dilluns, 3 d’octubre de 2016

Estimats diacrítics o..."No és igual la superfície del sòl que la superfície del sol"


La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha obert la caixa dels trons. La polèmica està oberta amb els darrers canvis a la normativa del català que afecten  principalment a la supressió d’accents diacrítics.

Abans d’opinar, però, calia veure quins són els arguments de l’IEC i d’alguns dels tòtems de la llengua que justifiquessin aquests canvis.

Primer argument: “Calia simplificar l’ortografia perquè fos més fàcil estudiar-la”

Segon argument: “El context ja aclareix el significat”

Tercer argument: “Fins ara, la normativa que teníem sobre els diacrítics era confusa, insatisfactòria i incompleta. Hem volgut seguir criteris rigorosos, d’eficàcia i claredat”.

Quart argument: “Per afavorir els usuaris i perquè el català sigui una mica més amable i digerible”

Opinen alguns tòtems...

Vicent Pitarch, coordinador de la nova ortografia ens adverteix: “És molt fàcil sortir i començar a deixar anar comentaris iconoclastes que poden acabar fet el ridícul fàcilment”.

M. Teresa Cabré: “Hem de posar-nos en la pell dels que comencen a aprendre la llengua catalana”.

Haig de dir que cap d’aquests arguments em convenç. Molt menys encara el que alguns esgrimeixen com a “modernització” de la llengua. Sempre que alguns consideren el català com a difícil, com una llengua plena d’excepcions que caldria simplificar, en relació a què estan parlant? Quin és el punt de referència per afirmar “l’enorme dificultat” d’aprendre català?

El punt de referència és la llengua castellana. És fàcil aquell punt de la normativa que és igual o s’assembla força al castellà. Per tant, intentem aproximar-nos-hi i així l’aprenentatge serà “més fàcil”.

És bo repassar l’obra de Fabra i recordar que la codificació dissenyada pel mestre perseguia també la construcció duna llengua nacional, una llengua que fugís del calc i de la còpia a què estava sotmès el català de principis del segle XX. Una dinàmica de còpia fruit de la subordinació política i lingüística que la llengua patia des de feia segles.

Una subordinació que, malgrat alguns avenços aïllats, ha continuat en els darrers quaranta anys. La tendència a situar el català més a prop del castellà ha estat constant. Recordeu “Verinosa llengua” de Ferran Toutain i Xavier Pericay que  va ser l’origen del “català light” o si ho preferiu del “català que ara es parla”. Evidentment, els autors es referien al català que es parla a Barcelona i  la seva àrea metropolitana.

Sota l’eufemisme de fer una llengua “més fàcil” s’amaga, en aquest cas, l’apropament a l’ortografia castellana. No hi ha llengües “fàcils” ni “difícils”. Tot depèn del punt de referència, del model lingüístic del qual parteixes en aprendre-la. No cal recórrer a aquell exemple tant sentit que els nens xinesos parlen i escriuen xinès sense complicacions, simplement afirmar que per a un prlant de llengua llatina sempre serà més fàcil aprendre francès, italià o castellà, que no pas rus o danès. El mateix succeeix amb un parlant de llengües eslaves o anglosaxones. Tot depèn de la llengua pròpia que prenem com a referència.

I si el problema rau que cal fer més “fàcil i assequible” el català... perquè no eliminem els accents, o les dièresis, o tots els guionets (ja n’hem eliminat molts), o els pronoms febles EN i HI? (cada vegada més desapareguts en les construccions dels parlants). Posats a fer, perquè no convertim també els verbs com caure en pronominals, o adaptem l’ús dels verbs ser i estar al model castellà? I moltes altres barbaritats que podríem deixar anar pel boc gros.

El problema del català no es troba en si cal fer el seu aprenentatge més fàcil o més difícil. Com hem dit, tot és molt relatiu. Les normes no són ni més ni menys complicades si s’ensenyen adequadament i si l’aprenent troba models fora de la classe (mitjans de comunicació, personatges públics, polítics, intel·lectuals....) que li permetin assimilar millor el que ha après a l’aula. I aquest és el principal problema: els models amb què es troba aquest aprenent estan, generalment, “contaminats” per la subordinació, voluntària o volguda, a la llengua dominat a la societat que, ara per ara, és el castellà.

Pensar que eliminant diacrítics, guionets o construccions sintàctiques foranes,  pensar que acostant-nos més al model de llengua castellana afavorim el futur del català és, a més d’un disbarat, empobrir, malmetre i denigrar la llengua.

Segurament el Sr. Pitarch classificarà aquesta opinió dins de les iconoclastes i de les que faran el ridícul. En tot cas, afirmar que sí, que és iconoclasta en el sentit que nega i refusa l’autoritat de determinats mestres, normes i models que no condueixen a res més que a la desorientació, a la inseguretat i al calc lingüístic.

Si és ridícula o no, dependrà únicament i exclusiva de cada lector.

Podrem viure sense diacrítics? Veieu una mostra de frases recollides en un sol dia a Twitter i recopilades en aquest bloc.

Personalment, i amb la mentalitat iconoclasta, seguiré aplicant els diacrítics. Ens són d’una gran utilitat, si no, com llegiríem aquest poema d’Agustí Bernaus

VÉNEN I VENEN
De bon de matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se’n van,
i no se’n van fins que venen,
i és quan venen que se’n van.
Mes si vénen i no venen,
llavors se’n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.
Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada