Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris judicis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris judicis. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 de febrer del 2019

Del judici a la independència... passant per la desobediència civil


L'Estat espanyol amb l'extrema dreta fent d'acusació. Foto Vilaweb

Ha començat el “Judici de la vergonya”. Un judici que, malauradament, ha passat a formar part del procés d’independència i que marcarà en bona part les accions i mobilitzacions que entitats i partits engegaran contra la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. Un judici que, sigui quina sigui la sentència, si els acusats no són absolts, marcarà, no només el futur del procés independentista, sinó, també, el futur de la democràcia i de l’Estat de dret a l’Estat espanyol.

En Jordi Graupera, que es mou per twitter com peix a l’aigua, ha penjat un fil força interessant i que convida a la reflexió sobre el passat més recent, el present i, sobretot, el futur. Comencem pel passat...

Tenim un relat dels fets d’octubre que crec erroni. Coincideixo amb en Graupera mb la idea que expressa en aquesta  frase:  “La  foto important i reveladora del primer d'octubre no és la de la policia pegant, sinó la de la gent votant en un referèndum d'autodeterminació.” Aquest és un relat força compartit, l’1 i el 3 d’octubre va ser una autèntica victòria de la gent. En Graupera no en parla, però el relat es desdibuixa amb els fets posteriors i fins arribar al 27 d’octubre.

La proclamació, fallida, de la República catalana tancava la primera etapa del procés d’independència. La via eslovena, de la llei a la llei, va fracassar.  No hem sabut, però, construir el relat. Ens hem entestat a buscar culpables i traïdors en comptes de veure-ho com el que va ser: una batalla en aquesta gran guerra amb l’Estat. Una batalla important i perduda, però que significa l’inici de la segona fase. La primera batalla que ha situat el procés i el conflicte a un nivell a què mai no havia arribat. 

Penso que en Graupera la clava quan escriu que les sensacions que ens arriben des de l’Estat, però també des de sectors independentistes, coincideixen: “La independència és impossible, sou massa febles. Uns ho expliquen des de l'autoritat, els altres des de la repressió.  Uns fan servir l'amenaça, els altres la pena. Tots dos mantenen la unitat d'Espanya des de la por. Sou febles, la independència és impossible.”

El mes d’octubre de 2017 ens va portar la repressió i els empresonaments. Objectiu: deixar el moviment sense lideratge ni direcció política. En això se n’han sortit. Des de finals de 2017, enfrontament partidista; manca de lideratge; manca d’estratègia unitària; excessiva dependència dels líders empresonats o a l’exili. La repressió ha introduït un factor nou en el procés que ha provocat un canvi important en els objectius del moviment. La lluita antirepressiva i per la llibertat dels presos ens ha desbordat i ha deixat en un segon pla la lluita per la independència.  

“Ni la pena ni la feblesa poden ser els nostres valors polítics. Res destrueix més ràpidament una consciència política que entendre's com una víctima [...] No és veritat ni que siguem febles, ni que la independència sigui impossible.” Totalment d’acord. La independència és possible i ni la timidesa ni la feblesa formen part de l’estratègia per aconseguir-la. I aquí és on, potser, en Graupera i jo no coincidiríem al cent per cent.

Després del fracàs de l'estratègia "de la llei a la llei" penso, sincerament, que només ens queda un sol camí per aconseguir la independència i que ha de començar per establir una estratègia compartida per totes les forces independentistes. I quan em refereixo a “totes les forces” vull dir les “tres potes del tamboret”: partits, institucions i societat civil.  

Caldrà una estratègia unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat democràtica. Legitimitat que ja tenim, però que hem de continuar refermant en les properes eleccions que s’acosten: municipals, europees i unes més que possibles eleccions espanyoles avançades. També, no hauríem de descartar unes eleccions catalanes que, cas de convocar-les, haurien de ser amb caràcter constituent.

Durant els propers mesos, en qualsevol d’aquests escenaris, es pot produir l’esclat republicà que provoqui la repressió màxima de l’Estat. A diferència de la tardor de 2017 el Govern, la majoria del Parlament i la majoria del poble català han d’estar preparats per defensar els nostres dirigents i les institucions. Preparats per resistir mitjançant una estratègia compartida de desobediència civil fins assolir un Acord de Pau gràcies a una intervenció o una mediació internacional.

I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia de desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.

Cal tenir molt clar que significa desobediència civil i quin és el repte que han d’assumir els nostres representants i la societat civil. Reprodueixo uns textos molt il·lustratius de Josep Pinyol:

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...] La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència...”

