Avui el cor em fa mal

Te n'has anat, Lluís, i avui a l'ANC ens sentim una mica orfes. 

Te n'has anat i avui el cor em fa mal i tinc necessitat d'escriure per recordar-te a tu i a tots els que ens han precedit en aquesta llarga lluita per la llibertat. 

Necessito recordar el que tu mateix ens deies en la teva carta oberta, enviada des de l'hospital poc abans del 9N i en què, amb el teu coratge i optimisme habituals, ens animaves a anar a votar: "Ara és l'hora de pensar sobretot en els qui no ho podran fer i hi han deixat la pell."  

A principis de 2010, vaig rebre una trucada d'una persona de confiança que em convidava a formar part d'un nou projecte independentista. El nom provisional que se li va donar va ser el de Moviment Independentista que, més tard, va prendre un nom ara molt conegut: Assemblea Nacional Catalana.

Va ser l'inici de 5 anys extraordinaris, meravellosos... I a hores d'ara, quan algú em pregunta què és el millor que m'ha passat durant aquests 5 anys, quina ha estat la millor experiència viscuda, sempre dic el mateix: la gent... conèixer tanta gent, gent que alhora ha estat i és extraordinària, meravellosa, increïble...

I entre aquesta gran quantitat de gent, els companys i companyes del Secretariat Nacional amb qui hem compartit tantes hores, tants debats, tantes discussions, tanta feina... i tants sentiments i sensacions, de vegades contraposades.

I quan perds definitivament algun d'aquests companys, meravellós, extraordinari, increïble... el cor et fa mal. Així ens va passar l'estiu passat, quan vam perdre en Santi Pons, de Vic i ara ens torna a passar amb en Lluís Ballús de Berga.

Em fa mal el cor.... Perquè amb en Santi i amb en Lluís,  amb tota aquesta gent, extraordinària, meravellosa, increïble hem fet el mateix camí que ens recordava Màrius Torres en la seva Cançó a Mahalta:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels

Fem el mateix camí sota els mateixos cels

Lluís, company, amic... el cor avui em fa mal... i et recordo i t'enyoro... us recordo i us enyoro...

I sento, com en el poema, "com si em seguís, el vostre batec suau."

Lluís Ballús: l'ANC i l'independentisme està de dol

Avui, ens ha arribat la terrible notícia que malauradament estàvem esperant. Avui he perdut, hem perdut, un gran company i amic, en Lluís Ballús de Berga. Em considero molt afortunat  de poder-lo haver conegut i d'haver compartit amb ell uns anys tan meravellosos. 

En Lluís, home valent, coratjós i optimista no ha pogut guanyar aquesta personal batalla que lliurava des de feia molt de temps. Tampoc podrà veure el final de la batalla col·lectiva que vam començar a lliurar ja fa molts anys. Nosaltres sabem quin és el millor homenatge que li podem retre: Acabarem la feina que tots junts vam començar.  

Lluís, amic... sempre viuràs en el record dels que vam tenir la sort de conèixe't i de compartir tantes experiències. Sempre estaràs amb nosaltres.

“Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran.

Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent sofrença i el nostre bes.

I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...”

Comandar el procés

Article publicat a Tribuna.cat

Des que es va celebrar la primera de les consultes sobre la independència, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, el projecte independentista no ha parat de créixer i de sumar-hi adeptes. No cal que fem un repàs de com ha respost la població catalana a totes les crides que s'han anat succeïnt durant aquests darrers anys. La gent, la força de la gent, ha quedat més que palesa una i altra vegada. Una gent que s'ha quedat afònica de tant cridar unitat i independència.

Després de la gran V de l'11 de setembre i, sobretot, de la gran demostració de força i convenciment del 9N, ningú no podia esperar un escenari com el que hem hagut de viure durant els dos darrers mesos de l'any. Un escenari de pobresa política que, malauradament, no sembla presentar de moment cap propòsit d'esmena. 

Els milions de persones que ens hem mobilitzat durant els darrers anys i que som –que ningú ho oblidi-- les que hem empès el procés fins al 9N, sentim a hores d'ara, una barreja de sentiments que passen sobretot per la perplexitat, la indignació o la decepció. Observem, atònits, el panorama polític de baix nivell que ens toca viure i com els partits polítics només tenen la mirada posada a guanyar les eleccions municipals. 

Quan tothom esperava que aquesta partits, mitjançant les eleccions plebiscitàries, acabessin la feina començada i emprenguessin amb determinació el camí de la independència, assistim a un retorn inesperat a l'autonomisme en el món de la política. Això no fa més que evidenciar que, des de l'ANC, després del 9N, hem comès algun error que cal assumir. 

Cal, doncs, autocrítica, reflexió i, sobretot, tornar a comandar el procés. No ens podem permetre que la feina de tanta gent acabi sent llançada per la borda i que, després del 27 de setembre, tots plegats ens acabéssim adonant que les eleccions no ens han servit per aconseguir el nostre objectiu d'independència.

Més d'un voldria que a hores d'ara l'ANC es dediqués únicament a preparar un nou 11 de Setembre. També ho farem, segur, però si volem que l'independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27S, cal que ens impliquem de nou en el procés com el que som: un actor polític de primer ordre. Cal redreçar el camí allà on calgui i aquesta implicació comença, sens dubte, per les eleccions municipals.

És necessari que les properes municipals, tot i tenint en compte la importància cabdal i específica que tenen per a cada municipi i els seus ciutadans, es transformin en una primera volta del que han de ser les eleccions plebiscitàries i decisives del 27 de setembre. 

El 24 de maig caldrà mobilitzar totes les sensibilitats socials i polítiques de l'independentisme. I per aconseguir-ho caldrà assolir un compromís previ i vinculant de tots els partits. Un compromís senzill i clar, però rotund, ferm i conseqüent. Un compromís que haurà d'incloure actuacions concretes que impulsin el procés des del mateix dia després de les eleccions fins al 27 de setembre. 

Queden poc més de 7 mesos per a les eleccions més decisives i més importants de la nostra història recent. Tots, partits polítics i organitzacions de la societat civil, amb l'ANC al capdavant, hem d'estar a l'alçada d'aquests centenars de milers de persones anònimes que han sortit al carrer any rere any. Hem d'estar a l'alçada del propi procés d'independència, l'autèntic motor del canvi democràtic i social.

Davantals i articles

Ara que tinc una mica de temps, he volgut afegir un parell de pàgines al bloc... 

D'una banda, Els davantals de CAL parlar de llengua. Es tracta dels comentaris inicials que acostumava a fer en el meu primer programa de televisió amb ETV. Un programa que es va iniciar el mes de maig de 2005 i que es va emetre durant 8 temporades. CAl parlar de llengua  va ser el predecessor d'altres programes com La clau de la nostra història, La marxa cap a la independència, Raons de pes o el que encara emetem setmanalment, Vull una resposta.

D'altra banda, he volgut complementar les pàgines d'articles. Així que n'he afegit una de nova amb articles meus que van de l'any 2006 al 2009. 

Es convenient i saludable refrescar la memòria del que deia i opinava ja fa més de 8 anys. Intentaré anar-los completant.

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (2)

…où les sons tintent musicalement, où les couleurs parlent, où les parfums racontent des mondes d’idées.

La Natura configura, conjuntament amb el món sencer, un univers simbòlic interrelacionat. Només l’home ultrasensible –el poeta i, per extensió, l’artista- podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

a) Per a Baudelaire, el món no es compon de coses o objectes individuals, formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la Imaginació pot desvelar.

El poema Correspondances [1] és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa a aquest univers simbòlic i a allò que ell anomenava “la teoria de les correspondències.”

El poema té com a tema central les correspondències. Per una banda, les que s’interrelacionen entre la realitat perceptible i la realitat espiritual. Per una altra, les que es produeixen entre els diferents sentits.

El poeta pot entendre la natura perquè s’assembla a l’ésser humà. La Natura mateixa és un temple de vius pilars (V.1) que deixen sortir de vegades uns mots que no destries (V.2). Només el poeta pot percebre, a través de la unitat de les sensacions que experimenta, la unitat mateixa de l’univers. (Segon quartet). Le poète est un traducteur, un déchiffreur qui puise ses comparaisons et ses métaphores dans l’inépuisable fons de l’universelle analogie (Sur mes contemporaines: Victor Hugo).

b) Tot es correspon dins de l’univers. Tota forma, moviment, nombre, color, perfum, és, en el món natural i en el món espiritual, significatiu, recíproc. Tot es correspon perquè tot presenta una semblança i una analogia.

El sonet ho sintetitza magníficament en el vers vuité: les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

El món dels sentits s’interrelaciona i mitjançant el sedàs de la Imaginació del poeta esdevé un món viu que ens comunica el seu missatge oníric. Baudelaire se serveix de la comparació per fer-nos arribar el món del tacte: frais comme des chairs des enfants (V.9); l’univers dels sons: Doux comme les hautbois (V.10) i també les sensacions viscudes per la mirada: verts comme les prairies (V.10)

Un món dels sentits que es fa present arreu de la seva obra i dels seus escrits.  Com ell mateix diu en Els paradisos artificials [2]: “Els sons es vesteixen de colors i els colors contenen una música”. Un món dels sentits, doncs, ple de simbolisme, de vegades eix únic del poema, com en Parfumexotique [3] o La chevelure [4], però gairebé sempre present. És el món de la sinestèsia, l’associació d’elements provinents de diferents dominis sensorials.

Observem aquests fragments, la riquesa sensorial del seu vocabulari, la utilització constant de la metàfora, la comparació i la sinestèsia i com, de nou, l’univers dels sentits se’ns ofereix amb una vitalitat profunda:

 Laisse-moi respirer longtemps, longtemps, l’odeur de tes cheveux, y plonger tout mon visage, comme un homme altéré dans l’eua d’une source, et les agiter avec ma main, comme un mouchoir odorant, por secouer des souvenirs dans l’air. Si tu pouvais savoir totu ce que je vois! Tout ce que je sens, tout ce que j’entends dans tes cheveux! mon âme voyage sur le parfum comme l’âme des autres hommes sur la musique! [5]

Chaque fleur s’evapore ainsi qu’un encensoir (V.2, Harmonie du soir) [6].

Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir (V.3, Íd.).

Le violin frémit comme un coeur qu’on afflige (V.6, Íd.)

Valse mélancolique et langoureux vertige! (V.7, Íd.).

Rytme, parfum, lueur, ô mon unique reine! (V.28, Hymne à la beauté) [7].

---

[1] Correspondances. Sonet IV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[2] Les paradis artificiels. 1858-1860. (Escrits inspirats en Confessions d'un Anglais mangeur d'opium, 1822)

[3] Parfum exotique. Sonet XXII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[4] La chevelure. Poema XXIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[5] Unhémisphére dans une chevelure. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[6] Harmoniedu soir. Sonet XLVII  de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[7] Hymneà la beauté. Poema XXI de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

Eleccions municipals i independència

Si alguna cosa bona pot tenir l’acord Mas-Junqueras és que disposem de 8 mesos perquè l’independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27 de setembre. 

Aproximadament a la meitat d’aquest camí, tenim una etapa molt important que també hem de guanyar : les eleccions municipals.

Més enllà dels temes pròpiament municipals, que també son de gran importància per a cada municipi i per a tots els seus ciutadans, aquestes eleccions han de ser una nova i renovada plataforma de llançament del procés d’independència català. Han de servir per visualitzar d’una forma rotunda que la unitat d’acció entre societat civil i les seves institucions més properes és la punta de llança que ens ha de portar a la gran victòria del 27 de setembre.

Després del gran èxit del 9N cal seguir demostrant a tothom que, en aquest país, quan la població exerceix el seu dret a vot, aquest es dirigeix sempre en un sol objectiu: independència.

