divendres, 7 d’octubre de 2016

El roman del Jaufré (4.- Conclusions d'una lectura)


D’un conte de bona maniera,
D’azauta rason vertadeira,
De sens e de chavalarias,
D’ardimens e de cortesias,
De proesas e d’aventuras,
De fortz, d’estrainas e de duras,
D’asaut, d’encontre e de batailla,
Podez auzir la comenzailla;

Com diu l’autor en els primers versos de l’exordi, el Jaufré és això, un conte de cavalleries, una narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes, personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor. Principalment de la matèria artúrica, sí; però també dels lais Maria de França, dels diferents gèneres de la tradició oral, ja fossin trobadorescos, contes curts, romans o, fins i tot èpics. L’autor té, doncs, un primer objectiu: distreure i divertir.

E digaz m’en so qu’en volres,
s’ieu en dic, si m’escoteres
ni·m volres de bon cor entendre,
Car hom non deu comprar ni vendre
ni l’un ab l’autre conseilar,
Cant au bonas novas contar,

L’autor, però, adverteix al seu públic que cal estar atent. Que cal escoltar amb bona voluntat. Perquè no n’hi ha prou amb la diversió i cal també reflexionar sobre allò que el text ens vol comunicar. Això és també el Jaufré, un romans escrit en occità, de matèria artúrica, que vol, com tota la literatura de l’època, fer arribar un missatge, una lliçó moral. Un text que vol ser un model de conducta per a les generacions actuals i futures. L’autor ens descobreix, doncs, el seu segon propòsit: alliçonar.

El Jaufré és encara més. És una narració en què l’autor vol lloar el seu rei i protector, tot presentant-lo com un rei dotat de les millors virtuts cavalleresques i –com en el fragment comentat- com un rei just i justicier. I perquè estima el seu rei, també vol llençar un missatge clar i crític sobre la situació social que viu la cort catalana de l’època.

El Jaufré, a més, es pot permetre un luxe narratiu: el d’escriure en clau de farsa. L’autor es pot permetre, ja, fer paròdia dels temes artúrics que li han servit de coixí per elaborar la seva història. Un text, doncs, que busca la complicitat del públic oïdor a través d’un esmolat sentit de l’humor i de la ironia.

Un text original i innovador. No en el tema, ni en els personatges, ni en les situacions, sinó en l’estructura, en com aquesta s’articula i es desenvolupa seguint un fil temporal i argumental; en el context ideològic i moral en què es mou; en el sentit de l’humor que planeja damunt de determinades escenes; en l’ús magistral que fa de la paròdia

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada