Sempre hi ha un cor que batega dins de les paraules. Les paraules
poden ser una gran força alliberadora, poderosa.. Poden transmetre la tendresa i
l’amor, però també la humiliació i l’odi. Serveixen per comunicar l’honradesa i
la franquesa i també la hipocresia, el cinisme i la mentida. La paraula també
serveix per dissimular la realitat, per encobrir i per manipular el missatge. Les
paraules tenen vida pròpia.
Deia Ramon Llull, “La paraula
és l’arma més poderosa”. I el poeta mexicà Octavio Paz afirmava que “els homes
són les paraules”.
Les paraules són, doncs,
molt importants i el nom(s) SÍ que fa la cosa.
No sé si ho veureu igual que
jo... potser no... potser la paranoia independentista crònica que pateixo i les teories conspiratòries que sovint
emboiren el meu senderi em fan sospitar de determinades paraules, noms o
frases.
Mireu... En l’època de més
activitat que vaig tenir com a Secretari Nacional i Vicepresident de l’ANC
(2013-2015) vam constituir una Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat
propi. Hi venien pràcticament tots els partits (amb l’excepció dels de sempre)
i també Òmnium i, és clar l’Assemblea. Sempre, sempre, sempre que s’intentava
fer algun tipus de comunicat, partits com EUIA i ICV (els Comuns encara no
existien) insistien fins a l’extenuació que els llocs on figurava la paraula “independència”
la canviéssim per la de República Catalana. De vegades, se’n van sortir.
La meva paranoia
independentista em persegueix i tinc la sensació que l’eix nacional, sobre el
qual hauria de girar qualsevol partit que vulgui la independència de la seva
nació, està quedant cada vegada més en un racó i se substitueix per un pretès
eix social que separa les “dretes” (los que usan el miedo... Rufiàn dixit) de
les “esquerres” (a los que nos queda el dolor, també dixit Rufian).
En aquest terreny de
preteses esquerres i dretes tot s’hi val. És el que ha fet Gabriel Rufiàn
posant al mateix nivell el president Pujol i Ciudadanos i, evidentment, com un
vell socialista d’americana de pana i colzeres, queda més que bé dir “Yo no soy
soberanista ni independentista, soy de izquierdas y republicano” I reblar-ho tot
amb l’afirmació que “La lucha de classes està más presente que nunca”
La meva paranoia
independentista també em porta la sensació que la paraula independentista es fa
servir cada vegada menys i, ara aquí, ara allà, està sent substituïda per
República (de vegades ni tan sol amb l’afegitó de catalana). Alguns em direu que són sinònimes... De fet és
el mateix que em deien els representants d’EUIA i ICV el 2014 o el 2015.
Penso que únicament l’eix
nacional ens portarà la independència. Que el moviment independentista és
abastament transversal i que hi ha lliberals, conservadors, socialistes,
comunistes i multitud de gent que no s’identifica ni amb uns ni amb els altres.
Un moviment (i això va per la “lluita de classes”) compost majoritàriament per
les classes mitjanes, que són la majoria d’aquest país. Centenars de milers de
persones que, més enllà de la vella etiqueta de dretes i esquerres, volen un
país i una societat més lliure i més justa.
No cal que em feu cas,
però... Són els resultats de la teoria de la conspiració i de massa anys fent d’independentista.
