 1786.

En nom d’una pretesa “laïcitat, inclusiva i respectuosa” es van difuminant, tergiversant o directament eliminant el que són les tradicions catalanes arrelades des de fa segles als nostres països. La cerimònia de la confusió barrejant religiositat amb tradició.

Desvirtuar, difuminar o eliminar les tradicions (que formen part de la cultura popular, la més arrelada a la societat) és una baula més -al costat de la llengua- de la pèrdua d’identitat, de la desnacionalització i de la substitució de la identitat nacional.

Recordeu... Amb l’excusa de la canalla, van atacar els castells i els castellers. Amb l’ excusa del  feminisme, van atacar-nos el tió i els reis. Amb l’ excusa del patriotisme, van intentar minimitzar la rumba catalana. I ara, amb l’ excusa de la inclusivitat i titllant-ho de racisme excloent, ens substitueixen el Nadal per la “festa d’hivern” ens retiren els pessebres, els llums propis nadalencs i, potser ben aviat, en comptes de les nostres nadales haurem de cantar “cançons d’hivern”.

Avui tindrem dues entrevistes. En la primera, parlarem de Nadal i de pessebres al voltant del centenari de la torre modernista Mossèn Tor de Campdevànol. La segona, sobre llengua, tot recordant Carme Junyent i les seves Deu lliçons per salvar el català.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana és la frase de Nadal i la darrera del 2024. Pertany a l’advocat i polític porto-riqueny Pedro Albizu Campos

És preferible qualsevol altra alternativa abans de passar per la dolorosa condició d’aparèixer com a renegats de la nostra pròpia personalitat nacional.

Deixeu-me que enllaci aquesta frase amb el davantal d’avui i amb el comiat per dir-vos que...

Davant d’aquest  fals relat que, amb l’argument que som “una societat laica i respectuosa” ens imposen unes festes -diuen- inclusives... davant d’aquest intent de difuminar, tergiversar o directament eliminar el que són les tradicions catalanes arrelades des de fa segles als nostres països.  Responguem respectant i celebrant les nostres tradicions: munteu un pessebre, per petit que sigui... rebeu el Tió a casa i feu-lo que cagui força... passeu el Nadal i Sant Esteve amb família, aneu a rebre els Reis d’Orient, si pot ser amb fanalets. Viviu amb plenitud i il·lusió aquests dies que formen part de la nostra identitat i del nostre mil·lenari bagatge cultural.

Ens acomiadem fins al 13 de gener. Des del Vull una resposta, us desitgem un Bon Nadal i un millor any 2025. I, com sempre... Que tingueu una molt bona feina!

Manifest del Correllengua 2024, homenatge a M. Carme Junyent

 

Manifest del Correllengua 2024

El dia 3 de setembre de l’any passat es va morir M.Carme Junyent, una autèntica donassa, una lingüista excepcional que s’hauria pogut dedicar exclusivament a la recerca acadèmica, a la universitat, però que va veure que calia treballar per restablir l’equilibri ecolingüístic del planeta. I, fruit d’aquesta tasca, es va abocar a estudiar la situació del català i a fer propostes per aredreçar-la.

Ella estava convençuda que la convivència de moltes llengües era un gran avantatge per al català. Veia el multilingüisme no pas com un perill, sinó com una riquesa. L’enemic a combatre, insistia, era el bilingüisme, un parany letal, com va argumentar a bastament.

M. Carme Junyent creia en la gent, en la força transformadora de la societat. I alhora era crítica amb els polítics. Va denunciar ja fa molts anys que la immersió a les escoles havia fracassat. També es va oposar tenaçment a la política lingüística oficial, perquè veia que els governants no eren capaços de convertir-la en un projecte de país. Malgrat aquesta posició crítica, quan el govern li va demanar que s’arromangués es va arromangar. Vegeu, per exemple, la llista de propostes que van sortir del Consell Lingüístic Assessor, que ella va presidir. I què se n’ha fet, d’aquelles mesures proposades? No hi ha polítics valents, capaços de garantir que als instituts s’hi facin totes les classes en català? I que els ensenyants siguin lingüísticament competents?

La realitat és complexa. Però M. Carme Junyent no defugia mai aquesta complexitat, sinó que sabia veure-hi oportunitats. I per això feia propostes aplicables i que podien ser guanyadores.

Del manifest del Correllengua de l’any 2021, escrit per ella, se’n destaquen tres missatges, com tres fars que ens il·luminen. El primer, “Encara hi som a temps”. El segon, “Uns tenim la responsabilitat de preservar el llegat que ens han transmès i els altres de respectar-lo”. I el tercer, “Cal que reaccionem, que fem viure la nostra llengua amb tothom i en tots els entorns. I que la fem viure amb la consciència que, quan la compartim, estem donant el millor que tenim i estem dient: tu també ets nosaltres”.

Si fem nostre el primer d’aquests missatges, no ens hem de sentir derrotats. Sabem que tenim poc temps, però encara no s’ha acabat. En segon lloc, hem de saber que cadascú té una responsabilitat i que tots plegats tenim molta feina, principalment la de convèncer els indiferents, parlin la llengua que parlin, perquè sense ells no ens en podríem sortir. I el tercer missatge ens diu quin paper ha de tenir el català per a poder reeixir: el paper de llengua de convivència, de força de cohesió, d’instrument d’integració. La llengua no és cap barrera, com ens volen fer creure, sinó una eina d’acostament. Mantenir tothora el català no és una falta de respecte, sinó una invitació respectuosa i generosa a formar part del nostre poble.

Seguint l’exemple de M. Carme Junyent, doncs, cal que reaccionem.

No diguem que és complicat: actuem. No diguem que és impossible: fem-ho possible.

Visca el Correllengua, visca la llengua catalana i visca els Països Catalans!

Jordi Badia

Filòleg i escriptor

Albert Jané, 56è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Carme Junyent, "Deu lliçons per a salvar el català". El setge de Cambrils l’any 1640

LA CLAU de la nostra història. Programa 258, emès el 20 de març de 2024 per ETV Llobregat, Terramar Barcelona, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 258.

Òmnium Cultural ha decidit atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany a l’escriptor, lingüista i traductor Albert Jané.

Jané és conegut per la seva enorme tasca en l’elaboració del diccionari de sinònims que du el seu nom, per haver dirigit durant divuit anys la revista infantil i juvenil Cavall Fort, de la qual fou un dels primers redactors, i per traduccions cèlebres de contes tradicionals i de la sèrie belga Els barrufets. Ha traduït més de 200 obres literàries: 150 còmics i 60 llibres.

Albert Jané ha consagrat la seva vida a la llengua des de tots els fronts: gramàtic, poeta, narrador, articulista, traductor de llibres infantils.També ha fet de corrector, de professor de llengua, d'activista cultural, de dinamitzador i, com a aficionat, de dibuixant. D’una honestedat intel·lectual a tota prova. Va inventar-se el verb “barrufar” i és gràcies a ell que els barrufets parlen català. Va fer el diccionari de sinònims d’autor en línia més consultat, amb quatre milions de visites només l’any 2022. Ha estat un dels artífexs de Cavall Fort, una revista que ha resistit més de seixanta anys i que encara avui té més de 10.000 subscriptors que la sostenen davant la competència sense sentiments de les tabletes i els mòbils.

També se’l pot considerar, conjuntament amb Tísner i Màrius Serra, el pare de l’enigmística catalana moderna. Albert Jané ha elaborat centenars de jocs lingüístics per a Cavall Fort: traduint i adaptant còmics, preparant concursos de llengua i també publicant mots encreuats a la mateixa revista, que signava amb el pseudònim Narcís Terrades.

En un article publicat a la revista Núvol el seu editor Bernat Puigtobella escrivia:  “Només un reduït nombre d’iniciats pertanyents al seu cercle d’amistats coneixíem part de la seva narrativa gràcies a unes edicions privades: dietaris com Tal dia farà l’any, Què deuen voler?, Els dies i els anys, els Quaderns de Barcelona, Les Estances d’Omar Kayam i, últimament, El cercapeus transversal.”

Albert Jané, amb els seus 93 anys complerts, ha continuat i continua escrivint des de casa seva, a Santa Coloma de Gramenet. Rebrà el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el proper 17 de juny al Palau de la Música Catalana. Durant la roda de premsa, Albert Jané ha assegurat que “és un obrer de la llengua” i que “no hi ha solucions màgiques per fer front a la situació actual d’emergència lingüística, tothom des del seu camp ha de fer el pugui”.

Final

La frase de la setmana del guru del ioga i professor espiritual hindú Sivananda Saraswati

“Fan falta quaranta músculs per arrufar el nas, però només quinze per somriure”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una bona setmana

CORRELLENGUA 2024, homenatge a M. Carme Junyent

 

Aquest 2024, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) dedicarà el Correllengua a la filòloga i lingüista M. Carme Junyent.  Més enllà de retre homenatge a una de les figures més compromeses i lliures en la defensa del català, des de la CAL volem també posar èmfasi en la trajectòria i l’activisme d’aquesta estudiosa de les llengües amenaçades i minoritzades.

Com a coneixedora de les causes i els processos que provoquen la desaparició d’una llengua, Junyent va ser una de les persones que ja fa anys va alertar sobre la possible extinció del català. A més, en el seu llibre El futur del català depèn de tu (Penguin Llibres), aquesta reconeguda lingüista ja va expressar la idea que “si de la llengua no ens n’ocupem nosaltres, els parlants, no la salvarà ningú“.

El Correllengua 2024 vol transmetre i amplificar el missatge de M. Carme Junyent en defensa de la llengua, així com els seus coneixements sobre la diversitat lingüística del món i el seu valor.

L’acte d’inici del Correllengua 2024 serà el dijous 4 d’abril a l’Aula Maragall, ubicada a l’edifici històric de la UB (Gran Via de les Corts Catalanes, 585), se celebrarà la taula rodona titulada Com conviure amb la diversitat lingüística? ha estat organitzat amb la col·laboració del GELA, grup de recerca, depenent de la Universitat de Barcelona, del qual Junyent va ser-ne la directora i la investigadora principal 

Els ponents seran Mònica Barrieras, membre del GELA; Òscar Andreu, presentador i guionista, i Amina Chabeh, activista i educadora. La discussió estarà moderada per Jaume Marfany, president de la CAL. També tindrà lloc la lectura del Manifest del Correllengua 2024 a càrrec de l’autor, el filòleg i escriptor Jordi Badia.

L’acte central es farà a Masquefa, la vila de M. Carme Junyent, els propers dies 24 i 25 de maig. La programació dels actes es farà conjuntament amb l’Ajuntament del municipi i les entitats de la població.

Pel que fa al cartell de l’edició d’enguany, ha estat dissenyat per Laura Tusell, estudiant de Disseny Gràfic i Creacions Digitals. Amb aquest cartell l’autora ha volgut retre un especial homenatge a M. Carme Junyent, representant la lluita per la llengua i la transcendència del feminisme. Segons la Laura, “l’ús de l’estil geomètric aporta dinamisme i modernitat al disseny, reforça la seva expressió visual i la seva significació simbòlica”.

Teniu tota la informació a cal.cat  sobre el Correllengua 2024, materials i recursos diversos al web cal.cat

El català: llengua oficial, llengua nacional, llengua pròpia..? (3)

En aquest sentit, un dels punts més controvertits és el de si el català ha de ser declarat com a única llengua oficial a Catalunya.

Personalment, no sóc partidari d’usar aquest terme “oficial” per categoritzar la nostra llengua. Crec que és un terme més aviat fosc i amb regust colonial. Prefereixo usar termes més integradors, termes més proclius a la cohesió social, com poden ser el de llengua comuna o llengua nacional.

És possible que el terme llengua oficial podria ser necessari, en una Catalunya independent, per fer front a la situació d’inferioritat de què parteix la llengua catalana i també com a declaració d’intencions inequívoca davant les inquietuds i dubtes que desvetlla el propi procés de normalització lingüística.

Ara bé... comparteixo la idea de la Carme Junyent quan diu que l’etiqueta “d’oficial” soluciona poques coses i, en canvi, pot arribar a empitjorar-ne d’altres. Explica el cas sud-africà personificat en Nelson Mandela:

“Mandela va declarar 9 llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Ell, com a president, mai va fer servir la seva llengua en públic, sempre va parlar en anglès. En els darrers anys s’han fet oficials més de 1.000 llengües... Els governs declaren oficial una llengua i els sembla que ja ho han fet tot i no se’n preocupen de res més...”

 Que el català sigui declarat llengua oficial no és per si sol la solució de res. Menys encara ho seria que el nou Estat institucionalitzés i beneís el bilingüisme i declarés català i castellà llengües oficials del nou Estat independent.

Continuo inclinant-me, doncs, per algun dels altres dos termes i amb preferència pel de llengua comuna.

Llengua nacional és una denominació que s’identifica clarament amb la nació, amb la història, amb els avantpassats. En canvi, el terme llengua comuna es relaciona molt més amb l’Estat, amb la idea de cohesió. Llengua comuna és la llengua compartida pels ciutadans, la llengua que els permet exercir precisament la seva ciutadania, els seus drets i deures civils i polítics. És, doncs i alhora, la llengua dels usos públics. 

Som un país, pel que fa la ciutadania, multilingüe. Això és així i ho continuarà sent. La clau, doncs, no està tant en l’oficialitat del català, -i molt menys de beneir el bilingüisme- sinó en les polítiques normalitzadores que sapiguem aplicar des del Nou Estat per tal que el català acabi esdevenint la llengua comuna del país: La llengua primera amb què ens identifiquem... la de les institucions públiques... la del sistema educatiu... i la primera llengua en la intercomunicació.

Les polítiques normalitzadores, el que coneixem com a normalització lingüística, no s’han de veure com un simple procés d’eixamplament de l’ús formal del català. Cal anar molt més enllà per tal d’invertir el procés actual... cal invertir tots els fenòmens, tendències, normes i hàbits en relació al procés de subordinació lingüística que pateix la llengua catalana. Per exemple, modificant l’unilingüisme dels castellanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels catalanoparlants davant dels primers.