“Les campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser commoguts pel patiment que infligeixen, com veurem en l’apartat següent.”

“Un moviment unilateral basat en la insubmissió no-violenta i la legitimitat democràtica guanyada a les urnes no té altra sortida que la negociació amb l’Estat opressor. Nelson Mandela des de la presó va buscar la interlocució uns personatges tan depravats com els dirigents blancs sud-africans, però exigint en tots els anys de negociació l’abolició de la constitució racista. El mateix va fer Gandhi amb el virrei britànic i missions enviades des de Londres, sense renunciar mai a la independència. El republicanisme català ha de negociar amb el Govern espanyol sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació i ha de condicionar els pactes polítics a les Corts espanyoles i les relacions entre Govern espanyol i la Generalitat als avenços en els Acords de Pau.”

divendres, 8 de febrer del 2019

VÍDEO: L'ANC es planta. El macrojudici al procés. Campanya unitària (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 7 de febrer de 2019
L'ANC es planta. El macrojudici al procés. Campanya unitària

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Gina Rigol, llicenciada en Dret 

Maria Vidal, politòloga 

Agustí Carles, jurista 

Xavier Vidal, coordinador voluntaris de l'ANC

Si no es produeix cap endarreriment de darrera hora, el proper dimarts 12 de febrer començarà el macrojudici contra els líders independentistes catalans.  Un judici que, malauradament, forma part del procés d’independència i que marcarà en bona part les accions i mobilitzacions que entitats i partits engegaran contra la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. Un judici que, sigui quina sigui la sentència, si els acusats no són absolts, marcarà, no només el futur del procés independentista, sinó, també, el futur de la democràcia i de l’Estat de dret a l’Estat espanyol.

Decisions del tribunal en les accions prèvies al judici, com la supressió de testimonis i de proves de la defensa o el no permetre que hi hagi lloc reservat per als observadors internacionals, no sembla que afavoreixin la celebració d’un judici just i imparcial. La pròpia composició del tribunal , només cal fer un repàs als currículums dels set magistrats, tampoc no condueix a l’optimisme.

“No ens podem permetre esperar 7 anys una sentència favorable del tribunal d’Estrasburg”, així s’expressava la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie en l’inici de les concentracions davant del Palau de la Generalitat i del Parlament que l’entitat durà a terme durant el mes de febrer.

Mentrestant, el govern del PSOE sembla que accepta que hi hagi una persona independent, un relator, en diuen, a la taula de diàleg....la que es fa a Catalunya. Mantenint d’aquesta manera el relat que no existeix un conflicte Catalunya-Espanya, sinó que el que hi ha és un conflicte intern a Catalunya que cal que solucionin els polítics d’aquí.

Les convocatòries de la manifestació del 16 de febrer, la vaga general del 21 i la manifestació a Madrid del 16 de març, semblen indicar una certa unitat d’acció entre tots els partits independentistes i les principals entitats. Tindrà continuïtat?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats d’avui.

Som-hi. Comencem!

diumenge, 13 de gener del 2019

VÍDEO: Nou curs polític. Judicis i pressupostos (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 10 de gener de 2019

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Dolors  Feliu, jurista, membre del Col·lectiu Praga
Francesc Abad, analista polític
Josep Pinyol, historiador
Jaume Marfany, activista i vicepresident de la CAL

Després de la pausa de les vacances de Nadal, recuperem les rutines. Encetem el 2019 i obrim un nou curs polític, marcat pel judici sobre l’1 d’octubre. Aquest serà un any judicial. Tot fa preveure que parlarem, i molt, de tribunals. Esperem també poder parlar de justícia i de llibertat. Llibertat política, de pensament, d’opinió i d’expressió. 

Però alguns moviments semblen allunyats d’aquests propòsits. L’acord del PP i Ciutadans amb Vox per governar a Andalusia sembla que ens retorna a una Espanya en blanc i negre. Quins efectes tindrà aquest pacte? Caldrà analitzar-ho. Perquè enguany serà també un any electoral, amb municipals i europees el proper mes de maig. Identificar on se situa cada formació i quines propostes presenta pot determinar el rumb de molts projectes. És a dir, veure com afronten els problemes i eviten que les esferes judicials resolguin allò que ha de solucionar la política. 

Esperem que al Vull Una Resposta trobem, cada setmana, les paraules, les crítiques i les reflexions més encertades per analitzar amb serenitat el que passa a casa nostra. Intentarem, com sempre, resoldre aquells interrogants que encara no tenen una resposta clara. Com deia Manuel de Pedrolo que “allò que no s’expressa, no existeix”. 

De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem