El mercader de Venècia (5 i final. Les tres metàfores)

Shakespeare disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels anells.

L’explicació a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició,  Shylock exposa al Dux la relació que per a ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:

Aquesta lliura de carn que us demano

És meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.

I, si me la negueu, ai de les vostres lleis!

Els decrets de Venècia ja no tindran cap força.

La lliura de carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians  no són per als seus amos res més que tantes altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del contracte.

Diverses són les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus, ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els anys poden arribar a marcir.  Existeixen, però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de l’ésser humà.

S’han donat altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres. Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral. El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana: un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home. Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita, l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.

La metàfora dels anells té relació amb el judici pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules. L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra

El mercader de Venècia (4, La comèdia i l'equívoc sexual)

El paper de l’equívoc sexual és omnipresent en la comèdia en general i en la de Shakespeare en particular. És un tema força recorrent que permet jugar molt amb el doble sentit i la complicitat del públic per produir escenes d’un humor moltes vegades hilarant. Rosalina de Al vostre gust (1599) o Viola de Nit de Reis (1601-1602) en són exemples molt aconseguits. També en El mercader de Venècia trobem el paper de la noia que es vesteix de noi, en aquest cas Porcia, a fi d’intervenir en el judici per la demanda de Shylock.

Quan es va estrenar l’obra en el segle XVI, a Anglaterra no es considerava adequat que les dones pugessin a un escenari. Aquesta norma imposada pels codis morals de l’època, obligava que els papers femenins fossin representats per nois joves que encara no haguessin canviat la veu i, d’aquesta manera, s’acostessin tan com fos possible al físic i veu d’una noia. Amb el pas del temps, els codis morals van anar modificant-se i avui dia, evidentment, el paper femení  d’una obra teatral pot ser representat per una actriu. Això no treu, però, que segons sigui el criteri de cada director es pugui recórrer –ja sigui per tradició o per acostament a l’obra original -a la utilització d’actors per als papers femenins (pensem, per exemple, en les representacions sacres com El Misteri d’Elx). Això sí, actualment per motius estrictament artístics que no tenen res a veure amb els motius inicials de l’època isabelina.

El fet que els personatges de Porcia i Nerissa es disfressin de noi i assumeixen el paper masculí d’un advocat i el seu passant defensors d’Antonio, provoca que es produeixi el fet artístic de la representació dins de la representació. En efecte, els actors que personifiquen a Porcia i Merissa executen una doble escenificació. Per una banda, com a actors, interpreten el SEU personatge, aquell que l’autor ha escrit i que el director d’escena els ha encomanat. Per una altra, i ja dins del personatge i dins de la història, és aquest, el personatge imaginari, el que efectua una altra interpretació dins de l’obra.

El mercader de Venècia (3. El temps i l'espai)

Si per a la nostra visió del temps prenem la perspectiva d’un acte, el temps escènic de El mercader de Venècia i el temps dramàtic es corresponen, pràcticament, amb una durada idèntica. En el nivell estructural de cada acte l’acció, doncs, suggereix una representació coincident amb el temps real. No succeeix el mateix si analitzem el nivell estructural prenent com a relació el conjunt de l’obra. L’acció sembla transcórrer de forma lineal i contínua –encara que també podria ser possible que dos actes coincidissin en el temps dramàtic real -, però no es produeix una representació coincident amb el temps real.

En el nivell referencial, el text –i també les acotacions i díctics -ens suggereix un temps i un espai social i geogràfic concret. És possible associar l’acció, a través del text de l’obra, amb un període històric concret (per exemple, quan Antonio esmenta el vaixell Andreu, ja que sembla ser que l’any 1596 va ser capturat el vaixell espanyol San Andrés). A més, en algunes parts de l’obra,  els actors i el diàleg ajuden a situar l’espai geogràfic de l’acció (A Belmont hi ha una dama molt bonica… Acte I Escena I).

La funció de l’espai, en tant que situa l’escenificació de l’acció en un espai físic com és l’espai escènic, ha sofert les lògiques variacions del pas del temps, dels estils i també de les diferents visions dels directors i actors que han dirigit i interpretat l’obra de Shakespeare.

En els temps de l’escriptor anglès, encara s’utilitzaven com a teatre els patis interiors dels hostals i no va ser fins el 1576 que es va construir el primer teatre anglès. L’espai interior dels primers teatres no era gaire gran i els actors estaven molt acostats al públic. L’escenari era més aviat buit i pobre, però el vestuari i l’atrezo tenien molta importància i, amb els seus elements visuals, eren la riquesa de la funció. Els vestits eren molt elaborats i tenien un cost elevadíssim. La importància que es donava al vestuari era tal que fins i tot en les obres de l’època, per exemple en les tragèdies romanes, els vestits eren isabelins i no romans. Tocs de trompeta, efectes sonors, música de fons en algunes escenes, cançons… tot hi jugava un paper primordial en l’espectacularitat de l’obra.

El mercader de Venècia (2.El conflicte dramàtic. L'amor i l'amistat)

El conflicte dramàtic es comença a gestar ja en l’acte I  quan queden establertes les condicions del préstec entre Antonio i Shylock. L’acció teatral, en arribar a l’acte III, continua el seu lògic i esperat desenvolupament quan ens assabentem de la impossibilitat del retorn del préstec per part d’Antonio. Aquest conflicte, condueix Shylock a executar la condició final del contracte. L’enfonsament dels vaixells d’Antonio són l’obstacle, el revés, el canvi de fortuna que fa avançar l’acció envers un nou focus d’interès que es desenvoluparà plenament en l’acte següent, l’acte IV.

En aquest acte, el IV, se celebra el judici per la demanda de Shylock. Un nou canvi afecta l’interès de l’acció teatral. Porcia i Nerissa, disfressades d’homes i en el seu paper de jove advocat i passant, provoquen una situació d’equívoc sexual en la comèdia. Aquest fet facilita un humor que es basa principalment  en la complicitat de l’espectador que, en aquest cas,  coneix i sap allò que els altres personatges de l’obra ignoren. D’aquesta manera, i amb el desenvolupament de l’acte IV,  el conflicte dramàtic experimentarà un nou gir que el conduirà fins al “final feliç” de l’acte V.

D’aquesta obra s’ha remarcat els diferents valors que presenta, principalment el de l’amistat i el de l’amor. No crec, però, que aquests siguin els punts més destacables de l’obra ja que, si ens hi fixem, l’amistat entre Bassanio, Graziano, Salarino i Solanio és més una amistat de companys de festa i gresca que no pas una veritable amistat. Podem veure com Bassanio posa en perill  la vida del seu millor amic per un objectiu tan banal i materialista com és el d’aconseguir casar-se amb la rica hereva Porcia, en un matrimoni, evidentment, per interès. No existeix, doncs, un amor ni romàntic, ni desinteressat, ni vertader entre Bassanio i Porcia. De totes les relacions amoroses de l’obra, l’amor entre Lorenzo i Jessica sembla el més autèntic de tots, ja que són els únics que semblen estimar-se per damunt de tot.

En canvi, trobo que l’obra presenta una confrontació dual -en certa manera ambigua- però que destaca per damunt d’altres temes. El MAL que encarna Shylock sembla oposar-se al BÉ que representen la resta de personatges i en especial Antonio, el rival de Shylock. El mercader de Venècia, però, des de sempre, ha estat una obra oberta a diverses lectures. Sembla ser que en un principi el personatge de Porcia era el que dominava i al qual se li donava un èmfasi més fort. Al segle XIX, però, és el personatge de Shylock el que agafa més rellevància fins  a l’extrem, en alguns casos,  d’arribar a prescindir de l’acte V en què ell no apareix.

Existeix, en l’obra, un conflicte social evident, però també s’hi poden veure alguns conflictes interiors producte dels dilemes i paradoxes que experimenten alguns dels personatges. Antonio, per exemple, és un dels personatges estereotip que encarnen EL BÉ. És el bon cristià, l’altruista.  Manté, però, unes relacions certament ambigües amb el seu amic Bassanio que excedeixen, si més no, d’allò que es podria considerar una relació d’amistat. Aquest fet, l’amor d’Antonio per Bassanio,  li ha de provocar un conflicte sentimental difícil d’assumir. La paradoxa d’Antonio, el bon cristià, és que manifesta la seva pietat tot maleint, humiliant i escopint Shylock. Manifesta, a més, tot un seguit de sentiments que podríem considerar anticristians. En efecte, ell també odia, també vol venjança, també vol assassinar i eliminar el seu enemic convertint-lo en allò que per al jueu representaria la mort espiritual i econòmica. Una mort espiritual perquè és obligat a renunciar a la seva religió i una mort econòmica perquè no podrà –en esdevenir cristià -continuar exercint l’únic ofici que li era permès: la usura. Antonio, un hipòcrita en un món de virtuts, sembla ser la víctima, l’home perseguit per la personificació del diable que és Shylock, però acaba sent ell el botxí del jueu.

Shylock, el jueu, és també un personatge estereotip que encarna EL MAL. Ell és negatiu, maligne i ressentit. Viu només per l’odi i per a la venjança. El seu personatge és, però, força complex ja que arrossega l’estigma de la seva raça perseguida i sosté una lluita interna entre el seu  desig personal de venjança i un desig col·lectiu de justícia. Odia Antonio i vol satisfer la seva venjança personal, però, a la vegada sent una ànsia d’obtenir justícia, una justícia històrica, no només per a ell, sinó també per al conjunt del seu poble. Ell vol ser el botxí d’Antonio i del cristianisme i acaba sent –si no és que sempre ho hagi estat -la víctima. Ell és Shylock, el jueu, potser l’únic honest en el propi món dels seus vicis.

