Hamlet, el "ser i no ser" i el procés (Reflexionem amb Hamlet? -2)

Acte tercer, escena primera. Probablement el monòleg més conegut de la literatura universal i que Shakespeare posa en boca de Hamlet, el príncep de Dinamarca.

Hamlet és un home a qui roseguen els dubtes. L’assassinat del seu pare i la deslleialtat de la seva mare desperten en ell un fort sentiment de venjança, però també de desesperació. Es pregunta quin sentit té viure i si, potser, la mort seria el deslliurament dels seus sofriments.

Toni Albà va ser el primer que vaig escoltar fent una al·legoria dels versos del soliloqui de Hamlet i relacionant-los intrínsecament amb la realitat actual. El seu "Ser o no ser catalans" ha recorregut durant molt de temps el país.

Particularment, i com ja deia en el primer post, les meves personals cabòries fan que també en faci una interpretació més que lliure i, sobretot, més que subjectiu del monòleg. Veiem-ne els primers versos: 

Ser o no ser, aquest és el dilema:

si a l’esperit li és més noble sofrir

els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,

o armar-se contra un mar de sofriments

i enllestir-los lluitant. [...]

Podem escollir entre ser súbdits o ciutadans. Súbdits sotmesos als dictats d’un Estat que, tant si en som conscients com si no, ens oprimeix i reprimeix. Ser súbdits, que és com no ser persones lliures. Tanmateix, tenim el dret i el poder d’escollir i podem elegir ser ciutadans que exercim el nostre dret a la llibertat. El veritable “ser”.  ¿Seguim aguantant, doncs, estoicament els “cops i els dards” fins a considerar-los el resultat lògic d’una situació normal o “som”, i ens aixequem fermes i lluitem contra el poder que ens sotmet?

Hamlet continua el seu debat intern...

[...] Morir, que és com dormir

res més; dir que amb el son finalitzem

els mals del cor, les mil ferides naturals

que la carn va heretar. És un final

per desitjar devotament. Morir, dormir,

i potser somiar; aquest és el destorb:

perquè els somnis que habiten en el son de la mort,

un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal,

ens imposen respecte, és aquesta la causa

que fa que les desgràcies durin tant.

Si esdevenim súbdits sotmesos, no som, dormim el son dels ignorants, el son dels abduïts sense personalitat pròpia, el son dels conformistes. És el son que ens permet aguantar els “cops i els dards” i les “ferides” que ens infringeixen. Altrament, si ens mantinguéssim desperts seríem incapaços de resistir la manca de llibertat.

Dormir, sí... però no pas somiar. El somni es destorbaria. El somni potser seria la nostra pròpia consciència que ens burxaria constantment perquè ens despertéssim.

[...] Perquè, si no, qui podria aguantar

les fuetades i les burles d’aquest temps,

l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,

tot el dolor de l’amor menyspreat,

la lentitud de la justícia,

la insolència dels càrrecs, i el desdeny

que dels indignes rep la gent de mèrit, [...]

Són els versos més actuals que, no només ens podem aplicar en la nostra situació actual, sinó que són d’una modernitat extraordinària que no coneix de fronteres, ni de països, ni de races, ni de llengües.

[...] si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia

amb un simple punyal? Qui portaria el pes

d’una vida cansada de queixes i suors,

si no fos per la por d’alguna cosa

més enllà de la mort, aquest país no descobert

que no deixa tornar de les seves fronteres

a cap dels viatgers, que ens confon el desig,

i ens fa suportar els mals que ara tenim

més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?

Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,

i així el color natiu de la resolució

queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;

i els projectes més alts i de més importància,

per aquesta raó desvien el seu curs,

i perden fins i tot el nom d’acció. [...]

En aquest fragment, Hamlet dubte entre viure o morir, entre afrontar la vida, i per tant dur a terme la venjança i tots els sofriments que comporta, o posar fi a tot amb el suïcidi. Permeteu-me que faci volar la meva imaginació interpretativa...

Què ens impedeix despertar-nos i acabar amb la nostra trista i pobra situació de súbdits sense personalitat pròpia? La por al que hi ha més enllà. La por al que no coneixem. La por a abandonar la tranquil·litat i la calma del son dels ignorants per afrontar les exigències de la llibertat. La por a esdevenir ciutadans i, per tant, a assumir les nostres pròpies responsabilitats.

Sentíem el desig de llibertat i havíem pres una determinació. Però el nostre pensament s’ha amarat de por i esdevenim covards. I aquell “projecte més alt i de més importància, desvia el seu curs”. Canviem guió i projecte i substituïm l’acció per una boira de propòsits incerts.

Però ara, silenci. Bella Ofèlia!

Nimfa, que siguin recordats els meus pecats

en les teves pregàries.

Que siguin recordats els meus –els nostres- pecats... i, si és possible, perdonats.

Reflexionem amb Hamlet?

Hamlet és, sens dubte, una de les tragèdies (i un dels personatges) més conegudes de Shakespeare. La va escriure tot just iniciat el segle XVII, segurament l’any 1600. Malgrat ser una obra escrita fa més de 400 anys, els sentiments que s’hi barregen continuen sent d’actualitat. És la grandesa dels clàssics.

L’amor, a la mare i a Ofèlia; la lleialtat al pare, als amics; el sentit del deure i l’obligació; la renúncia; la venjança; el dubte intern entre uns i altres sentiments; el sentit de la vida i de la mort i de com, tant l’una com l’altra, el poden canviar la visió del món, de les persones i dels fets.

Hamlet ens proposa un procés de reflexió sobre tots aquests temes i,  malauradament ens diu que les seves accions serveixen de ben poc per solucionar res. Tal com apuntava Nietzsche, “ell mateix és conscient que res del que faci no podria canviar la naturalesa eterna de les coses.”

Rellegint Hamlet, m’he sentit atret per algun dels fragments. Probablement, producte de les meves pròpies cabòries i del fixament en la situació política que estem vivint (o patint) des de fa anys, m’ha semblat veure-hi més d’una relació. I, sobretot, com en són d’actuals, aquests versos.

Si més no, recollir algun d’aquests fragment i reflexionar-hi una mica és un bon exercici de salut mental.

Comencem pel primer acte, escena III. Poloni dóna uns consells al seu fill Laertes abans que parteixi de viatge:

[...] i mira de gravar a la memòria aquests preceptes:

No prestis la paraula al pensament

ni l’acció a pensaments desordenats [...]

[...] Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas

que sigui el teu rival qui s’hagi de guardar de tu.

Presta l’orella a tots, i a pocs la veu.

Escolta sempre l’opinió dels altres,

Pro reservat la teva [...]

[...] I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix,

és tan segur com que la nit segueix el dia

que amb els altres tampoc no seràs fals.

Més endavant, a l’escena I del segon acte, torna a ser Poloni qui, parlant ara amb el rei i la reina ens diu:

[...] I ara, senyor, senyora...especular

què ha de ser la majestat, o què és el deure,

o per què el dia és dia, la nit, nit,

o el temps és temps, seria perdre dia, nit

i temps [...] 

En el proper post, el soliloqui més famós de la literatura universal: el cèlebre monòleg de Hamlet que s’inicia amb el conegut "Ser o no ser".

El mercader de Venècia (5 i final. Les tres metàfores)

Shakespeare disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels anells.

L’explicació a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició,  Shylock exposa al Dux la relació que per a ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:

Aquesta lliura de carn que us demano

És meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.

I, si me la negueu, ai de les vostres lleis!

Els decrets de Venècia ja no tindran cap força.

La lliura de carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians  no són per als seus amos res més que tantes altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del contracte.

Diverses són les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus, ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els anys poden arribar a marcir.  Existeixen, però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de l’ésser humà.

S’han donat altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres. Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral. El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana: un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home. Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita, l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.

La metàfora dels anells té relació amb el judici pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules. L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra

El mercader de Venècia (4, La comèdia i l'equívoc sexual)

El paper de l’equívoc sexual és omnipresent en la comèdia en general i en la de Shakespeare en particular. És un tema força recorrent que permet jugar molt amb el doble sentit i la complicitat del públic per produir escenes d’un humor moltes vegades hilarant. Rosalina de Al vostre gust (1599) o Viola de Nit de Reis (1601-1602) en són exemples molt aconseguits. També en El mercader de Venècia trobem el paper de la noia que es vesteix de noi, en aquest cas Porcia, a fi d’intervenir en el judici per la demanda de Shylock.

Quan es va estrenar l’obra en el segle XVI, a Anglaterra no es considerava adequat que les dones pugessin a un escenari. Aquesta norma imposada pels codis morals de l’època, obligava que els papers femenins fossin representats per nois joves que encara no haguessin canviat la veu i, d’aquesta manera, s’acostessin tan com fos possible al físic i veu d’una noia. Amb el pas del temps, els codis morals van anar modificant-se i avui dia, evidentment, el paper femení  d’una obra teatral pot ser representat per una actriu. Això no treu, però, que segons sigui el criteri de cada director es pugui recórrer –ja sigui per tradició o per acostament a l’obra original -a la utilització d’actors per als papers femenins (pensem, per exemple, en les representacions sacres com El Misteri d’Elx). Això sí, actualment per motius estrictament artístics que no tenen res a veure amb els motius inicials de l’època isabelina.

El fet que els personatges de Porcia i Nerissa es disfressin de noi i assumeixen el paper masculí d’un advocat i el seu passant defensors d’Antonio, provoca que es produeixi el fet artístic de la representació dins de la representació. En efecte, els actors que personifiquen a Porcia i Merissa executen una doble escenificació. Per una banda, com a actors, interpreten el SEU personatge, aquell que l’autor ha escrit i que el director d’escena els ha encomanat. Per una altra, i ja dins del personatge i dins de la història, és aquest, el personatge imaginari, el que efectua una altra interpretació dins de l’obra.

El mercader de Venècia (3. El temps i l'espai)

Si per a la nostra visió del temps prenem la perspectiva d’un acte, el temps escènic de El mercader de Venècia i el temps dramàtic es corresponen, pràcticament, amb una durada idèntica. En el nivell estructural de cada acte l’acció, doncs, suggereix una representació coincident amb el temps real. No succeeix el mateix si analitzem el nivell estructural prenent com a relació el conjunt de l’obra. L’acció sembla transcórrer de forma lineal i contínua –encara que també podria ser possible que dos actes coincidissin en el temps dramàtic real -, però no es produeix una representació coincident amb el temps real.

En el nivell referencial, el text –i també les acotacions i díctics -ens suggereix un temps i un espai social i geogràfic concret. És possible associar l’acció, a través del text de l’obra, amb un període històric concret (per exemple, quan Antonio esmenta el vaixell Andreu, ja que sembla ser que l’any 1596 va ser capturat el vaixell espanyol San Andrés). A més, en algunes parts de l’obra,  els actors i el diàleg ajuden a situar l’espai geogràfic de l’acció (A Belmont hi ha una dama molt bonica… Acte I Escena I).

La funció de l’espai, en tant que situa l’escenificació de l’acció en un espai físic com és l’espai escènic, ha sofert les lògiques variacions del pas del temps, dels estils i també de les diferents visions dels directors i actors que han dirigit i interpretat l’obra de Shakespeare.

En els temps de l’escriptor anglès, encara s’utilitzaven com a teatre els patis interiors dels hostals i no va ser fins el 1576 que es va construir el primer teatre anglès. L’espai interior dels primers teatres no era gaire gran i els actors estaven molt acostats al públic. L’escenari era més aviat buit i pobre, però el vestuari i l’atrezo tenien molta importància i, amb els seus elements visuals, eren la riquesa de la funció. Els vestits eren molt elaborats i tenien un cost elevadíssim. La importància que es donava al vestuari era tal que fins i tot en les obres de l’època, per exemple en les tragèdies romanes, els vestits eren isabelins i no romans. Tocs de trompeta, efectes sonors, música de fons en algunes escenes, cançons… tot hi jugava un paper primordial en l’espectacularitat de l’obra.

El mercader de Venècia (2.El conflicte dramàtic. L'amor i l'amistat)

El conflicte dramàtic es comença a gestar ja en l’acte I  quan queden establertes les condicions del préstec entre Antonio i Shylock. L’acció teatral, en arribar a l’acte III, continua el seu lògic i esperat desenvolupament quan ens assabentem de la impossibilitat del retorn del préstec per part d’Antonio. Aquest conflicte, condueix Shylock a executar la condició final del contracte. L’enfonsament dels vaixells d’Antonio són l’obstacle, el revés, el canvi de fortuna que fa avançar l’acció envers un nou focus d’interès que es desenvoluparà plenament en l’acte següent, l’acte IV.

En aquest acte, el IV, se celebra el judici per la demanda de Shylock. Un nou canvi afecta l’interès de l’acció teatral. Porcia i Nerissa, disfressades d’homes i en el seu paper de jove advocat i passant, provoquen una situació d’equívoc sexual en la comèdia. Aquest fet facilita un humor que es basa principalment  en la complicitat de l’espectador que, en aquest cas,  coneix i sap allò que els altres personatges de l’obra ignoren. D’aquesta manera, i amb el desenvolupament de l’acte IV,  el conflicte dramàtic experimentarà un nou gir que el conduirà fins al “final feliç” de l’acte V.

D’aquesta obra s’ha remarcat els diferents valors que presenta, principalment el de l’amistat i el de l’amor. No crec, però, que aquests siguin els punts més destacables de l’obra ja que, si ens hi fixem, l’amistat entre Bassanio, Graziano, Salarino i Solanio és més una amistat de companys de festa i gresca que no pas una veritable amistat. Podem veure com Bassanio posa en perill  la vida del seu millor amic per un objectiu tan banal i materialista com és el d’aconseguir casar-se amb la rica hereva Porcia, en un matrimoni, evidentment, per interès. No existeix, doncs, un amor ni romàntic, ni desinteressat, ni vertader entre Bassanio i Porcia. De totes les relacions amoroses de l’obra, l’amor entre Lorenzo i Jessica sembla el més autèntic de tots, ja que són els únics que semblen estimar-se per damunt de tot.

En canvi, trobo que l’obra presenta una confrontació dual -en certa manera ambigua- però que destaca per damunt d’altres temes. El MAL que encarna Shylock sembla oposar-se al BÉ que representen la resta de personatges i en especial Antonio, el rival de Shylock. El mercader de Venècia, però, des de sempre, ha estat una obra oberta a diverses lectures. Sembla ser que en un principi el personatge de Porcia era el que dominava i al qual se li donava un èmfasi més fort. Al segle XIX, però, és el personatge de Shylock el que agafa més rellevància fins  a l’extrem, en alguns casos,  d’arribar a prescindir de l’acte V en què ell no apareix.

Existeix, en l’obra, un conflicte social evident, però també s’hi poden veure alguns conflictes interiors producte dels dilemes i paradoxes que experimenten alguns dels personatges. Antonio, per exemple, és un dels personatges estereotip que encarnen EL BÉ. És el bon cristià, l’altruista.  Manté, però, unes relacions certament ambigües amb el seu amic Bassanio que excedeixen, si més no, d’allò que es podria considerar una relació d’amistat. Aquest fet, l’amor d’Antonio per Bassanio,  li ha de provocar un conflicte sentimental difícil d’assumir. La paradoxa d’Antonio, el bon cristià, és que manifesta la seva pietat tot maleint, humiliant i escopint Shylock. Manifesta, a més, tot un seguit de sentiments que podríem considerar anticristians. En efecte, ell també odia, també vol venjança, també vol assassinar i eliminar el seu enemic convertint-lo en allò que per al jueu representaria la mort espiritual i econòmica. Una mort espiritual perquè és obligat a renunciar a la seva religió i una mort econòmica perquè no podrà –en esdevenir cristià -continuar exercint l’únic ofici que li era permès: la usura. Antonio, un hipòcrita en un món de virtuts, sembla ser la víctima, l’home perseguit per la personificació del diable que és Shylock, però acaba sent ell el botxí del jueu.

Shylock, el jueu, és també un personatge estereotip que encarna EL MAL. Ell és negatiu, maligne i ressentit. Viu només per l’odi i per a la venjança. El seu personatge és, però, força complex ja que arrossega l’estigma de la seva raça perseguida i sosté una lluita interna entre el seu  desig personal de venjança i un desig col·lectiu de justícia. Odia Antonio i vol satisfer la seva venjança personal, però, a la vegada sent una ànsia d’obtenir justícia, una justícia històrica, no només per a ell, sinó també per al conjunt del seu poble. Ell vol ser el botxí d’Antonio i del cristianisme i acaba sent –si no és que sempre ho hagi estat -la víctima. Ell és Shylock, el jueu, potser l’únic honest en el propi món dels seus vicis.

El conflicte que mantenen aquests dos personatges és també l’etern conflicte entre dues races, entre dues cultures, entre dues religions. Més encara en l’època en què va ser escrita l’obra, l’època isabelina. L’obra pot ser vista, a través d’aquest conflicte, com una obra profundament antisemita. I així ha estat vista durant segles. Aquest antisemitisme latent només es troba frenat per l’esforç de Shakespeare de mostrar la realitat de la seva època i, per tant, de mostrar els seus vicis i virtuts. L’autor podria haver optat per presentar Shylock com un personatge totalment irreal i fruit, només, de la seva imaginació.  Podria haver-se quedat només en l’estereotip del jueu que tothom en la seva època volia veure. I així ho fa… si és que només ens fixem en la superfície de l’obra i no ens endinsem en la interioritat dels personatges. La intenció de l’autor és la de presentar Shylock com a un ésser real, com al jueu que viu en una societat determinada del segle XVI i això provoca que aparegui i es manifesti el drama humà individual de Shylock i, per extensió,  el drama col·lectiu de tot el poble jueu.

De la resta de personatges destaca per damunt de tots –també d’Antonio -Porcia. En un principi se’ns presenta com una noia fantasiosa, capritxosa, sense gaire criteri. El seu pare, amb la prova dels tres cofres, manifesta que no confia en la seva maduresa ni que sigui capaç d’escollir per ella mateixa el seu pretendent. A l’acte IV, però, es produeix un canvi important que transforma Porcia en una dona llesta, hàbil i també sàvia. La prova dels anells que duen a terme ella i Nerissa és una mostra més d’aquesta habilitat i saviesa.

El mercader de Venècia (1.Introducció i trama)

Em proposo i us proposo fer un breu, però intens passeig per una de les obres més conegudes de WiliamShakespeare, El mercader de Venècia. 

Mirarem de fer el recorregut fixant-nos en alguns dels aspectes més importants de l’obra. Començarem per una breu introducció, seguirem amb la trama i el conflicte dramàtic que se’ns presenta. Ens fixarem especialment en el conflicte de Shylock i Antonio; l’amistat, l’amor.... Veurem la importància del temps i l’espai en l’obra i el paper que hi juga l’equívoc sexual i la comèdia. Finalment, ens fixarem en l’ús que Shakespeare fa de la metàfora, concretament de tres metàfores.

Comencem, doncs, per fer-ne una petita introducció (podeu veure'n un resum aquí)

El mercader de Venècia va ser escrita per Wiliam Shakespeare sobre el 1596-1597 i està considerada una de les grans comèdies del dramaturg anglès. Es tracta d’una obra estructurada en cinc actes que contenen un total de vint escenes.

En l’acte I assistim al plantejament de les dues trames principals que configuraran la història. Aquestes dues trames estan completament entrellaçades i formen un tot únic amb completa dependència l’una de l’altra.

En l’acte II vivim la situació creada a l’entorn de la prova de l’elecció del cofre per part dels pretendents de Porcia.

En l’acte III, assistim a la intervenció de Bassanio en l’elecció del cofre i com, després d’escollir encertadament, obté l’amor de Porcia. També se’ns anticipa, amb l’inici de la venjança de Shylock, allò que serà l’acte IV.

L’acte IV és pròpiament el desenllaç de la trama de la venjança a través de l’escenificació del judici de la demanda de Shylock contra Antonio.

Finalment, l’acte V i últim ens presenta com es resol la metàfora dels anells i assistim al clàssic “final feliç” de moltes de les comèdies de Shakespeare.

Fem un breu repàs de les dues trames que componen la història...

Tal com hem citat abans, el text està escenificat en base a dues trames que es complementen l'una a l’altra. Per una banda, tenim les tribulacions i peripècies de Bassanio per conquistar Porcia i, per una altra, l’odi i la venjança que Shylock vol dur a terme contra la persona d’Antonio. Aquestes, serien les dues trames principals que, acompanyades d’altres de secundàries com, per exemple, l’amor entre Jessica i Lorenzo, configuren l’obra del dramaturg anglès.

Aquestes dues trames  apleguen en elles una mateixa lluita, en dos sentits i a través de dos mitjans diferents, per a l’obtenció del poder polític i econòmic.

En efecte, Shylock, amb la seva venjança, busca, per una banda, mantenir la seva forma de vida que és la usura i, per una altra, pretén vèncer al sistema –la societat cristiana de Venècia -utilitzant el propi sistema. El seu error principal és oblidar que les lleis de Venècia van ser creades –com la majoria de lleis -per protegir els seus creadors: la societat veneciana i, especialment, la classe noble i acomodada. 

Bassanio també busca, a través del seu casament amb Porcia, el poder i la fortuna. Bassanio, però, triomfa i ho fa, perquè forma part del sistema que Shylock pretén vèncer i, per tant, forma part d’una mateixa cultura i posseeix idèntics valors ja que tots –Porcia, la societat veneciana, etc. -són nobles i cristians.