Si finalment la Constitució de
la nova República contemplés l’oficialitat del castellà, l’equipararia en drets
i deures a l’altra llengua oficial i pròpia del país: el català.
Aquesta doble oficialitat
constitucional dificultaria, sense cap mena de dubte, el desenvolupament i
l’aplicació de les mesures que necessita imprescindiblement el català per tal
de superar definitivament la situació actual i esdevenir, no només la llengua
de les institucions i de l’administració, sinó també la llengua comuna d’ús habitual i quotidià al país.
La llengua catalana necessita
de manera urgent aquestes mesures que només poden arribar des d’un Estat
independent. Unes mesures que no podrien ser aplicades si el castellà tingués
el mateix rang oficial que el català.
¿Si el castellà és també la
llengua oficial del nou Estat català, com podríem solucionar la situació de
marginació de la llengua catalana, cada vegada més accentuada, en el món de la
justícia?
¿Si el castellà és també la
llengua oficial del nou Estat català, com podríem modificar els centenars de
decrets i lleis que ara mateix requereixen l’ús del castellà en el món
comercial, en el món socioeconòmic?
¿Si el castellà és també la
llengua oficial del nou Estat català, com podríem canviar la minorització que
pateix la llengua en el món audiovisual on, per exemple, l’oferta televisiva ha
caigut per sota del 20%, amb tendència a anar baixant?
¿Si el castellà és també la
llengua oficial del nou Estat català, com podríem integrar lingüísticament la
població immigrada que ara mateix han fet augmentar el percentatge de residents
a Catalunya que mai no diuen ni una paraula en català? Un percentatge que era
d’un 14,2% l’any 2003, un 19,5 el 2008, i que el 2013 s’ha situat en un
alarmant 25%.
El nom sí que fa la cosa.
Jurídicament parlant, el fet que la Constitució declarés el castellà llengua
oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a fonts de
nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des
de l’àmbit col·lectiu i individual dels propis parlants.
Us recomano la lectura d’un
excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la
UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. En aquest intens estudi de més de
160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres
concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest
sentit, la conclusió és que l’oficialitat,
com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat.
En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua
comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi
comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.
En aquest mateix treball,
podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les
implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després
de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les
implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi
ha dues o més de dues.
Simplement fent un repàs
d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per la
llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del
nou Estat.
La conclusió a la qual arribem
és força òbvia: el castellà no pot ser llengua oficial de la República
catalana. La millor solució passa per declarar el català com a única llengua
oficial i atorgar al castellà (i potser, en un nivell diferent, a alguna altra
llengua) la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria
regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets
lingüístics individuals.
Sens dubte, el camí per
arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita
per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per
una societat més justa, més democràtica i més lliure.
