Les claus de Baudolino (1. Abans de començar el viatge)

 

Una novel·la, quaranta portes

Una lectura capítol a capítol de Baudolino, d'Umberto Eco

L'any passat vaig dedicar el mes d'agost a rellegir i aprofundir en Jo confesso, de Jaume Cabré. En vaig arribar a publicar deu posts, i encara en tinc alguns més guardats a l'ordinador. Enguany he llegit Baudolino, d'Umberto Eco, i m'he proposat intentar fer una feina semblant a la que ja vaig fer amb Jo confesso: rellegir la novel·la, aprofundir en els seus temes, les seves fonts i les múltiples referències històriques i culturals que conté. L'estructura, però, serà diferent i, amb l'ajut de la IA, miraré d'anar treballant capítol a capítol, intentant descobrir què hi ha darrere de cada episodi i quines claus ens pot oferir per entendre millor l'obra. No sé fins on arribaré, perquè estem parlant d'una novel·la de 40 capítols i d'un univers literari extraordinàriament ric. Però això també forma part del repte. Som-hi. Comencem!

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Amb Baudolino, Umberto Eco torna a l'edat mitjana, però abandona l'univers tancat de El nom de la rosa per construir una novel·la molt més oberta, popular i aventurera. El seu protagonista és un fabulador que, segons el mateix Eco, no menteix tant sobre el passat com sobre el futur: és un utòpic que acaba creient les seves pròpies invencions.

Aquesta idea constitueix una de les claus de la novel·la. Baudolino inventa històries, però les seves ficcions poden arribar a tenir conseqüències reals. Eco troba el millor exemple en la Carta del Preste Joan, una de les grans falsedats medievals, que durant segles va ser considerada autèntica i va alimentar viatges, esperances i projectes polítics.

La novel·la planteja així una pregunta essencial: què passa quan una ficció acaba transformant la realitat? La història, a més, no apareix com un relat simple i ordenat. Les aliances polítiques canvien, els testimonis ofereixen versions diferents i els cronistes seleccionen i interpreten els fets.

El saqueig de Constantinoble de 1204 n'és un exemple extraordinari. Eco recorda que la realitat històrica pot ser més terrible i sorprenent que qualsevol ficció.

En definitiva, Baudolino és molt més que una novel·la d'aventures medievals: és una reflexió sobre la veritat, la mentida, la memòria i el poder dels relats per construir la nostra percepció del món.

 

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

Article complet

Quan l'any 1980 Umberto Eco va publicar El nom de la rosa, va demostrar que una novel·la podia convertir-se alhora en un gran èxit popular i en una obra d'una extraordinària densitat intel·lectual. Vint anys després, amb Baudolino, Eco tornava a l'edat mitjana, però ho feia des d'una perspectiva radicalment diferent. No tornava a l'univers tancat d'una abadia ni al món dels monjos i els teòlegs. Ara obria la narració a les ciutats, als camins, a les corts, a les croades i als confins imaginaris del món.

Ell mateix ho explicava en una entrevista concedida a Xavier Moret i publicada a El País el 23 de novembre de 2001: «A El nom de la rosa tractava l'ambient eclesiàstic, mentre que aquí ho faig des del punt de vista laic. Aleshores utilitzava un llenguatge culte i ara, un llenguatge popular. Aleshores era l'ambient tancat d'una abadia i aquí recorro gairebé tot el món conegut».¹

Aquest canvi de perspectiva és fonamental. Baudolino no és simplement una nova incursió d'Eco en l'edat mitjana. És una novel·la sobre el poder dels relats, sobre la capacitat de les paraules per inventar mons, transformar creences i, finalment, modificar la mateixa realitat.

Un mentider... o un utòpic?

Baudolino és un noi del Piemont que acaba convertint-se en fill adoptiu de l'emperador Frederic Barba-roja. Té una capacitat extraordinària per imaginar, inventar i explicar històries. Però reduir-lo a la categoria de «mentider» seria no entendre el personatge.

El mateix Eco rebutjava aquesta definició. Quan l'entrevistador li assenyala que Baudolino és, en el fons, un mentider que inventa mitjançant la paraula, Eco respon: «Els mentiders menteixen sobre el passat i el present, mentre que Baudolino menteix sobre el futur. És un utòpic, perquè es creu allò que diu».²

Aquesta distinció és una de les claus de lectura de tota la novel·la. Baudolino no menteix simplement per obtenir un benefici. Les seves invencions són també desitjos, projectes i mons possibles. Ell mateix acaba creient en allò que explica. Per això Eco el compara amb Cristòfor Colom, que va arribar a Amèrica convençut que havia trobat una ruta cap a l'Àsia: «Com Colom, que va descobrir Amèrica perquè es va equivocar en els seus càlculs sobre la Terra».³

La mentida de Baudolino és, doncs, una mentida peculiar: una ficció que vol convertir-se en realitat.

La falsa exclusiva més famosa de l'edat mitjana

La mateixa gènesi de Baudolino està relacionada amb una falsedat que va tenir conseqüències històriques extraordinàries: la Carta del Preste Joan.

Eco explica que inicialment havia pensat escriure una novel·la titulada Número zero, ambientada en un grup de periodistes que intentava fabricar una gran exclusiva falsa. Però va adonar-se que aquella idea li recordava «la falsa exclusiva més famosa de la història»: la llegenda del Preste Joan, el misteriós rei-sacerdot cristià que, segons la tradició medieval, governava un immens regne situat en algun lloc de l'Extrem Orient.⁴

La idea fascinava Eco perquè aquella falsedat no havia quedat confinada als llibres. Durant segles, la Carta del Preste Joan va ser considerada un document autèntic i va alimentar esperances, expedicions i projectes polítics. Una ficció havia entrat en la història.

Aquí trobem probablement el nucli de tota la novel·la: què passa quan una història inventada acaba produint efectes reals?

La història que no s'assembla al que ens havien explicat

Baudolino també és una revisió de la manera com imaginem l'edat mitjana.

Eco explica que, mentre investigava la figura de Frederic Barba-roja, va descobrir que la història que havia après a l'escola simplificava extraordinàriament la realitat política italiana. Les ciutats del nord d'Itàlia no formaven un bloc unit contra l'emperador. Les aliances canviaven, les rivalitats locals eren constants i una ciutat podia passar ràpidament d'una posició a una altra. Eco ho resumeix amb ironia: «Una ciutat podia estar al gener amb l'emperador i al maig ja no».⁵

Aquesta observació és important perquè revela una de les característiques essencials de la novel·la: Eco desconfiava de les explicacions massa simples del passat.

La història no és un relat ordenat de bons i dolents.

És un territori de contradiccions, interessos, errors, canvis d'aliança i interpretacions.

I és precisament en aquest territori ambigu on pot existir Baudolino.

La realitat és més fantàstica que la ficció

El primer capítol de Baudolino ens situa en el saqueig de Constantinoble de 1204. Eco podria haver inventat una atrocitat extraordinària per donar força dramàtica a la narració. No li cal.

La realitat històrica ja és prou terrible.

A l'entrevista, quan li pregunten per la destrucció de Constantinoble pels croats, Eco recorda que els fets estan documentats i assenyala Nicetes Coniates com una de les fonts de les descripcions del setge. A continuació formula una de les frases que millor resumeixen la seva concepció de la novel·la històrica:

«Cap novel·lista no pot imaginar res més terrible que la veritat.»⁶

La frase adquireix una força especial perquè l'entrevista es va publicar el novembre de 2001, poc després dels atemptats de l'11 de setembre. Eco utilitzava aquell esdeveniment per recordar que la realitat és capaç de superar qualsevol imaginació literària.

Però la frase també serveix per entendre Baudolino. Eco no necessita falsejar la història per fer-la extraordinària. Li basta mirar-la amb atenció.

Inventar el món abans d'escriure'l

Hi ha una altra afirmació d'aquella entrevista que resulta especialment reveladora per entendre la construcció de Baudolino. Eco explica que va començar escrivint les deu pàgines inicials, redactades en una estranya barreja de llatí, alemany i dialectes italians. I reconeix que, en aquest cas, el procés creatiu havia funcionat al revés del que ell mateix havia defensat durant anys: «Sempre he dit que per escriure una novel·la primer cal inventar un món i després venen el llenguatge i tota la resta, però a Baudolino ha estat al revés».⁷

Aquesta observació és extraordinàriament important.

El llenguatge no és només el vehicle de la novel·la.

És el lloc on neix Baudolino.

Eco no va inventar primer el personatge i després li va buscar una manera de parlar. La veu de Baudolino va generar, en certa manera, el mateix personatge. La llengua imperfecta, híbrida i popular és la porta d'entrada a la seva psicologia.

I això ens retorna al gran tema de la novel·la: les paraules no només expliquen el món; també poden crear-lo.

Una novel·la sobre el poder de les històries

Llegir Baudolino únicament com una novel·la d'aventures seria quedar-se a la superfície. És, sens dubte, una història plena de viatges, emperadors, croades, monstres, relíquies, cartes misterioses i terres fabuloses. Però sota aquesta aparença d'aventura hi ha una reflexió molt més profunda sobre la relació entre realitat i ficció.

Baudolino inventa. Però no és l'únic.

Els cronistes seleccionen. Els governants construeixen relats sobre el seu poder.Les religions interpreten els seus textos. Els pobles creen llegendes sobre el seu passat. Els exploradors viatgen guiats per històries que han llegit. I els lectors, finalment, decideixen què estan disposats a creure.

Aquesta és la gran paradoxa que Eco posa davant nostre: una història pot ser falsa i, tanmateix, produir conseqüències veritables.

La Carta del Preste Joan no descrivia un regne real, però va influir en la manera com Europa imaginava Orient. Les llegendes sobre terres desconegudes no eren geografia, però van alimentar el desig de descobrir-les. I Baudolino, un fabulador que inventa mons que no existeixen, acabarà participant en la història d'una manera que ni ell mateix podia imaginar.

Potser aquesta és, en definitiva, la gran pregunta que Umberto Eco ens proposa amb Baudolino: què és més poderós, la veritat o una història prou convincent perquè els homes decideixin creure-la?

La resposta no és senzilla.

I precisament per això Eco va escriure una novel·la.

---

Notes

1. Umberto Eco, entrevistat per Xavier Moret, «Ningún novelista puede imaginar algo más terrible que la verdad», El País, 23 de novembre de 2001. Traducció catalana de l'autor d'aquest comentari. Entrevista original a *El País*

2. Ibíd. Traducció catalana de l'autor. (El País)

3. Ibíd. Traducció catalana de l'autor. (El País)

4. Ibíd. Eco explica que el projecte inicial de Número zero el va conduir fins a la Carta del Preste Joan, que qualifica de «la falsa exclusiva más famosa de la historia». Traducció catalana de l'autor. (El País)

5. Ibíd. Eco explica la seva revisió de la història política italiana del temps de Frederic Barba-roja i la volatilitat de les aliances entre les ciutats.Traducció catalana de l'autor. (El País)

6. Ibíd. Eco relaciona el saqueig de Constantinoble amb les fonts històriques de Nicetes. Traducció catalana de l'autor. (El País)

7. Ibíd. Eco explica que les deu primeres pàgines de Baudolino, escrites en una barreja de llatí, alemany i dialectes italians, van precedir la construcció de la psicologia del protagonista. Traducció catalana de l'autor. (El País)

La victòria d'Espanya: una reflexió necessària

Les imatges de celebració després de la victòria de la selecció espanyola han deixat una realitat difícil de negar: entre els qui han viscut el triomf amb entusiasme també hi havia catalans que es consideren catalanistes i, fins i tot, independentistes. A primera vista sembla una contradicció. Però, pensant en la presumpció d’innocència, intentarem analitzar-ho amb el cap fred.

La identitat d'una persona no és un compartiment estanc. Les idees polítiques conviuen amb els hàbits, les emocions, els records i les vivències. I és precisament en aquest terreny emocional on l'esport exerceix una influència enorme.

Durant dècades, els catalans han crescut sense una selecció nacional pròpia present en les grans competicions internacionals. Això ha fet que, per a moltes generacions, els grans moments futbolístics (de seleccions) hagin estat associats inevitablement a Espanya. No perquè hi hagués una adhesió conscient al projecte nacional espanyol, sinó perquè no existia cap altra referència possible en els grans escenaris esportius.

Els mitjans de comunicació hi han contribuït decisivament. Cada classificació, cada final i cada celebració s'han presentat com un èxit col·lectiu que "és de tots"- em ve al cap l’anunci de Movistar “Nunca habéis sido onze. Habéis sido millones-. Amb el temps, aquest missatge acaba penetrant fins i tot en sectors que políticament se'n senten allunyats. Les emocions repetides una vegada i una altra acaben convertint-se en costum.

Però aquest fenomen no és casual. Forma part d'un procés molt més ampli que cal definir com a desnacionalització o, si ho preferiu, com a assimilació. Un procés lent pel qual una comunitat va deixant de considerar naturals els seus propis referents nacionals i acaba assumint com a propis els referents d’una altra nació. Quan això passa, les emocions col·lectives també canvien de destinatari.

La desnacionalització és especialment eficaç perquè actua gairebé sempre de manera inconscient. No obliga ningú a renunciar a sentir-se català. Simplement fa que els grans moments d'orgull, d'alegria i de pertinença s'associïn progressivament a Espanya. Si les grans victòries esportives, les grans celebracions i els grans símbols emocionals són sempre espanyols, és inevitable que una part del sentiment de pertinença acabi desplaçant-se també cap a Espanya, encara que les conviccions polítiques continuïn essent unes altres.

Alguns argumenten que només segueixen els jugadors del Barça. Però quan aquests futbolistes vesteixen la samarreta espanyola deixen de representar el Barça. Representen Espanya. Les seves victòries engrandeixen el prestigi internacional de la selecció espanyola i reforcen la identificació emocional amb l'Estat.

Altres insisteixen que l'esport no s'ha de barrejar amb la política. Que ells només han mirat un bon partit de futbol. És un dels mites més estesos... i més falsos i perillosos. Si l'esport fos només esport, els governs no invertirien milions en les seleccions, els caps d'estat no presidirien les celebracions i els triomfs no serien rebuts amb honors institucionals. Les seleccions són diplomàcia, propaganda i construcció nacio

Això explica que alguns independentistes no visquin aquesta alegria com una contradicció. Entenen (penso que erròniament) que una emoció esportiva és compatible amb les seves conviccions polítiques. Tanmateix, convé preguntar-se si les emocions col·lectives són realment neutres. Les nacions no es mantenen només per les lleis o les institucions; també es consoliden gràcies als símbols compartits, als rituals i als moments d'eufòria que creen sentiment de pertinença.

Potser, doncs, la pregunta no és si és lícit alegrar-se per una victòria esportiva. Cadascú ho viu com considera. La pregunta és una altra: què passa quan una comunitat nacional no disposa dels seus propis referents en l'àmbit esportiu i acaba fent seus els d'un altre estat?

És aquí on la reflexió va més enllà del futbol. Una nació es manté viva quan és capaç de generar els seus propis referents emocionals. Quan aquests referents són substituïts pels d'un altre país, encara que sigui de manera involuntària, es debilita la consciència nacional pròpia. La desnacionalització no consisteix tant a deixar d'estimar Catalunya com a acostumar-se a viure les emocions col·lectives més intenses sota els símbols d’una altra nació.

Per això no crec que els catalans que han celebrat la victòria d'Espanya siguin menys catalans ni menys independentistes. Però sí que crec que haurien de preguntar-se què significa aquesta alegria. Perquè les nacions no només es construeixen amb idees. Sobretot es construeixen amb emocions.

Potser aquesta és la gran paradoxa: mentre políticament una part dels catalans afirma voler un estat propi, emocionalment continua participant dels principals rituals simbòlics de l'Estat del qual vol emancipar-se. I és precisament en aquesta contradicció, més emocional que ideològica, on cal cercar una de les claus del procés de desnacionalització (assimilació) que viu Catalunya. Perquè quan les nostres emocions treballen, encara que sigui inconscientment, a favor dels símbols d'una altra nació,  potser ha arribat el moment de preguntar-nos fins a quin punt el procés de desnacionalització ha penetrat dins nostre.

Del «A qui em vulgui llegir» al milió de visites (Més de 12 anys d'un blog)

 

El blog Bona feina supera ja el milió de visites. Confesso que mai no hauria imaginat aquesta xifra quan, el 3 de gener de 2014, vaig publicar el primer apunt, «A qui em vulgui llegir». Aquell dia només tenia ganes d'escriure i de compartir reflexions amb qui hi volgués dedicar una estona. Res més.

Han passat més de dotze anys. Dotze anys d'escriure gairebé sense interrupció, de llegir, de documentar-me, de dubtar, de rectificar quan ha calgut i, sobretot, de mantenir intacta la il·lusió de continuar escrivint. En aquest temps s'han acumulat 2.055 entrades, cadascuna filla del seu moment i de les inquietuds que m'han mogut.

No sé què representa exactament aquest milió de visites. Potser hi ha una sola persona que hi ha entrat un milió de vegades; potser cent persones que ho han fet deu mil vegades; o potser mil lectors que m'han anat acompanyant al llarg dels anys. Tant se val. El que realment importa és saber que, a l'altra banda de la pantalla, hi ha hagut persones que han volgut llegir-me, discrepar, compartir o, simplement, dedicar uns minuts del seu temps al que escrivia.

Escriure un blog és, sovint, una conversa silenciosa. Tu escrius sense saber qui et llegirà ni quin efecte tindran les teves paraules. Però de tant en tant arriben un comentari, un missatge o una salutació que et recorden que val la pena continuar.

Per això aquesta fita no la sento només meva. També és de tots els qui, una vegada o moltes, heu entrat a Bona feina. Gràcies per la confiança, per la fidelitat i, de vegades, també per la discrepància, perquè tot plegat m'ha ajudat a continuar escrivint.

Un milió de visites és una bona excusa per aturar-se un instant, mirar enrere i somriure. Però només un instant.

Demà  (o demà passat) hi haurà una nova entrada.

Continuem.

La selecció que ens desnacionalitza o... quan Espanya marca, Catalunya perd

El resum

La selecció espanyola és a la final del Mundial i Catalunya es prepara, una vegada més, per omplir-se de banderes espanyoles i de macro pantalles organitzades fins i tot per ajuntaments catalans. El més preocupant, però, no és això, sinó que molts catalans —també alguns independentistes— ho celebraran amb arguments tan recurrents com que hi juguen futbolistes del Barça o que "el futbol no té res a veure amb la política".

Res més lluny de la realitat. El futbol és una de les eines més poderoses de construcció nacional. Cada victòria de la selecció espanyola reforça emocionalment la identificació amb Espanya i converteix les institucions catalanes que la promocionen en agents, encara que sigui involuntaris, de nacionalització espanyola.

Bernat Joan ho explica a través del concepte d'autocentrament: un poble només pot mantenir la seva identitat si construeix els seus propis referents en tots els àmbits, també en l'esport. Quan assumim com a propis els símbols de l'Estat que ens domina, la batalla més important —la del cap— ja està mig perduda.

El més inquietant és que aquesta desnacionalització no s'imposa per la força. Ens la fan desitjar. La celebrem sense adonar-nos-en. Com diu la dita, acabem sent cornuts i pagant el beure: l'Estat ens nega seleccions pròpies i, a sobre, som nosaltres qui posem les pantalles, organitzem la festa i aplaudim el triomf dels seus símbols. Una nació comença a desaparèixer el dia que viu com a pròpies les victòries de la nació que la substitueix.

Article complet

Ja hi som.

La selecció espanyola és a la final del Mundial. I encara podria ser pitjor: que aixequi la copa. Si passa, Catalunya tornarà a omplir-se de banderes espanyoles, de places plenes, de crits de "¡Yo soy español!" i de macro pantalles organitzades, paradoxalment, per ajuntaments catalans. Sí, ajuntaments catalans de tots els colors polítics.

El més greu, però, no és això. El més greu és que hi haurà milers de catalans —i també uns quants independentistes— que ho celebraran.

Uns s'amagaran darrere la coartada que "hi juguen futbolistes del Barça". Com si el fet que un jugador vesteixi una samarreta o una altra canviés el significat polític i nacional del que representa la selecció espanyola. Altres repetiran el mantra de sempre: “És que juguen molt bé” És que només és un partit de futbol” "El futbol no té res a veure amb la política". Una de les mentides més repetides i més útils per al nacionalisme espanyol.

Si el futbol no tingués res a veure amb la política, els estats no hi dedicarien milions. No convertirien cada final en una exhibició de banderes, himnes, reis i patriotisme. No utilitzarien les victòries esportives per reforçar una identitat nacional compartida. El futbol és política. És identitat. És nacionalització. I Espanya ho sap perfectament.

Cada vegada que un català vibra amb una victòria de la selecció espanyola, s'enforteix un vincle emocional amb Espanya. Cada vegada que un nen català celebra un Mundial espanyol, interioritza que aquella selecció també és la seva. Cada vegada que un ajuntament instal·la una pantalla gegant per seguir la final, està fent una cosa molt més greu que organitzar una activitat esportiva: està exercint d'agent de nacionalització espanyola. I ho fa amb diners públics.

Després ens escandalitzem perquè baixa l'ús social del català, perquè els joves se senten cada vegada menys catalans o perquè la consciència nacional es dilueix. Però alhora convertim les nostres places en escenaris de propaganda emocional espanyola.

La desnacionalització continua avançant i les prohibicions, els tribunals, i la policia ja tenen el gran aliat: el futbol i les emocions... I polítics catalans disposats a posar-hi les cadires, les pantalles i els altaveus.

Potser aquesta és la gran victòria d'Espanya. Ha aconseguit que molts catalans i molts dels qui es declaren independentistes celebrin amb entusiasme el principal instrument de construcció de la identitat nacional espanyola. Ha aconseguit que la submissió es visqui com una festa.

Qui o sabia molt bé era Bernat Joan quan parlava de l'autocentrament. Un país només existeix si és capaç de mirar-se des de si mateix. Autocentrament:  la nehcessitat de construir una mirada pròpia en tots els àmbits —llengua, educació, cultura, mitjans i també esport— per evitar que els referents de l'Estat acabin substituint els referents nacionals catalans. Perquè el dia que assumim com a propis els símbols de l'Estat que ens domina, hem començat a perdre la batalla més important: la del cap.

Bernat Joan ha escrit diverses vegades sobre el paper de la selecció espanyola com a instrument de construcció nacional espanyola i com això incideix negativament en la catalanitat. No és tant una crítica esportiva com una anàlisi sociolingüística i política.

La seva tesi és que la subordinació política comença sovint per una subordinació mental. Per això defensa que el primer pas per normalitzar una nació o una llengua és deixar de mirar-se des dels ulls dels altres i començar a mirar-se des dels prop

Els seus arguments principals són:

1. La selecció espanyola actua com un mecanisme de nacionalització. Quan un esportista català vesteix la samarreta espanyola, el missatge simbòlic és que la nació de referència és Espanya. Això reforça la identificació nacional espanyola, especialment entre els joves.

2.  Impedeix la normalització d'uns referents propis. Bernat Joan defensa que qualsevol nació normal disposa de seleccions pròpies. Mentre els esportistes catalans només poden competir oficialment amb Espanya, Catalunya no pot projectar-se internacionalment com a subjecte nacional.

3. És un exemple de manca d'autocentrament. D'acord amb la seva teoria de l'autocentrament, celebrar la selecció espanyola significa assumir com a propis els símbols de l'Estat, en lloc de construir referents catalans. És una mostra de dependència simbòlica.

4.  L'esport és una eina molt potent de construcció identitària. Bernat Joan recorda que els grans èxits esportius generen emocions compartides i sentiment de pertinença. Per això els estats donen tanta importància a les seleccions nacionals: reforcen la cohesió i la identitat nacional.

5. La inexistència d'una selecció catalana oficial crea una situació d'anormalitat. Els esportistes catalans que volen disputar Mundials o Jocs Olímpics no tenen alternativa real a la selecció espanyola, fet que considera una conseqüència de la manca de reconeixement polític de Catalunya.

El més inquietant és que aquest procés de desnacionalització no s'imposa amb violència ni amb prohibicions. No ens l'imposen: ens el fan desitjar. Ens l'empassem sense gairebé adonar-nos-en. Fins i tot el celebrem. És la forma més eficaç de dominació: aquella en què el dominat no percep que ho és, sinó que participa amb entusiasme en el seu propi procés d'assimilació. Espanya ja no necessita obligar-nos a sentir-nos espanyols; aconsegueix que siguem nosaltres mateixos qui omplim les places, qui pengem les banderes i qui vibrem amb les seves victòries.

Hi ha una dita ben nostra que diu que hi ha qui és "cornut i paga el beure". Costa trobar una imatge més precisa del que està passant. No n'hi ha prou que l'Estat ens negui seleccions catalanes, que monopolitzi la representació internacional o que utilitzi l'esport com a eina de construcció nacional. A sobre, som nosaltres qui posem les pantalles gegants, qui organitzem la festa i qui aplaudim el triomf del projecte nacional que treballa, dia rere dia, per diluir la nostra identitat. Això ja no és ingenuïtat. És haver interioritzat fins a tal punt la subordinació que acabem celebrant-la com si fos una victòria pròpia.

Perquè una nació comença a desaparèixer el dia que celebra com a pròpies les victòries de la nació que la substitueix.

Quan el hijab pot ser més que un mocador. L'Islam de Taoufik Cheddadi el Harrak

El debat sobre l'islam a Europa fa dècades que es mou entre dos errors simètrics. El primer consisteix a identificar qualsevol musulmà amb l'islamisme radical i convertir una religió professada per prop de dos mil milions de persones en una sospita permanent. El segon, cada vegada més present en alguns sectors polítics i acadèmics, consisteix a evitar qualsevol crítica a determinades interpretacions de l'islam per por d'alimentar discursos xenòfobs. Entre aquests dos extrems, les dones que denuncien el patriarcat en nom de la seva pròpia experiència sovint queden silenciades.

Catalunya no és aliena a aquesta tensió. La societat catalana s'ha transformat profundament en les darreres dècades i avui conviuen sensibilitats molt diverses. Aquesta pluralitat obliga a trobar un equilibri delicat: combatre sense concessions el racisme i la islamofòbia, però també defensar sense excepcions els principis que defineixen una democràcia liberal: la igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència i la separació entre religió i institucions públiques. Renunciar a qualsevol d'aquests dos objectius significa empobrir el debat.

En aquest context s'emmarca la polèmica pel curs que la Generalitat ha ofert al professorat sobre L'islam i el món àrab, impartit per l'eximam Taoufik Cheddadi el Harrak. La qüestió no és si cal escoltar-lo. Sens dubte que sí. La qüestió és si escoltar-lo implica acceptar sense esperit crític la interpretació de l'islam que proposa.

Escoltar Taoufik Cheddadi és útil perquè permet valorar les seves idees sense intermediaris. Condemna de manera clara el terrorisme jihadista i denuncia pràctiques masclistes presents en moltes comunitats musulmanes. Fins aquí, res a objectar. Però quan baixa al terreny concret apareixen matisos que fan difícil assumir sense més la seva definició d'un "islam feminista".

Preguntat sobre si una dona musulmana pot tallar-se els cabells, respon que no hi ha cap inconvenient, però hi introdueix dues condicions: si és casada, ha de comptar amb el permís o el consentiment del marit, i el pentinat no ha de servir per assemblar-se als homes. És una resposta que reflecteix una determinada concepció de les relacions familiars. Més enllà de la bona voluntat amb què s'expressi, costa conciliar aquesta idea amb el principi d'autonomia personal que inspira les democràcies liberals. Si una decisió tan íntima com l'aspecte físic depèn de l'autorització del marit, és legítim preguntar-se fins a quin punt podem parlar d'igualtat efectiva entre homes i dones.

Una reflexió semblant susciten les seves explicacions sobre el hijab. Cheddadi afirma compartir la interpretació majoritària dels juristes musulmans segons la qual la dona ha de cobrir tot el cos, deixant visibles només la cara i les mans. Però afegeix que el vel és molt més que una peça de roba: és una actitud, una conducta i un compromís espiritual amb Déu. Per això anima les dones que decideixen portar-lo a mantenir-se fermes davant les dificultats, a entendre les crítiques com una prova de la seva fe i a convertir-se en exemple perquè altres dones segueixin aquest mateix camí.

Podríem acceptar que qualsevol dona adulta ha de ser lliure de portar vel o de no portar-ne perquè aquesta llibertat forma part dels drets fonamentals. Però una cosa és protegir la llibertat religiosa i una altra és presentar com una simple opció personal allò que, en el mateix discurs, es descriu com un deure moral, una manifestació de fidelitat religiosa i un model que convé transmetre a altres dones. Quan una pràctica adquireix aquesta dimensió normativa, la frontera entre la lliure elecció i la pressió comunitària deixa de ser tan clara.

