La Secció Filològica de
l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha obert la caixa dels trons. La polèmica
està oberta amb els darrers canvis a la normativa del català que afecten principalment a la supressió d’accents diacrítics.
Abans d’opinar, però, calia
veure quins són els arguments de l’IEC i d’alguns dels tòtems de la llengua que
justifiquessin aquests canvis.
Primer argument: “Calia
simplificar l’ortografia perquè fos més fàcil estudiar-la”
Segon argument: “El context ja
aclareix el significat”
Tercer argument: “Fins ara, la
normativa que teníem sobre els diacrítics era confusa, insatisfactòria i
incompleta. Hem volgut seguir criteris rigorosos, d’eficàcia i claredat”.
Quart argument: “Per afavorir
els usuaris i perquè el català sigui una mica més amable i digerible”
Opinen alguns tòtems...
Vicent Pitarch, coordinador de
la nova ortografia ens adverteix: “És molt fàcil sortir i començar a deixar
anar comentaris iconoclastes que poden acabar fet el ridícul fàcilment”.
M. Teresa Cabré: “Hem de
posar-nos en la pell dels que comencen a aprendre la llengua catalana”.
Haig de dir que cap d’aquests
arguments em convenç. Molt menys encara el que alguns esgrimeixen com a
“modernització” de la llengua. Sempre que alguns consideren el català com a
difícil, com una llengua plena d’excepcions que caldria simplificar, en relació
a què estan parlant? Quin és el punt de referència per afirmar “l’enorme
dificultat” d’aprendre català?
El punt de referència és la
llengua castellana. És fàcil aquell punt de la normativa que és igual o
s’assembla força al castellà. Per tant, intentem aproximar-nos-hi i així
l’aprenentatge serà “més fàcil”.
És bo repassar l’obra de Fabra
i recordar que la codificació dissenyada pel mestre perseguia també la
construcció duna llengua nacional, una llengua que fugís del calc i de la còpia
a què estava sotmès el català de principis del segle XX. Una dinàmica de còpia
fruit de la subordinació política i lingüística que la llengua patia des de
feia segles.
Una subordinació que, malgrat
alguns avenços aïllats, ha continuat en els darrers quaranta anys. La tendència
a situar el català més a prop del castellà ha estat constant. Recordeu
“Verinosa llengua” de Ferran Toutain i Xavier Pericay que va ser l’origen del “català light” o si ho
preferiu del “català que ara es parla”. Evidentment, els autors es referien al
català que es parla a Barcelona i la
seva àrea metropolitana.
Sota l’eufemisme de fer una
llengua “més fàcil” s’amaga, en aquest cas, l’apropament a l’ortografia castellana.
No hi ha llengües “fàcils” ni “difícils”. Tot depèn del punt de referència, del
model lingüístic del qual parteixes en aprendre-la. No cal recórrer a aquell
exemple tant sentit que els nens xinesos parlen i escriuen xinès sense
complicacions, simplement afirmar que per a un prlant de llengua llatina sempre
serà més fàcil aprendre francès, italià o castellà, que no pas rus o danès. El
mateix succeeix amb un parlant de llengües eslaves o anglosaxones. Tot depèn de
la llengua pròpia que prenem com a referència.
I si el problema rau que cal
fer més “fàcil i assequible” el català... perquè no eliminem els accents, o les
dièresis, o tots els guionets (ja n’hem eliminat molts), o els pronoms febles
EN i HI? (cada vegada més desapareguts en les construccions dels parlants).
Posats a fer, perquè no convertim també els verbs com caure en pronominals, o adaptem
l’ús dels verbs ser i estar al model castellà? I moltes altres barbaritats que
podríem deixar anar pel boc gros.
El problema del català no es
troba en si cal fer el seu aprenentatge més fàcil o més difícil. Com hem dit,
tot és molt relatiu. Les normes no són ni més ni menys complicades si s’ensenyen
adequadament i si l’aprenent troba models fora de la classe (mitjans de
comunicació, personatges públics, polítics, intel·lectuals....) que li permetin
assimilar millor el que ha après a l’aula. I aquest és el principal problema:
els models amb què es troba aquest aprenent estan, generalment, “contaminats”
per la subordinació, voluntària o volguda, a la llengua dominat a la societat
que, ara per ara, és el castellà.
Pensar que eliminant
diacrítics, guionets o construccions sintàctiques foranes, pensar que acostant-nos més al model de
llengua castellana afavorim el futur del català és, a més d’un disbarat,
empobrir, malmetre i denigrar la llengua.
Segurament el Sr. Pitarch
classificarà aquesta opinió dins de les iconoclastes i de les que faran el ridícul.
En tot cas, afirmar que sí, que és iconoclasta en el sentit que nega i refusa l’autoritat
de determinats mestres, normes i models que no condueixen a res més que a la
desorientació, a la inseguretat i al calc lingüístic.
Si és ridícula o no, dependrà únicament
i exclusiva de cada lector.
Podrem viure sense diacrítics?
Veieu una mostra de frases recollides en un sol dia a Twitter i recopilades en
aquest bloc.
Personalment, i amb la
mentalitat iconoclasta, seguiré aplicant els diacrítics. Ens són d’una gran
utilitat, si no, com llegiríem aquest poema d’Agustí Bernaus
VÉNEN I VENEN
De bon de matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se’n van,
i no se’n van fins que venen,
i és quan venen que se’n van.
Mes si vénen i no venen,
llavors se’n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.
Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?