El conflicte que mantenen aquests dos personatges és també l’etern conflicte entre dues races, entre dues cultures, entre dues religions. Més encara en l’època en què va ser escrita l’obra, l’època isabelina. L’obra pot ser vista, a través d’aquest conflicte, com una obra profundament antisemita. I així ha estat vista durant segles. Aquest antisemitisme latent només es troba frenat per l’esforç de Shakespeare de mostrar la realitat de la seva època i, per tant, de mostrar els seus vicis i virtuts. L’autor podria haver optat per presentar Shylock com un personatge totalment irreal i fruit, només, de la seva imaginació.  Podria haver-se quedat només en l’estereotip del jueu que tothom en la seva època volia veure. I així ho fa… si és que només ens fixem en la superfície de l’obra i no ens endinsem en la interioritat dels personatges. La intenció de l’autor és la de presentar Shylock com a un ésser real, com al jueu que viu en una societat determinada del segle XVI i això provoca que aparegui i es manifesti el drama humà individual de Shylock i, per extensió,  el drama col·lectiu de tot el poble jueu.

De la resta de personatges destaca per damunt de tots –també d’Antonio -Porcia. En un principi se’ns presenta com una noia fantasiosa, capritxosa, sense gaire criteri. El seu pare, amb la prova dels tres cofres, manifesta que no confia en la seva maduresa ni que sigui capaç d’escollir per ella mateixa el seu pretendent. A l’acte IV, però, es produeix un canvi important que transforma Porcia en una dona llesta, hàbil i també sàvia. La prova dels anells que duen a terme ella i Nerissa és una mostra més d’aquesta habilitat i saviesa.

El mercader de Venècia (1.Introducció i trama)

Em proposo i us proposo fer un breu, però intens passeig per una de les obres més conegudes de WiliamShakespeare, El mercader de Venècia. 

Mirarem de fer el recorregut fixant-nos en alguns dels aspectes més importants de l’obra. Començarem per una breu introducció, seguirem amb la trama i el conflicte dramàtic que se’ns presenta. Ens fixarem especialment en el conflicte de Shylock i Antonio; l’amistat, l’amor.... Veurem la importància del temps i l’espai en l’obra i el paper que hi juga l’equívoc sexual i la comèdia. Finalment, ens fixarem en l’ús que Shakespeare fa de la metàfora, concretament de tres metàfores.

Comencem, doncs, per fer-ne una petita introducció (podeu veure'n un resum aquí)

El mercader de Venècia va ser escrita per Wiliam Shakespeare sobre el 1596-1597 i està considerada una de les grans comèdies del dramaturg anglès. Es tracta d’una obra estructurada en cinc actes que contenen un total de vint escenes.

En l’acte I assistim al plantejament de les dues trames principals que configuraran la història. Aquestes dues trames estan completament entrellaçades i formen un tot únic amb completa dependència l’una de l’altra.

En l’acte II vivim la situació creada a l’entorn de la prova de l’elecció del cofre per part dels pretendents de Porcia.

En l’acte III, assistim a la intervenció de Bassanio en l’elecció del cofre i com, després d’escollir encertadament, obté l’amor de Porcia. També se’ns anticipa, amb l’inici de la venjança de Shylock, allò que serà l’acte IV.

L’acte IV és pròpiament el desenllaç de la trama de la venjança a través de l’escenificació del judici de la demanda de Shylock contra Antonio.

Finalment, l’acte V i últim ens presenta com es resol la metàfora dels anells i assistim al clàssic “final feliç” de moltes de les comèdies de Shakespeare.

Fem un breu repàs de les dues trames que componen la història...

Tal com hem citat abans, el text està escenificat en base a dues trames que es complementen l'una a l’altra. Per una banda, tenim les tribulacions i peripècies de Bassanio per conquistar Porcia i, per una altra, l’odi i la venjança que Shylock vol dur a terme contra la persona d’Antonio. Aquestes, serien les dues trames principals que, acompanyades d’altres de secundàries com, per exemple, l’amor entre Jessica i Lorenzo, configuren l’obra del dramaturg anglès.

Aquestes dues trames  apleguen en elles una mateixa lluita, en dos sentits i a través de dos mitjans diferents, per a l’obtenció del poder polític i econòmic.

En efecte, Shylock, amb la seva venjança, busca, per una banda, mantenir la seva forma de vida que és la usura i, per una altra, pretén vèncer al sistema –la societat cristiana de Venècia -utilitzant el propi sistema. El seu error principal és oblidar que les lleis de Venècia van ser creades –com la majoria de lleis -per protegir els seus creadors: la societat veneciana i, especialment, la classe noble i acomodada. 

Bassanio també busca, a través del seu casament amb Porcia, el poder i la fortuna. Bassanio, però, triomfa i ho fa, perquè forma part del sistema que Shylock pretén vèncer i, per tant, forma part d’una mateixa cultura i posseeix idèntics valors ja que tots –Porcia, la societat veneciana, etc. -són nobles i cristians.