És aquí on la veu de Najat El Hachmi esdevé especialment valuosa. No parla des del prejudici ni des de la por, sinó des de l'experiència. Coneix l'islam des de dins, ha denunciat el control patriarcal exercit sobre moltes dones i, al mateix temps, ha estat una veu contundent contra el racisme i la discriminació. Precisament per això incomoda tant.

Quan afirma que «no vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma», no està atacant els musulmans; està defensant que els drets humans no poden dependre de la interpretació d'un text religiós del segle VII. I quan qüestiona el concepte de "feminisme islàmic", ho fa amb una pregunta difícil d'eludir: si cal afirmar que l'islam és essencialment igualitari i que totes les interpretacions patriarcals són errors, això significaria acceptar que durant catorze segles milions de musulmans han interpretat malament la seva pròpia religió.

El Hachmi també alerta que el debat públic corre el risc de normalitzar símbols sense preguntar-se què representen en determinats contextos. Per això defensa que a l'escola primària no hi hauria d'haver cap nena amb mocador, perquè considera que la protecció de la llibertat de les menors ha de prevaldre davant qualsevol pressió religiosa o comunitària.

Tornem a l’inici...Cal escoltar Taoufik Cheddadi? Sens dubte. Però escoltar no és combregar. Escoltar significa analitzar els seus arguments, contrastar-los amb els fets, amb la història i amb altres interpretacions igualment autoritzades. Significa donar veu també a dones musulmanes, a exmusulmans, a intel·lectuals crítics i a estudiosos de la religió que ofereixen lectures diferents.

La democràcia no necessita ni demonitzar ni idealitzar cap religió. El que necessita és una exigència compartida: que totes les creences, també les religioses, acceptin sense excepcions els principis que sustenten la nostra convivència. La igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència, el dret a canviar o abandonar una religió, la crítica de les idees i la separació entre les conviccions religioses i les institucions públiques no són valors exclusivament occidentals; són drets humans.

El debat sobre l'islam no es resoldrà a cop d'eslògan ni de prejudici. Només avançarem si substituïm les consignes pel coneixement i la por per l'esperit crític. Escoltar és imprescindible. Però escoltar mai no hauria de significar renunciar a pensar.

L'ESCLETXA núm. 56, la revista de la llengua i la cultura catalanes

 

Enllaços

iQuiosc

Versió en PDF

Ja és disponible el nou número de L'Escletxa, la revista dedicada a la llengua i la cultura catalanes que edita la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL). L'edició corresponent a l'estiu de 2026 recull vuit articles que analitzen l'actualitat lingüística i nacional des de diverses perspectives.

La revista s'obre amb un article del president de la CAL, Jaume Marfany, dedicat a l'activista Blanca Serra, traspassada l'11 d'abril passat. Marfany li ret homenatge destacant que «la seva mort, als 82 anys, és molt més que la pèrdua d'una persona estimada. És el comiat d'una consciència insubornable del país. D'una dona que va convertir la dignitat en una manera de ser».

Tot seguit, Xavi Tedó signa l'article El català toca fons al Principat, en què analitza la situació actual de la llengua. Hi assenyala que, malgrat que el català manté un bon nivell de coneixement entre la població, el seu ús social continua retrocedint i es troba en una situació especialment fràgil.

A l'apartat Aprofundint, Jaume Marfany fa balanç del primer any del Pacte Nacional per la Llengua. L'autor sosté que la situació del català «obliga a fugir tant del triomfalisme com del derrotisme estèril». Tot i reconèixer els retrocessos evidents en molts àmbits, destaca que feia temps que no s'impulsava una estratègia de país tan àmplia i transversal com la que representa el Pacte, signat per la CAL el maig de 2025.

La revista també inclou una crònica de Meritxell Bayarri sobre l'Acte d'Inici del Correllengua 2026, celebrat el 21 de maig al Palau Robert de Barcelona. L'acte va girar entorn de la figura de Josep Maria Espinàs, homenatjat d'enguany, i va servir també per commemorar els trenta anys tant de la CAL com del Correllengua, una iniciativa que l'entitat impulsa de manera ininterrompuda des del 1996.

A la segona part de la revista, dins l'espai Racó de pensament, Jaume Marfany reflexiona sobre la figura d'Antoni Gaudí i la seva profunda vinculació amb Catalunya. L'autor defensa que la seva obra no es pot entendre «sense la llengua, sense la Renaixença, sense el paisatge mediterrani i sense la consciència nacional catalana que travessa tota la seva obra i també la seva vida».

En aquesta mateixa secció, Marc Garcia planteja una reflexió sobre la supervivència de les nacions. Segons l'autor, aquesta depèn més de la capacitat d'adaptar-se als canvis i d'integrar-los com a fet nacional que no pas de preservar unes essències immutables.

