El mercader de Venècia (2.El conflicte dramàtic. L'amor i l'amistat)

El conflicte dramàtic es comença a gestar ja en l’acte I  quan queden establertes les condicions del préstec entre Antonio i Shylock. L’acció teatral, en arribar a l’acte III, continua el seu lògic i esperat desenvolupament quan ens assabentem de la impossibilitat del retorn del préstec per part d’Antonio. Aquest conflicte, condueix Shylock a executar la condició final del contracte. L’enfonsament dels vaixells d’Antonio són l’obstacle, el revés, el canvi de fortuna que fa avançar l’acció envers un nou focus d’interès que es desenvoluparà plenament en l’acte següent, l’acte IV.

En aquest acte, el IV, se celebra el judici per la demanda de Shylock. Un nou canvi afecta l’interès de l’acció teatral. Porcia i Nerissa, disfressades d’homes i en el seu paper de jove advocat i passant, provoquen una situació d’equívoc sexual en la comèdia. Aquest fet facilita un humor que es basa principalment  en la complicitat de l’espectador que, en aquest cas,  coneix i sap allò que els altres personatges de l’obra ignoren. D’aquesta manera, i amb el desenvolupament de l’acte IV,  el conflicte dramàtic experimentarà un nou gir que el conduirà fins al “final feliç” de l’acte V.

D’aquesta obra s’ha remarcat els diferents valors que presenta, principalment el de l’amistat i el de l’amor. No crec, però, que aquests siguin els punts més destacables de l’obra ja que, si ens hi fixem, l’amistat entre Bassanio, Graziano, Salarino i Solanio és més una amistat de companys de festa i gresca que no pas una veritable amistat. Podem veure com Bassanio posa en perill  la vida del seu millor amic per un objectiu tan banal i materialista com és el d’aconseguir casar-se amb la rica hereva Porcia, en un matrimoni, evidentment, per interès. No existeix, doncs, un amor ni romàntic, ni desinteressat, ni vertader entre Bassanio i Porcia. De totes les relacions amoroses de l’obra, l’amor entre Lorenzo i Jessica sembla el més autèntic de tots, ja que són els únics que semblen estimar-se per damunt de tot.

En canvi, trobo que l’obra presenta una confrontació dual -en certa manera ambigua- però que destaca per damunt d’altres temes. El MAL que encarna Shylock sembla oposar-se al BÉ que representen la resta de personatges i en especial Antonio, el rival de Shylock. El mercader de Venècia, però, des de sempre, ha estat una obra oberta a diverses lectures. Sembla ser que en un principi el personatge de Porcia era el que dominava i al qual se li donava un èmfasi més fort. Al segle XIX, però, és el personatge de Shylock el que agafa més rellevància fins  a l’extrem, en alguns casos,  d’arribar a prescindir de l’acte V en què ell no apareix.

Existeix, en l’obra, un conflicte social evident, però també s’hi poden veure alguns conflictes interiors producte dels dilemes i paradoxes que experimenten alguns dels personatges. Antonio, per exemple, és un dels personatges estereotip que encarnen EL BÉ. És el bon cristià, l’altruista.  Manté, però, unes relacions certament ambigües amb el seu amic Bassanio que excedeixen, si més no, d’allò que es podria considerar una relació d’amistat. Aquest fet, l’amor d’Antonio per Bassanio,  li ha de provocar un conflicte sentimental difícil d’assumir. La paradoxa d’Antonio, el bon cristià, és que manifesta la seva pietat tot maleint, humiliant i escopint Shylock. Manifesta, a més, tot un seguit de sentiments que podríem considerar anticristians. En efecte, ell també odia, també vol venjança, també vol assassinar i eliminar el seu enemic convertint-lo en allò que per al jueu representaria la mort espiritual i econòmica. Una mort espiritual perquè és obligat a renunciar a la seva religió i una mort econòmica perquè no podrà –en esdevenir cristià -continuar exercint l’únic ofici que li era permès: la usura. Antonio, un hipòcrita en un món de virtuts, sembla ser la víctima, l’home perseguit per la personificació del diable que és Shylock, però acaba sent ell el botxí del jueu.

Shylock, el jueu, és també un personatge estereotip que encarna EL MAL. Ell és negatiu, maligne i ressentit. Viu només per l’odi i per a la venjança. El seu personatge és, però, força complex ja que arrossega l’estigma de la seva raça perseguida i sosté una lluita interna entre el seu  desig personal de venjança i un desig col·lectiu de justícia. Odia Antonio i vol satisfer la seva venjança personal, però, a la vegada sent una ànsia d’obtenir justícia, una justícia històrica, no només per a ell, sinó també per al conjunt del seu poble. Ell vol ser el botxí d’Antonio i del cristianisme i acaba sent –si no és que sempre ho hagi estat -la víctima. Ell és Shylock, el jueu, potser l’únic honest en el propi món dels seus vicis.

El conflicte que mantenen aquests dos personatges és també l’etern conflicte entre dues races, entre dues cultures, entre dues religions. Més encara en l’època en què va ser escrita l’obra, l’època isabelina. L’obra pot ser vista, a través d’aquest conflicte, com una obra profundament antisemita. I així ha estat vista durant segles. Aquest antisemitisme latent només es troba frenat per l’esforç de Shakespeare de mostrar la realitat de la seva època i, per tant, de mostrar els seus vicis i virtuts. L’autor podria haver optat per presentar Shylock com un personatge totalment irreal i fruit, només, de la seva imaginació.  Podria haver-se quedat només en l’estereotip del jueu que tothom en la seva època volia veure. I així ho fa… si és que només ens fixem en la superfície de l’obra i no ens endinsem en la interioritat dels personatges. La intenció de l’autor és la de presentar Shylock com a un ésser real, com al jueu que viu en una societat determinada del segle XVI i això provoca que aparegui i es manifesti el drama humà individual de Shylock i, per extensió,  el drama col·lectiu de tot el poble jueu.

De la resta de personatges destaca per damunt de tots –també d’Antonio -Porcia. En un principi se’ns presenta com una noia fantasiosa, capritxosa, sense gaire criteri. El seu pare, amb la prova dels tres cofres, manifesta que no confia en la seva maduresa ni que sigui capaç d’escollir per ella mateixa el seu pretendent. A l’acte IV, però, es produeix un canvi important que transforma Porcia en una dona llesta, hàbil i també sàvia. La prova dels anells que duen a terme ella i Nerissa és una mostra més d’aquesta habilitat i saviesa.