El 24 de maig, caldrà mobilitzar totes les sensibilitats socials i polítiques de l’independentisme. Haurem de convertir també aquestes eleccions en un plebiscit que mostri clarament la voluntat majoritària d’independència dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

Abans, però, caldrà que les forces polítiques que es presentin a les eleccions adquireixin un compromís ferm i decidit. Un compromís que caldrà que incorporin en els seus programes electorals. Un compromís que ha d’anar més enllà d’una simple frase que es limiti a dir que el seu objectiu és la independència i que treballaran per aconseguir-la... Amb això ja fa temps que no n'hi ha prou.

El compromís haurà de ser més complet i detallat. Haurà d’incloure actuacions concretes, actuacions clares que impulsin el procés a partir de l'endemà mateix de les eleccions, per al dia després, per al període que anirà del 24 de març al 27 de setembre. 

Només ens val aquest compromís vinculant. Veurem quines forces són els que l'assumeixen i votarem en conseqüència.  

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (1)

Charles Baudelaire va ser, a més d’un extraordinari poeta, un excel·lent crític d’art. En els seus escrits hi aboca, sovint, el seu sentiment estètic que ens serveix, també, per comprendre bona part de la seva obra poètica.

Comme la nature perçue par des nerfs ultra-sensibles, elle révéle le surnaturalisme. En utilitzar aquestes paraules per reflexionar sobre la pintura de Delacroix, Baudelaire vol comunicar, alhora, una part important d’allò que conforma la seva poètica. Una poètica que està integrada per conceptes estètics com la bellesa, que ell veia com d’una doble composició; una bellesa que conté una realitat que el poeta transforma a través de la seva visió i del seu llenguatge. Així ens ho fa arribar en el seu sonet La beauté [1], considerat pels crítics com una declaració de principis del poeta: 

                                   Car j’ai, pour fasciner ces dociles amants.

                                   De purs miroirs qui font toutes choses plus belles:

                                   Mes yeux, mes larges yeux aux clartés éternelles!

Una bellesa que es troba en la natura, però que cal revêtir d’un inérêt surnaturel qui donne à chaque object un sens plus profon, plus volontaire, plus despotique.  La natura cal, doncs, interpretar-la i així creu que ho fa Delacroix: “pour Delacroix la nature est un vaste dictionnaire dont il roule et consulte les feuillets avec un oeil sûr et profund…”[2] El poeta, doncs, ens comunica, a través de la seva visió de la pintura, la seva ontologia estètica que té com a nucli central l’anomenada teoria de les correspondències.

Baudelaire, ens diu en el seu escrit Le gouvernement de l’imagination [3]: “Comme l’imagination a créé le monde, elle le gouverne” i afegeix: “une imagination qui n’est pas simplement fantaisie, mais bien l’imagination créatice.” És aquesta imaginació la que ha de permetre al poeta trobar les correspondències entre les coses, entre els sentits, entre les sensacions. El poeta diu que totes les coses es troben expressades constantment per analogies recíproques, perquè Déu va conferir el món com una complexa i indivisible totalitat.[4] Un univers visible que, en paraules de Baudelaire, “qui n’est pas plus qu’un magasin d’images et de signes auxquels l’imagination donnera une place et une valeur relative.”[5]

Un univers de símbols extrets de la Natura. Un univers de símbols només perceptible per a les ments i els ulls sensibles. Un univers de símbols que, passats pel filtre de la Imaginació de l’artista, esdevindran una visió i un missatge únic. Una visió, un missatge que el poeta ens farà arribar, sobretot –però no únicament-, a través del llenguatge poètic. Un missatge, una visió que es trasllueixen en una poètica precursora del simbolisme i que té la seva carta de presentació en el sonet Les correspondances, del recull Les Fleurs du Mal.

---

[1] La beauté. Sonet XVII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.

[2] Le gouvernement de l’imagination. Le salon de 1859.

[3] Íd.

[4] Article sobre Wagner a La Revue européenne (1861).

[5] Le gouvernement de l’imagination. Le salon de 1859.