El penúltim article, signat per Galvão Debelle dos Santos i Gerard Barrabés, aborda la consulta sobre el canvi de nom administratiu de la Catalunya Nord, prevista entre l'1 i el 30 de juny. Els autors sostenen que la qüestió va molt més enllà d'un simple tràmit administratiu i la defineixen com «l'enèsim capítol de l'estira-i-arronsa entre la voluntat centralitzadora de l'Estat francès i els nord-catalans, que es neguen a ser esborrats del mapa».

Tanca aquesta edició estiuenca el reportatge de Marc Bega, La força d'una nació silenciada: El secret de la V baixa, dedicat al llibre de l'historiador Víctor Cucurull. L'article presenta una obra escrita amb la voluntat de despertar consciències i recuperar la veu pròpia d'un poble que, massa sovint, ha vist la seva història tergiversada o silenciada.

Sis-cents cantaires i un país que no es rendeix

 

L'expulsió dels sis-cents cantaires de la Sagrada Família és molt més que un incident desafortunat. És un símptoma. Un més. Un episodi que, per si sol, pot semblar anecdòtic, però que adquireix una dimensió molt diferent quan s'emmarca en el procés llarg, persistent i sistemàtic de desnacionalització que pateix Catalunya. Un procés que no va començar ahir ni abans-d'ahir, però que avui avança amb una velocitat inquietant.

Els fets són coneguts. Sis-cents cantaires que havien participat en una celebració històrica del centenari de la mort de Gaudí van ser expulsats del recinte després que els serveis de seguretat detectessin algunes estelades i la possibilitat que es cantessin Els Segadors. No es va actuar contra tres o quatre persones concretes. Es va castigar tot un col·lectiu. Sis-cents ciutadans convertits en sospitosos per associació.

Però el més preocupant no és l'expulsió en si mateixa. El més preocupant és la normalitat amb què s'assumeix. La incomoditat que continua provocant qualsevol expressió pública de catalanitat. La mateixa incomoditat que alguns van detectar en l'ús del català durant la visita papal. La mateixa incomoditat que fa que la llengua pròpia sigui percebuda massa sovint com una nosa, una excentricitat local o una concessió folklòrica.

Fa dècades que ens expliquen les virtuts del bilingüisme. Però la realitat és tossuda. Quan dues llengües conviuen en una situació de desigualtat política, econòmica i demogràfica, no avancen totes dues alhora. Perquè una avanci, l'altra retrocedeix. I tots sabem perfectament quina és la llengua que recula. Només cal mirar les dades d'ús social, els patis de les escoles, els comerços, els mitjans i les plataformes digitals. Ni la llengua ni el país perden terreny perquè sí. El perden perquè hi ha unes dinàmiques de poder que l'empenyen cap enrere cada dia.

El procés desnacionalització s'ha accelerat. La pressió demogràfica, la globalització uniformitzadora, la subordinació cultural, la manca d'ambició nacional de bona part de la classe política i l'actitud mesella d'alguns partits han creat un escenari especialment advers. El que abans avançava a poc a poc ara ho fa a gran velocitat.

Per això l'episodi de la Sagrada Família és tan revelador. Perquè mostra fins a quin punt determinats símbols continuen essent percebuts com una amenaça. En un acte que commemorava Antoni Gaudí, una de les figures més universals sorgides de la cultura catalana, la simple possibilitat de veure unes estelades o escoltar l'himne nacional va provocar una reacció desmesurada. Una reacció que no s'entén si no és des de la persistència d'aquest vell objectiu: convertir Catalunya en una realitat culturalment neutra, políticament inofensiva i nacionalment desarmada.

I tanmateix, hi ha una altra lectura. Potser la més important.

Perquè, malgrat tot, els cantaires hi eren. Com hi són tants altres cada dia. Persones anònimes que mantenen viva la llengua, la cultura i la consciència nacional sense esperar cap recompensa. Gent que canta, que escriu, que ensenya, que organitza activitats, que transmet als fills allò que va rebre dels pares. Gent que simplement hi és.

Aquest és, si m'ho permeteu, el gran valor d'aquest país. No les institucions. No els partits. No els grans discursos. La gent.

La història de Catalunya és plena de moments en què semblava que tot estava perdut. I, malgrat això, sempre hi havia algú que continuava parlant català, que continuava cantant les seves cançons, que continuava explicant la seva història. Ahir, davant de la Sagrada Família, quan els cantaires expulsats van continuar cantant al carrer, es va produir una d'aquestes escenes carregades de simbolisme. Potser sense voler-ho, els responsables de l'expulsió van acabar evidenciant exactament allò que pretenien evitar: que sota les llums, els drons i els grans espectacles continuava bategant un poble.

I això és el que realment importa.

Perquè, malgrat tots els intents de dilució, de substitució o d'assimilació, encara hi som.

I mentre hi siguem, mai no aconseguiran acabar la feina.